Més enllà del referèndum del 18J
Torno de Helsinki satisfet pel reconeixement d’ICV com a membre de ple dret del Partit Verd Europeu, però preocupat pel moment polític que estem vivint a Catalunya. Se’m fa difícil, certament, parlar de política europea sense avaluar el context nacional. Catalunya es troba cada vegada més afectada per les dinàmiques polítiques que es donen a Europa en general, i a la Unió Europea en particular. I una d’aquestes dinàmiques és la tendència cap al bipartidisme, en alguns casos, o cap a la coalició de les dues forces majoritàries (grans coalicions) en d’altres.
Tanmateix, tenim prou experiència democràtica com per constatar que són tant perilloses les majories absolutes, com el bipartidisme, com les coalicions de forces majoritàries. Les tres opcions poden semblar molt atractives des de la perspectiva d’aparentar una certa tranquil·litat de govern, però al meu entendre sol tractar-se d’una tranquil·litat enganyosa
…
En aquest context, la pluralitat d’opcions polítiques i organitzatives no és un mal menor, és un valor en ella mateixa. Al mateix temps, un govern plural pot no ser senzill de gestionar, també és cert, però segurament serà molt més representatiu de la realitat nacional a la que representa, i farà que sigui molt més factible que un ampli espectre de població es faci pròpies les polítiques que aquest govern digui a terme.
Dit això, les forces que formen part d’un govern d’aquestes característiques han de ser conscients de la importància de desenvolupar una cultura de coalició, la qual cosa vol dir ser conscients de la representativitat que cadascú aporta al govern, així com de la necessitat de posar l’accent sobre una acció de govern que permeti a la societat apreciar que un govern plural i format per formacions polítiques diverses no només és més representatiu, sinó que també és més eficaç.
Bastir un projecte sociopolític com aquest, que estigui vertebrat, però que a la vegada sigui dinàmic i plural, no és fàcil, i exigeix una gran dosi de generositat. Una generositat que també té a veure amb les formes d’acció i d’organització. Ningú té tota la veritat. Ni els moviments socials, ni els partits, ni tan sols l’acadèmia o la intel·lectualitat. En efecte, les tradicionals formes organicistes dels partits ja no serveixen per vertebrar la societat. Els moviments socials, per la seva banda, han posat de manifest que es poden aconseguir grans transformacions mentals, socials i estructurals a partir de la mobilització temàtica, horitzontal, transversal i pluridisciplinar, però són insuficients si al mateix temps no són capaços de transformar els partits i, conseqüentment, la conformació i el paper de les institucions. Tots aquests espais són, per tant, complementaris. En altres paraules, tothom és necessari, però ningú, persona o col·lectiu, és suficient.
Apostar per la sostenibilitat ecològica exigeix també fer-ho per la justícia social i nacional, així com per la igualtat entre gèneres, o per garantir els drets i les llibertats de persones i col·lectius. Quan es combinen tantes `lluites’ és possible que algú consideri que la seva lluita particular queda diluïda. Tanmateix aquesta és de fet la seva riquesa. Cal actuar des de la radicalitat crítica, però a la vegada ser conscients que la `nostra’ lluita és només una entre tantes. I que totes són legítimes i complementàries.
I és per això que se’m fa tan difícil entendre com, en el context del debat que ens ocupa actualment, el de l’Estatut, algunes formacions polítiques hagin optat per debilitar la imatge de país en benefici d’uns interessos partidistes i electoralistes. Primer CiU trencant l’acord de negociar tots junts a Madrid la defensa del text del Parlament de Catalunya, i després ERC que, en un atac de gelosia, es desdiu dels acords assumits la vigilia del pacte Mas-Zapatero, i allò que abans havia considerat un bon acord donada la situació política i la correlació de forces, esdevé un mal text.
No cal dir que comparteixo totalment tant la frustració per la fotografia Mas-Zapatero, com la retallada del text estatutari, però també, amb la mateixa fermesa i convicció, crec que, malgrat tot, el text resultant millora en molt la situació actual a tots els nivells i ens deixarà molt més ben situats per afrontar una nova etapa de consolidació i enfortiment de l’autogovern. Crec que en aquests moments tocava, ni que fos estratègicament, donar una imatge d’unitat, de visió de país, de demostrar que les reivindicacions que fèiem en l’Estatut aprovat al Parlament de Catalunya el 30 de setembre eren el sentiment majoritari dels catalans i les catalanes. I això només es pot fer des de la defensa que el text de l’Estatut que el 18 de juny haurem de votar és certament insuficient però imprescindible per seguir avançant, al mateix temps que suposa un important avenç en molts aspectes concrets que no es poden ni negar ni minusvalorar.
