Raül Romeva i Rueda

En una roda de premsa que va oferir ahir a la seu de la Comissió, José Manuel Durao Barrosso, president de la Comissió, va lamentar que els líders europeus (caps d’Estat i de govern)  s’atribueixin totes les medalles dels èxits i atribueixin a Brussel.les tota la responsabilitat respecte dels fracassos. Si bé no sempre coincideixo amb el president de la Comissió, en això penso que té tota la raó, i jo mateix ho he argumentat en diverses ocasions. De fet aquest ha estat, i segueix essent, un dels factors que fa que encara molta gent consideri la política que es fa a les institucions europees com llunyana, distant i aliena al seu dia a dia.

En realitat, però, la influència que es pot exercir als passadissos de Brussel.les és enorme, com molt bé saben determinats lobbies industrials i grups de pressió. No perquè els mitjans i els partits no atorguin el cas que es mereixen els debats de Brussel.les (i Estrasburg) aquests deixen de ser importants. (…)

El problema de tot plegat és que, per una banda, a Brussel.les es prenen decisions cada vegada més importants i que afecten a molts àmbits, mentre que la capacitat de control polític, tant parlamentari com ciutadà, és cada vegada més dificil d’exercir.

Els mateixos governs sovint s’excusen darrera la famosa, i perniciosa, frase de: ‘és que ens ho manen desde Brussel.les’, fent veure que no tenen cap responsabilitat amb les decisions que es prenen ‘a Brussel.les’. Per altra banda, cal recordar que el 70% de les lleis que s’adopten als parlaments nacionals i estatals solen ser trasposicions de les Normatives/Directives europees (és a dir, de Brussel.les). Així doncs, qui és Brussel.les? Doncs bàsicament tres institucions, Consell (on estan representats els governs dels Estats membre), Comissió (nomenada pels governs dels Estats, i ratificada pel Parlament Europeu), i finalment el Parlament Europeu (única institució comunitària directament escollida per la ciutadania). El mecanisme de presa de decisions, però, és força singular. A diferència del que succeeix en un Estat, en què el legislatiu legisla i l’executiu executa, a la UE, el poder legislatiu l’ostenta fonamentalment el Consell (és a dir l’executiu dels Estats) conjuntament amb el Parlament Europeu, mentre que l’executiu (Comissió Barroso) esdevé un mer instrument burocràtic amb poc, o gens, marge d’autonomia política.

En aquest sentit, donada la correlació de forces dels governs actuals europeus, amb clara predominància de governs de dretes i conservadors, acompanyats d’alguns, pocs, governs socialdemòcrates, la capacitat legislativa europea està clarament escorada cap a la dreta conservadora. Malgrat tot, gràcies a la capacitat co-legislativa del Parlament Europeu, de vegades és possible contrarrestar algunes tendències, o almenys moderar-les, fent una front comú entre els sectors de centre-esquerra de la càmera.

La solució? Penso que passa per, almenys, quatre víes:

-La ciutadania pot influir (i ha d’influir) en les decisions que es prenen a ‘Brussel.les’ a través de promoure xarxes transeuropees que situin els debats locals a escala europea (energia, contaminació, drets humans, diversitat, drets socials, …); a través dels parlaments nacionals i/o estatals i dels governs, i finalment a través dels membres del Parlament Europeu.

-Els governs dels Estats han d’assumir d’una vegada per totes que s’han de comprometre amb la Unió Europea més enllà dels seus interessos estatals. L’Europa del Estats simplement no funciona, o almenys no és eficient. Cal superar-la. D’entrada no es tracta, penso, de crear nous Estats a la UE, sino de diluir el pes dels actuals en favor d’una major capacitat de decisió i acció a escala supraestatal, però també regional (per la via de la subsidiarietat). De fet de fa poc el govern de Catalunya participa amb veu pròpia en les discussions del Consell. Però això encara depèn de la voluntat del govern de l’Estat.

–Enfortir el pes polític de les institucions europees, especialment del Parlament Europeu, que ha d’esdevenir el veritable poder legislatiu europeu. Cal ser molt conscients que l’Europa-mercat ja fa temps que està en marxa, i que avança molt ràpidament. I que els defensors d’aquesta Europa estan realment feliços que el control polític de les seves activitats sigui el menor possible. La solució, per tant, és més Europa, no menys. I sobretot, més política Europea.

-Finalment, cal que des de tots els àmbits assumim que els debats legislatius i polítics que tenen lloc a Brussel.les/Estrasburg són, també, afers de política interna, i no internacional. I això val pels mitjans de comunicació, pels mateixos partits, per les ONG, … Només així avaluarem aquests debats com a debats que ens afecten, i hi podrem participar amb veu pròpia, enlloc de simplement assumir-ne les conclusions com moltes vegades passa.  

Demà tindrà lloc al Parlament Europeu una reunió de treball, organitzada pel grup Verds/ALE, sobre el canvi climàtic i les qüestions energètiques. En aquest context hi dos grans mites que convé combatre: el mite segons el qual el canvi climàtic és un mite (Bush & Co.), i el mite que per fer front al canvi climàtic cal apostar per l’energia nuclear (lobby pronuclear, en connivència amb sectors importants del PSOE).

