L'assignatura de Prehistòria i Història Antiga de l'ateneu universitari de la Universitat Oberta de Catalunya ofereix una magnífica introducció al fenomen religiós
Exemples quotidians -que ens ha passat a tots els catalanoparlants- de la mala bava de colonitzadors espanyols. Demostra que no tenim drets civils, que som objecte de racisme i que els drets humans són negligits
"L'ànima d'un famolenc es nodreix sempre millor i més higiènicament que no pas la de qui s'ha atipat" (Màxim Gorki).
Les nostres cadenes són d'or i dels millors dissenyadors. A les parets del Gòtic -indret de molt bones- llegí (en foraster): "El diseño, la droga de la ciudad".
La Intelligentsia independentista catalana, generalment tan snob (va de supermoderna quasi sempre, sense saber realment ni què és la modernor: de joves criden slogans espantaàvies molt estratosfèrics, de majors són sibarites felibres volterians dedicats als bombos mutus), juga a estigmatitzar algunes coses que no comprèn -o que comprèn que costen molt esforç, cosa que rebutja perquè..."volen viure", diuen, amb el qual raonament demostren quant poc saben de la vida en si i quan enganxats a l'escolàstica i/o a succedanis es troben-, .....com ara el cristianisme.
Es tracta d'un simple prejudici, com pugui ser-ho l'antisemitisme o l'anticatalanisme: llei de l'embut, interessos creats, rutines, el que diran, la por al ridícul, veritats a mitges, estereotips, valoracions parcials...D'això en viuen i es retroalimenten indefinidament i sense baixar del carro. Aquests snobismes tan corcats, perquè sé que sols condueixen a una nova escolàstica, a les tautologies sublimement inútils i a l'eixorquesa creativa. Perquè m'interessa la vida i la realitat, no pas triomfar entre la nostra cultureta o amics d'en Joan Gaspart. Què hi farem: n'estic del tot convençut. No m'interessa perdre la vida ni el matar el temps. A quina conclusió pots arribar, doncs? Simplement a aquesta: hom té el que ara es mereix perquè gran part del catalam té un pensament (?) aberrant. Patim racisme i anem a la baixa per oligofrènia profunda i per manca de sentit de la justícia i de la realitat. Ben mirat, surten els comptes de per què estem així. 1
La nostra classe política sovint s'ha assemblat a la novel·leta d'Animal Farm d'Orwell. Però a la majoria dels nacionalistes d'esquerra no els hi surten els comptes: la culpa és del malvat PP, de la malvada CiU i del malvat imperialisme ianqui, perquè els nacionalistes d'esquerra som meravellosos, al modest parer de la progressia. Doncs no, això és un panxacontentisme pudent i vergonyós que no s'adiu gens ni mica a la realitat, una manca d'autocrítica malaltissa. A l'època de la resistència clandestina antifranquista sempre teníem a l'ordre del dia la crítica i l'autocrítica en la revisió de les nostres activitats agitatives i proselitistes. Tot això no sols es perdé ans no en queda ni el més remot record, ara sols hi ha una auntoindulgència molla i llefiscosa.
Com ho he vist de moltes maneres sé que no és com ho diuen aquesta colla de provincians de classe mitja amb sentiment de culpabilitat en fals (en tenen, sí, però on no toca i com no toca i, a més, la solucionen en fals, per a reblar més el desastre). No paga la pena ni el poder ni la fama. Després de veure tants desastres i misèries -i compartir-los- a mi se me'n fum. Els nacionalistes d'esquerra normalment són, la gran majoria, uns incapaços i els resultats ho demostren a bastament. Tanmateix ells són sempre fidels a la pròpia tautologia, peti el que peti i encara que s'enfonsi el vaixell. Per què? Perquè ells són sempre les "víctimes" (victimisme) que tenen raó. Doncs no, no es tracta sols d'això, de fer manifests que els surten gratis per dir com són de bons, sinó de moure realment el cul i arromangar-se i ajudar i escoltar la gent que realment n'ha de menester i no sols les estupideses que diuen els creguts del pub de progres universitaris, el disc ratllat del políticament correcte que no té a veure ni amb el que passa en el carrer ni amb el que pensa el poble corrent.
Tinc ràbia. Estic fart de la mentalitat escolàstica i especulativa d'aquesta progressia tan immobilista i decadent, tan curta de pas. Per a mi no són pas innocents, malgrat que ells s'hi vulguin fer passar. Els "bons temps" ja s'escolaren i les bones paraules no milloraren molt en aquesta colla de bon vivants. Estimar Catalunya és pelar-se el cul cercant coses noves i despenent temps, diners i matèria gris tots els dies, cercant arribar a gent nova, a immigrants, a indiferents (ficant-te al lloc d'ells). És recordar que en Moragues fou esquarterat i Carrasco afusellat. I és no ser tan convencionalment i mediocrement gregaris. Cadascú sap el que dedica diàriament a esforçar-se de debò per la llengua i per Catalunya, així que cadascú s'ho miri. Tant com hi despenem temps i diners és el que en realitat estimem Catalunya. Això no pot pas enganyar. N'hi ha que en guanyen diners i n'hi ha que sols en perden: això també és molt indicatiu. Si el catalanam fos tan incompetent per a la seva vida diària com ho és per fer surar Catalunya, viuríem amb un índex per càpita semblant a l'Àfrica subsahariana.
