Mails per a Hipàtia

Ahir vaig participar en la segona jornada del projecte Euskal Herria 2.0 a Sant Sebastià. Es tracta d’unes jornades de debat on pràcticament tota la internet basca euskaldun ha debatut què ha de fer per a encara el futur. S’hi van plantejar temes molt interessants que abraçaven un ventall molt notable de causes diferents. Moltes familiars a nosaltres com el programari lliure, la web socialitzada o la qüestió dels dominis. Lògicament la nostra experiència amb el .cat va provocar molt interés.

Em va quedar una sensació molt agradable. Euskal Herria és un país molt organitzat i disposat a provar coses, sempre. Però tinc la impressió que ara -no sé si per les expectatives que crea la situació política- bull i de quina manera. Hi flotava molta voluntat d’innovar, de treure’s del damunt dinàmiques velles i enquilosades.

Alhora, però, són molt durs amb ells mateixos. Jo crec que massa. La capacitat de diàleg que vaig veure ahir era molt més que destacable però tothom reclamava més i més i criticava amb duresa el que definien com excés de capelletes. Jo els deia que tingueren més confiança en ells mateixos. Espere que l’assumisquen aquesta confiança perquè el projecte és molt interessant.

Notes marginals:

bat) Victòria absoluta dels macs en la sala! Feia anys que no veia tantes pomes juntes.

bi) Totes les jornades van ser absolutament en euskera. A part de la meua xerrada vaig participar en una taula rodona amb els auriculars posats per a la traducció. Em feia por, però, que quan em preguntaven coses a mi es passaren a l’espanyol i em va alegrar molt veure que no va ser així. Em preguntaven en euskera, que ja em traduïen pels auriculars, i només una vegada vaig haver de demanar que em consideraren cordialment estranger i que no canviaren de llengua per a adreçar-se’m. (En la foto ja es veu que no estic massa acostumat als auriculars…)

iru) això del desplegament dels militars espanyols a Euskadi és bèstia. Per l’autopista vam veure columnes militars que semblaven qualsevol cosa excepte “amigues”.

lau) hi ha molta excitació amb el projecte de televisió TDT que agrupa Diario de Noticias (pròxim al PNB), Berria i Gara (pròxim a l’esquerra abertzale) amb Euskatel i l’Argiñano. Només que tots treballen conjuntament per a assegurar que hi haurà com a mínim un canal de televisió en èuscar a tot arreu ja és una novetat substancial.

La Montse Serra m’avisa que la Universitat de València ha decidit reeditar un llibret de Joan Reglà introbable des de fa anys: “Comprendre el món”. La notícia em sembla magnífica. És un dels meus llibres de capçalera i sempre he pensat que era injust que els lectors d’avui no pogueren tenir-lo a l’abast. A casa tinc una estanteria amb els llibres que m’agrada fullejar de forma continua. Hi pose els volums que he llegit amb més plaer i que de tant en tant m’agrada repassar, llegir unes pàgines i tornar-los a deixar allà, ben a prop i controlats. Hi tinc una edició de 1967 d’aquest llibre de Joan Reglà, editat a Andorra i que em sembla que és la darrera que es va publicar.

Evidentment el món ha canviat molt des de que Reglà va escriure aquest llibre i per tant els seus aspectes més de batalla immediata sonen desfasats -pertanyen en realitat a un món que ja no existeix. Però allò que resulta fascinant encara avui és el mètode, el desplegament erudit al servei d’una idea complexa de la societat i la història i l’entusiasme intel·lectual que acumula en la lluita per a entendre el món que l’envolta. Tot això és una magnífica lliçó que m’alegra saber que torna a ser a l’abast de qualsevol lector.

Això de la globalització de vegades fa tantes voltes que ja no saps d’on arriba cada cosa. Dinant escolte la paraula “badulaque” i me n’assabente a què fa referència: sembla que és la paraula que s’ha imposat per a designar els delis paquistanis que tanquen tard.

Ningú no té clar en quina llengua és però sí el seu orígen. Segons diuen a “Els Simpsons” hi ha un paquistaní hindú que té una botiga d’aquesta i en diu el badulaque. De fet en anglès sembla que en diuen kwik-e-mart. No sé si la traducció és al català o a l’espanyol. Però en qualsevol cas és un viatge de Rawalpindi a Springfield i torna al Raval.