Front a aquests dos mites, no obstant, cal insistir en què el canvi climàtic és, malauradament, una realitat a la qual cal fer front, i que la resposta i solució al canvi climàtic no passa per potenciar l’energia nuclear. En aquest sentit, ja fa temps que hi ha sobre la taula propostes que, almenys, mereixen ser tingudes en compte (…)

La campanya Aturem el canvi climatic impulsada pel Partit Verd Europeu, parteix del principi que la resposta al canvi climàtic s’ha de fer a partir de modificar, sobretot, certes dinàmiques a escala individual i local. Així, la lluita contra el canvi climàtic ha de venir per la via de:

1.  Promoure el transport públic de manera que es redueixi l’ús del cotxe particular, sobretot en les àrees urbanes

2. Promoure la compra de productes locals la qual cosa, a més de promoure els productors locals, redueix també molt les necessitats de transport.

3. Impulsar legislacions europees que obliguin els fabricants de màquines i electrodomèstics a cumplir amb les exigències d’estalvi energètic.

4. Reduir, tant a nivell de consumidors com de productors, l’ús i abús de l’opció ‘stand by’ de determinats aparells.

5. Promoure la construcció d’habitatges que, o bé estiguin dissenyats amb criteris d’eficiència energètica, o bé fins i tot siguin capaços de generar-ne.

6. Promoure la recerca i ús d’energies renovables (l’objectiu és que aquestes fonts d’energia suposin almenys el 25%, del total de producció energètica de la UE l’any 2020)

7. Establir límits, amb caràcter de llei vinculant, a l’emissió de gasos efecte hivernacle, especialment en vehicles nous, i aplicar taxes en funció del compliment d’aquests principis.

8. Reduir l’ús de l’avió com a mitjà de transport, donat l’elevat consum de carburant que suposa aquesta mena de transport, i potenciar, de manera alternativa, altres opcions com la millora de la xarxa ferroviaria.

I sobre l’anomenada ‘solució nuclear’? De moment, el lobby nuclear internacional es mostra tranquil i confiat quan afirma que "la nostra indústria ja ha deixat enrere la posició prudent i a la defensiva d’ara fa uns anys. Ben al contrari, ara el que hem de fer és treure el màxim profit de la revifada nuclear i anar a l’ofensiva".

Aquesta manera d’enfocar el tema preocupa, sens dubte, i fa que ens preguntem, entre d’altres coses: Quina transcendència té avui dia l’energia nuclear? Que potser ha superat els seus problemes? I les instal·lacions? Són segures o encara veurem un altre Txernòbil? I els residus…, seran segurs, en el futur, en els seus abocadors? Ja n’hem pagat tots els costos, actuals i futurs? I podem estar segurs que ningú no en farà un mal ús? A més, qui ens pot assegurar que és innòcua en el canvi climàtic? I la gent? Qui en vol, d’energia nuclear?

El cert és que l’energia nuclear no ha resolt mai els seus problemes endèmics i, encara pitjor, no n’han parat de sorgir de nous. Tot plegat em porta a concloure que l’opció nuclear segueix essent una ‘no alternativa’. Tal i com ja hem comentat en altres ocasions, l’energia nuclear és perillosa; està massa relacionada amb l’armament i és un punt de mira d’atacs terroristes, a part de ser bruta, cara, ineficient, obsoleta, en desús i indesitjable.

I per comencar canviem les coses a casa nostra. Us recomano que llegiu, per exemple, l’article de Joan Herrera a El Pais del dia 2 de maig de 2006, ‘La oportunidad de un horizonte sin nucleares’, que també podeu trobar à la secció Articles publicats del web d’ICV. Així matexi, també al Parlament Europeu hem d’estar continuament amatents a certes decisions que es prenen i que poden tenir greus conseqüències.

En definitiva, si el segle XX va ser nuclear, el s. XXI ha de ser el de l’energia intel·ligent. De nosaltres depèn.

Ara fa uns dies Vicent Sanchis feia una interessant reflexió a l’AVUI sobre el que ell considerava un descrèdit creixent de la política. Sanchis analitzava, i relacionava entre sí, fenòmens com els de la paralització del procés euroconstitucional, les mobilitzacions a França, l’establiment d’una gran coalició a Alemanya i el gir polític a Itàlia. Es miri com es miri no es pot no estar d’acord amb que aquests fets estan clarament interrelacionats. De fet, a la llista hi podríem afegir d’altres casos com, per exemple, el gir polític a l’Estat espanyol i tot el que ha comportat, tant en política interna com internacional l’era post-Aznar.

El descrèdit de la política, com a concepte, és un fet comú que trobem en tots i cadascun d’aquests casos, però és precisament aquest descrèdit allò que està motivant els canvis decisius. De fet, si filem una mica més prim veiem que no és `la’ política la que queda desacreditada, sinó `una’ determinada manera de fer política la que topa cada cop més amb la protesta, la oposició i fins i tot la revolta de molta gent que reclama `una altra política’….

