Raül Romeva i Rueda

Ara fa uns mesos el Parlament Europeu vàrem demanar a l’Agència Europea sobre Drets Fonamentals que ens preparés un informe sobre la situació de L’homofòbia, la transfòbia i la discriminació per motius d’orientació i identitat sexual a la UE (el trobareu aviat al lloc web de la secció de Drets LGBT de la FRA). Avui ens l’han presentat a la Comissió de Llibertats i Afers d’Interior (LIBE) en el marc d’un debat conjunt en qué també hem valorat, amb el Consell de la UE (Presidència belga) l’estat de la qüestió en relació a la Directiva d’Igualtat de Tracte indiferentment de les discapacitats, orientació sexual, edat o creences religioses, de la qual sóc el ponent per el Parlament Europeu, i que actualment es troba encallada al Consell.

A les 12 farem la roda de premsa Kjaerum (FRA) i Romeva (Parlament Europeu) presentant l’informe.

La conclusió més rellevant de l’informe és que en alguns estats de la UE les persones lesbianes, gais, bisexuals i transsexuals (LGBT) compten amb una major protecció tan legislativa com en la pràctica, mentre que en d’altres, els drets d’aquestes persones es troba més limitat o fins i tot menystingut. Aquesta situació provoca un panorama força desigual pel què fa a la protecció dels drets de les persones LGBT a la UE.

Els tres problemes detectats per l’Agència són que les persones LGBT:
 
1. es veuen obligades a viure la seva sexualitat en silenci i en condicions d’invisibilitat
2. pateixen atacs violents i
3. se les discrimina, per exemple, en el treball, en qüestions d’allotjament o quan es desplacen pel territori de la UE.

L’informe compta de cinc capítols:

1. Accés a un reconeixement legal de la reassignació de gènere
2. No discriminació i promoció de la igualtat en l’ocupació
3. Persones LGBT i els espais públics: llibertat d’expressió, reunió i protecció davant els abusos i la violència
4. Llibertat de circulació, reunificació familiar
5. Asil i protecció per a les persones LGBT

En recomano, com no, la lectura, i encara més la reflexió.

Aterro novament a Brussel.les. Avui comença a Cancún el Cop 16 de la Conferència de Nacions Unides per al Canvi Climàtic. A Catalunya, CiU ha guanyat les eleccions. Felicitats. Ara confio que, amb la serenor que exigeix governar, siguin conscients que moltes de les banderes electoralistes que han enarborat per arribar fins aquí poden resultar clarament perilloses per al país, el planeta, i la gent si les converteixen en polítiques reals.

Tinc son -aquests darrers dies he dormit poc, he descansat malament i m’han consumit els nervis, com a tanta d’altra gent-, pero no ressaca -reunits al Catalonia no vàrem celebrar res amb cava, no tocava, tot i que vàrem veure satisfets com, a grans trets, aguantàvem el temporal-.

Sovint argumento que fer política a Brussel.les / Estrasburg té una major dosi de serenor, de seny, i de visió àmplia i generosa que la que percebo en l’arena política catalana, tesi que aplico tant als partits, com als mitjans, com a l’opinió pública en general. Però precisament per això vull reconèixer el mèrit que té fer política a Catalunya, especialment quan es treballa amb una clara i ferma voluntat de construir país, alhora que de preservar el planeta. Agraeixo, per tant, la feina feta, fins ara, per en Saura, en Baltassar i en Pané, massa sovint injustament tractats i a qui estic segur que aviat trobarem a faltar, inclosa molta de la gent que ha fet tot el possible per que cessessin en les seves responsabilitats actuals.

Bravo per en Joan Herrera, que ha sabut liderar una campanya feta amb més cap i cor que no pas estómac i fetge. Hi confio plenament, en en Joan, per liderar aquesta nova etapa. I em tindrà al seu costat, des de la meva tasca parlamentària, treballant per a la construcció d’un projecte cada vegada més sòlid, més necessari i més universal.

Ens convido a totes i a tots els qui aspirem a construir un país amb visió social, ecològica i nacional a treballar en equip. Cadascú des de la singularitat del seu projecte, del seu partit, del seu espai, ningú amb la veritat absoluta, tothom amb la raó del seu treball i les seves conviccions.

És hora de construir ponts entre les esquerres, els ecologistes i els catalanistes. Algunes d’aquestes persones són, som, a ICV, d’altres, molts d’altres, són fora, en altres partits, en altres espais socials. Algunes hi treballen activament, d’altres hi pensen, i no saben com treballar-hi. A algunes els fa basarda sumar-se a un projecte polític, a unes sigles, a una campanya per aconseguir representació parlamentària, i tanmateix volen que aquesta sensibilitat social, ecològica i nacional estigui representada a les institucions. Algunes han votat il.lusionades, sigui a ICV o a algú altre. D’altres no han volgut ni anar a votar, o han votat en blanc. Totes les opcions són legítimes, totes, fins i tot, són necessàries, però allò que realment esdevindrà útil és la suma d’aquestes sensibilitats, i la seva confluència en un espai plural.

Proposo un diàleg dins d’aquest espai, una aproximació generosa entre maneres de pensar i de fer que tinguin per únic objectiu comú el d’avançar socialment, ecològicament i nacionalment.

La cohesió social, la sostenibilitat ambiental i el ple reconeixement del dret històric de gaudir d’una Catalunya sobirana no s’aconseguirà en un dia, ni tan sols en una legislatura. Serà el resultat d’una feina tenaç, seriosa, col.lectiva i ambiciosa.

Ser al govern és cabdal, per poder avançar en aquesta direcció. No ser-hi, però, no ha de ser-ne obstacle.

En el trajecte s’intueixen moltes derrotes. Sempre n’hi ha hagut, i sempre n’hi haurà. Allò que importa, però, és no defallir.

El demà comença avui, ara. I jo ja m’he arremangat.

(En español más abajo, In English below)

Adjunto a continuació la meva nota de premsa en la que valoro el resultat de la reunió que durant deu dies ens ha reunit un bon nombre de delegacions a Paris. Com sempre en aquests casos el resultat és plagat d’algunes llums i moltes ombres:

ICCAT/Paris: Res nou a d’ICCAT.
Pocs canvis, i insignificants, per a la protecció de la Tonyina Vermella

París, 27 de
novembre de 2010

La maratoniana
reunió anual d’ICCAT (Comissió Internacional per a la Conservació de la Tinyina
de l’Atlàntic) acaba de finalitzar després d’intenses, i massa sovint
clandestines, negociacions. L’Eurodiputat d’ICV i Vicepresident de Verds/ALE,
Raül Romeva i Rueda ha valorat el resultat final:

“Hi ha algunes
bones notícies aquest any, per fi, pel què fa als taurons. El mako Shortfin, el whitetip i hammerhead oceànics gaudiran d’una major protecció a
partir de 2011, ja que els vaixells pesquers no es podran quedar amb les
captures o vendre-les (amb l’única excepció del consum local de hammerheads o Taurons Martell). Malauradament, ICCAT no
ha estat tan responsable com caldria esperar per a d’altres espècies de taurons
també en dificultats com el Thresher o el porbeagle.