PD: A Carme Laura, que pregunta sobre Hipàtia: sí. Tots els meus ordinadors duen el seu nom, com un petit homenatge a la gent que lluita, de vegades pagant-ho amb la vida com ella, contra la ignorància, contra qualsevol discriminació i per l’enaltiment de la raó i la cultura.

Diversos diaris europeus han il·lustrat la victòria socialdemòcrata a Berlin amb aquesta fotografia. S’hi veu l’alcalde de la ciutat, Klaus Wowereit, rebent la felicitació pública del seu marit, Jörn Kubicki. Wowereit ha revalidat de forma còmoda la seua majoria.

Quan l’he vist he somrigut comfortat. Això sí que és un canvi i ben positiu. Contra la hipocresia, especialment la dels polítics que no saben què fer amb la seua vida privada.

Herzliche Glückwünsche, Bürgermeister!

Ahir va fer un any que ICANN ens va comunicar que el punt cat era aprovat del tot. Avui ja sembla que ho haguérem tingut tota la vida. Ser normals és tan senzill…

El New York Times fa una ressenya elogiosa d’un cafè català obert aNova York i que es diu Ametller. No el conec, és a Greenwich Village,però el deixen molt bé. I diu que faran canelons!

Per cert que l’altre punt catalano gastronòmic de la ciutat, el famós restaurant Pazo, sembla que l’han traslladat a Baltimore. A Pazo el menú era en català, cosa que en el seu moment va causar sorpresa -com en el cas d’aquest article del Times. Els seus amos deien que el menú era en català ja que la nostra (ells no són catalans) és “la llengua de la mediterrània”. I a Baltimore veig que ja han entès que Pazo no és una paraula catalana sinó gallega.

El govern tripartit va decidir canviar la trobada de periodistes amb el president que el govern anterior escenificava amb un dinar de nadal. I va crear el costum d’un, diguem-ne, sopar a peu dret a Palau, al voltant de la diada.

Es va fer ahir i amb un inici espectacular. Tot era previst al Pati dels Tarongers i de sobte, sense avís, va caure un aigüat huracanat. Ni una gota d’avís. Pluja a manta i de sobte que va deixar xops molts periodistes i algun conseller que ja voltaven pel pati mentre la majoria anàvem encara arribant.

Quan jo vaig poder marxar, en un moment de menys pluja, el pati superior de Palau començava a inundar-se de forma amenaçant. I les bromes entre la canallesca eren tan inevitables com fàcils: de l’huracà Ernesto a l’huracà Pasqual…

Fa cinc anys tots vam viure un dia difícil d’oblidar. Els periodistes especialment. I jo d’una manera concreta. Vist en perspectiva va ser un dia que va canviar el món. Això ens va fer cometre molts errors i jo recorde de manera especial els meus.

És cert que tot allò era tan inesperat que no hi havia massa regles sobre les quals opinar amb una mínima certesa. Recorde per exemple que en una tertúlia de Catalunya Ràdio aquella mateixa vesprada Pere Vilanova, que en sap molt de política internacional, va dir amb rotunditat que un atemptat com aquell reclamava d’intervenció estatal. I jo vaig assentir. Avui sabem que no va ser així però aleshores era inimaginable que algú pogués cometre amb tanta facilitat un atemptat d’aquelles dimensions. En aquelles hores confuses i caòtiques semblava més un atac d’exèrcit que no de grup. Semblava més un acte planificat a gran escala que no l’audàcia d’uns pocs que després s’ha demostrat que era.

Bin Laden, a més, era un personatge encara poc conegut. Aquells dies vaig escriure que calia proves de que ell era realment qui estava al darrere dels atemptats. Recorde que quan a mitja vesprada nostra el govern americà va apuntar a Bin Laden no vaig poder evitar la desconfiança. Hi havia massa preguntes sobre la taula. Com era que ara sabien tan ràpid qui era l’autor i en canvi no havien tingut abans cap pista del que anava a fer? No sabíem aleshores una dada clau: que a la taula de Bush hi havia un paper del qual no n’havien fet cap cas i que avisava que això podia passar. Coneixent aquesta dada no hauria resultat tan sospitosa l’actitud del govern americà però ningú fora del Despatx Oval la sabia. I encara hi havia el fet que Clinton havia bombardejat mesos abans una instal·lació de Bin Laden per a distreure la crisi Lewinsky en el seu punt àlgid.

