Sense ressaca, i de nou cap a la feina
Aterro novament a Brussel.les. Avui comença a Cancún el Cop 16 de la Conferència de Nacions Unides per al Canvi Climàtic. A Catalunya, CiU ha guanyat les eleccions. Felicitats. Ara confio que, amb la serenor que exigeix governar, siguin conscients que moltes de les banderes electoralistes que han enarborat per arribar fins aquí poden resultar clarament perilloses per al país, el planeta, i la gent si les converteixen en polítiques reals.
Tinc son -aquests darrers dies he dormit poc, he descansat malament i m’han consumit els nervis, com a tanta d’altra gent-, pero no ressaca -reunits al Catalonia no vàrem celebrar res amb cava, no tocava, tot i que vàrem veure satisfets com, a grans trets, aguantàvem el temporal-.
Sovint argumento que fer política a Brussel.les / Estrasburg té una major dosi de serenor, de seny, i de visió àmplia i generosa que la que percebo en l’arena política catalana, tesi que aplico tant als partits, com als mitjans, com a l’opinió pública en general. Però precisament per això vull reconèixer el mèrit que té fer política a Catalunya, especialment quan es treballa amb una clara i ferma voluntat de construir país, alhora que de preservar el planeta. Agraeixo, per tant, la feina feta, fins ara, per en Saura, en Baltassar i en Pané, massa sovint injustament tractats i a qui estic segur que aviat trobarem a faltar, inclosa molta de la gent que ha fet tot el possible per que cessessin en les seves responsabilitats actuals.
Bravo per en Joan Herrera, que ha sabut liderar una campanya feta amb més cap i cor que no pas estómac i fetge. Hi confio plenament, en en Joan, per liderar aquesta nova etapa. I em tindrà al seu costat, des de la meva tasca parlamentària, treballant per a la construcció d’un projecte cada vegada més sòlid, més necessari i més universal.
Ens convido a totes i a tots els qui aspirem a construir un país amb visió social, ecològica i nacional a treballar en equip. Cadascú des de la singularitat del seu projecte, del seu partit, del seu espai, ningú amb la veritat absoluta, tothom amb la raó del seu treball i les seves conviccions.
És hora de construir ponts entre les esquerres, els ecologistes i els catalanistes. Algunes d’aquestes persones són, som, a ICV, d’altres, molts d’altres, són fora, en altres partits, en altres espais socials. Algunes hi treballen activament, d’altres hi pensen, i no saben com treballar-hi. A algunes els fa basarda sumar-se a un projecte polític, a unes sigles, a una campanya per aconseguir representació parlamentària, i tanmateix volen que aquesta sensibilitat social, ecològica i nacional estigui representada a les institucions. Algunes han votat il.lusionades, sigui a ICV o a algú altre. D’altres no han volgut ni anar a votar, o han votat en blanc. Totes les opcions són legítimes, totes, fins i tot, són necessàries, però allò que realment esdevindrà útil és la suma d’aquestes sensibilitats, i la seva confluència en un espai plural.
Proposo un diàleg dins d’aquest espai, una aproximació generosa entre maneres de pensar i de fer que tinguin per únic objectiu comú el d’avançar socialment, ecològicament i nacionalment.
La cohesió social, la sostenibilitat ambiental i el ple reconeixement del dret històric de gaudir d’una Catalunya sobirana no s’aconseguirà en un dia, ni tan sols en una legislatura. Serà el resultat d’una feina tenaç, seriosa, col.lectiva i ambiciosa.
Ser al govern és cabdal, per poder avançar en aquesta direcció. No ser-hi, però, no ha de ser-ne obstacle.
En el trajecte s’intueixen moltes derrotes. Sempre n’hi ha hagut, i sempre n’hi haurà. Allò que importa, però, és no defallir.
El demà comença avui, ara. I jo ja m’he arremangat.