Fer manifestets -en els quals ho donen tot gratis i ens conten el Món Feliç- i anar a les manis les diades de guardar i fer una xarreta snob al casal alternatiu de torn això, com ha estat passant del 1980 al 2010, perdoneu-me que ho digui així, no és estimar Catalunya ni res que s'hi assembli. És, com a molt, estimar-se a si mateix (que ni això, perquè és estimar-se massa a cegues i massa irracionalment, infantilment, sense sentit de la realitat).
El nacionalisme d'esquerres que veig (i provinc de l'extrema-esquerra), m'ha decepcionat profundament i no em sembla a hores d'ara una ideologia ni un conglomerat social capaç. Quan Franco, s'escolaren 40 anys (com els hebreus al desert del Sinaí) abans que reaccionassin una mica i, encara així, sortiren en bona mida de les clavegueres perquè el Monstre algun dia s'havia de morir.
Hem de ser disciplinats com a rellotges suïssos, però autodosificant-nos segons les possibilitats de cadascú. Hem de tenir clar què podem fer i què no. Normalment els nostres enemics gasten mans de ferro en guants de seda davant la ciutadania, mentre que el nostre nacionalisme esquerrà sol fer al revés: molt crit ultrarevolucionari per espantar el personal, amb això creen espanyolisme i reaccionarisme sociològic de rebot, i a més s'atrauen la repressió. A més, després tampoc saben defensar-se de la repressió: creen entitats sense credibilitat social, tipus Gestores, en comptes de cercar ONGs de drets humans i grups eclesials, que són els que tenen aparença moderada i suport internacional: però és que són sectaris, carn de repressió. I fins i tot quan ja la mateixa poli infiltrada ha deixat clar que els interessen els vidres trencats per criminalitzar. Doncs no, no poden estar-se de desfogar-se dient crits absurds i anacrònics com Visca Terra Lliure o semblants.
Per què sovint no aixequem el cap? Doncs està ben clar per a qui vulgui veure-ho. Alguna cosa molt greu i central fa figa al nacionalisme d'esquerres com perquè les coses ens vinguin sempre tan mal donades. La Història ensenya, però sols als alumnes atents, als que no els sap greu aprendre coses noves. El nostre nacionalisme d'esquerres, simplement, està massa còmode i és massa autista com per voler aprendre'n. Pels carrers valencians o mallorquins veig joves amb la bandera espanyola. Amb la bandera catalana en veig molt pocs, quasi no cap. Què vol dir això? Jo ho interpret com a manca de caràcter i com a covardia i com a deixar el patriotisme sols per a les festes i diades de guardar (beateria). Aleshores tothom es fica la samarreta més ultramegasupernacionalista dins el ghetto, dins la gàbia (manis, concerts...) on saben que ningú no els dirà res, ítem més: marca això de dur samarretes supercatalanesques. Pantomimes d'un fals decorat, perquè no hi ha esforç, sols una actitud barata: Nacionalisme de cartró pedra. "No és vençut sinó aquell qui creu ser-ho" (Fernando de Rojas).
I amb la llengua passa igual: Conec independentistes que fins i tot tiren les culpes de la davallada del català a la immigració quan ells parlen normalment... castellà als immigrants. I, a més, no tenen fills o en tenen ben pocs. Aleshores què esperen? Que els estrangers i els andalusos que vénen ací crien els propis fills en català? Un poble de pensament tan feble, d'actituds tan autoindulgents, de caràcter tan diluït, de tan poc esforç ni interès sols dóna de si el que es mereix: desaparèixer del mapa. Per aquest mal camí anem. Són milers de coses així...i parlen de milers de causes quan, com deia Macià, Catalunya sols ens té a nosaltres. Estan descentrats. Tots els mals es criden els uns els altres i van junts com a bagots de raïm.
Quan Catalunya era forta era molt cristiana, hi havia unes elits prou cristianes (potser com ara als EUA, posem per cas).
