Raül Romeva i Rueda

Avui, 17 de maig de 2007, commemorem a molts llocs el Dia Internacional contra la Homofòbia, també al Parlament Europeu. Malgrat que els avenços cap a la igualtat de drets per a la població LGBT són cada vegada més nombrosos i significatius, encara hem de lamentar situacions altament preocupants com és el fet que a 85 estats membres de Nacions Unides estiguin penalitzades les relacions sexuals consentides entre persones adultes del mateix sexe (veure, entre d’altres, aquest estudi el.laborat per l’Associació Internacional de Gais i Lesbianes ILGA). (segueix…)

Per altra banda, ens trobem també a les portes de les conegudes Prides, manifestacions festives en favor dels drets LGBT, les quals es troben no només prohibides sinó perseguides en molts països i ciutats. En aquest context, l’Intergrup LGBT al Parlament Europeu hem fet públic el següent comunicat en suport de les Prides, i ens plantegem assistir a tantes com puguem per tal de donar el nostre suport a totes les persones LGBT, especialment allà on els seus drets es troben més amenaçats:

LGBT Intergroup MEPs urge officials to support Gay Prides and Equality Marches

26 MEPs have signed an open letter addressed to the mayors and ministers of Interior of Central and Eastern Europe including Turkey and Russia

"I hope that this open letter will be helpful to the local organisers who do such a fantastic job preparing these celebrations of equality and diversity," Lissy Gröner highlighted, "I wish them the best of luck during this Pride Season 2007 and hope that many of my fellow MEPs will at least participate in one event. We’ve accomplished a lot already, but there is much more that needs to be done to reach full equality."

Foto: manifestació pro-drets LGBT a Londres. Font: London Pride  

Mentre alguns governs s’esforcen en convèncer els ciutadans i ciutadanes de les bondats del procés de construcció europea, i es lamenten de com és que la gent no surt en massa al carrer embolicada amb la bandera blava estelada i xiulant la novena de Beethoven, aquests mateixos governs sucumbeixen a les implacables pressions de determinats sectors econòmics, com ara les companyies de telefonia, a l’hora de fer de la UE un espai de negocis rendibles a la seva mida. I és que, després de setmanes de complexes negociacions relatives als preus de les trucades per telèfon mòbil fetes o rebudes des de l’estranger, cal concloure que, un cop més, els interessos de la ciutadania en quedat a segon terme (veure la crònica que en fa Eliseu Oliveras, corresponsal del Periodico a Brussel.les, o la nota que ha fet en David Hammerstein en nom del Grup). La qüestió és la següent:  (segueix…)

cada cop que sortim de l’Estat en què tenim contractat el nostre telèfon mòbil s’activa allò que coneixem com el roaming, el qual ens permet, gràcies a les interconnexions entre xarxes, telefonar a un preu molt més elevat que si estiguéssim a l’Estat del contracte, i rebre telefonades però pagant nosaltres part del cost de la mateixa. Tot plegat, lògicament, suposa uns elevadíssim ingressos per a les companyies de telefonia, i unes enormes despeses per a la ciutadania i les empreses, que cada cop ens movem més. La Comissió Europea va fer una proposta per abaratir els preus a escala europea, la qual va ser debatuda i votada al Parlament Europeu amb el resultat que podeu consultar aquí. Aquesta proposta d’abaratiment, però, ha estat revisada a l’alça pels governs, alguns dels quals, com l’espanyol, ha primat clarament els interessos de Telefònica.

Així, els ciutadans i ciutadanes seguiran sense entendre com és que telefonar a un amic de Barcelona des de Toulouse costa fins a tres vegades més que fer-ho des de Figueres, i encara menys com és que si els telefonen des de Vic estant a Paris, és el receptor qui ha de pagar més de la meitat de la telefonada.

Sens dubte hauria estat un gest molt més europeista eliminar aquesta incomprensible situació, enfrontat-se si calia a les companyies telefòniques, que totes les campanyes, fulletons, banderes i concerts en favor d’Europa que puguem fer. I és que al cap i a la fi, són aquesta mena d’incoherències les que generen euroescepticisme.