Dubto molt que un govern sòciovergent, que és el que sembla que desitja ERC tenint en compte la seva actitud i el seu discurs, sigui molt més valent nacionalment, més sensible socialment i més responsable mediambientalment que l’actual govern catalanista i d’esquerres. És clar que em podria equivocar. El temps dirà.
Més o menys a tot arreu hi ha el partit de "dretes", el d’"esquerres" i un o dos petits que fan de frontissa. Fins i tot a Itàlia s’intenta fer això amb les dues olles de grills que són els blocs de partits.A ca nostra és el mateix, el que passa és que tenim el partits duplicats catalans-espanyols: CiU-PP a la dreta, PSOE-ERC a l’esquerra i ICV-EUIA com a partits petits que només poden fer de frontissa amb els d’esquerres en aquest cas.
Això a la llarga és contraproduent. Si tots sabem que amb una majoria absoluta prolongada es cometen excessos, un bipartidisme fa un repartiment de pastís. A mi em recorda els temps de la Restauració Borbónica que era un bipartidisme perfecte. Bé, em recorda perque ho he estudiat no perque l’hagi viscut.
La conseqüència s’això és el progressiu descontentament de la ciutadania amb la política , allò tan usual de dir "Tots són iguals".
De tota la resta que dius, no comento res. Comprenc el neguit del vostre partit, ja que un pacte CiU-PSC (un altre repartiment del pastís que podria donar lloc a una llaaarga estabilitat) us faria fora del govern.
Crec que ets una de les persones més vàlides d’Iniciativa i et respecto pel teu tarannà i actitud. De tota manera em sembla que com a "bon" militant de partit també veus el que només t’interessa: dubto que fos CiU l’única a trencar la unitat (que jo sàpiga, van ser els vostres aliats del PSC que van acceptar les retallades del PSOE des de l’endemà del 30S) i dubto que ERC tingués només un atac de banyes, sinó que realment el que s’ha pactat en finançament és realment desastrós i ens hipoteca com a país (també hi ha el tema de la nació traspassada al preàmbul i amb mitges tintes, però hagués estat acceptable si no ens haguessin fet passar per l’adreçador en la qüestió fonamental del finançament). I finalment potser que critiquis també a ICV, que haurien pogut exercir una pressió superior al PSC per tal d’actuar de forma més unitària.
Des del meu punt de vista el més desastrós d’aquest Estatut no son competencies o drets i deures sinó que, de fet, es torna a repetir una cosa profundament perjudicial: l’excessiu poder que continua ostentant el govern estatal que, en cas de domini parlamentari, esdevé quasi absolut. Per dir-ho clarament en el nostre sistema falten molts contra-poders a l’ executiu estatal, un paper que ja no poden assumir els Parlaments per diverses raons, entre d’altres: la seva volguda situació escleròtica, la massa recurrent disciplina de partit, la (malauradament) pràctica inutilitat de les comissions d’investigació, la massificació legislativa i el pes fonamental dels governs en les iniciatives legislatives o decretisme,… Des de la meva perspectiva a aquest omnipotent poder executiu central només s’hi pot oposar un altre executiu amb capacitat de suavitzar d’una manera efectiva el seu paper. A un nivell superior, Europa, això es comença a veure a pesar de les deficiencies democràtiques de que molt encertadament parles, i de la seva tendència bàsicament neoliberal que no la fa precissament popular, però en el cas espanyol això no existeix per enlloc. I aquesta és la qüestió que s’hauría d’haver resolt definitivament amb aquest estatut d’una manera molt mes concreta, ja que si es desenvolupa el nou Estatut en base a la legislació ordinària (una cosa que es podria argumentar) "de facto" no s’atura la dictadura del Príncep, cosa que es podria fer si la concreció estigués continguda a l’Estatut, una Llei orgànica paccionada que no es pot canviar sense el consentiment del Parlament de Catalunya.
Bé, aqui deixo la meva reflexió, que espero que sigui destrossada pel pròxim comentari.