"Lo fonament d'aquesta vida és la veritat de Nostre Senyor Jesucrist coneguda en les Escriptures evangelicals" (Arnau de Vilanova, savi català, 1310, a Lliçó de Narbona). "El Senyor t'obrirà...el cel, per donar pluja a la terra en la seva saó...Et posarà per cap i no a la cua, seràs sempre damunt i no mai a sota, si creus els manaments de Déu..." (Deuteronomi 28: 9-14). 2
Durant els anys de pujolisme i trist-partit, en què el treball heroic sota el franquisme s'ha estat esmicolant, Catalunya ha tingut unes elits independentistes sovint molt anticristianes, d'uns prejudicis molt irracionals en aquestes qüestions, que no solen atendre a raons. Ser anticristians és, per a aquestes elits, un tret d'identitat però, implícitament, un rebuig del sacrifici i de passar comptes a les clares. Ser anticristià és la manera més potent i ràpida de descostellar i de descohesionar una nació. El bisbe cofundador del catalanisme polític, Torras i Bages, ja s'ho ensumava i ho va prevenir sobre el catalanisme acristià de l'Almirall. I mentre els bascs han resistit, a través del franquisme i tot es van enfortir, els catalans anem a la tomba a passa prou ràpida. En Internet he comprovat la incompetència profunda de gran part dels dits nacionalistes d'esquerra o de la cultureta, que en algunes llistes fins i tot m'han expulsat. Comprens, doncs, així, perfectament, com un Carrasco i Formiguera patí persecució i ostracisme tant des del feixisme integrista i inquisidor com des de l'esquerra anticristiana. Comprens això de l'stalinisme i de les persecucions contra minories dissidents. No ens deixem enganyar per la comoditat, les rutines ni les conveniències. I aquests són els meus retrets. Són molts anys de patir i callar, rai.
"...o mirar-te les coses del teu més pur deler per terra trossejades, i ajupir-te i refer-les amb eines ja esmussades. (...) si ets capas de forçâ el teu cor i els teus nervis i cada fibra a servî el teu moment, ni que et sembli que han mort fa temps, i persistir, quan res en tu no vibra sinó la Voluntat que diu: "Aguanta fort!". (...) Si pots parlâ a la gentalla i mantenir-te noble, anar amb reis --i no perdre l'aire senzill del poble; (...)" (“Si...”, J. Rudyard Kipling, 1865-1936, escriptor angloindi).
Catalunya, Catalunya, tan lluny de Déu i tan aprop d'Espanya!!
Arxius:Consciència- Ètica i realitat crea l'espiritualitat
El nostre esclavatge s'ha de trencar com tots els esclavatges: perquè hàgim millorat tant en molts aspectes que els nostres negrers ja no ens puguin tirar el rall. Més-sí (Messi).
Mentre que els països escandinaus són els qui més respecten drets humans democràtics i mediambientals, l'economia alemanya o holandesa funcionen bé, a Gran Bretanya hi ha oferta de treball, etc...
Als PIIGS (Portugal, Ireland, Italy, Greece, Spain) tot són retallades, deute, crisi, corrupció, endollisme, aldarulls, atur...
I no parlem de la tradició de dictadures militars i de democràcia-escombreries d'aquests estats sudencs...
Es a dir, als països protestants la democràcia, l'economia i fins i tot el respecte als drets humans rutllen passablement bé, mentre que als catòlics i ortodoxos són un desastre. No parlem ja d'estats islàmics o "confessional-ateus"...
Les dades "macros" com aquestes no poden ser mai fruit de la casualitat, sinó de diferents caracteriologies i escala de valors.
Si volem anar endavant ens cal canviar seriosament d'enfocament vital i mental. I un culdesac, una crisi, és el moment escaient per a fer-ho.
"Ah, si el meu poble m’escoltàs!
Si Israel seguís el meu camí!
Ben prest jo abatria els seus enemics,
la meva mà es giraria contra els seus adversaris” (Psalm 80 ó 81: 13-14).
L’actual situació és com una prefiguració, un auguri, una idea, un cop de vista a l’abisme, a l’infern: Espanya és l’infern, el PP els dimonis, i el poble la munió dels condemnats.
Els enemics de Catalunya l’ocupen perquè tenen un paper d’herència falsificada.
Tanmateix, si Catalunya cercàs a "la Notaria", trobaria l’herència autèntica i podria ser lliure.
Però “els altres” també han convençut Catalunya que aquesta “suposta” herència autèntica és un mite estúpid i que no ha de cercar res.
Catalunya es queda en la descreença i en l'apatia.
Com més passa el temps i no fa res, més esclavitzada està.
“Oh pobra, batuda pels vents” (Isaïes 54:11).
Xirinacs, Gaudí, Gandhi, Bolívar, Ortega, Chavez, Menxú, Rizal, Martí, Moisès, Jefferson, Collins, Gamper, Carrasco i Formiguera... CREIENTS I INDEPENDENTISTES
“Si vols avançar un metre, has d'apuntar a l’infinit” (Joan Brossa).
“Apunta al cel i tindràs la terra d’afegit. Apunta a la terra i no arribaràs enlloc” (Clive Staples Lewis, 1898-1963, novel·lista cristià nordirlandès).