És evident que Europa és molt més que una idea abstracta, un himne i una bandera. Però no n’hi ha prou amb dir-ho una i altra vegada. Cal posar-ho de manifest amb gestos, fets i propostes concretes, i els governs han perdut una nova oportunitat de generar europeisme ciutadà per convicció, i no per imposició. 

Font foto: Quim Roser, El Periódico

Mentre al Congrés de diputats debaten actualment sobre el contingut d’una Llei d’Armes (veure apunt Llei d’armes: manca d’ambició i de voluntat de lideratge ), a escala internacional ja ha començat el procés cap a l’adopció d’un Tractat Internacional d’Armes (ATT). En efecte, el 6 de desembre de 2006 l’Assemblea General de NNUU va adoptar una resolució (61/89), en la qual es demana iniciar un procés que conclogui amb l’adopció d’un Tractat Internacional d’Armament que hauria de ser jurídicament vinculant. La primera mesura consisteix en la petició per part del Secretari General de NNUU, Ban Ki Moon, als Estats membres en relació a la factibilitat, l’abast i els paràmetres de contingut d’aquest eventual Tractat. Aquesta primera fase resulta crucial ja que establirà les bases per a les discussions intergovernamentals subseqüents. Així doncs (segueix…)

Divendres a Mallorca, dissabte a Sitges, diumenge a Tortosa, avui a St. Cugat, demà … Aquests dies toca recórrer municipis. I és que estem en campanya. És sens dubte una gran oportunitat per a conèixer territori, gent, iniciatives i projectes certament interessants. I serveix també per a posar de manifest com cada cop més la política municipal transcendeix la dimensió local i esdevé universal, tant pel que fa als reptes als quals ha de fer front, com a les eines per fer-ho: vivenda, protecció de l’entorn, promoció de justícia i cohesió social, respecte i promoció dels drets i les llibertats, especialment per als col.lectius més desfavorits, transport sostenible, … (segueix…)

És cert que totes aquestes són qüestions que trobem en tots, o gairebé tots, els programes electorals. La diferència, però, és que aquí coneixem més i millor les persones que hi volen treballar.

Les eleccions municipals són les que ens permeten votar més a les persones i menys a les sigles. Les cares ens són familiars, no perquè les veiem per la televisió, sinó perquè les veiem a la plaça, a l’associació de veïns, al pavelló esportiu, al bar,… són gent propera.

Les eleccions municipals ens donen una oportunitat que en les altres conteses electorals queda més diluïda: valorar les persones que es presenten en funció de la feina feta, i no dels carnets, les sigles, els colors o els prejudicis. Podem premiar a qui ho ha fet bé, i castigar a qui pensem que no. Suposen, en definitiva, un excel.lent laboratori per enfortir des de la ciutadania una democràcia responsable, i fer del vot un instrument ètic, més que no pas estètic.

Foto: Cartell d’ICV-EUiA a Sant Cugat.

Veure també el vídeo que ha penjat la BBC: Sudan accused of arms breach (Amnesty International has accused Sudan of violating a UN Security Council arms embargo on Darfur (8 May 2007)

Per a més informació general sobre el conflicte a Darfur podeu consultar aquest simple Q/R (Preguntes i respostes), preparat per la BBC.

Foto: soldats Janjaweed. Font: BBC

En el marc del debat que tindrà lloc avui al Congrés sobre la Llei d’Armes, adjunto un article que vaig escriure fa unes setmanes i que no ha trobat espai en els mitjans de comunicació (cosa que, per altra banda, posa de manifest la dificultat per tal que aquestes qüestions aconsegueixin l’atenció mediàtica que malauradament es mereixerien, tenint en compte les nefastes conseqüències que comporta un comerç d’armes irresponsable)

Ley de armas: falta de ambición y de voluntad de liderazgo

El Proyecto de Ley sobre Transferencia de Armas presentado por el Gobierno a petición del Congreso de Diputados y de las ONG que hace años que la reclaman ha resultado ser una gran decepción. A la espera de que concluya el periodo de enmiendas por parte de los grupos políticos, el texto presentado es, fundamentalmente, un texto en la lógica de los departamentos de Industria, Comercio y Economía (segueix…)

con el único objetivo de adecuar la actual legislación española al contexto europeo e internacional de las normas ya aceptadas. Cierto es que el proyecto de ley incorpora las armas de caza y de tiro deportivo, así como sus municiones, a la lista de material sujeto a control, lo que significa una interesante novedad, como también lo es la obligación del Gobierno de informar sobre la naturaleza del usuario final de las armas exportadas. Sin embargo, el conjunto de la propuesta peca de poca  ambición y escasa voluntad de liderazgo a escala mundial lo que entra en manifiesta contradicción con el discurso mantenido hasta la fecha por el Gobierno.