“Hi ha hagut
també una reducció insignificant del TAC (Total Allowable Catch) per a tonyina
tonyina vermella, de 13,500 tones fins a 12,900, cosa que suposa una mesura
merament cosmética per una espècia que reclama mesures molt més agosarades.
Afortunadament, i malgrat l’enorme pressió política exercida per França, aquest
país ha fracassat a l’hora de veure recalculat i prorrogat el pagament del seu
deute (payback) degut a
la sobrepesca que va protagonitzar el 2007.

“Pel què fa a
d’altres espècies que sovint reben menys atenció però que són igualment
importants, hi ha hagut poques millores. No hi ha cap mesura nova per controlar
la pesquera d’emperadors (swordfish) a la Mediterrània ja que els Estats Membre del sud no han autoritzat
la Comissió Europea a presentar una proposta en aquest sentit. La tonyina bigeye (patudo) en el Golf de Guinea també es troba
força maltractada però de moment no entra en la categoría d’espècies que la
ICCAT considera que cal protegir millor.

“Conclou
així una reunió de deu dies, que ha mobilitzat més de 500 persones,
significava, a parer meu, una magnífica oportunitat per posar de manifest
problemes greus i adoptar les mesures necessàries. Han estat discussions de
gran profunditat relatives a com millorar la gestió d’unes quantes pesqueres
molt importants. No obstant, lamento un any més que enlloc de negociar amb les
cartes sobre la taula, la norma ha estat novament la negociació a porta tancada
entre algunes delegacions més sensibles a les pressions dels interessos econòmics
d’alguns dels seus sectors que no pas amb una clara i ferma voluntat de
preservar els estocs”.

En español

ICCAT/Paris: Nada
nuevo en ICCAT. Pocos cambios, e insignificantes, para la protección del Atún
Rojo

Paris, 27 de
noviembre de 2010

La maratoniana
reunión anual de ICCAT (Comisión Internacional para la Conservación del Atún Atlantico)
acaba de finalizar después de intensas, y demasiado a menudo clandestinas,
negociaciones. El Eurodiputado de ICV y Vicepresidente de Verdes/ALE, Raül
Romeva i Rueda ha valorado el resultado final:

“Hay algunas
buenas noticias este año, por fin, para los tiburones. El mako Shortfin, el
whitetip y hammerhead oceánicos disfrutarán de una mayor protección a partir de
2011, ya que los barcos pesqueros no se podrán quedar con las capturas o
venderlas (con la única excepción del consumo local de hammerheads o Tiburones
Martillo. Desgraciadamente, ICCAT no ha estado tan responsable como cabría esperar
para otras especies de tiburones también en dificultades como el Thresher o el
porbeagle.

“Ha habido también
una reducción insignificante del TAC (Total Allowable Catch) para el atún rojo,
de 13,500 toneladas hasta 12,900, cosa que supone una medida meramente
cosmética para una especie que reclama medidas mucho más valientes.
Afortunadamente, y a pesar de la enorme presión política ejercida por Francia,
este país ha fracasado a la hora de ver recalculado y prorrogado el pago de su
deuda (payback) debida a la sobrepesca que protagonizó en el 2007.

“En cuanto a
otras especies que a menudo reciben menos atención pero que son igualmente
importantes, ha habido pocas mejoras. No hay ninguna medida nueva para
controlar la pesquera de emperadores (swordfish) en el Mediterráneo ya que los
Estados Miembros del sur no han autorizado a la Comisión Europea a presentar
una propuesta en este sentido. El atún bigeye (patudo) en el Golfo de Guinea
también se encuentra muy maltratad pero de momento no entra en la categoría de especies
que la ICCAT considera que hay que proteger mejor.

“Concluye
así una reunión de diez días, que ha movilizado a más de 500 personas, i que significaba,
a opinión mía, una magnífica oportunidad para poner de manifiesto problemas
graves y adoptar las medidas necesarias. Han sido discusiones de gran
profundidad relativas a cómo mejorar la gestión de unas cuantas pesqueras muy
importantes. No obstante, lamento un año más que en vez de negociar con las
cartas sobre la mesa, la norma ha sido nuevamente la negociación a puerta
cerrada entre algunas delegaciones más sensibles a las presiones de los
intereses económicos de algunos de sus sectores que con una clara y firme
voluntad de preservar los estocs”.

English version

Nothing new from ICCAT. Insignificant changes for bluefin tuna

Paris, 27 November 2010

“The ten-day meeting, involving 500 people, afforded a golden opportunity to have serious, in-depth discussions on improving management for several very important fisheries. Instead, all serious negotiating took place in the corridors rather than on the floor of the meeting. ICCAT still refuses to recognise the need for transparency and open participation in its deliberations.
Font foto: Greenpeace

There is an issue here at ICCAT that is rarely
mentioned on the floor of the formal discussions and yet dominates the
economics – and therefore the politics – of the bluefin tuna discussions. It
offers interesting insights into the rivalries and power struggles among the
European institutions.

It is known in the jargon as the French
payback and has caused headaches for the EU for weeks.

In 2005 and 2006, the EU exceeded its quota
for bluefin. Under both ICCAT procedures and EU law, the EU should have had its
quota for bluefin in the following year reduced by the amount of over-fishing.
But the EU argued so eloquently about the harm that this would cause to the
industry that ICCAT forgave the over-fishing and the EU did not have its quota
reduced.

The EU was so grateful for this understanding
on the part of ICCAT that in 2007, it again over-fished, this time by a massive
5,021 tonnes – the French fleets fished over twice their national quota. There
is a limit to how often the EU can twist arms, though, so in 2008 ICCAT
insisted on a partial payback spread over four years (most of this comes from
the French allocation). Thus the EU has had its quotas for 2009 and 2010
reduced by 500 tonnes each year. The payback plan calls for much larger quota
reductions for each of 2011 and 2012 – 1,510 tonnes. Note that once again the
EU negotiated well, so the plan only requires a repayment of 4,020 tonnes
rather than the full 5,021 tonnes. The 1,000 tonnes not to be paid back is
worth some EUR 20 million.

A payback of 1510 tonnes would hurt a great
deal more than a payback of 500, so France has been making very loud noises
about requesting ICCAT to spread the payback over a longer period.

