No fa gaire dies, Carles Boix deia en una piulada: "La diferència entre majoria a favor del sí i confiança en la victòria té una causa: la manca de lideratge politic." Boix es referia a l'enquesta d'El Periódico segons la qual un 53,6 % dels enquestats votaria sí en un referèndum d'independència, però un 60,4 % creu que guanyaria el no. Podem analitzar-ho en termes de lideratge i seria ben cert que el president Mas no està liderant pas la voluntat majoritària del país, però no és només ell. La vicepresidenta Joana Ortega ha dit en més d'una ocasió que no estem madurs i Oriol Pujol també s'ha expressat en aquests termes. De fet, aquesta és l'opinió majoritària a la federació que ens governa. Fot molt, sincerament, que hàgim dedicat tants anys d'esforços de tota mena a tenir una majoria social favorable a la independència i que ara un partit que es fa dir nacionalista i que podria podria proclamar la independència demà mateix o projectar-la en un full de ruta clar com ha fet un altre partit nacionalista, l'SNP escocès, faci com si sentís ploure. Què passa? No volen? No poden? O és que no en saben?
CiU ha construït un relat que diu que el tripartit ha enfonsat el país. Després, en funció del context en què s'activa el relat, es pot transigir o no en el pes que hi ha tingut el context internacional. Cap al final d'un debat televisiu, per exemple, s'admet una mica. En altres situacions es tira pel dret. Aquest relat permetrà a CiU guanyar les eleccions diumenge vinent i, ara sí, governar. I ho dic amb seguretat perquè Esquerra i PSOE-C no tornaran a pactar, com tothom sap. A CiU tindran l'oportunitat de demostrar-nos si són capaços d'aixecar el país.
Massa vegades el sentit de justícia que un pugui tenir no casa amb la realitat que es troba. Enteneu-me: ja sé que la vida no és justa, però hi ha casos en què la injustícia resulta especialment punyent. Aquests darrers dies, amb les atrocitats que el Marroc ha estat cometent contra el poble sahrauí, un se sent indignat, espantat i derrotat. Resulta increïble que un govern pugui fer això davant la passivitat de la resta d'estats i d'organitzacions internacionals. Burlar els drets humans no pot ser tan fàcil. Hem de pensar que el proper país que vulgui fer una neteja ètnica o un extermini sistemàtic només cal que ho faci de pressa? Fets consumats? No ens adonem del que hi ha en joc en casos com aquest?
Si la vostra decisió és fruit de la reflexió i de la convicció, una decisió ferma i que heu pres després de sospesar-ho tot, dubto que aquest apunt en canviï res. Però si teniu més d'independentistes que no pas de convergents i la vostra intenció de vot ha estat concebuda en termes d'utilitat o de conjuntura, si us han enganyat persones com en Salvador Grifell amb missatges com aquest –"Cal agrupar el vot útil sobiranista a CiU per evitar un tercer tripartit", diu; "Doncs si només cal votar CiU per això, ja no cal votar CiU. Haver-ho dit abans tan clar!", responc, perquè no hi haurà tripartit– em permeto de recomanar-vos que repasseu un seguit de punts. Si la vostra convicció en surt reforçada, endavant! Si us ajuda a revisar algun dels vostres plantejaments, celebraré que ho hagueu pogut fer ara que encara hi sou a temps. Perquè el que fem el 28 de novembre ens condicionarà els propers quatre anys. I en aquest país en quatre anys han passat moltes coses.
M'han sorprès força algunes reaccions provinents de l'entorn de CiU contra el #votaindependencia. En un altre apunt ja vaig comentar la piulada de Carles Agustí, que m'exigia que en tragués Esquerra o hi posés CiU per poder-se sumar a la iniciativa. Un arriba a tenir la impressió que no li permeten denunciar públicament allò que és obvi, i és que CiU s'ha compromès amb l'autonomisme per quatre anys més.