Recordemos la mayor: el principal objetivo de una Ley española sobre transferencia de armas no debería limitarse a alinearse al mínimo común denominador de la legislación europea con objeto de garantizar que las empresas de armas españolas sean más competitivas a escala internacional, sino que de lo que se trata es de que la reforma sirva para impedir que armas españolas (u otros componentes) acaben siendo responsables directas de vulneraciones de derechos humanos, de torturas, de alimentar conflictos vigentes o latentes, de alimentar tensiones regionales o de socavar el desarrollo de comunidades y países enteros, entre otros. Y es que entre los recientes compradores de armas y equipos militares españoles encontramos destinos tan preocupantes como Colombia, Israel, Marruecos, China, Arabia Saudita, Iran, India, Sri Lanka, Indonesia, Filipinas, Zimbabwe, Sudán o Venezuela, todos ellos cuestionables.

Además, tal y como llevan años denunciando Amnistía Internacional, Intermón Oxfam y Greenpeace, promotoras entre otras de la campanya ?Armas bajo control?, en la actualidad no es posible saber qué se ha vendido exactamente desde España a un determinado país, cuál será el uso final del producto exportado, ni cómo se interpretan los criterios del Código de Conducta de la Unión Europea sobre exportación de armas, según el cual no deben exportarse armas a países con graves violaciones de derechos humanos, en situación o riesgo de conflicto armado o cuando haya riesgo de desvío, entre otras situaciones. Tampoco es posible saber con qué garantías cuenta el Gobierno al autorizar una venta de que la misma no tendrá un impacto negativo en el país de destino o en un país tercero, y por qué se deniega una licencia de exportación. Además, las actas de las reuniones de la Junta Interministerial de Material de Defensa y de Doble Uso (JIMDDU), el organismo interministerial que decide sobre las transferencias de armas, continúan siendo secretas. Todos ellos son aspectos que la ley debería mejorar y sobre los que el borrador actual es, cuando menos, ambiguo.

Así mismo, aunque es evidente que el redactado de la Ley debe ser eminentemente técnico, el fondo de la misma debería mostrar mucha más ambición y valentía política por parte del Gobierno. No se trata de que la ley sea un instrumento de promoción de los intereses industriales españoles, sino de que el Gobierno deje claro que dichos intereses están supeditados a la responsabilidad política de impedir que las armas españolas vulneren los criterios tan básicos y fundamentales como, por ejemplo, los establecidos en el Código de Conducta de la UE sobre exportaciones de armas.

Es por ello que las ONG impulsoras de la campanya ?Armas bajo control? llevan años reclamando que la Ley española sirva, como mínimo, para igualar la situación española a las mejores prácticas existentes en estos momentos en el resto del mundo. Así, por ejemplo, la ley española debería igualarnos a Italia o Reino Unido en cuanto al rigor en la implementación del Código de Conducta de la UE, a Italia en cuanto a la información requerida para otorgar licencias a la exportación, al Reino Unido, Bélgica, Suecia e Italia en cuanto a la exigencia de un certificado de uso final de las exportaciones, a EEUU, Alemania, Bélgica, Finlandia, Reino Unido, Holanda o Suecia en cuanto a la transparencia de las exportaciones, a Suecia o Reino Unido en cuanto al control parlamentario de dichas exportaciones, o a EEUU, Bélgica, Finlandia, Alemania u Holanda en cuanto al control de los intermediarios. En otras palabras, se trataria de que, tras la aprobación de la Ley, España apareciera en todas las dimensiones de las mejores prácticas internacionales en términos de control de las exportaciones de armas, algo de lo que el borrador actual está bastante lejos.

