Raül Romeva i Rueda

Catalunya ha estat sempre, i segueix essent, malgrat tots els entrebancs que venen, també, d’Europa, un país europeïsta. Tossudament europeïsta, diria jo. I avui, 9 de maig, dia d’Europa, tocava un cop més fer-hi esment. L’efemèride ens remunta al 1950, quan el ministre francès d’Exteriors Robert Schuman va proposar, a partir d’una idea del seu assessor Jean Monnet, un pla que pretenia situar la producció francesa i alemanya del carbó i l’acer sota el control d’una autoritat única i supranacional. Aquest projecte, anomenat Pla Schuman, va donar lloc un any més tard a la creació de la primera de les Comunitats Europees, origen del procés d’integració europea que coneixem en l’actualitat. Avui, més de 500 nens i nenes de tota Catalunya i de la Llombardia han parlat davant l’Institut del Teatre de l’Europa que ells i elles somnien, i per la qual volen que treballin les institucions. (segueix…)

L’escenari, a la Plaça Margarida Xirgu, era més que pertinent, i és que la construcció europea és com una gran obra teatral en la qual el guió, els actors i actrius, els escenaris, i fins i tot la direcció, canvien constantment. La qüestió és, cal resignar-nos a ser simplement espectadors de l’obra? o pitjor encara, estem en disposició de simplement actuar com a coristes llegint les quatre ratlles d’un guió escrit per d’altres a qui, a més a més, els costa molt, massa, entendre que el català és una llengua europea més, tant digna com les altres?

La Unió Europea s’ha anat fent a base de somnis: primer va ser el somni del Rihn (unificació franco-alemanya), després el de l’Oder (ampliació cap a l’Europa de l’Est), i ara ja es parla del del Bòsfor (cap a Turquia). Però a aquests somnis cal afegir-hi els que avui ens explicaven els alumnes de les escoles catalanes i llombardeses: avui ja no parlem de superar la II Guerra Mundial, sinó de superar el conflicte d’Irlanda del Nord per la via del diàleg (cosa que caldria aplicar també a Euskadi), ja no parlem de mantenir el medi ambient a Europa, sino de fer front a un canvi climàtic devastador per a tot el món, ja no parlem de fluxes de persones creuant els pirineus o els Alps en tren, sinó de milers de persones que es juguen la vida per creuar el mediterrani, ja no es tracta que fer d’Europa un club de negocis intergovernamental, sino de fer realitat el tantes vegades escoltat discurs de l’Europa dels pobles i les persones.

Els somnis de fa 50 anys han canviat. I Catalunya també. Recordava avui el Vicepresident de la Generalitat, Josep Lluís Carod-Rovira, que fa 50 anys no s’hauria pogut celebrar un acte com aquest perquè parlar d’Europa era parlar de llibertats, i això estava prohibit. Avui tenim noves eines, nova gent, nous somnis, però també nous problemes, nous fantasmes, noves dificultats, noves incomprensions.

Sigui com sigui, no crec que ni com a poble, ni com a ciutadans i ciutadanes haguem de resignar-nos a ser simplement espectadors o figurants d’aquest procés i, per tant, convé no renunciar a ser co-guionistes, co-directors, o co-tramoistes, a la vegada que, tot acceptant que en un joc d’equip cal comptar amb una gran dosi de generistat i de solidaritat, i assumint conseqüentment que per tal que l’obra funcioni cal que totes i tots assumim el nostre paper com a actors i actrius corals i de repartiment, no per això hem de renunciar a reclamar, de tant en tant, papers de solistes i protagonistes.

Dir que tot això no és fàcil, i que de vegades és fins i tot feixuc, és insistir en la obvietat. I cal reconèixer que recordar obvietats, de vegades, cansa. Però no per això cal cedir. Com tampoc cal resignar-se a seguir una sola via, ni una sola direcció. Les circumstàncies canvien tan ràpidament que cal estar atents a múltiples portes, i aprofitar les múltiples esquerdes per les quals ens podem anar encabint.

Però per poder-ho fer, cal ser-hi, insisteixo, cal voler ser actors protagonistes i no esperar asseguts al sofà de les lamentacions que ens enviin un guió a la nostra mida. Perquè no ens n’arribarà mai cap que sigui del gust de tothom.

El dilema és simple: si no volem que Europa ens (des)faci a nosaltres, cal que nosaltres fem Europa. Ningú diu que sigui senzill. És, simplement, necessari. 

 Foto: Jean Monnet i Robert Schuman.