Així, per exemple, davant del que Sanchis anomena crisi euroconstitucional cal recordar que la gran majoria de veus crítiques amb el Tractat Constitucional Europeu ho eren des d’un sentiment manifestament europeista, així com des de la denúncia del tantes vegades mencionat, però certament existent, dèficit democràtic de les institucions europees. Per altra banda, l’assumpció que la UE només pot avançar combinant liberalisme econòmic amb preeminència dels Estats com a garants de l’estabilitat política genera també molts dubtes en molta gent que no ens sentim gens còmodes amb aquesta suposada fórmula màgica políticoeconòmica.

En aquest context és també un fet que cada vegada és més difícil assolir majories absolutes que permetin a un govern dur a terme el seu propi programa electoral de manera exclusiva. La cultura del pacte entre diferents propostes polítiques està esdevenint una norma, més que no una excepció. I això, trobo, és certament positiu (ahir ja m’hi vaig referir en el cas de Catalunya). Un pacte de govern obliga a negociar, a fer esforços per tal que els qui han signat l’acord es facin també corresponsables de la gestió global del govern mentre que, al mateix temps, també limita les eventuals derives excessivament personalistes de determinades figures. No obstant, no qualsevol pacte permet recuperar el prestigi de la política com a eina al servei de la ciutadania, cosa que constatem quan obrim l’òptica i analitzem la situació europea en la seva globalitat. Simplement a tall d’exemple, des que funciona la gran coalició a Alemanya (CDU-SDP), les discussions i els debats al Parlament Europeu han canviat. No oblidem que els presidents dels dos principals grups de l’Eurocambra, Hans Gert Poettering i Martin Schultz són alemanys i de la CDU i de l’SDP respectivament. És a dir, els dos principals oponents polítics a Brussel·les/Estrasburg, són aliats de govern en una de les locomotores del projecte europeu: Alemanya. Per altra banda, aquesta gran coalició es repeteix també al Consell, ja que la gran majoria dels governs de la UE estan governats per partits que es troben integrats en la família del PPE o del PSE.

La conseqüència de tot plegat és fàcil de deduir. Pel què fa als temes clau, sobretot els d’índole econòmica, la gran coalició europea formada per PPE i PSE redueix el debat a dos, i exclou, per tant, una part molt significativa de sensibilitats europees. La conclusió és que, si bé és preferible una coalició que una majoria absoluta, la generalització i estructuració d’una gran coalició a l’estil PSE-PPE (que a Catalunya equival en la pràctica a un acord PSC-CiU) no suposa tampoc cap garantia per a la revitalització social i econòmica, ni és revulsiu per a la política.

Per algú que creu i confia en què el projecte europeu ha de ser quelcom més que un gran mercat i una suma d’Estats estructurada, i que al mateix temps veu en la construcció europea una part de la resposta a nombrosos dèficits socials, polítics, econòmics, nacionals i en política exterior, l’enfortiment d’una gran coalició europea entre PSE-PPE no és de cap manera una bona notícia. Més aviat al contrari.

Així doncs, el repte és efectivament represtigiar el debat públic, fomentar espais de negociació, de pacte, de diàleg, d’acord. En definitiva, reactivar la política més que no pas desprestigiar-la amb gestos i actituds oportunistes, crítiques buides de contingut o proliferació de fal·làcies com a substitutiu a l’argument. La solució no passa per menys política, sinó per més política, i en tot cas diferent. I aquí la responsabilitat és compartida: dels partits, per descomptat, però també dels mitjans de comunicació, dels votants i dels creadors d’opinió en general. No defugim la nostra responsabilitat.

Avui, 9 de maig, dia d’Europa, recupero algunes reflexions que fa temps vaig publicar a El Punt en relació a la situació d’aparent paràl·lisi institucional que està vivint el procés de construcció europea. Poc a poc, el debat sobre què ha de ser i com s’ha de seguir fent Europa torna a prendre embranzida. Mentre el Consell Europeu i la Comissió parlen de `període de reflexió’, al Parlament Europeu, la única institució comunitària directament elegida per la ciutadania i, per tant, la més legitimada per discutir i liderar l’actual debat sobre el present i el futur d’Europa, parlem de període de `diàleg’. El matís no és menor. Reflexionar és important i necessari, però encara més ho és reflexionar mentre s’actua.

El projecte de Constitució ha quedat aturat després dels nos francès i neerlandès, tot i que cal recordar que l’eurocrisi no ha estat en absolut provocada per aquests dos nos, sinó que venia de molt abans, i que va ser precisament la manca de previsió, així com una certa sobèrbia intergovernamental, la que precisament ens ha abocat a la situació actual. Si el fracàs constitucional es pot explicar per tres grans motius (context, procés/lideratge i contingut) la sortida a l’actual impasse també passa per treballar simultàniament aquesta tripleta factual….

