Mails per a Hipàtia · El bloc personal de Vicent Partal

Al migdia ens han portat a dinar al Club Roggero di Lauria, un club tradicional de la societat benestant palermitana, on ens hem trobat de nou amb alguns dels vells periodistes sicilians. Sempre m’ha semblat que els vells periodistes italians són entre els més interessants del món. Com a mínim són dels més interessants entre els periodistes que he conegut jo en la meua vida i els d’avui no m’han decebut. Els més grans d’entre ells havien començat la seua vida professional en els anys cinquanta i han passat dècades seguint la complicada vida política i social de l’illa. El club porta el nom de Roger de Llúria tot i que la majoria dels seus components sembla que ignoren qui va ser. Un d’ells havia vist un monument que sembla que hi ha a Tarragona i havia deduït que era la mateixa persona. La resta ignorància total.

Després he pogut passejar una estona pel centre de Palerm, col·lapsat de gent. Fa un temps extraordinari, amb 17 graus a les nou de la nit -malgrat que som en ple desembre. I hi ha milers de persones, literalment, al carrer. Comprant, voltant, xerrant. He vist una vetlla pel dret a morir. A Itàlia hi ha una forta discussió sobre això arran un malalt que ha demanat que el deixen morir. Els manifestants, al davant de l’enorme palau de l’Òpera, es mostraven solidaris amb ell i encenien espelmes xicotetes al voltant d’una mena d’arbre de Nadal.

Fa la impressió que aquesta és una ciutat molt lluitadora. Que intenta treure’s del damunt l’estigma de la màfia i la pobresa. Que cerca la manera de canviar l’ambient i que no es resigna. Això clarament és el primer pas. Però té molta feina a fer. Calen moltes inversions, molts diners, per a salvar les desigualtats ben evidents que hi ha i per a crear una trama social més equilibrada. I la lluita contra la màfia és molt difícil i complicada. Per a alguna gent amb la qual he parlat aquests dies si avui la màfia no assassina és perquè no li cal ja que controla el poder. En qualsevol cas qui no controla el territori sembla que és l’estat i aquesta és la raó darrera que explica la potència del fet mafiós. Simplement l’estat no pot assegurar que és més fort que la màfia i per tant no pot oferir als ciutadans les condicions mínimes per oposar-s’hi sense obligar-los a ser herois.

Demà marxe cap a Bucarest. Tot el dia en l’avió via Roma. I em perdré el Barça. Ves.

(Sembla que ahir algú va interpretar malament el meu comentari sobre el significat de la paraula Màfia. Quan vaig dir que volia dir bellesa en sicilià en absolut vaig voler dir res més que expressar fins a quin punt és una qüestió molt més complicada i plena de significats del que pensem habitualment. No és normal, simplement.)

Dia llarg de converses i reunions amb periodistes de diversos llocs però especialment sicilians. Membres de l’Ordine m’han explicat les grans dificultats del periodisme sicilià: la fuga de cervells i, com sempre, la màfia. En realitat les dues coses van relacionades. Molts directors de diaris italians són sicilians i ací ho atribueixen al fet que a l’illa “mai no hi ha titulars petits, tot són històries grosses”. Que normalment afecten fins i tot la integritat física dels periodistes que després troben que les amenaces o els problemes a Roma o Milà són cosa de riure, comparat amb el que es viu a Palerm. Per això ens han recordat que les darreres dècades vuit periodistes importants han estat assassinats per la màfia.

I sembla que no hi ha manera de desfer el nus. La màfia no és només una associació de delinqüents i això la fa especialment forta. Segurament perquè l’illa ha estat sempre invadida els sicilians han confiat històricament en una mena d’estat sicilià invisible, que seria la màfia. El problema arriba quan la màfia històrica es transforma al contacte amb la màfia nordamericana i comença el tràfic d’armes, les drogues i la violència extrema, amb cotxes bomba dels anys setanta i vuitanta. Però per a entendre fins a quin punt la visió que tenim fora de la màfia és simplista hi ha prou amb explicar que en sicilià dir-li mafiosa a una xicona vol dir dir-li guapa. Màfia literalment significa bellesa. No és un detall menor.

Part de la trobada l’hem fet al parlament sicilià, que en diuen l’Assemblea. És un palau enorme i extraordinari on hi ha des d’una porta púnica, bastida uns segles abans de crist fins a la darrera modernitat. Tot encavalcant-se una cosa damunt l’altra. Hem vist per exemple una capella amb mosaics bizantins en grec que curiosament estava plena d’escuts amb les quatre barres. He expressat la meua sorpresa per això i m’han explicat que era habitual modificar coses velles afegint-ne de noves. És a dir que algú va fer espai entre els sants bizantins per a posar uns quants rombs quatribarrats, inequivocament nostres.

Lamentablement la gent no té la menor idea d’això. La persona que ens acompanyava insistia una vegada i una altra que allò eren símbols espanyols. Jo li he explicat que no. Que eren símbols catalans però ells mai no esmenten aquesta paraula ni tan sols “aragonesos” que encara seria acceptable. Per a ells tot és espanyol: quan van ser de la Corona d’Aragó i quan van pertanyer a la corona espanyola. Lamentablement per a ells no hi ha cap diferència. No sé si alguna associació treballa les relacions amb Sicília al nostre país però hi ha una autèntica feinada a explicar i recuperar el contacte. Curiosament l’institut Cervantes a Palerm és a la Chiesa di Santa Eulalia dei Catalani.