A tall d'invocació

Diumenge plujós, de poca intensitat. Passejada per camins de la Vall, que miren la badia d’Altea. Es veu en la foto (al fons la badia). Primer enfile camins empinats, després senders plans, i després baixades, més o menys, costerudes. Hui, com que estava banyat i fangós he anat, una bona part del camí, per carretera enquitranada. A Gines, sovintegen els tarongers, els nesprers i els garrofers. Més amunt, tot són ametlers i oliveres, però aquestes últimes estan pertot arreu. Al capdamunt, desarborat i només amb aixara, sembla una estepa, d’alta muntanya. Un cordó de penyes corona els cims -fet a posta, no ix tan bé! (n’hi ha més)

El matí fosc amenaça de pluja i té una humitat considerable, però també és reconfortant, al capdavall. Estirar les cames, alenar a fons, sentir el so de l’aigua, ara pertot arreu. En passar per alguns dels camins, com el que va dels del Pont de Riu a les cases de Gines tinc la sensació de sumar-me a una tradició ancestral. Quanta gent ho haurà fet abans que jo! Són generacions i generacions de caminants que han recorregut la terra que tinc ara als meus peus. Entre ells, estan els meus avantpassats directes. Sembla que en algun moment, des d’algun raconet del camí, em parlen, dibuixant una aroma de segles d’esforços, d’alegries, de penes, de sacrificis, de passions…Pedres desgastades, terra comprimida, fulles seques, pell grogosa de les botges…hui tot parla vivament. 

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!