El que està clar és que a la gent d’esquerres, ecologista i amb conciència nacional ho tenim una mica fotut durant els propers temps, i això sense voler imaginar d’altres canvis a nivell municipal i estatals…
Haurem de fer feina tots plegats i treballar per un mon millor per als nostres fills i filles.
Una abraçada.
Sóc votant habitual d’ICV i enguany he decidit optar per l’abstenció per la raó següent: som molts els que varem votar els partits del tripartit amb l’esperança de fer unes politiques diferents a les de CiU en aquells camps a on les coses s’havien fet malament i molt en concret per protegir el territori de Catalunya, tant maltractat pels especuladors i el ciment. Tant ICV com ERC es varen comprometre a aturar al seu dia l’ampliació de Baquèira i el macrocomplex turistic de la Vall Fosca, el cas pero és que no només s’han aturat els anteriors projectes sino que finalment s’ha consumat la destrucció de la Vall Fosca amb la construcció d’una macrourbanització a Espui que és un exemple total de destrucció i insostenibilitat, i tot sota un govern que diu ser “d’esquerres”. Greenpeace va advertir al seu dia que el principal problema mediambiental d’Espanya era el que fa referència a l’especulació urbanistica, i per mi també és aixi. Aturar l’especulació ha de ser una prioritat absoluta per a qualsevol govern minimament sensibilitzat pel mediambient i quan es governa, encara que sigui en coalició amb altres partits, s’han de marcar unes linies vermelles que no es poden franquejar de cap manera, i en aquest cas no ha estat aixi. Espero que els dirigents d’ICV prengueu bona nota de cara el futur.
de passada comença a pujar els pantalons
Totalment d’acord amb tu Raul. Aquesta és una cursa de fons que si o si guanyarem. Perquè la realitat és tossuda i ens mostrarà cada dia amb major contundència i cruesa que el diner és abstracte i les coses realment importants són l’aire que respirem, l’aigua que bebem i allò que mengem. A partir d’aquí podem construir tot el que volguem, valors, familia, societat, fronteres i lleis però sense oblidar que cap d’aquestes coses pot anar mai en detriment de les primeres. Recordo sempre un dia que estant a Ouagadougou em va caure a les mans una moneda de Ghana en la que en comptes del rei de torn s’exhibia una balança amb l’eslogan pau i justícia. Li vaig comentar a un amic que és d’aquell país que em semblava molt bé que un país tingués aquests valors com a lema. A lo que ell em va respondre que aquests conceptes eren una herencia colonial que per ells no significava res perquè no es podien menjar. Allà vaig aprendre que les abstraccions en forma de valors morals s’han de sustentar en el benestar si no són conceptes buits. Potser aquesta és la clau de perquè a la gent no escolta a les esquerres en moments de crisi
No conec el cas de la Vall Fosca. M’imagino que hi ha moltes raons com la que s’exposa per sentir-se defraudat i optar per l’abstenció. Jo crec que ICV, o bé un partit transformador, ecologista i sobiranista com el que proposa Raül Romeva, hauria de sentir-se i presentar-se com el braç polític de tots els moviments socials, ecologistes, transformadors…que hi ha a Catalunya. Oferir-se com a tal, presentar-se com a tal, decidir com a tal i confeccionar les seves candidatures com a tal. Tant de bo de la ronda de contactes que ara proposa Joan Herrera en sortís un model així, que segur que s’equivocaria, que defraudaria també, però que no seria un partit més sinó el reflex de la societat civil organitzada.
Vaig votar ICV, amb una mica d’esforç, però vaig votar-la. I dic amb una mica d’esforç perquè caldria efectivament valorar ben bé què hi ha guanyat ICV en set anys de govern (per exemple, ni el “blindatge” de l’aigua no serà gens difícil d’eliminar, les limitacions de velocitat saltaran al primer toc, dels mossos no cal ni parlar-ne, i de l’esperable moralització i verdejament socials no se’n veu ara mateix el rastre: s’és conscient que s’han perdut 60 o 70 mil vots?).