El primer aspecte, el context, ens obliga a afrontar el debat entre integració o ampliació. La pregunta aquí és si podem seguir creixent sense abans consolidar allò que ja tenim, o si hem de primar la integració a la UE d’aquells països que com Turquia o els balcànics veuen en aquest camí una interessant opció de desenvolupament i democratització tal i com en el seu moment es va percebre en relació a l’Estat espanyol. Personalment crec que la pregunta no és què hem de fer primer, sinó com podem fer les dues coses al mateix temps. Una possible manera de fer-ho consisteix a recuperar aquella vella idea dels cercles concèntrics. Es tracta d’establir diferents nivells d’integració de tal manera que aquells que vulguin anar més ràpid en el procés ho puguin fer sense haver de sotmetre’s al fre continu dels euroconfusos com, per exemple, el Regne Unit o Polònia, i que al mateix temps no tanqui la porta a una progressiva entrada a nous membres als quals no se’ls pot deixar esperant al rebedor de manera indefinida.

Pel què fa al procés/lideratge, per la seva banda, el gran error de l’euroconstitució va ser que el lloable esforç d’obrir el marc de discussió via una Convenció plural va quedar totalment desvirtuat per uns governs que en la Conferència Intergovernamental van posar novament de manifest que per a molts d’ells era més important la defensa de l’Estat-nació i del mercat com únic factor d’integració que no pas l’enfortiment d’una Europa plural, cultural i nacionalment, pensada per a les persones. En aquest sentit, la solució podria passar per convocar una nova Convenció, més oberta i descentralitzada que l’anterior, que elaborés un nou text en base a les parts I i II del Tractat Constitucional (les que comptaven amb un major consens), un text que fos curt, clar i comprensible. Així mateix aquest text caldria que fos aprovat primer pel Parlament Europeu, ratificat en segon lloc via referèndum vinculant a tota la UE (podria coincidir amb les eleccions al Parlament Europeu de juny de 2009) i finalment assumit, sense opció a modificar-lo, pel Consell. Això obligaria a alguns Estats a dur a terme petites modificacions en les seves Constitucions per tal de poder celebrar referèndums, cosa que no suposa ni jurídicament ni política un obstacle major, i al mateix temps dotaria el nou text d’una legitimat i d’una credibilitat que l’actual text, ara congelat, certament no té.

Finalment, pel que fa al contingut, cal recordar que un dels factors que va mobilitzar el no va ser els dèficits que el text plantejava en relació a la dimensió social, ambiental, institucional i en política exterior. El diàleg europeu, per tant, ha de servir per establir de manera clara quin ha de ser el model polític, econòmic i social que ha de permetre a la UE fer front als actuals reptes de la globalització. Un model que, d’altra banda, ha de respectar i garantir la diversitat nacional i cultural com a valor intrínsec, així com apostar sense embuts per una promoció de la pau i el diàleg dins i fora de les seves fronteres.  

En síntesi, la represa del procés constitucional s’ha de fonamentar en la reflexió, sí, però també en l’acció. No per no parlar-ne la qüestió es resoldrà sola. Tenim, per tant, una nova oportunitat de seguir fent avançar Europa. No la desaprofitem.

Torno de Helsinki satisfet pel reconeixement d’ICV com a membre de ple dret del Partit Verd Europeu, però preocupat pel moment polític que estem vivint a Catalunya. Se’m fa difícil, certament, parlar de política europea sense avaluar el context nacional. Catalunya es troba cada vegada més afectada per les dinàmiques polítiques que es donen a Europa en general, i a la Unió Europea en particular. I una d’aquestes dinàmiques és la tendència cap al bipartidisme, en alguns casos, o cap a la coalició de les dues forces majoritàries (grans coalicions) en d’altres.

Tanmateix, tenim prou experiència democràtica com per constatar que són tant perilloses les majories absolutes, com el bipartidisme, com les coalicions de forces majoritàries. Les tres opcions poden semblar molt atractives des de la perspectiva d’aparentar una certa tranquil·litat de govern, però al meu entendre sol tractar-se d’una tranquil·litat enganyosa

…

En aquest context, la pluralitat d’opcions polítiques i organitzatives no és un mal menor, és un valor en ella mateixa. Al mateix temps, un govern plural pot no ser senzill de gestionar, també és cert, però segurament serà molt més representatiu de la realitat nacional a la que representa, i farà que sigui molt més factible que un ampli espectre de població es faci pròpies les polítiques que aquest govern digui a terme.

Dit això, les forces que formen part d’un govern d’aquestes característiques han de ser conscients de la importància de desenvolupar una cultura de coalició, la qual cosa vol dir ser conscients de la representativitat que cadascú aporta al govern, així com de la necessitat de posar l’accent sobre una acció de govern que permeti a la societat apreciar que un govern plural i format per formacions polítiques diverses no només és més representatiu, sinó que també és més eficaç.

Bastir un projecte sociopolític com aquest, que estigui vertebrat, però que a la vegada sigui dinàmic i plural, no és fàcil, i exigeix una gran dosi de generositat. Una generositat que també té a veure amb les formes d’acció i d’organització. Ningú té tota la veritat. Ni els moviments socials, ni els partits, ni tan sols l’acadèmia o la intel·lectualitat. En efecte, les tradicionals formes organicistes dels partits ja no serveixen per vertebrar la societat. Els moviments socials, per la seva banda, han posat de manifest que es poden aconseguir grans transformacions mentals, socials i estructurals a partir de la mobilització temàtica, horitzontal, transversal i pluridisciplinar, però són insuficients si al mateix temps no són capaços de transformar els partits i, conseqüentment, la conformació i el paper de les institucions. Tots aquests espais són, per tant, complementaris. En altres paraules, tothom és necessari, però ningú, persona o col·lectiu, és suficient.