Asimismo, otro de los marcos de referencia europeo y mundial sigue siendo el Parlamento Europeo, institución que siempre ha sido la vanguardia de las demás instituciones europeas a la hora de reclamar más y mejores prácticas en cuanto al control de las exportaciones de armas. Así pues, seria deseable que la Ley española incorporara, al menos, los acuerdos adoptados por la Eurocámara, siendo el informe sobre la aplicación del Código de Conducta aprobado en Estrasburgo el pasado 18 de enero, informe del cual tuve el honor de ser ponente, el texto más ambicioso de los que se ha aprobado hasta ahora. Sólo a guisa de ejemplo, fue el Parlamento Europeo quien ya en 1994 reclamaba un Código de Conducta de la UE sobre transferencias de armas, que fue finalmente adoptado por el Consejo en 1998 aunque sin caràcter jurídicamente vinculante, por lo que ahora sigue siendo el Parlamento Europeo quien reclama que el Código se convierta en una Posición Común y adquiera, en consecuencia, ese estatus de instrumento jurídicamente vinculante tan reclamado por la sociedad europea.

En otras palabras, si el gobierno español quiere mostrar verdadera ambición y voluntad de liderazgo, al menos a escala europea, seria más que razonable que en lugar de limitarse a copiar aquellos aspectos ya consensuados asumiera las propuestas del Parlamento Europeo y las mejores prácticas existentes con objeto de situarse en la vanguardia de la responsabilidad internacional en cuanto al control de las exportaciones de armas.

No es aceptable continuar con la estrategia a la que tan acostumbrados nos tiene el gobierno cuando afirma que en realidad querría ir más lejos pero que, como otros no quieren, no podemos hacer nada. Y es que, tal y como llevan años reclamando a los sucesivos gobiernos españoles amplios sectores de la sociedad liderados por las ONG de la Campaña Armas Bajo Control, estamos ante una gran oportunidad para que España se convierta con relación al control de las transferencias de armas en el Canadá del Tratado Internacional contra las Minas o Tratado de Ottawa, o en la Costa Rica europea del incipiente Tratado Internacional de Armas. La Ley española de transferencias de armas marcará cuan cerca o cuan lejos estamos de hacer realidad esta aspiración.

Font foto: Amnistia Internacional

Catalunya ha estat sempre, i segueix essent, malgrat tots els entrebancs que venen, també, d’Europa, un país europeïsta. Tossudament europeïsta, diria jo. I avui, 9 de maig, dia d’Europa, tocava un cop més fer-hi esment. L’efemèride ens remunta al 1950, quan el ministre francès d’Exteriors Robert Schuman va proposar, a partir d’una idea del seu assessor Jean Monnet, un pla que pretenia situar la producció francesa i alemanya del carbó i l’acer sota el control d’una autoritat única i supranacional. Aquest projecte, anomenat Pla Schuman, va donar lloc un any més tard a la creació de la primera de les Comunitats Europees, origen del procés d’integració europea que coneixem en l’actualitat. Avui, més de 500 nens i nenes de tota Catalunya i de la Llombardia han parlat davant l’Institut del Teatre de l’Europa que ells i elles somnien, i per la qual volen que treballin les institucions. (segueix…)

L’escenari, a la Plaça Margarida Xirgu, era més que pertinent, i és que la construcció europea és com una gran obra teatral en la qual el guió, els actors i actrius, els escenaris, i fins i tot la direcció, canvien constantment. La qüestió és, cal resignar-nos a ser simplement espectadors de l’obra? o pitjor encara, estem en disposició de simplement actuar com a coristes llegint les quatre ratlles d’un guió escrit per d’altres a qui, a més a més, els costa molt, massa, entendre que el català és una llengua europea més, tant digna com les altres?

La Unió Europea s’ha anat fent a base de somnis: primer va ser el somni del Rihn (unificació franco-alemanya), després el de l’Oder (ampliació cap a l’Europa de l’Est), i ara ja es parla del del Bòsfor (cap a Turquia). Però a aquests somnis cal afegir-hi els que avui ens explicaven els alumnes de les escoles catalanes i llombardeses: avui ja no parlem de superar la II Guerra Mundial, sinó de superar el conflicte d’Irlanda del Nord per la via del diàleg (cosa que caldria aplicar també a Euskadi), ja no parlem de mantenir el medi ambient a Europa, sino de fer front a un canvi climàtic devastador per a tot el món, ja no parlem de fluxes de persones creuant els pirineus o els Alps en tren, sinó de milers de persones que es juguen la vida per creuar el mediterrani, ja no es tracta que fer d’Europa un club de negocis intergovernamental, sino de fer realitat el tantes vegades escoltat discurs de l’Europa dels pobles i les persones.

