9 de maig, dia d’Europa: encarar el futur aprenent dels errors del passat
Avui, 9 de maig, dia d’Europa, recupero algunes reflexions que fa temps vaig publicar a El Punt en relació a la situació d’aparent paràl·lisi institucional que està vivint el procés de construcció europea. Poc a poc, el debat sobre què ha de ser i com s’ha de seguir fent Europa torna a prendre embranzida. Mentre el Consell Europeu i la Comissió parlen de `període de reflexió’, al Parlament Europeu, la única institució comunitària directament elegida per la ciutadania i, per tant, la més legitimada per discutir i liderar l’actual debat sobre el present i el futur d’Europa, parlem de període de `diàleg’. El matís no és menor. Reflexionar és important i necessari, però encara més ho és reflexionar mentre s’actua.
El projecte de Constitució ha quedat aturat després dels nos francès i neerlandès, tot i que cal recordar que l’eurocrisi no ha estat en absolut provocada per aquests dos nos, sinó que venia de molt abans, i que va ser precisament la manca de previsió, així com una certa sobèrbia intergovernamental, la que precisament ens ha abocat a la situació actual. Si el fracàs constitucional es pot explicar per tres grans motius (context, procés/lideratge i contingut) la sortida a l’actual impasse també passa per treballar simultàniament aquesta tripleta factual….
El primer aspecte, el context, ens obliga a afrontar el debat entre integració o ampliació. La pregunta aquí és si podem seguir creixent sense abans consolidar allò que ja tenim, o si hem de primar la integració a la UE d’aquells països que com Turquia o els balcànics veuen en aquest camí una interessant opció de desenvolupament i democratització tal i com en el seu moment es va percebre en relació a l’Estat espanyol. Personalment crec que la pregunta no és què hem de fer primer, sinó com podem fer les dues coses al mateix temps. Una possible manera de fer-ho consisteix a recuperar aquella vella idea dels cercles concèntrics. Es tracta d’establir diferents nivells d’integració de tal manera que aquells que vulguin anar més ràpid en el procés ho puguin fer sense haver de sotmetre’s al fre continu dels euroconfusos com, per exemple, el Regne Unit o Polònia, i que al mateix temps no tanqui la porta a una progressiva entrada a nous membres als quals no se’ls pot deixar esperant al rebedor de manera indefinida.
Pel què fa al procés/lideratge, per la seva banda, el gran error de l’euroconstitució va ser que el lloable esforç d’obrir el marc de discussió via una Convenció plural va quedar totalment desvirtuat per uns governs que en la Conferència Intergovernamental van posar novament de manifest que per a molts d’ells era més important la defensa de l’Estat-nació i del mercat com únic factor d’integració que no pas l’enfortiment d’una Europa plural, cultural i nacionalment, pensada per a les persones. En aquest sentit, la solució podria passar per convocar una nova Convenció, més oberta i descentralitzada que l’anterior, que elaborés un nou text en base a les parts I i II del Tractat Constitucional (les que comptaven amb un major consens), un text que fos curt, clar i comprensible. Així mateix aquest text caldria que fos aprovat primer pel Parlament Europeu, ratificat en segon lloc via referèndum vinculant a tota la UE (podria coincidir amb les eleccions al Parlament Europeu de juny de 2009) i finalment assumit, sense opció a modificar-lo, pel Consell. Això obligaria a alguns Estats a dur a terme petites modificacions en les seves Constitucions per tal de poder celebrar referèndums, cosa que no suposa ni jurídicament ni política un obstacle major, i al mateix temps dotaria el nou text d’una legitimat i d’una credibilitat que l’actual text, ara congelat, certament no té.
Finalment, pel que fa al contingut, cal recordar que un dels factors que va mobilitzar el no va ser els dèficits que el text plantejava en relació a la dimensió social, ambiental, institucional i en política exterior. El diàleg europeu, per tant, ha de servir per establir de manera clara quin ha de ser el model polític, econòmic i social que ha de permetre a la UE fer front als actuals reptes de la globalització. Un model que, d’altra banda, ha de respectar i garantir la diversitat nacional i cultural com a valor intrínsec, així com apostar sense embuts per una promoció de la pau i el diàleg dins i fora de les seves fronteres.
En síntesi, la represa del procés constitucional s’ha de fonamentar en la reflexió, sí, però també en l’acció. No per no parlar-ne la qüestió es resoldrà sola. Tenim, per tant, una nova oportunitat de seguir fent avançar Europa. No la desaprofitem.