Apostar per la sostenibilitat ecològica exigeix també fer-ho per la justícia social i nacional, així com per la igualtat entre gèneres, o per garantir els drets i les llibertats de persones i col·lectius. Quan es combinen tantes `lluites’ és possible que algú consideri que la seva lluita particular queda diluïda. Tanmateix aquesta és de fet la seva riquesa. Cal actuar des de la radicalitat crítica, però a la vegada ser conscients que la `nostra’ lluita és només una entre tantes. I que totes són legítimes i complementàries.

I és per això que se’m fa tan difícil entendre com, en el context del debat que ens ocupa actualment, el de l’Estatut, algunes formacions polítiques hagin optat per debilitar la imatge de país en benefici d’uns interessos partidistes i electoralistes. Primer CiU trencant l’acord de negociar tots junts a Madrid la defensa del text del Parlament de Catalunya, i després ERC que, en un atac de gelosia, es desdiu dels acords assumits la vigilia del pacte Mas-Zapatero, i allò que abans havia considerat un bon acord donada la situació política i la correlació de forces, esdevé un mal text.

No cal dir que comparteixo totalment tant la frustració per la fotografia Mas-Zapatero, com la retallada del text estatutari, però també, amb la mateixa fermesa i convicció, crec que, malgrat tot, el text resultant millora en molt la situació actual a tots els nivells i ens deixarà molt més ben situats per afrontar una nova etapa de consolidació i enfortiment de l’autogovern. Crec que en aquests moments tocava, ni que fos estratègicament, donar una imatge d’unitat, de visió de país, de demostrar que les reivindicacions que fèiem en l’Estatut aprovat al Parlament de Catalunya el 30 de setembre eren el sentiment majoritari dels catalans i les catalanes. I això només es pot fer des de la defensa que el text de l’Estatut que el 18 de juny haurem de votar és certament insuficient però imprescindible per seguir avançant, al mateix temps que suposa un important avenç en molts aspectes concrets que no es poden ni negar ni minusvalorar. 

Dubto molt que un govern sòciovergent, que és el que sembla que desitja ERC tenint en compte la seva actitud i el seu discurs, sigui molt més valent nacionalment, més sensible socialment i més responsable mediambientalment que l’actual govern catalanista i d’esquerres. És clar que em podria equivocar. El temps dirà.

Ens trobem en aquests moments a Helsinki (Finlàndia) una delegació d`Iniciativa per Catalunya Verds (ICV) participant en el Consell del Partit Verd Europeu al qual, després d´uns anys de ser-ne membres observadors, hem esdevingut membres de ple dret, en una votació feta dissabte i en què la resta de delegacions van votar favorablement, de manera unànime, al nostre ingrés.

La incorporació d’ICV al Partit Verd Europeu com a membre de ple dret suposa la culminació del procés que Iniciativa ha fet cap a l’ecologisme polític i l’esquerra verda. La col·laboració d’ICV amb Els Verds europeus no ve de nou. A finals dels noranta ICV estableix relacions regulars amb la llavors anomenada Federació de Partits Verds Europeus, assistint a les seves trobades i activitats. L’any 2002, ICV s’incorpora com a observadora a la Federació de Partits Verds Europeus, que es transforma en Partit Verd Europeu l’any 2004 en el seu congrés a Roma. …

…

La meva incorporació, un cop escollit eurodiputat l´any 2004, al Grup Verds/ALE al Parlament Europeu va ser el pas previ a la incorporació definitiva d’ICV al Partit Verd Europeu com a membre de ple dret. En el si del grup Verds/ALE sóc el coordinador dels temes de Drets Humans i segueixo particularment les questions de pau i desarmament, drets humans, drets dels pobles, llibertats i polítiques de dones, així com les relacions amb Amèrica Llatina.

La incorporació es produeix en un moment en què ICV ja lidera alguns dels projectes més importants que està desenvolupant avui el Partit Verd Europeu, com és l’Observatori de Gènere del Partit Verd Europeu, la creació d’un partit verd de l’euroregió Pirineus – Mediterrània o la propera trobada de càrrecs locals verds europeus el proper mes de novembre a Barcelona.

(Article publicat a El Punt l’1 de maig de 2006)

Mentre segueix l’escalada de declaracions i accions en relació a la qüestió de l’Iran en el si el Consell de Seguretat de l’ONU, convé analitzar si realment estem fent tot el possible per evitar que hi hagi un nou desastre bèl.lic. De moment, sembla que el Consell prioritza la via diplomàtica. Tanmateix, tot plegat ens fa pensar que ens trobem atrapats en una espiral de manca de credibilitat mútua. Centrem-nos en la postura de la Unió Europea i, particularment, d’alguns dels seus Estats membres, per exemple.

