A tall d'invocació

blog d'Enric Balaguer

14 d'octubre de 2007
Sense categoria
7 comentaris

La font de l’Amanaquer

Dissabte de passeig per Gines (la vall de Guadalest), faig  la constatació del mal que ha fet l’aigua: solcides, marges esgarrats, escagassades pertot arreu … arbres arrencats … carreteres espatllades, murs devastats, cràters… En alguns moments semblava l’efecte d’una huracà. En altres rodals, en canvi, no s’estimava cap efecte especial i tot semblava més o menys normal, més enllà de la saó que havia fet la pluja. L’aigua brillava en un bancal inundat en la Costera Roja. La terra exhalava un alé humit, amb una aroma densa i espessa. (n’hi ha més)

Les fonts amb una crescuda descomunal, com la de l’Amanaquer que teniu en la foto. Per on se vol aigua: a files, en dolls, en escorrialles… En tots els camins aiguamolls. Els barrancs bramant. El de l’Aixirira –el nom té un què– amb una paret d’aigua, talment la cataracta d’un riu africà. El so de l’aigua és un so saludable, estimulant, jo el tinc emparentat amb salut.   

    Encenc el foc per primera vegada després de l’estiu. No és que fera molt de fred, però l’atmosfera regnant com si ho demanara. Pense que caldran moltes hores de buldòzer per poder fer transitables els camins i bancals de la vall. 

 

  1. … i per desgràcia aquesta pluja no s’ha dut aquest mal aire que ens toca respirar…

    Fa temps que no viatge al sud del nostre País, dels nostres Països. Acostume a anar al Baix Vinalopó, concretament a Santa Pola i Elx, on tinc família, però com darrerament s’estan acostumant a visitar-me ells a mi…

    Benvingut a la Catosfera i gaudirem dels teus escrits, les teues paraules…

    Salut

  2. Divendres a la vesprada vaig estar treient fang de casa del pares d’una amiga al Verger. La que era casa de la meua àvia als Poblets tenia ahir un pam d’aigua. Aquestes coses fins que no les vius en primera persona no te n’adones de com són de grosses.

    He estat llegint el teu bloc i m’ha agradat molt del que parles. Et pose un enllaç en el meu bloc. Ens llegim!

  3. Ja ho veus Enric, i amb aquesta riuada, ja n’he conegut almenys quatre que han fet mal, molt de mal. El 57, tot era pobre i precari; ara, potser tot està massa explotat i açò pot semblar una revenja de la natura… Siga com siga, sembla que no  aprenem i, com diuen al meu poble "cada cent anys, el riu treu les escriptures".

  4. Sap greu que passen aquestos aiguats com  ara els vostres

     això si que son desgràcies naturals en principi, si la mà de l`home no hi ha influit

    M’anoto aquest topònim  que conté l’arrel  MAN  com tants en tenim  ací i molt més lluny que parlen i no sabem que volen dir.

    Com els de manresa, manlleu, manuel, manol, manises, manchester,     volen dir  recollida d’aigues , ajuntament de rius,

    o parlen de riu  etc  com  " manresa, a l’esquerra del riu".

  5. I es que quan anem vall amunt caminant (ha plogut tant!) aci dalt no ha passat casi rès.
    Les falgueres estàn on estàven, el pins i les carrasques passen la estona gratant-se les branques entre el fullam. algún que altre esllavissament xicotet de terra.
    Els grossos, les desgràcies, sols han sigut on s’hi vèu la mà de l’home.
    Hi ha remor d’aigua, Molta aigua!, com fa anys feia totes les primaveres, la neu que es fon … Ara no en tenim d’això.
    Pero la muntanya es la mateixa i te memoria. Sap perfectament què fer i no ha perdut pas la seua calma.
    ¿aiguats? ¿paraigues? ¿avingudes i torrenteres? En aquest indret no hi ha res d’això. No es coneix aquest llenguatge, perque la essència, el brot de romaní i la vara de freixer que floreixen cada primavera segueixen sent-hi. La gent que els ignora, els homes engreits, tan se val! Que s’en vagin si volen!
    Jo crec que la muntanya, la font, ens dona aquesta lliçó.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!