Els somnis de fa 50 anys han canviat. I Catalunya també. Recordava avui el Vicepresident de la Generalitat, Josep Lluís Carod-Rovira, que fa 50 anys no s’hauria pogut celebrar un acte com aquest perquè parlar d’Europa era parlar de llibertats, i això estava prohibit. Avui tenim noves eines, nova gent, nous somnis, però també nous problemes, nous fantasmes, noves dificultats, noves incomprensions.

Sigui com sigui, no crec que ni com a poble, ni com a ciutadans i ciutadanes haguem de resignar-nos a ser simplement espectadors o figurants d’aquest procés i, per tant, convé no renunciar a ser co-guionistes, co-directors, o co-tramoistes, a la vegada que, tot acceptant que en un joc d’equip cal comptar amb una gran dosi de generistat i de solidaritat, i assumint conseqüentment que per tal que l’obra funcioni cal que totes i tots assumim el nostre paper com a actors i actrius corals i de repartiment, no per això hem de renunciar a reclamar, de tant en tant, papers de solistes i protagonistes.

Dir que tot això no és fàcil, i que de vegades és fins i tot feixuc, és insistir en la obvietat. I cal reconèixer que recordar obvietats, de vegades, cansa. Però no per això cal cedir. Com tampoc cal resignar-se a seguir una sola via, ni una sola direcció. Les circumstàncies canvien tan ràpidament que cal estar atents a múltiples portes, i aprofitar les múltiples esquerdes per les quals ens podem anar encabint.

Però per poder-ho fer, cal ser-hi, insisteixo, cal voler ser actors protagonistes i no esperar asseguts al sofà de les lamentacions que ens enviin un guió a la nostra mida. Perquè no ens n’arribarà mai cap que sigui del gust de tothom.

El dilema és simple: si no volem que Europa ens (des)faci a nosaltres, cal que nosaltres fem Europa. Ningú diu que sigui senzill. És, simplement, necessari. 

 Foto: Jean Monnet i Robert Schuman.

La segona volta de les presidencials franceses ha deixat, lògicament, cares alegres i cares llargues. Confesso que més que desitjar que guanyés Segolène Royal, allò que esperava és que perdés Nicolas Sarkozy. No ha estat possible. Tal i com vaig fer a la primera volta, recomenao llegir la reflexió d’Alain Lipietz al seu bloc. Malgrat que els propers dies tindrem temps de valorar en fred tota la campanya i els encerts/errors de cadascuna de les propostes polítiques, se m?acuden almenys tres reflexions immediates: primer, un cop més l?altíssima participació (87%) suposa tota una lliçó de democràcia que, de fet, ve de lluny (recordem l?alt nivell del debat i participació sobre el Tractat Constitucional europeu, per exemple). Segon, Sarkozy ha guanyat, sí, però no ha arrassat. Això (segueix…)

vol dir (almenys així ho espero) que segurament haurà de moderar tant el discurs com algunes de les propostes incorporant algunes dimensions socials que al llarg de la campanya han quedat obviades, quan no combatudes frontalment. Les seves propostes sobre com gestionar la immigració, per exemple, especialment si ens basem en la manera com va afrontar, en tant que ministre, els incidents de les barriades de les grans ciutats, generen força dubtes sobre la seva capacitat per desactivar conflictes, i fan pensar, malauradament, que lluny de reduir la violència aquesta pot augmentar fins a nivells difícils de predir. I tercer, les conseqüències per Europa segurament no trigaran a arribar, i no precisament a favor dels arguments dels qui defensem una Europa on perdin pes els Estats i l?Economia i el guanyin les persones, els pobles i el benestar equitatiu. De moment, les reflexions que Daniel Cohn-Bendit, actualment copresident del Grup Verds/ALE al Parlament Europeu feia ara fa uns dies a Le Monde, poden ser un bon indicador de com aniran les coses per a França i per a Europa amb Sarkozy.