Gaudí, cristià i catalanista: http://www.gaudiclub.com/ingles/i_links/i_beat3.html
La Sagrada Família d’en Gaudí, la seva obra cimera, en forma de les 4 barres de la senyera, símbol de les 4 lletres hebrees de J H W H (=Jahvè: Jo sóc el qui Existeix).
“L’apel·latiu del nom cristià no deu esser considerat bo o dolent al marge dels fets que l’acompanyen” (Apología, de Justí, cristià del s. II).
"I el Crist? Fou un anarquista que triomfà. Fou l'únic" (André Malraux, 1901-1976, novel·lista francés).
El moviment feminista començà als Estats Units de la mà de quàqueres des de principis del s. XIX.
Igualment el moviment antiesclavitud també començà dels quàquers. I Greenpeace.
Els quàquers són un grup religiós pacifista que celebra reunions religioses molt silencioses i es dedica també al canvi social i als drets de la gent que pateix marginació o injustícia.
Durant la Guerra 1936-39 molts vingueren a la zona republicana a ajudar, per ex. obriren menjadors gratuïts a Barcelona i d'altres llocs.
I el Barça també fou fundat per protestants, liderats per Joan Gamper, suís protestant catalanista.
Molts avanços socials començaren amb el cristianisme. Així, per ex., l’abolició de la crucifixió (mètode de mort prou comú en el món antic) o del dret del “Pater Familias” a assassinar uns altres membres de la seva família.
“Qualsevol nació que vulgui assegurar la seva durada i demostrar el seu dret a l’existència ha de descansar damunt una base religiosa” (Otto von Bismarck, artífex de la reunificació dels Estats alemanys).
“...quan vim nostra senyera sus en la torre, descavalgam del cavall e endreçam-nos vers Orient e ploram de nostres ulls e besam la terra per la gran mercè que Déu nos havia feita” (Crònica de Jaume I, després de la rendició de la ciutat de València, 9 d'octubre de 1238). “Totes les coses del món són moridores i es perden, i solament l’amor de Déu queda. I jo Jaume el rei, coneixent que aquesta és la veritat, i les altres mentida, volguí girar als manaments del Nostre Senyor el meu pensament i obres i deixar les vanes glòries del món per aconseguir el seu Regne” (Jaume I el Conqueridor, 1208-1276, rei i creador dels Països Catalans).
Així Jeremies crida en nom del Senyor: «¿Podrà una donzella oblidar-se del seu abillament o una núvia d’engalanar-se? En canvi, el meu poble s’ha oblidat de mi durant molts anys” (Jeremies 2:32)» "I el Senyor es meravella: «
¿Hi ha hagut mai cap nació que hagi canviat els seus déus? Si bé aquests no ho són, de déus. Però el meu poble ha canviat la seva glòria per allò que no serveix per a res» (Jeremies 2:11)»«El bou coneix el seu amo i l’ase el pessebre del seu amo. Però Israel no en sap, el meu poble no té discerniment» (Isaïes 1:3). O Jeremies: «La cigonya, en el cel, coneix la seva estació; la tórtora, l’oreneta i la grua observen el moment per a retornar; però el meu poble no reconeix l’ordre establert pel Senyor” (Jer. 8,7). Els catalans tenen una gran incapacitat espiritual en comparació als pobles amb Estat propi (com és habitual). Difiniria la diferència així: els pobles lliures escolten amb algun grau de sinceritat, els esclaus en desconfien i no s'hi interessen de cor. Aquest és el punt clau que diferència la llibertat de l'esclavitud. Encara així, en comptes d'imitar els guanyadors (els protestants) i treballar el cor, s'autoimiten immodestament com en cartró-pedra, i, per tant, es queden eternament penjats en el patiment i la misèria nacional que tant avorreixen. Aqueixa és l'absuda psicologia de la majoria d'independentistes catalans. Es un autocàstig. Perquè la mediocritat espiritual és autoinflingida, com qualsevol mediocritat. Es una falta de fondària i de sinceritat envers el Cosmos més enllà de les funcions més bàsiques i els interessos més materials. El nivell pragmàtic-material és molt i massa característic dels catalans, però aquest nivell és només un segon nivell en els països avançats (protestants i jueu), on el raonament de primer nivell és espiritual, que és com l’acer o l’or dels raonaments. Els catalans manquen d'aquest primer nivell, prioritari i que en els països lliures i avançats elimina automàticament els raonaments dels segon nivell o els readapta. Per això Holanda, Islàndia o Finlàndia són països lliures, realment cultes i avançats, democràtics, etc., mentre Catalunya és una esclava plena d'immigrants sense integrar, sociates endollats, multicultis anti-tot i un llarg etcètera. Perquè, si ens cenyim a allò pràctic-material i immediat, sense substrat espiritual, el que fan tota eixa colla és també molt pràctic i “material”. Catalunya, or-i-flama, té les barres de la passió pel benestar, per la bona vida, però la discòrdia civil, la repressió i l’espoli li ve tot seguit, perquè l’atreu fatalment. Perquè la riquesa segura és la fonamentada sobre Déu i no pas sobre el pragmantisme materialista, l'orgull i l'ambició.
