VARIACIONS

Un amic em demana perquè no he escrit res al bloc sobre l’embolic generat a ERC sobre l’autodeterminació i el posterior debat al Parlament. I la veritat és la única raó per no haver dit res sobre el tema fins ara és la mandra. Em fa mandra haver de parlar d’inutilitats. No és una inutilitat el dret a l’autodeterminació ni una possible independència posterior, en el grau que sigui. El que és una inutilitat és haver de parlar-ne ara, pel simple caprici d’un dirigent republicà que mesura poc les seves paraules i encara molt menys la imatge que dona del seu partit. És probable que a certs nuclis durs d’ERC els faci molta gràcia que Vendrell, entre calçot i calçot, deixi anar comentaris indigestos, però als que valorem en alguna cosa la dignitat que ha de tenir un diputat al Parlament, sigui del color que sigui, ens fa angúnia sentir-lo.

Si el senyor Vendrell vol fer una proposta seriosa sobre l’autodeterminació i aquesta proposta ha d’acabar discutint-se d’alguna manera al Parlament, que trïi un lloc i una manera més dignes de formular-ho i que, si li plau, ens eviti als que no som incondicionals d’unes sigles però ens fa certa gràcia un projecte que hi està lligat haver de sentir comentaris de cafè. Un senyor diputat no es pot permetre fer comentaris de cafè, frívols, per tenir contenta la parròquia més recalcitrant, sense mesurar les seves conseqüències. I si, per contra, realment ho havia mesurat molt bé i el resultat dels seus comentaris ha estat exactament el que ell buscava… doncs pitjor. Molt pitjor. Perquè demostra l’escassa capacitat política i de sentit comú del qui formula els comentaris.

Us asseguro que no sóc cap fan d’Artur Mas, però el convergent va tenir raó quan va dir al Parlament que ERC, a través de Vendrell, havia muntat una mena de subhasta pública de la Presidència de la Generalitat. Si Vendrell creu que ha de fer alguna actuació per contentar els sectors més irredempts del seu partit, que pensi altres estratègies i, en tot cas, que siguin de portes endins. Els que fem la vida de portes enfora (d’aquest i de qualsevol altre partit) no tenim perquè patir ni perdre el temps sentint com es ventilen públicament debats interns. Els militants són imprescindibles per tal que un partit sigui fort i tingui seguretats en què basar la seva acció de govern (quan governa), però no hi ha acció de govern bona basada només en l’opinió dels militants del partit que n’és titular. Quan ERC va entrar a l’actual Govern i amb l’actual correlació de forces ja sabia que en aquesta legislatura no hi hauria un pronunciament formal sobre l’autodeterminació i molts menys sobre una hipotètica independència. A què treu caps, així doncs, que ara ens maregin discutint públicament i enredant el Parlament en temes que d’estricte consum intern? Poc nivell, senyor Vendrell, i escàs sentit de país.

I l’actuació de CiU no ha estat pas gaire millor, intentant aprofitar amb la mateixa barroeria que Vendrell la seva patinada. I el PSC, mirant-se’ls, a uns i altres, a estones perplex, a estones divertit per l’espectacle. Si algú pensa que el PSC se sentirà condicionat en les seves posicions sobre el fet nacional per debats d’aquesta mena, està ben equivocat. Que s’esperi assegut.

Bé, ja ho veieu. Dir tot això em feia mandra. I es podria dir més coses. Però ja seria castigar-me excessivament. M’agrada participar en debats interessats, i no pas en insubtancialitats com aquesta. Aquí m’aturo.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!