Em solidaritzo completament amb el pobre Joan Pérez, que en tot aquest merder no li han donat ni veu ni vot. Tothom parla d'ell o per ell, però ningú no ha pensat a escoltar-lo, a donar-li l'oportunitat de parlar. Va decidir no expressar-se a les urnes, però en lloc d'escoltar-lo per veure si té raó, el linxen. Diuen que no va anar a votar perquè confiava que en Mas guanyaria, però jo he parlat amb ell i això no és cert. És un votant de CiU de tota la vida –això sí que és cert–, però fa massa temps que se sent maltractat, infantilitzat. Pensa que la comunicació política està prenent un rumb que no pot ser bo. Per això, per protestar contra aquesta infantilització, va decidir no anar a votar. I ara està que trina perquè va fer carambola. La cosa va venir d'un vot, però no li ha servit de res la protesta perquè tant el partit com la gent en general continuen sense voler escoltar-lo. Per a mi és un honor, doncs, cedir-li l'espai d'aquest bloc perquè pugui expressar-se.
En la mesura que el suport social a la independència ha anat creixent aquests darrers anys s'han fet visibles dues maneres diferents d'arribar-hi. Una d'aquestes maneres era més o menys latent o tenia una forma poc concreta en moltes persones, però s'ha visualitzat més quan ERC ha pres la decisió de formar el segon govern amb PSOE-C i ICV.
Sembla que aquest dimarts Quico Homs (CiU) ha estat als micròfons de Rac1 i ha dit que, si CiU no té una majoria "suficient", podrien no plantejar el concert econòmic. Alguns,
que no es caracteritzen precisament pel rigor en el tractament de la informació, han corregut a parlar de "recular". Rafael de Ribot, per la
seva banda, parla de "renunciar al concert" i diu que "el que resulta incomprensible és que per motivar els electors diguin
que estan disposats a renunciar al concert econòmic a les primeres de
canvi, sobretot si el que es pretén és transmetre que s’està preparat
per governar en una època de dificultats".
Com que l'apunt que vaig publicar ahir no ha provocat sinó una sèrie de desqualificacions personals, em permeto de recordar que hi ha diversos apunts a la categoria CiU i a d'altres en què desgrano aquest argumentari. Per posar-ho més al dia encara, però, podem recordar la recent entrevista a Àgora.
M'he passat els darrers anys debatent amb els socialistes i demostrant-los que no tenien arguments, només actituds, respecte de la nostra proposta d'independència. Ara les enquestes els donen 27 o 28 escons. Ja sé que, per desgràcia, les eleccions no sempre es guanyen amb arguments, però entre poc i massa. Tampoc ha de ser gaire bo que puguis anar tombant tot l'argumentari de CiU i que, malgrat tot, tinguin la majoria absoluta a tocar.
Sóc un sectari. Carles Agustí dixit. Practico el sectarisme propagandista [sense accent]. Per què? Doncs perquè el #votaindependencia exclou CiU com a opció de vot.
S'acosta la data de les eleccions. Les darreres enquestes situen CiU a tocar de la majoria absoluta, però des d'aquest bloc continuo sostenint que no hi ha més recorregut per guanyar nous electors i que, més aviat al contratri, els podrien perdre en l'esprint final. De fet, ahir a l'Àgora de TV3 Artur Mas es posava com a objectiu els 60 escons. I tant la porra multitudinària del beersandpolitics (58 escons) com la de Crònica (59-60) els situen per sota dels 60. Falten quaranta dies justos i si aconseguim fer arribar a més opinadors i col·lectius independentistes l'esperit del #votaindependencia la diferència entre CiU i el bloc independentista encara es podria escurçar més.
Enmig del devessall de declaracions polítiques pròpies del moment, avui Vilaweb recull les d'Artur Mas en referència al concert econòmic: "Si les respostes són que no, després que ningú se
sorprengui ni que ningú s'estranyi si la deriva que agafa Catalunya és
una deriva cap a una llibertat pròpia".