Daniel Cohn-Bendit : "Par rapport à Mai 68, Nicolas Sarkozy se comporte en pur stalinien"

Le Monde, | 01.05.07 | 10h41  ?  Mis à jour le 01.05.07 | 12h25

Nicolas Sarkozy a choisi de clouer au pilori Mai 68. Que lui répondez-vous ?

Daniel Cohn-Bendit : C’est la preuve qu’il ose dire n’importe quoi. Car enfin, qui était dans la rue en mai 1968 ? Pas seulement nous, les étudiants contestataires. Plus de la moitié de la France s’est alors mise en grève. C’est cela que Nicolas Sarkozy n’accepte pas. Les mots qu’il utilise sont d’ailleurs symptomatiques. Il parle de "liquider Mai 68". Il se comporte en pur stalinien. Alors que les Français veulent se réconcilier, lui s’emploie à exhumer en fin de campagne électorale des ranc?urs vieilles de 40 ans !

Derrière ce discours, quelle vous paraît être sa stratégie ?

Toujours la même : cimenter le plus possible la droite et l’extrême droite, liées par cette haine commune contre 68. Sa stratégie, c’est d’opposer une classe contre une autre, les bons contre les méchants. C’est n’importe quoi. Quand Nicolas Sarkozy dit vouloir liquider Mai 68, c’est un peu comme s’il disait vouloir liquider le surréalisme! Son programme, c’est la victoire du peuple de droite contre la gauche. C’est la fracture, la confrontation.

Les attaques portées dans son discours de Bercy étaient aussi rudes que précises : pour lui, Mai 68 a tué l’école de Jules Ferry, instillé le cynisme en politique…

Mais l’école de Jules Ferry était en crise en 68 ! La société française tout entière était en crise. Et les défis scolaires auxquels nous devons répondre aujourd’hui n’ont rien à voir avec ceux de 68. La fameuse école de Jules Ferry, dont M. Sarkozy est si nostalgique, avait pour mission d’intégrer les enfants de paysans dans une société industrielle. Alors que l’école d’aujourd’hui bute sur le défi de l’intégration et d’une société multiculturelle. Quant à la pédagogie, tous les spécialistes savent que celle-ci évolue. Le grand pari de 68, peut-être trop audacieux, peut-être erroné, était d’installer l’autorité par le savoir et le contenu. Tout n’a pas réussi. Tout n’était pas parfait. Mais ce que M. Sarkozy exprime, 40 ans après, c’est une vision figée de la société.

Beaucoup de gens, cela dit, attribuent une bonne part des problèmes d’aujourd’hui aux excès de Mai 68…

Qui se souvient de ce qu’était la société française en 68 ? Regardons-la en face : à l’époque, dans les années 60, une femme mariée ne pouvait pas ouvrir un compte bancaire sans demander l’autorisation à son mari. Mai 68 a, pour les femmes, représenté la conquête de la liberté. D’ailleurs, à bien l’écouter, je pense que c’est cela que M. Sarkozy, comme beaucoup d’hommes, ne digère pas. Il ne supporte pas, face à Ségolène Royal, l’autonomie des femmes. Sans doute aurait-il préféré qu’avant d’être candidate, celle-ci demande la permission écrite à François Hollande…

Votre sentiment face aux propos de Nicolas Sarkozy : Tristesse ? Colère ?

Beaucoup de tristesse. Et une part de stupéfaction, lorsque je l’ai entendu dimanche rendre Mai 68 responsable des parachutes dorés ou de la spéculation financière. Là, ça devient fou. Nicolas Sarkozy, au micro à Bercy, devant tous ses copains PDG comme Lagardère, Bouygues et autres, en train de nous accuser, nous, les pauvres c… de 68, d’être responsables de la folie capitaliste actuelle… De la colère enfin. Car, moi, je n’ai pas oublié certains mots d’ordre de ceux qui manifestaient contre nous en 1968. Je me souviens du "Cohn-Bendit à Dachau".

Vous êtes eurodéputé vert. Ségolène Royal vous a chargé d’?uvrer à l’ouverture vers l’électorat centriste. Y êtes-vous parvenu ?

