Agafada al vol

Les novetats entren per la porta gran. Són el centre d’atenció. Triomfen. D’on ve aquesta fascinació indefectible per les coses noves? De què s’alimenta? Nou no significa millor, però sembla que el canvi ens ajuda a renovar la mirada que projectem sobre les coses, que tampoc no deixen mai de transformar-se. Per tant, vinga d’on vinga aquesta fascinació, ja no la podem destriar del conjunt de creences que ens mouen.

Dimecres passat, en el marc de l’última conferència del cicle dedicat a la doctora M. Teresa Cabré, ella mateixa i un grapat d’experts en neologia van fer dissertacions al voltant del concepte de neologisme. Aquest concepte és entès normalment com a sinònim de paraula nova, però la conceptualització acadèmica demana acotar-ne més clarament els límits. Un neologisme, segons la doctora Cabré, ho és o no en funció del col·lectiu que l’empra i del temps que fa que s’utilitza en una llengua. En definitiva, un neologisme també caduca. Algun dia una paraula nova deixa de semblar-nos-ho.

Als antípodes dels neologismes, hi ha les paraules obsoletes. Ningú no en parla, però. Un dit de pols s’acumula damunt de les velles maneres de dir que ja no ens calen. Tot i això, no s’organitza cap fòrum ni cap congrés per reflexionar sobre aquesta qüestió, perquè perdre vocabulari o expressions és simplement un fenomen natural en les llengües.

De totes maneres, retrobar paraules desgastades em continua cridant l’atenció i m’adono que aquestes aparicions sorprenents provoquen igualment una rebuda càlida entre els parlants sensibles a la matèria lingüística.

Ni que fos fet expressament, per Sant Joan, vam fer un festival amb aquestes convidades. La M és experta en vocabulari desplaçat. El fet de criar-se i conviure durant dècades amb persones octogenàries li va valdre aquesta expertesa. I el dia que està inspirada, quan obre la boca, no ets a temps d’apuntar-les a la llibreta. La nit més curta de l’any, quan vam acabar d’arribar tots al nostre lloc de trobada, ens va saludar amb un: “Ah, això no em consonava!”, perquè vam anar apareixent aparellats de manera desordenada.

Consonar ens va fer gràcia. Feia temps que no la sentíem. Potser perquè té un significat molt concret en el nostre parlar ebrenc, que parafrasejaríem així: “M’he sorprès perquè el que he vist no és allò que esperava veure”. De fet, segons les definicions del DIEC2, significa tant “formar consonància” com “estar d’acord”. Tot i que és consultant el Diccionari de sinònims d’Albert Jané que copsem la força del significat que li hem atorgat: convenir, adir-se, correspondre, concordar.

Tornant a les novetats, he trobat escrit al llibre Mots d’avui, mots de demà (1), que ens van regalar als assistents a la conferència de l’altre dia, que “la neologia és una mesura de la vitalitat interna de les llengües (2)  i també dels seus punts de referència externs”. Ja és això, i tant! Ara bé, se m’acut que podríem formular una reflexió en paral·lel per a les paraules velles: el manteniment d’una gran varietat lèxica i expressiva genuïna és una mesura de la vitalitat interna de les llengües i del seu autocentrament.

Per què no podem apostar per obrir les nostres fronteres lingüístiques mentre continuem posant en un pedestal les formes més antigues del nostre repertori? Si fins i tot J. V. Foix ens en va regalar el lema!

“M’exalta el nou i m’enamora el vell.”

—

1. Observatori de neologia (2016). Mots d’avui, mots de demà. Barcelona: IULA.
2. Citació de “La neologia com a mesura de la vitalitat interna de les llengües” de M. Teresa Cabré. Dins de l’article “Els calcs en la neologia de la premsa oral i escrita”. Mots d’avui, mots de demà.

Fotografia de Pedro Ribeiro Simões : Composition (1985), de Manuel Cargaleiro (1927). Museu Nacional do Azulejo, Lisboa