This is where the EU institutions come into
play. Before the ICCAT meeting, the European Commission, who represents the EU
here, was given a mandate by the Council on what it should strive for in the
negotiations. The battle between the Commission and Council was widely reported
in the press and it is no secret that the Commission wanted a mandate for a
very strong, precautionary approach with a reduction in the quota for bluefin.
Council resisted, led largely to France, so that the final mandate was less conservation-oriented
than the Greens had been hoping for.

As the negotiations here at ICCAT got underway
(almost entirely behind the scenes and in the corridors, by the way, people
here have difficulties even pronouncing the word “transparency”
without stuttering) it became clear that France wanted to raise the issue of
its payback. This could be done in one of two ways – either by persuading the
EU to ask for a delay in the payback or by asking another country here to do it
(in return for some other favour, naturally). Getting the EU to raise the issue
would be politically very sensitive, since it would require the entire EU to
agree to embarassing itself to ask for more lenient treatment for one Member
State. Given normal EU politics, this would mean France doing something for the
others, so it depends on how important it is for France.

We shall see how that plays out but so far, nothing has been
said in the meeting.

In a similar vein, I had suggested a few days
ago that most countries were so concerned about minimising any reduction to the
TAC that they were not opening up the very thorny question of reallocating the
current distribution of access to the bluefin fishery. That was rather
optimistic, for the question has been raised, though the countries that
consider themselves to be the most important ones quickly and strongly
resisted. Again, that is still open.

Author of the note: Michael Earle, Green adviser on fisheries issues, michael.earle@europarl.europa.eu

(en español más abajo, in English below)

Malgrat que l’espècie estrella a ICCAT segueix essent la Tonyina Vermella, hi ha d’altres espècies que reclamen també que hi dediquem una especial atenció. Aquest és el cas, entre d’altres, de diferents espècies de taurons.

Són diverses les espècies de
taurons que estan en joc en aquesta reunió d’ICCAT. Els taurons són
capturats en el transcurs de moltes activitats pesqueres, ja sigui de manera accidental o com a
espècies objectiu de les flotes de palangre de superfície que els capturen per
obtenir les seves valuoses aletes.

El Tauró de mans blanques (Jaquetón Oceanico, Oceanic Whitetip, Carcharhinus longimanus) un gran tauró que viu
lluny de la costa i les aletes del qual són especialment valorades per a la
sopa d’aleta de tauró, podria rebre una protecció total a tot l’Oceà Atlàntic.
Igualment, s’estan plantejant prohibicions per als taurons martells (gènere Sphyrnidae, Hammerhead) i els Taurons Zorro (gènere Alopiidae, Bigeye Thresher).
Aquestes espècies són especialment vulnerables a la pesca de palangre i les
seves poblacions són en declivi. El Cailón o Marrajo Sardinero (Lamna Nasus, Porbeagle), un tauró similar al tauró
blanc, també ha entrat en el debat i mereix gaudir de la protecció d’ICCAT. Aquesta
espècie està considerada per l’UICN (Unió Internacional per a la Conservació
de la Natura) com espècie en perill a l’Atlàntic Nord-Oest i en perill crític a
l’Atlàntic Nord-Est i el Mar Mediterrani.

Per últim, el Marrajo
dientuso (Isurus oxyrinchus, Shortfin Mako) és la segona espècie de tauró més capturat en l’area de la convenció ICCAT,
en termes de pes. Tanmateix, les seves captures no estan subjectes a cap
mesura de control malgrat que els científics adverteixen contínuament que es tracta d’una espècie sobrepescada. Diverses organitzacions, com Oceana, confien en què s’acordin límits de captura com una mesura
precautòria per a assegurar-ne una explotació amb criteris de sostenibilitat a llarg termini.

Per altra banda, un altres dels temes estrella és l’anomenat finning (tallar les aletes i llençar la carcassa al mar, sovint quan l’animal encara és viu). També se n’ha parlat. Algunes delegacions defensen que s’obligui a mantenir les aletes enganxades al cos, i que se’n prohibeixi, per tan tallar-les. És a dir, que els taurons siguin
desembarcats amb les seves aletes adherides en forma natural (no cosides).

Aquesta tècnica
és la manera més senzilla, fiable i eficaç d’aplicar la prohibició del finning, ja vigent a ICCAT, encara que a les mesures aplicades fins ara han estat ineficaces. Tanmateix,
mentre la UE no conclogui amb el procés intern de revisió de la seva normativa interna, actualment en marxa, sembla poc probable que hi hagi canvis significatius a ICCAT.

Versión en español

Aunque la especie
estrella en ICCAT sigue siendo el Atún Rojo, hay otras especies que
reclaman también que les dediquemos una especial atención. Éste es el caso, entre
otros, de diferentes especies de tiburones.

Varias especies de
tiburones están en juego en esta reunion especial de ICCAT. Los tiburones son
capturados en muchas pesquerías de ICCAT, ya sea accidentalmente o como
especies objetivo de las flotas de palangre de superficie que los capturan para
obtener sus valiosas aletas. El jaquetón oceanico, un tiburón grande que vive
lejos de la costa y cuyas aletas son especialmente valoradas para la sopa de
aleta de tiburón, puede recibir una protección total en todo el Oceano
Atlantico. Igualmente, se está planteando prohibiciones para los tiburones
martillos y zorros. Estas especies son especialmente vulnerables a la pesca de
palangre y sus poblaciones están en declive. El cailón, un tiburón similar al
tiburón blanco, tambien ha entrado al debate y merece recibir proteccion de
ICCAT. Esta especie está clasificado por la UICN (Unión Internacional para la
Conservación de la Naturaleza) como en Peligro en el Atlántico Noroeste y en
Peligro Crítico en el Atlántico Noreste y el Mar Mediterráneo.

Por último, el marrajo
dientuso es la segunda especie de tiburón más capturado en el area de la
convención, en terminos de peso. Sin embargo, sus capturas no están sujetas a
ninguna medida de control a pesar de que los científicos noten que pueden estar
sobrepescados. Esperamos que se acuerden limites de captura como una medida
precautoria para para asegurar la explotación sostenible a largo plazo.

El tema del shark
finning
(aleteo) también ha vuelto al scenario, con muchas voces a favor de una
política de “aletas adheridas”, con cual todos los tiburones serían
desembarcadas con sus aletas adheridas en forma natural. Esta tecnica es la
manera más sencillo, fiable y eficaz de aplicar la prohibición del aleteo que
ya está en vigor en ICCAT aunque a través de medidas ineficaces. Sin embargo,
existen pocas opciones para promover esta medida en ICCAT hasta que la Unión
Europea termine con su proceso interno de revision de su propia prohibición del
aleteo.

Nota: el autor agradece el trabajo y las notas de la organización OCEANA.

English version

Even though the star
species in ICCAT continues to be bluefin tuna, there are other species that
attract special attention as well. This is the case, among others, for
sharks.??Several species of sharks are at stake in this meeting of ICCAT. They
are captured in the course of many types of fishing activities, both as the
direct target of the fishing fleets or as accidental capture. In both cases the
main attraction is their valuable fins.??