Malgrat això els errors han quedat. Jo vaig defensar, per exemple, que si Bin Laden deia que ell no havia estat calia creure’l perquè un fanàtic religiós com ell no veia bé mentir. M’equivocava i ho lamente molt.

Pocs dies després dels atacs Josep Maria Terricabras em va convidar a participar en el seu magnífic programa del Canal 33 per a parlar precisament de tot això. Aquests dies l’he repassat i la veritat és que la meua capacitat d’anàlisi queda bastant malparada. Ni reconeguent que tot era tan nou i inèdit, en una dimensió tan diferent, em quede tranquil. És cert que ignoràvem aleshores moltes coses que passaven dins la Casa Blanca i a les muntanyes de l’Afganistan que una volta conegudes han aclarit l’estrany comportant de tots plegats aquell dia. Però els errors d’apreciació que vaig cometre no són petits. I tampoc em val de res admetre que els meus col·legues de mig món els van cometre iguals o encara més grossos.

Segurament l’únic que salvaria dels meus comentaris d’aquells dies, i especialment del programa amb Terricabras, seria l’apelació constant a la prudència i a la necessitat de no especular gens que vaig anar repetint tothora. Em neixia de dins, de l’estupor pel que estàvem vivint però segurament va ser també la millor i més important lliçó que vaig aprendre. Que cal ser prudent quan es parla en públic i que per més que en sàpigues d’un tema (i jo crec que en sé de política internacional) sempre has de desconfiar de tu mateix. No estic gens segur d’estar-ho aplicant tothora però…

A l’illa de Nantucket optem per anar a la platja teòricament més allunyada. Tot i que és a l’oest, en realitat és l’àrea menys poblada i esperem trobar una d’aquelles platges atlàntiques de Nova Anglaterra amb dunes, cases prop de la platja i zones de maresma. Quan arribem quedem fascinats en veure nadar ben a prop una foca.
L’Assumpció porta la samarreta del .cat i això facilita que se’ns acoste un home que s’està amb la seua família un poc més allà. Per a la nostra sorpresa parla català! Un català fonèticament rovellat pels anys però molt sòlid. Ens presentem. Resulta que és informàtic. Va ser un dels impulsors de la mítica xarxa Delphi i treballa des de fa vint anys com a informàtic a Boston.
Inevitablement parlem de la situació del mercat que ens és comú i Ricard, que és el seu nom, ens sorprèn explicant-nos la crisi que viu el sector. Diu que totes les grans empreses han optat per externalitzar a la Índia o a la Xina i que els d’ací s’estan quedant sense feina. La conseqüència de tot això és també que el nivell i la preparació de les empreses informàtiques pròpies minva. Fa uns dies ho xerràvem amb unes amigues de Barcelona i ara ho repetim prop de Boston. Saber que passa en els altres llocs, però, no em treu la preocupació per a res…

Torne a Hamilton onze anys després. Al 1995 Wayne em va convidar a participar en els treballs del Southam InfoLab, el laboratori sobre els usos d’internet que havia organitzat al Hamilton Spectator i va ser tota una experiència per a mi. Encara recorde l’impacte que em va provocar veure cartells amb la www quan el seu cotxe va enfilar per primer vegada Queen Street South, el carrer on anàvem a viure. Ací era impensable, simplement, veure un anunci on hi haguera una adreça web. I el debat que hi havia en aquell diari era a anys-llum del que es parlava ací i d’alguna manera del que es parla encara.
Deu anys després Wayne ha donat moltes voltes i l’Spectator, amb compravendes incloses, també. Però encara explica coses innovadores. Esmorzem mirant projectes web 2.0 en el seu portàtil. Fa temps que ha decidit treballar en temes que li agraden i seguir investigant, com sempre ha fet, cap a on ens porta tot això que ens està passant de forma tan accelerada des de fa una dècada. I continua defensant a capa i espasa que les catarates del Niagara, les bones, són les del costat canadenc i no dels costat dels Estats Units.
Per cert: al carrer les banderes canadenques onegen a mig pal. Per primer volta en cinquanta anys un soldat canadenc ha mort en combat, a l’Afganistan i és precisament un xicot d’Hamilton.

A Washington un taxista d’orígen iranià i llenguatge de barrija-barreja em dóna conversa sobre el Barça mentre em duu a Central Station. I afirma ser un defensor de Van Gaal, de qui diu que és un cavaller. És indiscutible que la distància fa tremolar en els sers humans la percepció de la realitat. No crec que cap europeu puga dir una frase semblant.