La presidència de la UE va manifestar a principis de gener la seva preocupació per la intenció del govern iranià de reemprendre els programes nuclears que havien estat congelats sota supervisió de l’Organització Internacional de l’Energia Atòmica (OIEA) després de descobrir-se que l’Iran havia estat realitzant activitats nuclears de manera clandestina durant més de deu anys. …

…

La UE instava a l’Iran a no donar aquest pas ja que ho consideraria una violació de les vuit resolucions anteriors en les quals es demana a l’Iran que suspengui totes les activitats relatives a l’enriquiment. La reactivació de les activitats nuclears va ser interpretada com una gran desconsideració cap als desitjos de la Junta de Governadors de la OIEA. A més a més, la UE lamentava que l’Iran hagués fet aquest gest amenaçador en un moment en què el Regne Unit, França i Alemanya, conjuntament amb la UE (l’anomenat grup E3/EU), estaven a punt de reprendre el diàleg sobre com gestionar la qüestió nuclear iraniana.

Certament, aquest fet és altament preocupant, com també ho són d’altres notícies que ens arriben des de l’Iran: les continues referències antisionistes (amb el risc d’increment de la tensió regional que suposen), el macabre assassinat d’una parella de nois homosexuals suposadament a mans de la policia, o la condemna a mort d’una dona per resistir-se a ser violada per les milícies iranianes. En aquest context, la deriva extremista que caracteritza l’actual govern iranià no pot de cap manera ser minusvalorat.

No obstant, malgrat que les exigències que es fan al règim de Teheran per tal que no reemprengui els seus programes nuclears són, insisteixo, legítimes donat el més que raonable risc que la recerca nuclear iraniana tingui en realitat una finalitat militar, em temo que pequem novament d’una certa incoherència i d’una manifesta doble moral.

El mes de maig de 2005 varem saber que el primer ministre del Regne Unit, Tony Blair, havia decidit substituir els míssils per a submarins Trident per una nova generació d’armes nuclears, tot i que als Trident els queda vida per a 20 anys més. Amb aquest objectiu, l’empresa britànica d’armes nuclears Aldermaston ha rebut dels pressupostos públics britànics més de 3 mil milions d’euros pels propers 3 anys. Anteriorment el govern francès havia decidit canviar els seus míssils nuclears M-45 pels nous models M-15 l’any 2010. Si bé és cert que ambdues decisions són competència exclusiva dels governs dels Estats membres, també ho és que poden tenir importants conseqüències per al conjunt de la UE de tal manera que s’imposa, com a mínim, una reflexió col·lectiva.

En primer lloc, es tracta de decisions que podrien suposar una contravenció del Tractat de No Proliferació Nuclear que, recordem-ho, no només insta als Estats signataris a no contribuir a la proliferació nuclear, sinó que també els insta a apostar clarament pel desarmament. En segon lloc, aquesta mena de decisions desacrediten completament els esforços de l’E3/EU per tal de convèncer l’Iran que freni la seva recerca per obtenir noves armes nuclears i fan que tampoc siguin del tot creïbles els esforços de la UE per tal d’establir Zones Lliures d’Armes Nuclears en diverses parts del món. En tercer lloc devaluen la postura de la majoria dels Estats Membres, els quals aspiren a posar fi a l’amenaça de les armes nuclears, i el compromís de la UE amb el compliment de la llei internacional.

En suma, exigir a l’Iran que no activi els seus plans de recerca i proliferació d’armament nuclear és més que legítim, però la UE i els seus Estats membre seriem més creïbles si ho féssim al mateix temps que donem un bon exemple complint escrupolosament amb el TNP, si reclaméssim a les potències nuclears reconegudes que renunciessin al seu més que dubtós privilegi nuclear, i si fóssim també més coherents a l’hora d’avaluar l’actitud en aquest tema d’altres governs, com Israel, per exemple, qui que no només ha reconegut que compta amb armament nuclear sinó que ha manifestat que està disposat a utilitzar-lo, i amb qui, malgrat tot, la UE manté un Acord d’Associació.

(Article publicat a Actual, setmanari català d’informació general, el dia 4 de maig de 2006)

En la llarga lluita pel català a Europa ha estat tradició que els i les membres del Parlament Europeu catalanoparlants en fessin conjuntament bandera. Així, en iniciar la present legislatura els quatre diputats catalans integrants de l’Intergrup sobre minories i regions subestatals (Maria Badia, Ignasi Guardans, Bernat Joan i jo mateix) vàrem redactar una carta que vàrem fer arribar al president de l’Eurocambra, Josep Borrell, en la qual exposàvem els següents fets: que el català és una llengua viva, utilitzada amb total normalitat per uns 10 milions de persones pertanyents a tres països de la UE i un d’associat (Andorra); que al PE són oficials llengües que compten amb molts menys parlants que el català; que la Constitució espanyola (article 3) considera el català una de les quatre llengües cooficials de l’Estat espanyol; que és una llengua d’ús habitual en l’administració, el sistema educatiu, els mitjans de comunicació i en tots els àmbits culturals; i, finalment, que donat que el respecte per la diversitat lingüística és una de les bases democràtiques i culturals de la construcció europea, tal i com queda establert en l’Article 22 de la Carta de Drets Fonamentals de la Unió, resulta profundament injust discriminar una llengua amb l’argument que no s’utilitza en tot l’Estat. …