“Quan tenia deu anys, m’agenollí una nit vora el meu llit i prometí a Déu que havia de dedicar ma vida a l’esforç per l’alliberament del meu país. He mantingut aqueixa promesa...Assumesc d’estar parlant a anglesos que valoren positivament llur pròpia llibertat, i que professen estar lluitant per la llibertat de Bèlgica i de Sèrbia. Penseu que també nosaltres ens estimem la llibertat i la desitgem. Fer-ne ús és més desitjable que cap altra cosa en el món. Si ara ens estronquen, renaixerem de bell nou, i renovellarem la nostra lluita. No podeu pas vèncer Irlanda, no podeu pas extingir la passió irlandesa per la llibertat; i si les nostres accions no han pas estat capaces d’atènyer-la, llavors nostres fills l’abastaran amb una gesta millor” (Pádraic Henry Pearse, 1879-1916, un dels afusellats pels anglesos per l'aixecament independentista del 1916 a Dublín).
Altrament, la majoria de la població, també, encara, la catalana, continua essent creient. Que la majoria de les èlits independentistes no ho siguin més aviat el que demostra és la poca sintonia psicològica entre aquestes èlits i la majoria del poble. En tota decadència, les èlits són pitjor que el poble.
La música i l’esport, amb la religió, la llengua i la història, són centres motors principals de consciència nacional. Tot poder colonial allò que més intentarà és arrabassar aquestes àrees a la consciència autòctona -folkloritzant-les o silenciant-les i substituint-les per música, esport, religió, llengua i història colonials i estrangeritzades- per alienar-les en favor del poder ocupant foraster.
Deixar la majoria de la població (que és cristiana) en les garres del PP és una solemne Irresponsabilitat, és manca de lògica i de sentit comú.
Mentrestant, el PP ens aïlla socialment, es forra, compra tota mena de gent i de mèdia i ens matxaca. L'esquerra necessita no ser anticristiana, ni insistir massa contra les tradicions si no són perjudicials.
Els països protestants són més civilitzats perquè tenen temor de Déu i creuen en un guardó etern.
A ca nostra la gent és mediocre i deixada perquè molts creuen que quan es moriran aniran al clot i punt.
L'infern és necessari en l'ecosistema de les creences per tal que un país cristià rutlli millor.
La gent no sap ni per on va perquè no es mira la Bíblia i es pensa que són rondalles de vella.
Qui no es deixa governar per Déu, és sempre, indefectiblement, governat per tirans.
El Mestre de les Celebracions Litúrgiques Pontifícies donà ahir la solemne ordre de "Extra omnes!" (Tots fora!), indicant que tots els aliens al Conclave havien de sortir del recinte.
Precisament, “Ek-klesía”, mot d´on ve el nostre “església” en grec vol dir “els cridats” –klesía- afora –“ek”-.
Afora d´on?
De la vana manera de viure.
Tanmateix la trista història fa canviar moltes connotacions, originàriament positives i vitals, en encarcarats termes de connotacions dogmàtiques i ensopidament religioses. “Els primers cristians eren poc religiosos, com es veu, car els de Jerusalem, de moment, continuaven anant al Temple de sempre; i els de Roma no sentiren pas necessitat ni de temples ni d´imatges, fins al punt que la gent els tenia per ateus” (Transparència al cim, J. Rovira Tenas).
L'església és el Cos Místic del qual Jesucrist és el cap. El Cos Místic és invisible als ulls humans, sols el mateix Déu els coneix a tots; és com una organització clandestina en l´ombra, en un món torturat on Satanàs regna (“el príncep d'aquest món” segons Jesús). L´Església de debò, no sectària ni simplement institucional, no denominacional ni prostituïda pel contacte amb la corrupció del món, és l'organització secreta de Déu per a fer el bé per a la seva Glòria.
Poden haver-hi tota mena de gent, d´allò més variat, la que potser menys ho esperem. No podem confondre, com molts interessats caps religiosos voldrien, aquest Cos Místic invisible amb les ostentosament visibles institucions religioses humanes autoanomenades “esglésies”, les quals l´erren tot just perquè són humanes, tenen interessos creats i sovint desconeixen o desobeeixen la veu de l'Esperit. Qualsevol pot entrar o afiliar-se en una institució religiosa, qualsevol fill de Satanàs pot fer-ho i crear grans confusions i xantatges. A les institucions humanes dites “esglésies” conviuen caòticament ovelles i cabres i també cabrons, com a tot arreu, unes millor i d´altres pitjor, però cap de gaire perfecta.