El 21 de juny vaig escriure que Artur Mas havia fet el cim: "El baròmetre del GESOP li atribuïa
entre 65 i 67 escons. La majoria absoluta, doncs, a tocar. La meva
projecció de futur, però, és una altra. Jo penso que ja ha fet el cim,
que cap altra enquesta li donarà ja uns resultats millors. Per tant,
comença la davallada. Crec que tots sabem per què." Dos mesos i escaig després, amb les vacances d'agost pel mig, apareix un primer sondeig a La Vanguardia que dóna a CiU entre 60 i 61 escons. No sembla, doncs, que la meva intuïció anés gaire desencaminada.
Dilluns passat llegia en un article de Josep Maria Pasqual: "L'argument únic que fins ara s'ha sentit a Montilla i el PSC (i,
curiosament, també al PP i altres exponents de l'espanyolisme i de la
dreta) és que el “referèndum per la independència” produiria “fractura
nacional”." Pasqual en parla, de la fractura, per desmuntar l'ús que en fan sobretot els socialistes: "Si hi ha dues nacions no hi ha fractura. Et pots fracturar un braç, però dos braços separats no són dos braços fracturats." I ho fa també per advertir que cal no desatendre la batalla del llenguatge: "Cal que els partidaris del referèndum guanyin abans la batalla del llenguatge."
Convergència és el partit que té més independentistes en termes absoluts. S'ha afirmat sovint. No em prenc la molèstia de verificar-ho, però tenint en compte que és el partit més votat, m'ho crec. L'entorn de CDC sempre ho ha dit per reivindicar-se com a partit que representa aquest sector de votants. En Felip Puig hi ha afegit recentment, un cop més, que sense Convergència no hi ha independència, cosa que ve a refermar aquesta idea que en tenen tants que resulten imprescindibles.
El 10 de juliol aquest poble va fer-ne una de mítica. No permetem que ens ho facin oblidar. Va ser la manifestació més multitudinària. Va significar la fi de l'etapa autonomista. I hi dèiem dues coses: que som una nació i que nosaltres decidim. El poble havia respost a la crida d'Òmnium. Tots els representants dels partits que hi van participar en van estar contents i van coincidir a remarcar-ne la importància. Artur Mas també. Però ara ens trobem que etziba unes plantofades ben sonores i ben paternals a la societat, segons ell immadura, que es va manifestar no fa ni dos mesos encara.
Crec que no m'equivoco gaire si escric que el daltabaix que es preveu que pateixi el PSOE-C s'explica perquè no ha pensat en el poble. Ha pensat, sobretot, en el govern del PSOE a Espanya. I ha pensat, també, en CiU. I ho fa encara. Fins i tot quan s'empesca l'enèsima campanyeta abocada al fracàs, la del canvi real. Sí, Sr. Collboni, aquesta també és un fiasco. Pura reacció. Feta des d'una estúpida mentalitat d'oposició. La comparació amb CiU és constant, malaltissa i obsessiva. Fa tot l'efecte que, ara i al llarg de la legislatura que s'acaba, l'objectiu no ha estat escoltar el poble i fer-nos un bon servei sinó estar pendent de CiU i fer-nos notar tot just allò que es feia millor que CiU o allò que si ho fes CiU ho faria pitjor.
Descriure és intentar definir algun fragment de la realitat –"Representar amb paraules escrites o dites", segons el DIEC–, mentre que prescriure és obligar, ordenar. La diferència sembla clara i els qui hàgiu fet una mica de lingüística sabeu que tenim també la descriptiva i la prescriptiva i que aquesta distinció es pot aplicar a molts altres àmbits del coneixement. Però els termes i els conceptes que representen em semblen interessants per una altra qüestió que m'ha suggerit la lectura d'unes declaracions de Felip Puig a La Vanguardia. Un cop més, la història ens demostra el tipus d'error en què cauen a CiU.
