Mails per a Hipàtia

Les dues fotografies aquestes són molt iguals. Una, la de dalt, és de la pàgina d’AP (agència americana) i la de baix de la France Presses. Les dues fotos semblen molt iguals. Però el detall és que la de dalt afirma que l’home implicat (negre) ha “robat” el menjar que duu en una tenda mentre que la de baix afirma que la dona implicada (blanca) ha “trobat” el menjar que duu també en una tenda.
És cert que són dues agències distintes i dos fotògrafs distints també. Això rebaixa la intencionalitat totalment però no deixa de ser curiosa l’explicació. Millor dit: no deixa de ser curiós veure les dues explicacions una al costat de l’altra.

(Si voleu veure les imatges a tamany real feu allò de “veure imatge en una altra finestra” amb el botó de la dreta del ratolí) (O era el de l’esquerra?)

M’he escapat uns dies a Prada de Conflent. Ahir, a la plaça, amb uns amics intentàvem recordar quants anys fa que hi anem. La xifra ronda, de forma poc concreta, els vint. Jo fa ara uns quatre anys que no pujava. I en arribar em preguntava com em sentiria. Les coses no han canviat massa (i no sé adjudicar un valor a això). Hi ha sorpreses, com ara que et cobren per entrar al Liceu si vens de visita. Però sobretot hi ha la gent. Que és el que té i tindrà sempre Prada. Quina gent veus, quina gent coneixes. És com un microcosmos comprimit del país. Gent de tot arreu barrejant accents i idees.
I després hi ha el nord. Jo sóc partidari de pujar sempre que cal al nord. Ens ensenya moltes coses. Darrerament estic fascinat per la potència de la presència de la catalanitat al carrer. Però en francès gairebé sempre. Els del sud tendim a pensar que com que no hi ha la llengua aquesta reivindicació és purament folclòrica. Però no n’estic gens segur jo. Alguna cosa passa. Diferent a la que passa al sud però difícil d’obviar.
Per cert, amb Joan Pere LeBihan, a la porta de la seua escola de Prada, comentem que les escoles Bressola no donen l’abast. Ell creu que si n’obriren cinc de cop i volta totes serien plenes, tal és l’abast de la demanda que no poden satisfer. Em pregunte com és que ningú des del sud és capaç de posar tants diners com calga al nord. És una pregunta retòrica és clar. Sóc valencià i aquesta historieta ja me la conec…

Alguns lectors s’han queixat que VilaWeb no ha tractat com caldria l’assassinat del pare Roger Shutz de Taizé. Tenen raó. No hi ha cap excusa. No ho hem fet bé.

Em sap més greu encara perquè aquest estiu, precisament, he estat llegint diversos llibres de tema religiós. Un, boníssim, de Hans Kung que fa una mirada a les religions de tot el món des duna perspectiva de diàleg i un parell que comparen l’Alcorà amb la Bíblia. De tots ells he tret la impressió que, per difícil que resulte veure-ho ara mateix, la unitat de les tres religions profètiques -jueus, cristians i musulmans- és molt més forta i intensa del que sembla. Segurament si els cristians no hagueren abandonat la seua arrel jueva per l’hel·lenística i no hagueren deificat Jesús les coses serien molt més senzilles. Però així i tot es veuen possibilitats evidents en el cas d’un diàleg ecumènic que no siga trampós. Com el que demanava el pare Roger.

Entra la murta al poble …i al darrere l’Ajuntament posa els del camió de la neteja que es dediquen a replegar tota la murta i els pètals de rosa que s’ha tirat un cantó més avall. L’espectacle és sorprenent o ridícul. Si no volen murtra pel carrer que no la facen entrar. Però si la fan entrar tindria una certa lògica deixar l’enramada al carrer durant unes hores. Si no és fer i desfer com imbècils.L’escena còmica, final, la veig al davant de la farmàcia. Els empleats de l’ajuntament agranant frenèticament la murta mentre deixen unes cigarretes mig gastades en la vorera. Devien tindren ordre de netejar només la murta i les roses però deixar tota l’enruna que trobaren.

Baixe al quiosc i el diariet on ara mana Maria Consuelo Reyna duu una portada que em tira trenta anys enrere. Aquesta dona, i el seu home, no tenen remei. Sempre la mateixa manipulació basta i grollera sobre el Principat i els seus suposats robatoris.
Però també me n’adone que trenta anys després hi ha un canvi important. “Las Provincias” ha abandonat la línia anticatalanista, en paral·lel a l’expulsio de la Reyna degut a la seua constant pèrdua de lectors i influència. (Expulsada pels seus germans mateix de la direcció i la propietat del diari, vist on portava la seua bogeria…) I el diariet on ara ella es dedica a intentar provocar és dels menys venuts de la història de l’OJD -una xifra de risa. La donya segueix igual de violenta i agressiva -sembla que la vellesa no la reposa. Però ara no deixa de ser més que una anècdota perduda entre la muntanya de diaris que el quiosc de l’estació del tren ensenya.
Per cert: per primer vegada he vist al meu poble exemplars del Guardian i Le Monde del dia. No sé si és per la globalització o per la base de l’OTAN…

La redacció de VilaWeb a Barcelona està a tocar d’una caserna de la policia espanyola -que al novembre passarà a ser dels Mossos. De vegades coincidim en el bar periodistes i policies. Una coincidència incòmoda però difícil d’evitar. I més d’una vegada i de dues he vist banderes amb l’àguila franquista enganxades en la culata de la pistola dels policies. No és un fet massiu però tampoc anecdòtica. Hi ha un grapat de policies que porten l’àguila franquista en la culata de la pistola -un lloc ben explícit i suggerent. El que em sorpren més és que són gent jove, En absolut són nostàlgics d’un règim que no poden ni haver conegut. Són joves.
Parlant una volta amb un company que en sap molt de policies em va dir que era una “mostra d’ignorància”, que explicava moltes coses. Volia dir que els policies, aquests, provenen de zones d’Espanya on no hi ha hagut cap assumpció de la democràcia més enllà del nivell purament estètic i on encara el poder el representa més que res la violència. Situació que el franquisme exemplificava de calaix. Supose que també això pot explicar una mica el que ha passat a Roquetas. Però aleshores la pregunta és si no pensen fer res, ells, per solventar aquesta pervivència de la cultura franquista en la policia i la guàrdia civil, trenta anys després…

Primer dia de vacances. No he escoltat la ràdio fins ben bé les quatre. I l’he apagat de seguida. I no m’he connectat fins ara. La cura anual de desintoxicació informativa comença bé.
M’he posat a endreçar la biblioteca. Feia anys que volia ordenar els llibres de narrativa per ordre alfabètic d’autor (en la resta de temes seria inútil..). Està resultant divertit. He de pensar quants estants necessite i provar d’encertar on caurà cada lletra. I de sobte me n’adone que tinc pocs autors en l’A o en la L i molts en la M i en la P. No ho entenc. A algú li passa el mateix? O és jo llisc alfabèticament distorsionat?