Per contra, el Cos Místic són els remuts de tota raça, llengua i nació. El Senyor els coneix i ells coneixen Sa Veu. El Cos Místic és comunió dels qui creuen en el Senyor perquè han cercat misericòrdia i l´han escampada (és significatiu que, quan Hitler pujà al poder, pretengué eliminar de les Bíblies tota referència a la misericòrdia). Els remuts s´han adonat ja que estimar-se aquest món és una feixuga vanitat, passió inútil, misèria espiritual i aflicció d´esperit; tanmateix, no per això s´han descoratjat ni han caigut en la indolència.
L'home sol tenir mals “punts”: massa vegades ha participat en lluites pel poder dins organismes religiosos humans, i ha acabat manta camins volent engabiar l'Esperit Sant sobirà amb etiquetes, denominacions, quadriculacions doctrinàries, sectes, religions d´Estat i d´altres opis. Ha nomenat càrrecs, títols, honors, tot jugant a perilloses casuístiques que han fet crèixer les injustícies, les rutines i tradicions a costa de la Paraula i del fresc Esperit del Senyor en la terra.
En parlar així, parlem a sords i ens llegiran atentament gent d'excel·lent oïda, com sol passar en tants temes importants. Però diu Isaïes 35 que el desert florirà i els sords sentiran... “Misericòrdia vull i no pas sacrificis, i que Déu sia conegut tal com és millor que tanta cerimònia” (Profeta Osees 6:6, text citat dues vegades per Jesús en les seves disputes amb els fariseus). Cert que els mals pagadors, amb el pretext del Més-Enllà, han escollit els guanys i honors del Més-Ençà. De què ens estranyem? Però el cel comença a la terra a través del Regne de Déu, de les Benaurances. “El Regne de Déu està entre vosaltres”, repetia Tolstoi als pobres i noviolents. “No m´interessen la temperatura de l'infern ni el mobiliari del cel, sinó el que fan, ací a la terra, la gent” (Martin Luther King, pastor baptista pels drets civils de les minories). No es tracta d'una religió de mort, de simples consols d´ultratomba com a excusa de legitimar les atrocitats i escàndols en aquesta vida, sinó de la glòria del Regne de Déu visible cals seus fills, ben bé en aquest món.
“Faci´s la Voluntat de Déu a la Terra, tal com ja es compleix al cel”, diu el Parenostre. I ha de ser feta a través dels creients. “En açò és glorificat mon Pare: que dugueu a muntó fruit” (Joan 15:8). Per què deixar que s´enganyi tant la gent? Per què més excuses? Per què tanta religiositat en fals? Per què més opi en un món sense cor? “I el jou es podrirà a causa de la unció” (espiritual) (Isaïes 10:27). “El poble qui coneix son Déu s´esforçarà i actuarà” (Daniel 11:23). “I el jou es podrirà a causa de la unció” (espiritual) (Isaïes 10:27). “El poble qui coneix son Déu s´esforçarà i actuarà” (Daniel 11:23). “Jesús l'ungit..., ens ha estat fet, per Déu, saviesa” (Corintis 1.30).
Jesús fou obrer artesà, predicador sense jornal, d'un nació ocupada per l'imperialisme de l´època, perseguit per l´alt clergat de la religió del Rei-titella (Herodes), fou refugiat “polític” a Egipte (malgrat sols ser un menor, el rei “autonòmic” dels romans havia intemptat assassinar-lo per suposar que subvertiria el seu poder), calumniat, torturat i crucifixat públicament. Qui era ell i els seus seguidors? Gent del poble, pobres, no massa cultes...i, tanmateix, pogueren amb més d'un Imperi i s´han estès durant mil·lennis pertot el món. Més que sorprenent, una força distinta de les conegudes els ha sostingut.
"El Calvari és un telescopi a través del qual albirem el bast panorama de l'eternitat i veiem l´amor de Déu irrompre dins la Història humana”, digué M. L. King en un dels seus nomenaris. Déu es féu home cals oprimits i els jerarques religiosos van induir l´Imperi a assassinar-lo (això vol dir que els propis dirigents jueus eren encara pitjors, més maliciosos, que els ocupants). Tota aquesta història és fàcil de copsar per als vençuts...si cerquen justícia de tot cor. El Calvari és la solidaritat de Déu amb l´home. Entre tants i tants “déus” és l´únic que va passar pel tub, Creador fet criatura.
Més enllà de les ideologies que diuen que volen canviar el món o la societat –corruptes per natura, i sols parcialment canviables des d´un profund canvi de les arrels espirituals... El plaer o la religió són superficials. El goig i l´Esperit són profunds, revulsius, lliures i insondables. Més enllà de les risibles i frívoles superficialitats humanistes (ingènuament, còmodament antropocèntriques i demagògicament triomfalistes) sols queda el Camí, Crist, una transfiguració més enllà de la ment racionalista (que no pas racional).