The oceanic whitetip (Carcharhinus
longimanus), a large shark found far from the coast with fins which are
especially prized for sharkfin soup, could well receive total protection across
the Atlantic Ocean. ICCAT is also considering a prohibition for hammerhead
sharks (Sphyrnidae) and bigeye thresher sharks (Alopiidae).

These species are
especially vulnerable to trawl fishing and their populations are in decline.
Porbeagle sharks (Lamna nasus), a species similar to the white shark,
has also entered the debate and deserves the protection of ICCAT. This species
is considered by the IUCN (International Union for the Conservation of the
Nature) to be endangered in the Northwest Atlantic and critically endangered in
the Northeast Atlantic and Mediterranean Sea.??

To conclude, the shortfin mako (Isurus
oxyrinchus) is the second most important species in terms of weight of
catches in the ICCAT area. However, its catches are not subject to any measure
of control even though scientists continue to insist that it is an overfished
species.

Several organizations, such as Oceana, hope that measures such as
catch limits could be agreed to ensure long-term sustainability of the
exploitation of this species.??

The subject of shark finning has also been
discussed, with many voices in favour of a policy of “fins attached”,
meaning that all sharks would be landed with their fins still naturally
attached to their body. This is the simplest, most reliable and effective means
of applying the prohibition of finning already in force in ICCAT but which has
been poorly enforced. However, there are few possibilities of promoting this
measure in ICCAT until the European Union concludes its internal review of its
domestic finning ban.

Foto: Tauró Cailón. Font: Oceana.

Agraeixo molt al meu assessor en assumptes de pesca
al Grup Verds/ALE, en Michael Earle, perquè s’ha encomanat la difícil tasca d’il·lustrar-nos
als diputats i diputades sobre aspectes que habitualment són a la vegada
complexes i polítics, i per descomptat sensibles, en la mesura que afecten a qüestions
tan importants com la situació dels recursos i els estocs, així com al dret a
treballar de molts milers de persones. El text que adjunto a continuació és un
acurat  anàlisi sobre la dimensió
econòmico-financera de la gestió de pesqueries com la de túnids i similars, i posa de manifest que, mentre la manera de gestionar aquestes pesqueries sigui l’actual sistema d’organitzacions regionals de pesca, amb els dinàmiques i les prioritats econòmiques que comporten, em temo que la conservació dels estocs, i encara menys la seva recuperació, no està de cap manera garantida.
Confio que, com a mi, us sigui d’utilitat per prendre postura al respecte.

Money Rears its Head, by Michael Earle
Greens’ blog from ICCAT (International
Commission for the Conservation of Atlantic Tunas)

In short, keeping ICCAT on the verge of
bankruptcy is a very efficient way of keeping it ineffective.

Font foto: Greens

Adjunto la nota que he fet després de la votació avui, al PE, sobre la proposta de resolució conjunta en relació al Sáhara Occidental:

Sahara Occidental: Verdes/ALE se congratulan de que el PE, finalmente, hable claro sobre el Sahara

Tras el voto de la resolución sobre el Sahara occidental, el eurodiputado de ICV y vicepresidente de Verdes/ALE, Raül Romeva i Rueda, ha comentado lo siguiente:

“Tras los múltiples intentos por parte del régimen de Marruecos de impedir que este Parlamento se pronunciara sobre la situación de los derechos humanos en el Sahara Occidental, debemos congratularnos por que en esta ocasión el lobby marroquí haya fracasado. Debemos recordar, una vez más, que este Parlamento es soberano y que debe poder hablar y adoptar posiciones sobre cualquier tema, especialmente cuando se trata de vulneraciones de derechos humanos en un país con el que tenemos una relación privilegiada. Por ello considero inaceptable las constantes injerencias marroquíes.

Así mismo, el texto de la resolución no es sino un compromiso entre posturas que parten de análisis muy distintos, por ello quiero dejar clara la postura de nuestro grupo en favor del pueblo Sahraui, y en concreto nuestra condena de la provocadora e irresponsable manera como se desmanteló el campo de Gdaim Izyk. No podemos poner al mismo nivel a quienes agreden, torturan y masacran, con quienes tratan de defenderse. Por ello es necesaria una investigación independiente, así como que se permita el libre acceso y circulación de los responsables de los medios de comunicación e información.

La UE, y especialmente España y Francia, deben asumir su responsabilidad histórica y demandar a Marruecos que cese en su actitud bloqueante e intransigente. Una forma clara y políticamente necesaria de hacerlo es congelando los numerosos acuerdos comerciales y de relaciones privilegiadas que existen entre la UE y el Reino de Marruecos, y haciendo todo lo posible por que tenga lugar el referéndum de autodeterminación contemplado en numerosas resoluciones de Naciones Unidas”

Foto: Gdaim Izyik. Font: EFE

Després de dues hores de negociació vàrem aconseguir ahir un text de compromís per una resolució comuna entre els diferents grups del Parlament en relació al Sàhara Occidental: és aquest. Així mateix, adjunto la meva intervenció durant el debat que ha tingut lloc aquest vespre.

Intervención de R. Romeva i Rueda sobre Western Sahara 
24 noviembre 2010 

Quisiera, en primer lugar, congratularme por el hecho de que, finalmente, tengamos ocasión de hablar sobre el Sáhara Occidental y de votar una resolución. Por una vez la presión de Marruecos no ha triunfado, como en otras ocasiones. Y eso es bueno para la credibilidad de este Parlamento, y para la transparencia en el caso del Sáhara Occidental.

Una solución justa, sostenible y mutuamente aceptable, Sra. Jiménez, Sra. Ashton, pasa por que se pueda celebrar el referéndum de autodeterminación. Hagámoslo posible.

One of the battles that is shaping up at ICCAT is over a simple yet fundamental question – who should have the right to fish? This is a critical issue, for there are many different ways of catching fish and the choice of who is allowed to fish can determine the sustainability of the fishery.

This sort of discussion is not unique to ICCAT, though, it occurs all the time, at other fisheries management organisations and even within the EU itself.

The normal way of dividing up the fish (referred to as “allocation”) is to base it on historical rights. That means that if you have been in the fishery for awhile, then you can keep on fishing, while new-comers are frowned upon and sometimes actively discouraged, so it can be very difficult to start. A specific historical period is used as a reference, sometimes many years earlier, and the shares of future quotas are based upon average catches in that historical period.

This sort of approach obviously serves the vested interests of those who already fish. Since in many cases it is the developed countries that have been active the longest, developing countries are often disadvantaged. In those cases where a stock is over-exploited or even greatly depleted, this approach often ends up by rewarding those who are responsible for the depletion in the first place!

