Quan estudiava el BUP a l’Institut Bisbe Sivilla de Calella vaig tenir un professor de matemàtiques mallorquí que quan es desesperava davant de la impossibilitat de fer-nos entendre algun principi matemàtic imprescindible per saber fer alguna cosa més que sumar i restar, ens acabava dient, "és que sou tremendos!". Doncs alguna cosa així li podríem
Havia decidit reservar quinze minuts del meu descans laboral diari per escriure quatre ratlles sobre l’ensopit debat electoral que es va fer ahir al vespre a TVE amb els candidats a l’alcaldia de Barcelona, però aquest matí me m’he desdit al metro. Home de seny com sóc, de tant en tant llegeixo La Vanguardia (encara
Al cap del dia, prop de 150 persones, la majoria de les quals anònimes, han llegit un fragment de l’Auca del senyor Esteve, de Santiago Rusiñol. La única motivació per pujar els graons del petit escenari que l’Ateneu Barcelonès ha instal·lat a l’entrada de carruatges de la seva seu ha estat l’amor per les lletres, l’amor,
L’Ateneu Barcelonès ha fet jornada de portes obertes aprofitant la diada de Sant Jordi i tothom que ho ha desitjat s’hi ha colat. L’aire fresc ha passejat per la casa, i un munt de personatges poc habiutals al Palau Savassona hi han tret el nas. La majoria quedaven meravellats en descobrir el jardí romàntic i
Sant Jordi escalfa motors. Emergeixo a la superfície a la plaça de Catalunya. El gran escenari ja senyoreja la plaça i la vorera del triangle supura llibres arreu. Ara bé, entre la parada dels hapyy books i la de l’fnac, no veig altra cosa que insubstancialitats comercials. I doncs, què m’esperava? Una gitana gairebé m’atura
La Biblioteca Popular de Pineda de Mar, un dels centres de lectura històrics que van ser impulsats des de la Mancomunitat de Catalunya, va assolir el seu màxim nombre de lectors l’any 1932. Les xifres que ens arriben fins avui diuen que la biblioteca va tenir durant tot aquell any 24.652 lectors. No és poca cosa:
Baixo les escales del metro corrent perquè a la Rambla de Canaletes plou i m’acosto la zona de les guixetes. Quan regiro la meva bossa per trobar la targeta d’abonament 50×30 em sobten uns crits violents. Aixeco el cap i veig un empleat dels transports metropolitans, reglamentàriament abillat amb el seu uniforme (camisa horrible de
Hem quedat en un cafè llustrós, polit, silenciós, amable, modernet, dels que no s’estilen a Pineda. I potser que ja sigui hora que comencin a estilar-s’hi. Les tasses, en diuen. Després d’una barra clara i assèptica, acompanyada de taules alineades sense estretors, l’extrem del local s’oculta a la vista del curiós i amaga la seva sorpresa
Sempre m’ha semblat que la pressumpta fortalesa de la societat civil catalana és un mite alimentat per aquells als quals ja els està bé que la societat civil sigui feble i apàtica. Els discursos protocolaris, els parlaments d’inauguració de qualsevol cosa i les converses institucionials van habitualment carregades d’elogis desmesurats al paper decisiu que juga
Reprenc la meva singular passejada per les fondàries del metro barceloní i retrobo el noi que fa uns dies em va fer a mans (a mi i a dotzenes d’altres passatgers suburbans) un paperet anunciador de la solució a les dotzenes de problemes que atenallen la meva vida personal, i que vaig reproduir en un
Un amic em demana perquè no he escrit res al bloc sobre l’embolic generat a ERC sobre l’autodeterminació i el posterior debat al Parlament. I la veritat és la única raó per no haver dit res sobre el tema fins ara és la mandra. Em fa mandra haver de parlar d’inutilitats. No és una inutilitat