Per altra banda, cal reconèixer que mai un govern de l’Estat espanyol havia arribat tant lluny com l’actual en reclamar aquest fet, de tal manera que ja al mes de desembre de 2004 el govern va demanar en un Memorandum que el Consell modifiqués el règim lingüístic de les institucions de la Unió per tal que la Unió Europea reconegués com a llengües oficials aquelles que ho són en el seu país encara que no ho siguin en tot l’àmbit territorial. En aquests moments, i en una situació sense precedents, les llengües cooficials de l’Estat, és a dir, el català, el gallec i l’euskera, ja han estat utilitzades amb normalitat al Consell, a la Comissió i al Comitè de les Regions. En canvi, el tema segueix encallat en el si del Parlament Europeu, especialment pel bloqueig imposat pel seu Vicepresident primer, d’origen català, Aleix Vidal-Quadras, qui paradoxalment és, a més, el responsable de comunicació de la mesa del Parlament, i per tant el responsable de potenciar i facilitar l’accés de la ciutadania a la institució.

El passat dimecres 26 d’abril, la mesa del Parlament Europeu, formada pel President i els 14 Vicepresidents del PE, havia de decidir sobre tres aspectes que tenen a veure amb aquesta qüestió: que els ciutadans i ciutadanes poguessin preguntar i ser respostos en català al PE; que es traduïssin els principals textos jurídics al català; i que els/les europarlamentaris/es poguéssim usar la nostra llengua en les sessions plenàries.

Si bé ja érem conscients que la tercera mesura costaria una mica més, confiàvem en què almenys la primera i la segona de les peticions sí serien acceptades. Finalment les tres propostes van ser rebutjades per 7 vots (PPE i un d’ALDE) contra 6 (PSE, Verds/ALE, GUE i un d’ALDE). I un altre cop va ser Vidal-Quadras qui va liderar la línia opositora. 

Els seus arguments es basen en què acceptar aquestes peticions suposaria un problema tècnic i un elevat cost econòmic. Cap de les dues apreciacions és certa. Pel què fa al cost, tant el govern català i el Parlament Català com el mateix govern espanyol han acordat fer-se càrrec de les despeses. Pel què fa a la dimensió tècnica, aquest problema és certament menor: primer per què al Parlament Europeu el 40% dels intèrprets són catalanoparlants o entenen el català, i en cap cas es demana que hi hagi més cabines; i en segon lloc, la traducció de la documentació es pot fer de manera molt senzilla, amb una ínfima bona voluntat de part de les institucions.

Un altre argument usat sovint és que fins que no s’accepti l’ús ple del català, el gallec i l’euskera al Parlament espanyol, no podem demanar-ho al Parlament Europeu. Tot i que aquest argument té un fons de raó i ens porta a la necessitat d’insistir en què comencem per donar exemple a Madrid (cosa que en aquests moments depèn exclusivament del PSOE) tampoc pot ser excusa per no normalitzar l’ús d’aquestes llengües al Parlament Europeu, especialment quan aquesta és ja una pràctica habitual al Consell, a la Comissió i al Comitè de les Regions d’Europa.

En definitiva, caldrà seguir insistint. Es tracta, simplement, d’una qüestió de justícia. Això sí, per tal que ens en puguem sortir cal que comptem amb la complicitat dels actors socials i mediàtics sensibles, i que fem d’aquest tema un afer de país, que no de partit. Som clarament europeistes, però volem poder-ho ser en català.

(NOTA: Us animo, un cop més, a participar en la campanya d’Eurotribune)

… 

…Cal recordar que el Marroc no està considerat per Nacions Unides com l’administrador del Sàhara. A més a més, diversos informes de la subsecretaria d’assumptes legals de Nacions Unides han afirmat que qualsevol explotació del recursos naturals del Sàhara Occidental no pot ser realitzat en contra de la voluntat i els interessos de la població sahrauí, i que el contrari suposaria una violació de la llei internacional. Com a representant del poble sahrauí, el Frente Polisario ja ha fet saber a les autoritats comunitàries el seu rebuig a aquesta inclusió.

La UE no pot fer deixadesa de responsabilitats en aquest cas i remetre’s a una qüestió purament interna del Marroc. La "Llei de Mar" estableix clarament que en el cas d’un territori on el seu poble no hagi assolit la independència plena o un altre estatus d’autogovern reconegut per Nacions Unides, les provisions i drets de la llei seran aplicats en benefici de la població del territori amb l’objectiu de promoure el seu benestar i desenvolupament. Cal recordar que la "Llei del Mar" ha estat ratificada pels estats membres de la UE. Els Verds hem presentat dues esmenes a l’informe VARELA, amb les quals aspiràvem a que s’excloessin de l’acord les aigües del Sàhara Occidental. Malauradament, el comitè de pesca les ha rebutjades. Ara hem d’esperar la votació en plenària.

