Agafada al vol

Som les paraules que diem

8 de desembre de 2015
2 comentaris

Espavordit

L’ordre alfabètic de les paraules en les obres lexicogràfiques és molt pràctic però no reflecteix com és el món ni com som els humans. La A dóna prioritat a tot el vocabulari encapçalat per aquesta lletra, sense concurs de mèrits previ ni aplicació de criteris de popularitat.

Imagineu-vos, però, que alguna editorial publiqués un diccionari temàtic de la llengua general; que agrupés tot el vocabulari relacionat, per exemple, amb els instints bàsics: por, gana, fred, afecte, desig, enveja, odi… De quantes coses ens adonaríem! Podríem comprovar quin d’aquests sentiments ha generat un ventall més ampli de verbs, adjectius, noms i adverbis. I fullejar aquesta obra seria com mirar-nos en un espill.

Sense tenir-ne certesa empírica, es pot intuir que la por és un concepte que palpita a l’interior de molts mots. Hi ha un fotimer de maneres d’expressar la idea de torbament davant d’un perill. Com l’adjectiu indocumentat espavordit espavordida, que significa “que té por, espantat”.

Aquesta variant ebrenca correspon a l’adjectiu espaordit espaordida, recollit només al GDLC. D’altra banda, espavordir -que sí que apareix al DCVB– sembla que és la variant antiga del verb espaordir; espantar, segons el DIEC2.

De fet, aquesta forma residual de la ribera de l’Ebre tampoc és tan estranya. Espavordir  també existeix en occità, però amb el sentit de foragitar. I en castellà, la RAE recull despavorido amb el sentit de “lleno de pavor “.

Dins del nostre àmbit lingüístic hi ha molta competència, però. Tenim diverses maneres de descriure l’efecte de la por: aborronar, acollonir, acovardir, astorar, aterrir, esborronar, escruixir, esfereir, esgarrifar, esglaiar, espantar, espaordir, esparverar, esporuguir, esverar, horroritzar… Fins i tot n’hi ha que coneixem una altra forma que no és admesa, encara que ha estat recollida al DCVB com a castellanisme, com assorar.

Evidentment, no totes aquestes opcions ens resulten igualment familiars ni ens les hem fet nostres de la mateixa manera. Un dels efectes de tindre tant on triar és que acabem assignant petits matisos a les etiquetes que usem més. Si busco un exemple de l’adjectiu espavordit, em ve al cap una dona que sempre va corrinyant perquè algú molt sever l’espera a casa o bé hi està a punt d’arribar i ho vol trobar tot a punt.

Sempre va espavordida, la pobra!

En canvi, davant d’un fet que causa un gran estupor triaria el verb esparverar o estar esparverat. I en un ambient glaçat, diria que “estic acovardida de fred”. No cal continuar posant més exemples per adonar-nos que, probablement, el que marca les nostres tries personals és bàsicament la nostra identitat dialectal, però també estem influïts per una casuística ben diversa (ofici, mobilitat, origen dels parents…).

Potser sobreviuríem igualment sense tanta varietat. Potser algú pensa que és inevitable que la perdem. Però qui pot negar que mentre siguem capaços de mantenir tot el bé de Déu de paraules que hem rebut no hem de tindre quimera per res?

Fotografia de barloventomagico

Carlota
25.11.2014 | 12.44
Bambolada
22.08.2017 | 7.07
Arrabassar
17.04.2021 | 8.55

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

  1. Hauríem de mirar de preservar tota aquesta diversitat lèxica. Encara se m’acut una altra manera per a expressar la temor: fer feredat (o fredat). És una expressió que trobo que cada vegada se sent menys.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.