Mails per a Hipàtia

Atenes, Roma, Jerusalem i Meca seran sempre Atenes, Roma, Jerusalem i Meca, ciutats grans entre les que puga haver-hi al món. Sense comparació possible. Però aquesta ciutat on ens hem instal·lat per passar uns dies té tres ciutats dins seu. Va ser Bizanci, va ser Constantinoble i és Istanbul.

I no és que siguen tres ciutats: són tres mons. Tres moments lluminosos de la història de la humanitat. Cadascun d’ells, per separat, justificaria una ciutat sencera. Ací se superposen els uns sobre els altres de manera caòtica.

Ens hem instal·lat en un hotel petit en el que avui es diu Sultanahmet i va ser en el seu temps Bizanci. La zona on som durant el període bizantí quedava entre l’immens hipòdrom i el palau d’Antioc. Era, i és la banya d’or, un espai gairebé triangular tancat al nord pel palau de Blanquerna, allà d’on Ramon Llull en va treure el nom i on encara avui hi ha una església, testimoni amagat de la presència catalana en aquestes terres. Al seu costat, al barri de Balat, hi van viure els jueus expulsats de la corona d’Aragó, parlant en català entre ells durant dècades. Segons els lingüistes en català normal i corrent, no en cap dialecte particular.

Avui a Sultanahmet el que destaca són els tres grans edificis que voregen la Màrmara: Topaki, Hagia Sofia i la Mesquita Blava, tres emblemes barrejats de l’esplèndid passat de Bizanci, Constantinoble i Istanbul. A Hagia Sofia pots veure com els uns tapaven les pintures i les imatges dels anteriors però encara hi pots ser conscient de que hi eren, els uns, els altres i els altres. Són tres mons, tanmateix, que resten vius només en les pedres. Istanbul és avui una ciutat rotundament turca, on tens la sensació que les referències llevantines són més un incentiu turístic que no res. Et parlen de la Galata dels genovesos, amb Pera, a l’altra banda de la banya, del Balat dels jueus, de tota classe de jueus mirant-se la torre des de l’altre costat, del vell districte de Fener, que encara és avui la seu del patriarcat grec però on diuen que els grecs vius no passen de cent –i en tota la ciutat en són com a molt dos mil. Et parlen i les paraules i la història però t’acosten a un món que ja no existeix.

A un món que ben mirat ja no existeix enlloc. El llevant apassionant d’Alexandria i Izmir, de Beirut i Constantinoble, el país on es llevava el sol abans, és avui un record del que podria haver estat. Si de cas Barcelona, Londres o Nova York són avui ciutats més llevantines que cap de les que van posar nom al concepte i han patit una brutal uniformització els darrers cent anys.

Tot i la tristesa per un passat que no tornarà cal reconèixer que la geografia és encara impressionant. El mar, la zona, l’estret, saber que som en aquell lloc on tantes coses tan importants es van esdevenir i caminar sense rumb, deixant-se dur per les hores durant aquests pocs dies a l’any en que tenim la sort de poder oblidar les obligacions, la rígida agenda, el so sempre molest del telèfon…