Esclar, la crisi, els massmedia, la bipolarització… Sempre tenim alguna explicació a punt. L’última, que hem “aguantat”. Com el filòsof del poema que veia els altres que es menjaven les que ell no volia. Clar, tots eren miserables.
No vull ser negatiu. Cal ser de voluntat optimista per tirar endavant, que diria Gramsci. Però no amagant la realitat, perquè fóra enganyar-nos nosaltres mateixos.
Estic de ple, ja ho he dit altres cops, per aquesta ICV que defenses o proposes, Raül, amb sobiranisme inclòs. És cada cop més necessària. Si no, perdrem totes le banderes. O algunes de les principals.
Però sento el Joan que diu: “això” partiria el país pel mig (argument per cert que compartia el Jordi Pujol). I no el parteix ser d’esquerres? L’aigua?
La velocitat a l’autopista? La immigració? … És com quan es deixava de parlar en català perquè hi havia algú a la sala que no l’entenia: mai es podria parlar en català perquè sempre hi haurà algú que no l’entén.
Endavant, doncs, per més que avui estiguem una mica més desesperançats que ahir.
Gramsci viu.
Manel
Crec que aquestes eleccions marquen clarament que cal reformular l’espai d’esquerra política catalana. El PSC està a punt d’expirar com a partit transversal catalanista-españolista. ICV està al seu sostre dos amunt dos avall. Esquerra Republicana ha estat per enèsima vegada dinamitada pels seus hooligans que volen un partit estil Solidaritat o Reagrupament i ja el tenen. Si sumem els que voten l’ERC possibilista del Carod del primer tripartit (abans de fer-se l’harakiri), el vot “Castells” del PSC o el famós sector catalanista que ja en té prou de la resta i ICV tenim un espai d’esquerres, catalanista i clarament pel dret d’autodeterminació. Si voleu li podeu posar un nom “Iniciativa i Progrés”, “Esquerra per una Iniciativa de Progrés”… el què soni millor. Però si no es construeix un nou partit, coalició o sumatori que articuli aquesta majoria del vot d’esquerres del noste país el panorama serà el següent: CiU encadenant majories, l’esquerra dinamitant-se en 6 o 7 partits i el PP rient.
Un gran partit d’esquerres nou, i perdre la por a acceptar que cada vegada més, el votant d’esquerres demana que s’aixequi el tabú al dret de decidir.
Queden 4 anys per articular aquest espai. Crec que és ara o mai.
Crec que si, que si no es busca la unió i els punts den comú, no hi ha res a fer. Cosa poc normal en la vida politica, ja que sembla que els partits sovint estan més per com agarapar 4 vots dels altres, més que defensar els objectius pels quals els han votat. Aixo, en general! Evidentment hi ha partits que treballen més o treballen menys per una cosa o l’altra, hi ha que pensen més en la politica,i hi ha que pensen més en el partit.
Tant de bo, puguesseu/m ajuntar forces. Crec que buscant una sortida de sentit comu per Catalunya, es podrien ajuntar moltes coses i molta gent.
També he de dir que tinc clar quin ha de ser el primer pas, ja que, mentre hem de demanar tot a Madrid, ho tenim clar !
Anims!
Estic d’acord amb el que dius, Raul. Soc sobiranista, fins a l’independentisme, i amic d’Iniciativa, des dels temps del PSUC. Els matissos entre les esquerres catalanes son benvinguts i necessaris, però ara caldria concentrar-se a buscar els punts comuns i, a partir d’aquests, crear un “espai”, una “entesa”, potser fins i tot un “full de ruta” comú. Cal cercar complicitats aquí i allà. Evitar que el catalanisme, l’independentisme, sigui només de dretes. Cal plantejar-ho directament i pública a aquells que en poden ser receptius. Tindràs el meu suport.
Marià