Finalment, aquesta és una qüestió que estem seguint desde fa temps. La darrera acció que vàrem emprendre va ser enviar una carta al govern espanyol, signada per en Joan Herrera i jo mateix, en què instàvem al govern a excloure les aigües del sàhara occidental de l’acord de pesca ja que entenem que en cas contrari s’estaria vulnerant la legalitat internacional. En aquesta carta demanem al govern espanyol que demani la modificació d’aquest apartat de l’acord en el marc del Consell i el Coreper o que, en el cas que això no fos possible en exigir-se una majoria qualificada, demani una supervisió estricta per part del Comitè Conjunt de seguiment de l’aplicació dels acords en relació al Sàhara i que, en cas d’incompliment, el Comitè suspengui l’acord.

Per a més informació sobre la història de l’acord, i la dimensió geopolítica, es pot consultar el següent article de Carlos Ruiz Miguel.

Avui comença un cicle de conferències per tal de debatre, explicar i donar a conèixer el XX aniversari de l’adhesió de l’Estat espanyol a les Comunitats Econòmiques, i fer-ne balanç. La primera sessió tindrà lloc al Palau de la Generalitat, a les 19.00, amb Gil Carlos Rodríguez (Instituto Elcano), Simone Veil (Consell COnstitucional de França), Alberto Navarro (Sec. d’Estat per a la UE) i el MH Pasqual Maragall (President de la Generalitat). El programa del cicle, així com la resta d’activitats commemoratives del XX aniversari, es poden consultar al Patronat Català pro Europa.

Des del meu punt de vista, la mera existència de la Unió Europea és ja un èxit. Cal recordar que el motiu fonamental que en el seu moment va dur als pares i mares fundadors a apostar pel projecte era la necessitat de superar les seqüeles d’una de les guerres més cruentes que ha viscut el segle XX. …

…

En aquest context, l’entrada d’Espanya a la Unió Europea fa vint anys, sobretot tenint en compte que sortíem d’una llarga dictadura i d’una difícil transició, va significar l’entrada d’Espanya en la modernitat, que llavors era sinònim d’europeitat.

Avui no podem sinó considerar, després d’aquests vint anys, que l’entrada a la UE ha resultat totalment positiva, tant per a Catalunya i Espanya, com per a la resta de membres de la Unió Europea, fins i tot per a aquells que, com França, en el seu moment van veure amb reticències aquesta ampliació. Però, encara que és evident que l’accés als fons europeus, que provenen dels i les contribuents dels països més avançats econòmicament de la Unió, ha estat fonamental al llarg d’aquests anys per a millorar en tots els sentits Espanya, cal dir també que les bondats de la nostra pertinença a la UE no han d’amidar-se solament en termes econòmics. Gràcies a la nostra pertinença a la Unió hem donat salts de gegant en qüestions socials, ambientals, de llibertats i de drets fonamentals, etc.

Tots aquests avenços esmentats es deuen al fet que sovint ens hem inspirat i hem copiat als nostres veïns europeus fins al punt de convertir-nos nosaltres mateixos a l’avantguarda en alguns aspectes, com per exemple els drets de matrimoni entre persones del mateix sexe, a la manera de fer front a la violència contra les dones.

No obstant això, el gran dèficit del projecte, per a mi, segueix essent el fet que es tracta fonamentalment d’una unió d’Estats i d’un mercat únic. Si volem seguir avançant en el camí de la modernitat hem de dur a terme un important canvi de paradigma. Fins a ara, a Catalunya, i al conjunt de l’Estat espanyol, hem estat europeistes, sí, però potser massa passivament europeistes. És a dir, ens semblava que simplement per ‘venir d’Europa’ certes propostes ja eren modernes, en el sentit de socialment i ambientalment justes i sostenibles. L’ampliació a 25 (i aviat 27) fa no obstant això que cada vegada sigui més difícil gestionar aquesta pluralitat d’interessos nacionals i de prioritats locals.

La resposta a aquest punt d’inflexió, per tant ha de trobar-se a donar un veritable salt cap endavant i apostar d’una vegada, i sense titubejos, per una Unió Política, que vol dir també per una Europa Social, ambientalment sostenible i que reconegui com un valor, i no com un problema, la gran diversitat de llengües, regions, nacions, cultures i, en definitiva, de maneres de sentir-se europeu desde la pròpia singularitat.

Avui és impossible donar resposta a reptes com a la immigració, la política exterior, la defensa de l’Estat del Benestar, o la promoció d’un desenvolupament sostenible si no es fa política en clau europea. I per a això són necessaris dos instruments: recursos financers, i institucions democràtiques fortes i pensades per a decidir i actuar a escala europea. Tot això implica una major generositat per part dels governs dels Estats membres que haurien d’assumir la necessitat de cedir competències i sobirania cap amunt, cap a les institucions europees, al mateix temps que han de garantir que aquells ens subestatals (nacions sense estat, regions o municipis) que ja tenen certes competències d’implementació de polítiques europees puguin aplicar-les i, a més, puguin participar en els espais on es tracten i decideixen aquestes polítiques.

En definitiva, el principal repte d’Europa per al futur, és la mateixa Europa, més Europa, millor Europa.