Discussions along these lines had openly begun in a few fisheries last year, notably bluefin tuna and swordfish. The politics of the two, though, are not the same.

Bluefin tuna is the most high-profile fishery under ICCAT responsibility and it is badly depleted. The NGOs are arguing for dramatic reductions in the total allowable catch (TAC) of bluefin, and most countries in ICCAT are fighting tooth-and-nail to keep any quota reduction to a minimum. In such high stakes battles – recall that a single fish is worth thousands of dollars and the best ones go for up to $100,000 for a single fish – there is no serious discussion on changing the shares of each country that have already been agreed to a few years ago. 

Swordfish is rather different. It was depleted several years ago but has recently recovered. In theory, if a stock is abundant it should be easier to discuss allocation, especially when, as in the case of swordfish, some countries were not catching their full national quota. It would seem normal to let others come into the fishery by giving them some of the quota that was not being used by other countries and this did happen to a limited extent.

But most countries resisted giving up more than token amounts, in case they might want to catch more in future years. So ICCAT did some funny accounting, the fisheries equivalent of printing money – they gave quota to a number of new entrants and increased the allocation to a few others, so that the sum of the national quotas was well in excess of the TAC. Inflation had hit the swordfish fishery! If this sounds like a strange way to manage a fishery, it is.

So now ICCAT is faced with a politically charged situation where they must decide who now has to lose quota.

Predictably enough, everybody is saying that they must keep their current quota and using whatever argument comes to hand. The powerful, developed countries say they have historical rights so should be allowed to continue. A number of developing countries insist that the old guard must give way to the new countries to allow them to develop their fisheries. They also argue, logically, that if the fish is in their waters, they should be able to catch part of the TAC. A third line of argument by a few countries is that they fish in a more environmentally sustainable maner by using gear that catches fewer sharks, turtles and other animals that are caught accidentally and often get discarded.

How to decide?

Greens believe that the right to fish should be based upon a number of environmental and social criteria. Fishing fleets that operate in a more environmentally responsible manner, do not damage the marine environment and make significant contributions to coastal fishing communities should be given priority when deciding how to allocate the right to fish http://www.cfp-reformwatch.eu/2010/09/greens-present-new-idea-on-allocating-access-to-fish-stocks/

Two NGOs have recently published a proposal on how to use this approach in international fisheries, including some of the ones that are managed by ICCAT
http://www.cape-cffa.org/spip.php?article168 .

The allocation question has only begun to be discussed so far this year. There is no guarantee that the problem will be resolved, unfortunately.

(Note: text by Michael Earle, Green adviser on fisheries issues)

Foto: Cadiz tuna Fishermen Font: Brian Skerry, NOAA

Finalment el Parlament Europeu votarà dijous una resolució sobre la situació al Sàhara Occidental. 156 eurodiputats i eurodiputades hem donat suport a que el Parlament adopti una resolució sobre el Sàhara Occidental, contra 113 que s’hi han oposat, i 16 que s’han abstingut. El contingut, però, és el que ara toca negociar.

Això vol dir que el ple de l’Eurocambra ha decidit avançar a aquest dijous el vot d’una resolució sobre la situació al Sàhara Occidental, inicialment previst per a la sessió plenària de desembre.

La proposta de mantenir la votació d’una resolució l’ha presentada al ple pel portuguès Joao Ferreira. El President Buzek ha demanat llavors una opinió a favor i una en contra. Per defensar la proposta m’he aixecat jo i he recolzat la iniciativa. Entenc que en l’actual situació el Parlament no pot quedar mut, i encara menys restar condicionat al què pugui dir el principal responsable del què ha passat, el govern marroquí. El Parlament Europeu ha de poder expressar la seva inquietud i rebuig, i això és el que confio que sortirà de les negociacions entre els diferents grups.

Per oposar-s’hi ha agafat llavors la paraula el president del grup Socialistes i Demòcrates, l’alemany Martin Schulz, qui ha argumentat “hem d’escoltar primer al ministre d’Afers Exteriors marroquí -la compareixença de qui està prevista per l’1 de desembre davant la comissió d’Afers Estrangers- i després votar la resolució “.

No obstant res no està guanyat. Em consta l’enorme movilització que està desplegant la diplomàcia marroquí per tal de contrarrestar una resolució crítica de part del Parlament Europeu. I ja en altres ocasions han aconseguit el suport d’algunes delegacions importants per tal de sortir-se’n amb la seva.

De moment el calendari queda de la següent manera:

Projectes de resolució: Demà, dimarts 23 de novembre a les 12.00 hores;
Negociació entre ponents dels diferents grups (pels Verds/ALE em toca a mi) a les 15.00;
Esmenes i projectes de resolució conjunta: Dimecres 24 de novembre a les 12.00 hores;
Esmenes als projectes de resolució conjunta: Dimecres 24 de novembre a les 13.00 hores.

Foto: Sahara Rights

Empiezo esta nueva jornada de negociaciones sobre la gestión del Atún Rojo (y otras especies) en la ICCAT de París leyendo un artículo de Le Figaro
en el que se dice que 9 de cada 10 franceses, británicos, alemanes y
neerlandeses estan de acuerdo con imponer quotas a las capturas y
aumentar los controles en la pesca. Ello demuestra, a mi modo de ver,
que ésta es una cuestión que merece mucha más atención mediática,
social y política que la que le estamos concediendo en la actualidad.

Hasta el momento las discusiones en París se
han centrado en como de bien (o mal) los países respetan las propias
reglas que ellos mismo se imponen año tras año.

Y también por el momento constato que estoy
viviendo un ‘dejà vu’, en comparación con las reuniones a las que he podido
asistir en los años anteriores. Es decir, el incumplimento de las normas parece
más la norma que la excepción. Esto es, al menos, lo que se desprende de las
discusiones que desde el miércoles y hasta ayer han mantenido en el comité
sobre cumplimiento de ICCAT (conocido cariñosamente como el COC).

ICCAT tiene muchas reglas relativas a cuanto
pescado puede pescarse de las especies concernidas (túnidos, tiburones,
tortugas,…) y como está permitido hacerlo, y como no. Cada país (parte
contratante o CPC) envía informes explicando como de bien respetaron las reglas
así como datos sobre el tamaño de los pescados cogidos, el número de individuos que
pescaron, etc. El propósito del COC es examinar lo que ha hecho cada país, o no
hecho, y entonces proponer sanciones si no se han observado correctamene las
reglas. El sistema suena bien, y llevaría a pensar que si los países no
respetan las reglas que ellos mismos han convenido formalmente, entonces son
castigados, posiblemente incluso con sanciones. Sin embargo,
constato después de algunos años de seguir el asunto que se trata de una
cuestión más bien retórica que práctica.

