Raül Romeva i Rueda

REFLEXIONS PERISCÒPIQUES

Publicat el 9 de maig de 2006

Riscos de la sociovergència: l’experiència alemanya

Ara fa uns dies Vicent Sanchis feia una interessant reflexió a l’AVUI sobre el que ell considerava un descrèdit creixent de la política. Sanchis analitzava, i relacionava entre sí, fenòmens com els de la paralització del procés euroconstitucional, les mobilitzacions a França, l’establiment d’una gran coalició a Alemanya i el gir polític a Itàlia. Es miri com es miri no es pot no estar d’acord amb que aquests fets estan clarament interrelacionats. De fet, a la llista hi podríem afegir d’altres casos com, per exemple, el gir polític a l’Estat espanyol i tot el que ha comportat, tant en política interna com internacional l’era post-Aznar.

El descrèdit de la política, com a concepte, és un fet comú que trobem en tots i cadascun d’aquests casos, però és precisament aquest descrèdit allò que està motivant els canvis decisius. De fet, si filem una mica més prim veiem que no és `la’ política la que queda desacreditada, sinó `una’ determinada manera de fer política la que topa cada cop més amb la protesta, la oposició i fins i tot la revolta de molta gent que reclama `una altra política’….

 

Així, per exemple, davant del que Sanchis anomena crisi euroconstitucional cal recordar que la gran majoria de veus crítiques amb el Tractat Constitucional Europeu ho eren des d’un sentiment manifestament europeista, així com des de la denúncia del tantes vegades mencionat, però certament existent, dèficit democràtic de les institucions europees. Per altra banda, l’assumpció que la UE només pot avançar combinant liberalisme econòmic amb preeminència dels Estats com a garants de l’estabilitat política genera també molts dubtes en molta gent que no ens sentim gens còmodes amb aquesta suposada fórmula màgica políticoeconòmica.

En aquest context és també un fet que cada vegada és més difícil assolir majories absolutes que permetin a un govern dur a terme el seu propi programa electoral de manera exclusiva. La cultura del pacte entre diferents propostes polítiques està esdevenint una norma, més que no una excepció. I això, trobo, és certament positiu (ahir ja m’hi vaig referir en el cas de Catalunya). Un pacte de govern obliga a negociar, a fer esforços per tal que els qui han signat l’acord es facin també corresponsables de la gestió global del govern mentre que, al mateix temps, també limita les eventuals derives excessivament personalistes de determinades figures. No obstant, no qualsevol pacte permet recuperar el prestigi de la política com a eina al servei de la ciutadania, cosa que constatem quan obrim l’òptica i analitzem la situació europea en la seva globalitat. Simplement a tall d’exemple, des que funciona la gran coalició a Alemanya (CDU-SDP), les discussions i els debats al Parlament Europeu han canviat. No oblidem que els presidents dels dos principals grups de l’Eurocambra, Hans Gert Poettering i Martin Schultz són alemanys i de la CDU i de l’SDP respectivament. És a dir, els dos principals oponents polítics a Brussel·les/Estrasburg, són aliats de govern en una de les locomotores del projecte europeu: Alemanya. Per altra banda, aquesta gran coalició es repeteix també al Consell, ja que la gran majoria dels governs de la UE estan governats per partits que es troben integrats en la família del PPE o del PSE.

La conseqüència de tot plegat és fàcil de deduir. Pel què fa als temes clau, sobretot els d’índole econòmica, la gran coalició europea formada per PPE i PSE redueix el debat a dos, i exclou, per tant, una part molt significativa de sensibilitats europees. La conclusió és que, si bé és preferible una coalició que una majoria absoluta, la generalització i estructuració d’una gran coalició a l’estil PSE-PPE (que a Catalunya equival en la pràctica a un acord PSC-CiU) no suposa tampoc cap garantia per a la revitalització social i econòmica, ni és revulsiu per a la política.

Per algú que creu i confia en què el projecte europeu ha de ser quelcom més que un gran mercat i una suma d’Estats estructurada, i que al mateix temps veu en la construcció europea una part de la resposta a nombrosos dèficits socials, polítics, econòmics, nacionals i en política exterior, l’enfortiment d’una gran coalició europea entre PSE-PPE no és de cap manera una bona notícia. Més aviat al contrari.

Així doncs, el repte és efectivament represtigiar el debat públic, fomentar espais de negociació, de pacte, de diàleg, d’acord. En definitiva, reactivar la política més que no pas desprestigiar-la amb gestos i actituds oportunistes, crítiques buides de contingut o proliferació de fal·làcies com a substitutiu a l’argument. La solució no passa per menys política, sinó per més política, i en tot cas diferent. I aquí la responsabilitat és compartida: dels partits, per descomptat, però també dels mitjans de comunicació, dels votants i dels creadors d’opinió en general. No defugim la nostra responsabilitat.

 

 

 

 



  1. Dispensa, pero la sociovergència l’heu beneïda vosaltres, perquè no heu fet res per evitar l’entesa dels convergents amb els socialistes espanyols i heu dit que si a tot. També l’esteu beneïnt amb la campanya institucional que prepareu de cara al Referèndum, totalment orientada cap al "si", pagada amb els diners de tots, tan barroerament vergonyosa.

    Queda molt malament que Puigcercós faci autocrítica, que fins i tot alguns socialistes la facin i en Saura no en faci gens ni mica.

    SALUT I NO A L’ESTAFATUT

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de UE: present i futur per raulromeva | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent