A Trakai, amb el jueu karaïm dels sis passaports
Avui publiquem a VilaWeb un article sobre el mapa elaborat per Christopher Moseley de les llengües europees que podrien desaparèixer aquest 2015. De la llista conec parlants d’algunes d’elles. Dels parlants del còrnic i la seua rehabilitació en vaig parlar fa anys en aquest apuntament. M’ha impactat però trobar-m’hi als karaïms de Trakai, una gent que vaig visitar fa molts anys, a primers dels noranta, i que em van sorprendre profundament.
Els karaïm o caraïtes són un grup jueu de parla turca, originaris de Crimea i que es van instal·lar en una ciutat que hi ha al sud de Vílnius, la capital de Lituània. La ciutat, que era bonica fins i tot en l’època soviètica es diu Trakai. A Trakai, malgrat tot, la persistència dels karaïms era visible. Les cases del poble són de fusta i era senzill distingir les del karaim, car tenien totes tres finestres -una per Déu, una per la família i una pel gran duc Vitautas, que els va permetre anar a viure allà. En total a Trakai devien quedar un centenar d’ells, que les havien passat de tot els colors però mantenien oberta una sinagoga. Assegut als bancs de fusta del vell temple vaig poder parlar una estona llarga sobre la seua manera de viure, escoltar els seus records.
Els karaïms són jueus, però molts jueus els consideren apòstates des de fa segles. En aquella època, no sé si això ha canviat ara, Israel per exemple no reconeixia la petita comunitat jueva de Trakai com jueus de debò, un cas certament insòlit. Les diferències diguem-ne teològiques venien de molt lluny i tenien a veure sobretot amb un enfrontament secular amb els jueus askenazites que en un temps van poblar la major part d’aquestes terres. Els askenazites eren europeus i els karaïms turcs. Els uns parlaven jiddisch els altres una variant del turc. Els uns havien viscut tota la vida en aquella terra, els altres venien de Crimea. Massa diferències segurament com per a no trobar algun argument bíblic que els separara definitivament. Argument que si no recorde malament, però no posaria la mà al foc, tenia a veure amb el rebuig dels karaïms a la tradició de la torà.
Parlant amb ells va sorgir una anècdota sensacional, que no he pogut oblidar mai. Un home molt gran, quan ja havíem eixit de la sinagoga, em va voler ensenyar sa casa, per explicar-me bé això de les finestres i mentre érem a la porta em va dir que sense haver-se mogut mai d’ella li havien canviat el passaport un munt de vegades. Hi va entrar i al cap d’uns minuts va eixir amb diversos passaports a la mà, tots al seu nom i la majoria amb la seua fotografia en diverses èpoques de la seua vida. Sense moure’s mai de casa aquell home havia estat polonès, alemany, rus, lituà, bielorús i soviètic, si no ho recorde malament. Els passaports els guardava tots dins una caixeta de metall, ordenats amb molta cura. Ell no s’havia mogut mai d’aquella casa de fusta amb tres finestres on havia nascut a finals del segle XIX. El que es movien eren les fronteres, i de quina terrible manera.
Potser pel fet que els altres jueus no els consideraven jueus o igual perquè n’eren tan pocs, els nazis van massacrar durant la guerra tots els jueus askenazites de Trakai, la majoria assassinats a la mateixa població, però en canvi no van tocar els karaïms. I tanmateix, i això em va impressionar molt, quan li vaig preguntar a aquell home dels sis passaports ell en realitat què es sentia, si es sentia lituà o rus, potser polonès, va abaixar els ulls i mirant a terra, amb un filet imperceptible de veu, em va respondre: ‘senyor, jo només sóc un jueu…’.
Esther Mendelsohn m’aclareix que la meua memòria falla pel que fa a la discrepància teològica. Efectivament existeix però perquè els karaïms accepten tota la torà però no accepten la tradició rabínica. Aclarit.