ICCAT es una organización internacional, y sus
miembros son gobiernos. Y a los gobiernos no les gusta criticar a otros
gobiernos, puesto que tienen miedo a ser ellos a su vez tambien criticados. Yo
te cubro a ti, tu me cubres a mi. Como nadie está libre de culpa al 100%, nadie
osa lanzar la primera piedra.

Sí, hay excepciones, por supuesto. ¡Los grandes
no tienen ninguna dificultad en acusar a los países pequeños cuando éstos se
comportan mal – a menos que necesiten los votos de esos pequeños países- pero
nadie osa criticar a los peces gordos! Además, a veces ocurre que un país señala a otro
por resentimiento debido a lo que hubiera podido ocurrir en alguna edición
anterior. Así mismo, es más fácil criticar un país que no sea incluso un
miembro de ICCAT, porque éste no se puede defender. Pero, insisto, estas
situaciones son excepcionales. La norma es el encubrimiento mútuo.

En ese contexto, es fácil entender porqué las
sanciones son tan pocas.

Por ejemplo, las partes contratantes deben
mandar los datos sobre cuanto y de qué tamaño es lo que pescan, y existe una
fecha límite para mandar esta información. Estos datos son claves para poder
estimar el nivel de los estocs. Sin embargo muchos países esconden datos, no
envian la información completa, se retrasan y algunos directamente manipulan la
información. Todo ello dificulta el trabajo de los científicos.

Cuando se les insta, durante la reunión del
COC, a que den explicacions sobre ciertas inconsistencias, ausencia de datos o
retrasos, la parte afectada se excusa diciendo que es muy complicado, que no
tienen suficiente capacidad para hacer este trabajo. Entonces los demás le
riñen un poco y le piden que lo haga mejor la próxima vez.

Mientras tanto, año tras año los datos son
pobres y engañosos, y la calidad de los análisis científicos se resiente. Por
supuesto hay quien usa este hecho para decir que, si los análisis científicos
no se pueden hacer bien, para qué hacerles caso? Mi postura aquí és, sin
embargo, que si ni siquiera sabemos quál es la situación real, no deberíamos ser
mucho más precautorios? No deberíamos ser mucho más prudentes?

Otro ejemplo es la sobrepesca de las cuotas
autorizadas. En 2007 Francia capturó (oficialmente) casi el doble de la cuota
que se le habia concedido. Tanto según la ley europea como según las reglas
de la ICCAT, a Francia se le debería haber reducido la cuota acorde con esa
sobrepesca, pero la ‘realpolitik’ lo impidió. En concreto, la delegación de la
UE convenció a ICCAT de que la reducción (y por tanto el castigo) debería ser
menor del que se merecía.

Y así seguimos, año tras año, acercándonos
cada vez más hacia el abismo, en un suicidio consentido, silencioso y al que,
si no cambian mucho las cosas, probablemente seguirán otros.

Así pues, si las partes contratantes de ICCAT son incapaces de respetar sus
propias normas, y de castigarse mutuamente cuando las rompen, sólo veo una
solución para garantizar la supervivencia de la especie, así como del sector
que hace bien las cosas: el cierre temporal de la pesquería!
Font foto: WWF

Dimecres vaig ser a Tivissia i Tortosa, acompanyant l’Hortènsia Grau, en Jaume Forcadell i l’Alba Benedicto. Ahir vaig acompanyar en Francesc Pané, en Josep Maria Carles i als amics i amigues d’ICV a la Seu d’Urgell i dels Verds d’Andorra, a Andorra.

Tant a les terres de l’Ebre, com a les terres de Ponent, com a Andorra vàrem fer el mateix discurs: idees clares per transformar l’actualitat amb visió social, ecològica i ètica. Els mateixos plantejaments que em van dur a sumar-me al projecte d’ICV, i que m’han fet agafar avui un avió, ben d’hora, per desplaçar-me a Paris i incorporar-me a la reunió de la ICCAT en què, un cop més, cal decidir el futur de la tonyina vermella. Hi sóc en tant que observador, ja que que en tant que parlamentari no hi tinc dret a veu ni a vot, però des que vaig començar a seguir aquestes conferències, ja fa tres anys, constato la importància de ser-hi, d’escoltar que s’hi diu, i de copsar les estratègies d’uns i d’altres.

Així mateix, insisteixo en el meu suport a tots aquells que demanen, amb més raó que un sant, que donat que les actuals mesures de control no funcionen com haurien, i que malgrat les limitacions en quant a les captures, segueix essent enorme el volum de pesques il.legals, no veig altra possibilitat per garantir el futur de la Tonyina Vermella que prohibir-ne la pesca.

La sessió a Paris va començar fa dos dies amb l’anomenat Comitè de Compliment, on es va posar de manifest clarament aquesta manca de control i de compliment de les normes que les pròpies parts contractants han adoptat, tal és el cas, per exemple, de l’Estat Espanyol. Avui ha començat el Ple, i Greenpeace ja s’ha encarregat de fer saber als participants a la Conferència que segons el què en surti quedaran, novament, retratats, i això que l’organització insisteix en què allò que voldria és emetre un comunicat el proper 27 (dia que conclou la reunió) felicitant les delegacions.

Ho podran fer? Ja ho veurem.

Activistas de Greenpeace exigen en ICCAT el
cierre inmediato de la pesquería de atún rojo en el Mediterránes

Los países mediterráneos impiden reducir la
cuota, mientras que almacenan miles de toneladas que no pueden vender

Durante dos horas, los activistas han
realizado una acción directa no violenta con la que pretendían liberar atún
rojo de una jaula que estaba siendo remolcada, en Malta en aguas
internacionales, hacia una jaula de engorde.

España — Activistas de Greenpeace han pedido
el cierre de la pesquería de atún rojo (Thunnus thynnus) en el Mediterráneo en
la reunión anual de la Comisión Internacional para la Conservación del Atún
Atlántico (ICCAT, de sus siglas en inglés) que se celebra hasta el 27 de
noviembre en París. La organización ecologista ha desplegado una pancarta a la
entrada de la reunión con el lema: Bluefin Tuna: 8 Days to Live (Al atún rojo
le quedan ocho días de vida).

“Tras años de sobrepesca, de mala gestión y de
fracaso político, ésta es una llamada de alerta . Estos pésimos resultados
indican que ICCAT debe cerrar la pesquería de atún rojo del Mediterráneo hasta
que se pueda demostrar que la especie se ha recuperado”, ha declarado
Celia Ojeda, responsable de Océanos de Greenpeace.

Los documentos de ICCAT que se han revisado
estos dos días por el comité de cumplimiento han revelado que quedan miles de
toneladas de atún rojo en jaulas en el Mediterráneo, al parecer por la
incapacidad de ser vendidas debido a la saturación del mercado. De acuerdo con
estos documentos, hay unas 10.200 toneladas de atún rojo enjaulado en las
granjas de engorde de atún en el Mediterráneo. Esta cantidad se aproxima a la
cuota asignada para la UE para 2010.