“Cantava l´ocell al verger de son Amat. Vingué l´Amic, qui digué a l´ocell: -Si no ens entenem pel llenguatge, entengam-nos per Amor; perquè en ton cant se presenta a mos ulls mon Amat” (Ramon Llull). La fe diu allò que no arriba a dir la raó, sense desdir-la.
“Crec per a comprendre, i comprenc per a creure millor”. “Si la cosa creguda és increïble, també és increïble que l´increïble pugui esser cregut” (Agustí de Bona).
Quan la fe es fa cega i fanàtica, se suïcida, car es fa flor del mal i opi religiós. “La fe és una funció del cor i ha de ser mantinguda per la raó. La una i l´altra no es desdiuen pas, com molts creuen. Com més intensa és la fe, més aguda és la raó. "Quan la fe es torna cega, mor” (Mahatma Gandhi) “Allò contrari de la fe no és pas la raó, sinó la superstició” (Vittorio Messori). “La ciència sense religió està coixa. La religió sense la ciència és cega” “La mística és la font de qualsevol ciència de debò” (Einstein)
Els pobles expansius que van a la victòria tenen fe: en la pròpia sobirania -defensada amb coratge- com en Déu, la raó els ve contrapesada i refrescada per la fe: la fe no desdiu la raó, ans li dóna ales i futur, capacitat d'expressió i d'emoció; igual com la raó és una útil eina per comprendre la realitat. Sense l'energia i el coratge de la fe, la raó sola s´ha demostrat repetidament obtusa, inútil i eixorca. En realitat sols tenim permís per a ser fanàtics...de l´amor. “Quan hi ha amor, l´acció és sempre correcta, en totes les circumstàncies. I quan existeix aquesta qualitat de l'amor, hi ha compassió. La compassió implica passió per tot” (Krixnamurti, 1895-1986)
Parpellegen els cels confonent les ombres i l'aigua comença a baixar. Un pressentiment encara sens nom embolcalla Isabel. Allibera un passat carregat de records més flonjos que la realitat. Quan el cel es trenca els sent arribar (...) Esborrant el pecat plou a Macondo, Llamp neteja un dolor ancestral(...)
Un bon comercial és el qui sap com és la gent.....a l'hora de pagar (Anònim)
Tenim un diari que ningú llegeix ni mira.
Té 1300 subscriptors.
Tenim una revista convencional mensual que tothom llegeix i mira.
No té cap subscriptor.
És un regal de "bonrotllisme".
No seria més natural i profitós fer pagar la revista mensual?
Que esdevingués PREMIUM?
Accesible només a la gent de les empreses (o a qui se subscrigui)
Revista, quinzenal millor que mensual, convencional, no digital.
De la mateixa manera que els mitjans convencionals s'han projectat virtualment, ara nosaltres, de manera humil, ens projectarem també convencionalment.
Parlarem d'empresa i...pensament. Dues vessants de la mateixa moneda.
La de l'èxit assegurat.
Condicions: Elaboració, maquetació, impressió, distribució i comercialització.
Com tot projecte que comença, no serà fins al tercer exercici que arribarà el punt d’equilibri.
Pero el marge d'error és nul.
L'empresa pertany a “un sector en què el client paga ràpid”.
Personalitzar productes, fer-los únics i exclusius (fotografia)
És molt important saciar les expectatives i les necessitats del destinatari (publireportatge)
Per això, és necessari crear contingut de qualitat (fotografia)
I saber que aquest serà suficientment interessant per l’usuari al que arribarà (publireportatge)
Splendor in the grass/ Esplendor en l'herba ,1807, a 'Intimations of Inmortality' , William Wordsworth (1770-1850) poeta romàntic anglès. (Utilitzat per Elia Kazan a l'excel·lent pel·lícula del mateix nom, 1961, com a text que clou el film)
Encara que els meus ulls ja no puguin veure
aquella radiant claror, tan brillant, que m’enlluernava la vista.
Encara que res ja no pugui retornar l’hora
de l’esplendor en l’herba, de la glòria en la flor,
No cal afligir-se, més aïna trobar
La força en la bellesa que vam deixar enrere, en el record,
"Si dels governs traiem la justícia, en què es converteixen sinó en bandes de lladres a gran escala? I aquestes bandes, què són sinó regnes en petit? Són un grup d'homes, es regeixen per un cap, es comprometen a pacte mutu, reparteixen el botí segons la llei per ells acceptada. Suposem que a aquesta quadrilla se sumen nous grups de bandits i arriba a créixer fins a ocupar posicions, establir casernes, prendre ciutats i sotmetre pobles: obertament s'autodenomina regne, títol que sens dubte li confereix no l'ambició deposada, sinó la impunitat aconseguida.