Les électeurs répondront le 6 mai. Je constate que les intentions de vote en sa faveur au sein de l’électorat de François Bayrou semblent progresser. Même si l’audacieux pari de ce dernier me paraît de plus en plus difficile à tenir, au vu du délitement de l’UDF. Je suis convaincu qu’aujourd’hui, une partie importante des Français qui ont voté pour lui sont tristes. Ils avaient cru sortir le centre de la droite et voilà que les élus centristes se précipitent vers Sarkozy. Voir ces parlementaires rentrer ainsi à la niche, ou plutôt dans la cage, est affligeant.

Propos recueillis par Richard Werly

Foto: Nicolas Sarkozy i Segolene Royal. Font: eitb 

Acabo de tenir el plaer, i l’honor, de conèixer una de les persones més admirades i respectades per mi des de fa temps: el caricaturista francès Plantu. A la subcomissió de Drets Humans del Parlament Europeu hem afrontat aquest matí un interessant debat sobre la situació actual de la llibertat d’expressió en el món. S’han tractat en el debat els nombrosos casos en què la llibertat d’expressió, tant escrita, com gràfica, com plàstica, es troba perseguida, de vegades fins i tot amb la mort. La setmana passada, per exemple, (segueix…) 

afrontàvem entre les Urgències de Drets Humans que cada dijous per la tarda es debaten a Estraburg, el cas del periodista de la BBC, Allan Johnston, segrestat a Palestina i del qual seguim sense saber-ne res. Continuament ens veiem obligats a denunciar violacions a països àrabs, asiàtics (sobretot Xina), africans, però també un cert grau de censura existeix en els anomenats països occidentals.

La meva reflexió davant la sub-Comissió ha estat la següent: la llibertat d’expressió és un valor en ella mateix i cal reclamar-la allà on es trobi amenaçada. Hi ha límits a la llibertat d’expressió? Per descomptat, els que marca el sentit comú i el respecte, però correspon a cada persona, individualment, establir-los i assumir-los. És comprensible que no es vulgui fer humor, per exemple, amb desgràcies alienes, especialment si hi ha víctimes mortals pel mig, però és el propi professional, caricaturista, periodista qui ha de posar els seus límits i valorar, amb sentit comú, fins a quin punt val la pena o és pertinent córrer el risc d’ofendre determinades sensibilitats. En canvi, en aquells contextos en què és una autoritat institucional, sigui estatal o eclesiàstica, trobo comprensible, i fins i tot justificable, usar la llibertat d’expressió com a instrument de revolta i provocació. 

Tot professional ha de ser conscient de les possibles conseqüències d’un article, d’un gag o d’una caricatura, i assumir-les. Però això exigeix que aquest professional pugui treballar en un context en què tingui la possibilitat d’escollir.

Periodistes com el marroquí Ali Lmrabet, caricaturistes com l’argelí Dilem, o els més de 66 ciberdissidents xinesos empresonats, per posar només alguns exemples, mereixen tot el nostre suport i que desde la UE exigim als governs que els persegueixen, i amb els quals la UE tenim cada vegada més i més profundes relacions, que afrontin reformes urgents i profundes per tal de garantir la llibertat de premsa i d’expressió en el sí dels seus països.

Només a títol d’exemple: què farem quan els milers de periodistes que cobriran els Jocs Olímpics de Beijing (08) no puguin fer servir Internet per parlar de les tres T actualment tabús en aquell país com són Tibet, Tiannanmen o Taiwan? I qui diu Xina, diu Tunis, o Marroc, o Russia, o Cuba, o Eritrea, o …

Avui, 3 de maig de 2007, cal recordar, un cop més, que no hi ha llibertat d’expressió a molts, massa, llocs del planeta. La contenció, la limitació, el respecte, el bon gust, el pudor… tot això és necessari, però per tal que sigui veritable i creible, cal que tingui lloc en un context de llibertat. Altrament només és censura.  

Foto: caricatura de Plantu sobre l’afer de les caricatures de Mahoma en un diari danès.

Ara fa uns dies la cadena de televisió per internet Europocket.tv em va fer una entrevista sobre els informes que he estat fent pel Parlament Europeu relatius a les exportacions d’armes europees i als mecanismes de control que la UE i els Estats membre exerceixen sobre aquestes. L’entrevista és aquesta.

Font foto: dw-world