Sempre m’ha semblat que la pressumpta fortalesa de la societat civil catalana és un mite alimentat per aquells als quals ja els està bé que la societat civil sigui feble i apàtica. Els discursos protocolaris, els parlaments d’inauguració de qualsevol cosa i les converses institucionials van habitualment carregades d’elogis desmesurats al paper decisiu que juga la societat civil en el desenvolupament i creixement del país. Faramalla. Els reconeixements formals a la societat civil formen part dels llocs comuns de la retòrica política, recurs fàcil i repetitiu per omplir minuts dels discursos oficials. Segurament és veritat que a Catalunya hi ha més gent associada a coses diverses, i també que hi ha un major nombre d’associacions de qualsevol casa que, per exemple, a la resta de l’Estat espanyol. Però la quantitat no és garantia de qualitat i tampoc no hauria de ser consol dels defectes propis comparar-se amb realitats més adverses que la nostra.
No és gaire difícil comprobar quotidianament que la majoria d’organitzacions que constitueixen això que anomenem societat civil són bonics aparadors amb un gènere lluent i atractiu a primera fila, però sense estoc a la rebotiga. Vull dir que, efectivament, a Catalunya hi ha una gran sensació d’activisme i unes agendes culturals carregades fins a l’extrem, però molt poca activitat real de qüestionament, de defensa de drets, de construcció alternativa, de discussió oberta, de pressió institucional, de coordinació d’esforços…. El món associatiu està fragmentat per interessos sectorials, amb escassa capacitat organitzativa per anar més enllà de l’activitat quotidiana i de curta volada, sense visió de conjunt del país, i amb una por malaltissa, disfressada de respecte institucional, cap al poder polític. Hi ha molta associació de catàleg, amb comercials carregats de mostraris setinats i lluents, però poca capacitat transformadora ni d’incidència real a les esferes de poder. Massa sovint s’entén el món associatiu com a simple acompanyant del poder polític, i de vegades, fins i tot com a substitut, quan aquest no arriba allí on ha d’arribar. I estic tip de veure organitzacions socials fent mostres d’agraïment etern al poder polític perquè li finança programacions i serveis que fan lluir molt el logotip de l’associació de torn, però que no s’aturen a reflexionar sobre si la feina que estan fent els correspon realment a ells, sense pensar que si estan tan enfeinats en la gestió quotidiana de projectes dubtosos, difícilment podran intervenir amb efectivitat en les preses de decisió que, lluny de l’anècdota dirària, són realment estructurals i de fons.
I per això, entre d’altres coses, em fa una certa gràcia que avui els mitjans hagin destacat unes declaracions de Josep González, president de la patronal catalana PIMEC, en les quals afirma que la societat civil d’aquest país s’empassa gripaus amb una facilitat desesperant, i que entoma contrarietats amb estoïcisme i, afegeixo jo, sense aparent intenció de reaccionar. No tinc altres referències del senyor González que aquestes declaracions que li he conegut avui i, per tant, no puc saber si són resultat d’una actitud cínica o coherents amb un comportament habitual en ell, però trobo que té raó. González ve a dir que aquí ningú no aixeca ni un dit quan ens repassen de dalt a baix, i que no sabem fer altra cosa que queixar-nos amargament quan les derrotes ja no tenen remei. Parla de l’Estatut, és clar. I esmenta l’acte de l’IESE, a favor d’un canvi de gestió en els aeroports catalans com d’exemple a seguir i a fer sovintejar, però l’esmenta més com a excepció que no pas com a norma.
Excel·lent. Trobo que ja era hora que algú digués en veu alta que la societat civil catalana no és pas gaire millor que la de la majoria de llocs i que, en algun aspecte segurament és força pitjor. I us asseguro que dir això no és pas la traducció d’una actitud frívola ni distant, perquè la crítica m’inclou a mi mateix (és, per tant, autocrítica), ja que formo part de vuit associacions o entitats, totes elles amb la teòrica missió de reivindicar i transformar realitats ben concretes. Que cadascú assumeixi la seva particular quota de culpa en l’atonia general del món associatiu i que busqui, si és el cas, l’excusa més adequada per justificar-se; però si us plau, que ningú més no digui que la nostra societat civil és estupenda amb la tranquilitat del que diu una evidència o explica un fet incontrovertible.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Totalment d’acord. Aquest país està ple, massa ple, d’allò que podríem dir-ne pessebrisme associatiu. Fa bonic, es pot ensenyar, justifica al poder i aquest el va col·locant, en funció dels interessos puntuals o de la roda de premsa, ara al costat del portal o un altre dia entre el bou i la mula. “Una forta societat civil” és, com vens a dir, un tòpic com una catedral. El típic cofoisme tan arrelat a Catalunya. Tan estès com inútil, tan paralitzador com curt de mires. Em recorda aquella gent que va a fer el turista pel món i no para de comparar el menjar, els carrers, les places i els edificis amb la seva ciutat d’origen, arribant a la tòpica conclusió que “com a casa, enlloc”. Anem molt curts de pensament crític, i especialment d’autocrítica. Però què podem esperar d’un país que celebra derrotes i ha fet del victimisme ofici i benefici? Autocompassió més tòpics més cofoisme és un còctel perillós. I així ens va. M’estimo més un dry martini a Can Boadas.