Mails per a Hipàtia

Durant la meua joventut portava barba. Sempre. Una barba tendint a llarga que em va acompanyar durant molt temps. Fins que se’m va començar a fer incòmoda. No sé per quin motiu exacte però un dia em vaig començar a cansar d’ella i vaig començar a afaitar-me. Cosa que, com sap qualsevol home, és una llauna.

Vaig tenir una maquineta elèctrica d’aquelles de tres capçals rodons però mai no vaig arribar a fer-la meua. No em quedava bé l’afaitat i troba una pèrdua de temps notable estar allà fent voltes a la mandíbula. Vaig passar-me a l’humil i tradicional maquineta amb una conseqüència greu: sempre em tallava.

Quan dic sempre vull dir sempre. Dec ser molt talòs en això d’afaitar-me perquè pràcticament no recorda cap dia de la meua vida que no m’haja fet un tall. Xicotets normalment. Però sovint importants. I sempre passa: quan tens pressa més et talles i més profundament.

Un dia li vaig explicar al meu barber i em recomanar una barra de no sé què que talla l’hemorràgia. Efectivament. Et talles, poses aigua a la barra, apliques sobre el tall, cou com un dimoni però allò es talla. Vaig pensar que havia trobat la solució definitiva.

Però fa unes setmanes em van regalar una maquineta no d’aquestes humils, de supermercat, aquelles embolicades en celofana blava que jo sempre compre. Em van passar una promoció d’una maquineta d’aquestes estupendes que veus en els anuncis de televisió i pensen ‘seran supèrfols…’

I mira, resulta que és un altre món. La cosa aquesta ultramoderna, i més cara, afaita de meravella, ràpid i suau. I no em talle ni intentant-ho. Estic estupefacte de com he pogut ser tan irracional durant tants anys i de com he pogut deixar-me dur per un apriorisme infantil, segurament pensant només que no tenia perquè gastar-me més diners en una maquineta d’aquestes. Quan era evident que em convenia. La de nervis que m’hauria estalviat alguns dies, senyor…