La mayor parte de este atún enjaulado se
encuentra en Croacia (4.400 toneladas), Malta (2.800 toneladas) y Turquía
(1.900 toneladas). La mayoría fue capturado en 2009 y permanece sin ser
vendido. Esto plantea serias dudas sobre la insistencia de los países
Mediterráneos en no apoyar una reducción de cuota.

“Esto nos lleva a plantearnos una pregunta:
¿por qué continuar con la pesca de una especie al borde del colapso si en la actualidad
quedan miles de toneladas en las granjas que no pueden ser vendidas?”, ha
explicado Ojeda.

Greenpeace pide que ICCAT cierre la pesquería
de atún rojo en el Mediterráneo y la protección de las zonas de desove, como el
Santuario Balear. Desde la Unión Europea hasta el Convenio sobre el Comercio
Internacional de Especies Amenazadas de Fauna y Flora Silvestre (CITES, de sus
siglas en inglés) han indicado que en esta reunión ICCAT debe producir un
resultado positivo para la protección del atún rojo. La crisis de esta especie
hace evidente los fallos de la Política Pesquera Común y la ineficacia de los
gobiernos y de la UE para mostrar liderazgo por la protección del medio marino.

ICCAT ha establecido constantemente niveles de
captura por encima de las recomendaciones científicas que han dado como
resultado años de sobrepesca. El Gobierno español hasta ahora no ha tomado
medidas para que esta especie no esté al borde del colapso, favoreciendo a la
pesquería industrial que ha esquilmado durante años el caladero del
Mediterráneo.

“El Gobierno español debería mostrar algo de
liderazgo en la protección de las especies, y tras años de favorecer los
intereses de la industria, este año debería de liderar la protección de esta
especie, creando una gran reserva marina en el sur de las Islas Baleares. No
sólo ICCAT ha definido estas zonas e incitado a los gobiernos a protegerlas
sino que España tiene la obligación bajo el Convenio Barcelona de protegerla”,
concluyó Ojeda.

— Greenpeace

Foto: Aquesta tonyina ha aparegut aquest matí davant hotel on té lloc la conferència, per recordar els delegats/des què és allò que ens hi juguem. Font: Greenpeace Paris

Avui comença, a Paris, i fins el 27, una nova
reunió de la Comissió Internacional per a la Conservació de la Tonyina Vermella
(ICCAT). Tinc previst afegir-m’hi divendres, i fins que finalitzi hauré de
combinar-ne el seguiment amb alguns actes de campanya, per Catalunya, i amb la
sessió plenària que tindrà lloc al Parlament Europeu a la veïna ciutat d’Estrasburg.

Després del debat que va suscitar la gairebé
inclusió d’aquesta espècie a la llista d’espêcies amenaçades de CITES (cosa que
n’hagués prohibit el comerç internacional), ara la pilota torna a estar en mans
d’aquells que, fins a data d’avui, han estat incapaços de garantir-ne la
coservació i, menys encara, la recuperació. El problema de fons segueix essent
una fatídica combinació de mercat negre i pesca il·legal, avaricia empresarial i manca de control
governamental, tot plegat amanit amb una certa indiferència política i social
tot i que, aquest darrer element, cada cop és menor.

La reunió d’ICCAT comença amb el sempre
interessant i pol.lèmic Comitè de Compliment, que és on es posen de manifest
les nombroses irregularitats comeses per les diferents parts contractants (la
UE i participa com a tal, representada per la Comissió Europea, qui ha de donar
la cara pels Estats membre).

En aquest sentit em sembla especialment il.luminadora
la nota que fa uns dies va fer pública WWF i Greenpeace:

WWF y Greenpeace revelan que la campaña de
pesca de atún rojo de 2010 en el Mediterráneo ha vuelto a estar plagada de
irregularidades, con un incumplimiento generalizado de las regulaciones
pesqueras y la existencia de deficiencias sistemáticas en la trazabilidad de
las capturas por parte de la flota de cerco industrial y las granjas de
engorde.

La información puesta recientemente a
disposición de las Partes Contratantes de ICCAT procede del nuevo Programa
conjunto de inspectores internacionales y observadores regionales. A través de
este Programa, los observadores de ICCAT han seguido las operaciones de pesca
en los barcos de cerco industrial y en las granjas de engorde de atún durante
2010.

Greenpeace y WWF denuncian, a partir del
análisis realizado de esta información, que durante el presente año ha existido
un incumplimiento generalizado de las normas de pesca, de las obligaciones de
declaración de capturas, así como deficiencias en la trazabilidad del atún rojo
en todo el Mediterráneo.

Como ejemplo, un barco de cerco turco no
declaró de manera deliberada 18 toneladas que había capturado, escapándose
completamente del sistema de declaración de ICCAT. El barco duplicó las
declaraciones obligatorias de capturas y transferencias a la granja, haciendo
imposible conocer las capturas reales. A su vez, el capitán del cerquero
facilitó información falsa sobre el nombre del remolcador que recibió los
atunes capturados para trasladarlos a las jaulas de engorde. Una inspección
formal desarrollada a este mismo barco informó sobre “violaciones serias” de
las normas ICCAT, incluida la ausencia de autorización de transferencia de las
capturas al buque remolcador.

Por su parte, 15 de los 23 observadores a
bordo de barcos de cerco españoles y franceses informaron de las dificultades
para estimar los volúmenes de atún rojo presentes en las jaulas, reconociendo
en la mayoría de los casos que resulta “simplemente imposible” y se limitaron a
reflejar las estimaciones aportadas por el capitán del buque o los buzos de las
jaulas. De los 8 observadores restantes que no informaron sobre infracciones, 3
estuvieron a bordo de barcos que no realizaron ninguna captura.

Otra ilegalidad frecuente detectada por los
observadores es el vaciado incompleto de las jaulas de transporte, quedando
ejemplares de atún rojo en su interior. Estos ejemplares se mezclan con las
nuevas transferencias desde las redes de los cerqueros. Algunos de los
operadores de granja afectados por estas irregularidades se defendieron
declarando que habían inventado esa técnica para atraer a otros atunes.

Estos incumplimientos generalizados tienen,
además, otro impacto negativo al poner en entredicho el mal llamado Plan de
Recuperación. La falta de responsabilidad de la flota a la hora de facilitar la
información sobre las operaciones de pesca dificulta notablemente los trabajos
de los científicos para evaluar la situación de la población. Este hecho ha
sido denunciado por el Comité Científico de ICCAT, que en sus recomendaciones
matiza que son válidas si se da una situación de cumplimiento del 100% de las
normas aprobadas, lo que dista mucho de suceder en la actualidad.