Sec a l’escala del monument a Lincoln el dia exacte que fa anys del discurs de Martin Luther King ací mateix. A quatre passes hi ha el monument en record als mort dels Vietnam i pense que deu haver pocs llocs del món on el millor i el pitjor d’un sol país es puga posar de relleu amb tant poca distància. Ací hi ha Lincoln i King imaginant un món nou, alliberador per als marginats, un somni de dignitat i fraternitat. I allà els noms de més de cinquanta mil soldats morts en una guerra absurda, en una agressió contrària al dret internacional que, a més, acaba amb una derrota estrident. Caminant menys de dos minuts dues cares dels Estats Units tan contraposades com reals.

Al Barnes & Noble d’Union Square busque un DVD de la CNN sobre l’11S que sé que existeix. Aquesta llibreria és segurament la més bona de Nova York i té en la primera planta una secció més que notable de DVD incloent-hi molts reportatges especials de televisions americanes. Em crida l’atenció que no hi ha quasi res sobre l’11 de setembre. Pregunte a l’encarregat i em diu que a la gent no li agrada. Que en van tenir però no es venien.
No sé si és cert. Només queden unes hores per a la cinquena commemoració dels atemptats i la veritat és que Nova York sembla que estiga mirant a una altra banda. Només una cintes en una església i els adhesius dels bojos i paranòics de sempre amb les seues teories fantasioses.
Hem passat per la zona zero en silenci. El buid més impressionant és el cel. Abans no es veia i ara ho omple tot. Des de qualsevol punt que camines, si recordes com era la ciutat abans, l’absència de les torres bessones és encara avui terriblement colpidora. Potser per això no es venen els DVD. No ho sé…

A Lancaster (Pensilvània), assegut amb un cafè a les mans, escolte sense alçar el cap el trot lleuger d’una tartana. I entenc immediatament com és que aquest és el símbol que defineix i presenta davant els altres els amish, aquest grup religiós d’orígen suís que rebutja els invents de la vida moderna que considera que fan mal a la família i a la seua vida col·lectiva. Els amish avui visten com fa cent anys, no usen l’electricitat i es traslladen arreu amb unes tartanes, els buggiys, que són part indestriable del paisatge de Lancaster i de les altres comarques on viuen. Fins i tot al cafè hi ha un tros de pàrquing reservat per a les tartanes, amb un senyal de trànsit que les dibuixa.
Puge en un buggy i em fan una amable volta per una granges xerrant amb el seu conductor. Constate com a cert que el ritme de la vida és diferent pujat en tartana, especialment quan abandonem la carretera per on transiten buggys i cotxes tots alhora i ens enfonsem en els camins de granja. No sé si ho fa el trot però parlen a poc a poc i pensen sempre primer el que diuen -igual és, però, que han de traduir de l’alemany antic que parlen entre ells…
Amb tot m’agrada descobrir que no són fanàtics proselitistes -l’Oriol li diu que és “catòlic romà” i la seua resposta és “em sembla bé, jo no crec tenir la raó segura…” Dit tot això no m’agradaria viure com un amish. I encara menys com una amish -sense cap mena de dret. És agradable de veure, impactant i mou a una certa reflexió però no és cap resposta. I igual no ho vol ser.

A Hyannis, la porta mateix de Cape Cod, hi ha una rotonda. Una de sola i ben notable. El terreny a partir d’ací s’estreny i només queda una carretera digna d’aquest nom fins arribar a Provincetown, la punta de la banya, ciutat rebel i heterodoxa.
En enfilar la rotonda la sorpresa és enorme. Un candidat republicà, un tal Bennett, se l’ha fet seua i carregat d’un cartell enorme que diu només Bennett i Senate (de l’estat de Massachusetts, però) ha convertit la rotonda en la peça central de la seua campanya a les primàries del dia 19. Va vestit de candidat, molt conscient del paper que està fent i saluda a tort i dret amb el polze alçat. Hi ha cotxes que piten quan passen pel seu costat i fins i tot algun crit. Ell, impassible, somriu. Ha estat tan divertit que hem fet un parell de voltes a la rotonda aposta. Només per veure’l somiar que arribarà algun dia a president dels Estats Units.

(Aclariment del 20 de Setembre: Bennett ha perdut les eleccions d’ahir…)