Al bar dels meus pares hi va haver una de les primeres televisions del poble. No sé si la primera i tot. En blanc-i-negre, és clar. El que recorde específicament és que hi va haver la primera en colors. Ens la van deixar d’una tenda i s’hi va veure una final del Mundial de futbol on jugava Brasil. Ho recorde per l’impacte que em va provocar la samarreta groga en pantalla, tot i que es veia d’aquella manera. Aquell dia vam fer cartells pel poble i tot i el bar va tindre l’entrada més notable de la història. Devia ser el 74 o alguna cosa així i la primera televisió, la de blanc-i-negre, devien posar-la a primers dels seixanta. Hi havia un home malcarat, el senyor Rúbio crec que li deien, que la tocava i l’entenia. Encara no he oblidat el seu consell sobre com saber si la tele tenia el contrast ben fixat: si la ratlla de la solapa de la jaqueta del presentador es distingia amb claredat. En el blanc-i-negre era una referència òbvia.
Tot això ho explique perquè la televisió ha desaparegut de Ca Montes, que ara el duu el meu germà. La raó? Les exigències desproporcionades i la voracitat de SGAE. El meu germà ha preferit eliminar la televisió que doblegar-se a SGAE i amb aquesta decisió, de forma inevitable, ha desaparegut una part important de la història de Ca Montes.
Hi ha països on la gent paga un tant a l’estat per tenir una televisió. Ací em pregunte (una vegada més) on anirem a parar amb aquest personal i les seues pràctiques. Una associació privada que està aconseguint cada dia més “drets” sobre els ciutadans i que ja actua gairebé com si fora un govern a l’ombra -que ningú no tria ni fiscalitza.
Qualsevol dia, al pas que van, ens exigiran un impost, privat i a la seua mida, per tenir un televisor a casa. I el més greu de tot és que la classe política es doblegarà a les seues pretensions com va fer, amb la sola excepció d’ICV, fa unes setmanes, a les corts espanyoles.
