Mails per a Hipàtia

Durant el setge de Sarajevo vaig passar una temporada a la ciutat canadenca d’Hamilton. El meu amic Wayne em va convidar a ajudar-lo a posar en marxa el servei d’internet del Hamilton Spectator, el diari local d’aquesta població al sud de Toronto.

Vam viure en la casa d’una dona jueva, Hedi, que ens va llogar la planta superior de la seua casa i amb la qual vam fer una bona amistat. Era una persona interessant, arribada amb els seus pares de la Varsòvia que els nazis tot just havien ocupat i les seues històries i relats sobre com va arribar a Canadà i el què li va passar em van ajudar molt a entendre com funciona el multiculturalisme i sobretot en quines condicions pot funcionar de veritat i ser un èxit.

Ella sempre explicava el primer dia que es va sentir canadenca. Diu que quan va arribar a Hamilton se sentia estranya. Sempre havia viscut en un ambient completament jueu però evidentment hostil i perillós. I no sabia com moure’s en una ciutat plena de gentils. Un dissabte el botiguer la cantonada li va oferir una poma quan tornava de la sinagoga tot dient-li ‘bon sàbat!’ i ella va entendre que volia ser d’aquell país on ningú no estava obligat a fer res però on tothom volia respectar l’altre. El botiguer treballava en sàbat, cosa impensable per ella, però al mateix temps li reconeixia el seu sentiment i la seua religiositat i el recompensava amablement.

A la casa d’Hedi arribava un nombre sorprenent, sorprenent per a mi, de publicacions jueves nordamericanes que jo llegia si estaven en anglès –alguna arribava directament en jiddisch. En una d’aquestes revistes, a la taula de la cuina, vam llegir una nit junts la història de l’Haggadah de Sarajevo, que els jueus americans s’esforçaven en aquell moment per mantenir salvada.

L’Haggadah és un llibre especial per a ús de la Sinagoga, especialment a Pasqua, quan els jueus expliquen als seus fills com Moisès va guiar el seu poble des d’Egipte. Alguns d’aquests llibres per la seua antiguitat són autèntiques meravelles bibliogràfiques i aquest era el cas de l’Haggadah de Sarajevo. Era, és, un llibre sagrat portat a la capital de Bòsnia al segle catorze per jueus de Barcelona –d’ací el meu interès– quan van ser injustament expulsats del nostre país.

El tema, aleshores, era la dificultat de conservar un volum tan preciós com aquell en una ciutat assetjada. L’Haggadha havia resistir la primera i la segona guerra mundials, especialment l’ocupació nazi de la ciutat, convenientment camuflada entre altres preciosos llibres islàmics dins la mesquita –en un altre dels molts gestos confortables en la història d’aquesta ciutat. Durant el setge, però, la situació era especialment delicada. El llibre requeria unes condicions especials d’humitat i temperatura que no es podien assegurar en el museu de la ciutat i per això la preocupació sobre la seua possible desaparició era gran.

Aleshores no ho sabíem però finalment el llibre havia estat portat en secret al búnquer del banc nacional i la caixa on es guardava havia estat alimentada elèctricament amb bateries improvisades per mantenir el llibres en les millors condicions possibles. Els atacs a la ciutat, a la biblioteca i al museu mateix no van poder acabar amb ella, per sort de la humanitat.

I jo, com no podia ser altrament, aquests dies a Sarajevo me n’he recordat molt d’Hedi, d’aquells sopars a la cuina parlant de la seua vida i la dels seus i de com de difícil semblava en aquell moment salvar aquesta relíquia del poble jueu i del món sencer que ara es pot visitar de nou al Museu de Bòsnia i Hercegovina.