Según Greenpeace: “Resulta fácil encontrar
pruebas de fraude con sólo echar un vistazo a los documentos públicos, lo que
hace a uno preguntarse cuánto habrá sin documentar. Un grupo de gobiernos
europeos, entre ellos Francia, está respaldando los beneficios a corto plazo de
una industria corrupta y moribunda frente a la supervivencia de una especie.
Todas las evidencias apuntan a una situación dramática para las poblaciones de
atún rojo y una pesquería fuera de control. Los responsables de las pesquerías
en la UE han insistido en la necesidad de un recorte en las capturas. Pero,
dada la situación de la población, la mejor opción para la recuperación es que
los gobiernos vayan más allá y cierren la pesquería por completo”.

Ante esta situación, WWF afirma: “Hay que
terminar con el caos y el incumplimiento generalizado de las normas de ICCAT
que ponen en riesgo el futuro de la especie. Por ello, pedimos a la nueva
Ministra de Medio Ambiente que, de una vez por todas, aplique el principio de
precaución y apoye la modificación del actual Plan de Recuperación”. Y añade:
“Hay que suspender de forma inmediata la pesca industrial de cerco y el engorde
de atún y reducir las capturas a menos de 6.000 t, como recomiendan los
científicos y en la línea de la propuesta de la Comisaria de Pesca, antes de
que desaparezcan los miles de empleos que mantiene en el sector artesanal”.

Según ambas organizaciones ecologistas, la
información más reciente demuestra que no existen mejoras en el control de esta
pesquería, con una de las tasas de pesca ilegal más altas del mundo en los
últimos años, tal y como señala también la reciente investigación periodística
del International Consortium of Investigative Journalists (ICIJ) centrada en la
pesquería de atún rojo entre 1998 y 2007.

Asimismo, Greenpeace y WWF reclaman tanto al
Gobierno español como a ICCAT, que promuevan en la próxima reunión del
organismo internacional en Paris, del 17 al 27 de noviembre, el establecimiento
de santuarios en las zonas de reproducción del atún rojo en el Mediterráneo,
como las aguas de las Islas Baleares.

Foto: Granja d’engreix a Croàcia. Font: Our Sea, Croàcia.

Extraordinària l’Aminatou Haidar un altre cop, aquest migdia al Parlament, acompanyada de Francesco Bastagli (antic enviat de Kofi Annan per al Sàhara Occidental) i Carlos Ruiz Miguel (professor de dret de la Universitat de Santiago de Compostel.la), parlant sobre la relació entre la UE i el Sàhara Occidental. El títol del seminari, que hem co-presidit el col.lega d’ALDE Ivo Vajgl i servidor, era: EU and WS: fish before Peace?, i estava previst ja fa molt de temps. Tanmateix, les actuals dramàtiques circumstàncies li han donat un caire completament nou que calia tenir en compte, tal i com ha posat de manifest l’enorme presència de mitjans de comunicació presents abans, durant i després de la sessió, així com nombrosos representants tant de mitjans com dels serveis secrets marroquins, que a hores d’ara val a dir que ja no són tan secrets, per cert.

Per altra banda, finalment sembla que la setmana vinent tindrem no només debat, sinó també resolució sobre el Sàhara al Parlament Europeu. Ha hagut de succeïr una massacre per tal que alguns /es col.legues d’alguns grups polítics assumissin que és un tema important i que el silenci de la UE ens en fa còmplices.

Segueixo sense entendre les declaracions de dirigents del PSOE afirmant que hem de mantenir les bones relacions estratègiques amb el Marroc, i em sembla perversa l’argumentació segons la qual pressionar el règim del Marroc en relació al Sàhara significa desestabilitzar el govern marroquí i obrir la porta a l’establiment d’una base d’Al Qaida. Això no és res més que un xantatge inacceptable de la part del Marroc de l’estil de ‘si vols que els deixi de pegar, paga’m, i calla‘. Però el més trist és que sembla que la UE i el govern espanyol hi cauen, en el xantatge.

I és que tenint en compte els enormes privilegis que la UE concedeix al Marroc en termes de comerç i ajudes diverses, em sembla del tot inacceptable que el govern espanyol i les institucions europees claudiquin, com porten fent des de fa anys, davant d’aquest xantatge.

Veurem què en surt de la negociació la setmana vinent, però coneixent les postures d’alguns/es col.legues, i la pressió dels serveis secrets marroquís, caldrà estar vigilants.

Foto: D’esq a dreta: Bastagle, Vajgl, Haidar, Romeva, Ruiz.

Aquests dies em toca, com a molta d’altra gent, combinar la meva activitat quotidiana al Parlament Europeu amb la de participar en actes de campanya arreu del territori català per explicar per què considero que les candidatures d’ICV-EUiA, encapçalades per Joan Herrera, Hortènsia Grau, Joan Boada i Francesc Pané, mereixen tota la confiança i el suport possibles de la ciutadania el proper 28N.

L’agenda a Brussel.les no és massa diferent de l’habitual: avui, per exemple, tinc previst reunir-me amb la gent d’Amnistia Internacional, a Brussel.les, per valorar el seguiment de les investigacions sobre les detencions i expulsions il.legals per part de la CIA en territori europeu i la vinculació amb Guantanamo, més tard, a les 18.00 abordarem a la Comissió de Llibertats i Afers d’Interior la situació actual de la Directiva Horitzontal per a la igualtat de Tracte indiferentment de l’edat, orientació sexual, discapacitat o creença religiosa (aturada actualment al Consell per qué alguns governs, liderats per l’alemany, s’hi oposen), i seguidament acte a la sala Yehudi Menuhin en suport de les vítcimes de SIDA.

Demà al matí, per altra banda, a les 14.30, copresideixo una conferència sobre la situació al Sàhara Occidental, a Brussel.les, per parlar sobre els acord de pesca UE-Marroc els quals, en l’actual context, realment mereixen una reflexió profunda.

La de campanya, però, em portarà dimecres a les Terres de l’Ebre i dijous a La Seu d’Urgell, acompanyant primer l’Hortènsia Grau i després en Francesc Pané.

Agenda intensa, per tant, però necessària, i que posa de manifest la importància de comptar amb presència institucional per tal de poder fer escoltar determinats missatges.

I és que el 28N decidirem, entre d’altres coses, a qui enviem al Parlament de Catalunya, i segons a qui hi enviem, el Parlament parlarà i decidirà sobre unes coses o d’altres.

Votar o no votar, per tant, no és un simple fet capriciós sinó que determinarà, i molt, qui, com i sobre què ens legisla (primer) i qui i com ens comanda (després).

L’esforç, per tant, paga la pena.

Foto: en un acte a Valls, amb Hortènsia Grau. Font: ACN