Amb tota finor i profunditat li va respondre al cèlebre Alexandre el Gran un pirata caigut presoner.
El rei en persona li va preguntar:
- Què et sembla tenir el mar sotmès al pillatge?
- El mateix que a tu- va respondre- el tenir el món sencer. Només que a mi, com a treball amb una roïna galera, em diuen bandit, i a tu, per fer-ho amb tota una flota, et diuen emperador"
("La ciutat de Déu", Llibre IV, cap. IV, Agustí d'Hipona)
Us dic, front als entrebancs de l´avui i del demà, que guard un somni de ben adins del nostre poble: que tothom ha estat creat igual.
Guard un somni avui.
Que una diada, damunt l’eixuta terra del secà o la terra vermella de les planes, els fills dels antics repobladors que el rei en Jaume dugué al nostre País profund, els dels immigrants foragitats per la pobresa i l’opressió de llurs estats i oligarquies, els gitanos i la gent vinguda d’arreu, podran, plegats, seure en un dinar de germanor i de comprensió, en una nova societat catalana, sense més malícies esquerpes ni més colonialisme espanyol ni racisme jacobí ni rebuig indiscriminat.
Guard el somni que, una diada, encara ciutats com València, Alacant, Fraga o Perpinyà, abrasades de prejudicis i enceses de manipulacions i socarrades per la calda de l’opressió contra la nostra nació, esdevindran font de llibertat i de justícia, on podrem ser catalans de la mateixa manera que el pomer és pomer i no avet, fills de la nostra nació, la de l’Abat Oliba i Muntaner, la d’Ausiàs Marc i Ramon Llull, la de Verdaguer i Torras i Bages, de Pau Casals i de Gaudí, i també dels qui ens visitaren i ens estimaren com Roger de Llúria, Dietrich Bonhöffer o George Orwell, i fins al darrer conciutadà.
Guard el somni que els nostres fills viuran qualque dia en una nació amb més claror espiritual, sense intolerància induïda, on no seran classificats per males raons, ni menyspreats pel lloc de naixença, on els uniformes dels soldats es podriran penjats damunt dels espantaocells, on no es torturarà ni empresonarà per part d’unes forces militars estrangeres i imposades a la força a través de guerres. Guard el somni que els humiliats de les valls seran exalçats i els ensuperbits dels castells aplanats. Els llocs feréstecs seran polits i els torts endreçats.
Amb aquesta fe podrem extreure de les serralades de la ceguera, la pedra preciosa de l’esperança, defensar la llibertat, patir junts fins que suri la veritat empresonada i silenciada per interessos creats dels poderosos, dels subvencionats i dels enganyats. Vindrà el dia en què tots els fills de Déu podrem cantar-li una llaor: que la llibertat ressoni al cor de la gent. Des del gran Canigó al Maestrat, des d’Aitana i la Mariola fins al Montseny, per cada carena del Vallès o de Mallorca, des de l’Alguer fins al Pinós, des de la Fenolleda al Matarranya.
Per fi podrem avançar l’arribada del Regne de Déu, quan la llibertat ressoni, amb la veu de la veritat, per cada vila, per cada comarca, podrem cantar com el vell espiritual negre: 'Lliures. A la fi lliures! Gran Déu Totpoderós, a la fi som lliures!'
Jaume I, coneixia el contingut de la sagrada escriptura. Segons el cronista Pere Miquel i Carbonell, les havia estudiat sense l’ajut de cap mestre i anà fins l’exageració en escriure: “I encara aquest excel·lentíssim rei En Jaume hagué un altre do de nostre Senyor Déu, així com els seus apòstols, car ell entengué e sabé per si mateix, sens mestre instructor, les divinals escriptures per gràcia de l’esperit sant”. En les festes de l’any, a qualsevol indret que es trobava, acostumava predicar al poble seguint un text bíblic.
En el Libre dels Feyts hi ha algunes frases llatines extretes de la Bíblia. Comença partint de les paraules que llegim a l’epístola de sant Jaume: “que la fe sense les obres morta és” i unes altres de l’Antic Testament: “qui estalvia al seu fill les vergues de la correcció el perjudica, i no sembla pas que el vulgui bé”. Segueix dient, “Omnia pretereut praeter amare Deum”, i donà aquesta explicació: “que equival a dir que totes les coses del món són moridores i es perden, sinó solament l’amor de Déu. I nós, coneixent que aquesta es la veritat, i les altres coses mentira, volguerem donar, girar i adreçar als manaments del Nostre Salvador el nostre pensament i les nostres obres, i deixàrem les vanes glòries d’aquest món per a conseguir el seu regne.
El 6 d’agost de 1276, a la ciutat de València moria el rei Jaume. En plena agonia demanà li fossin llegits els salms i ell mateix recitava en català: “Jo, senyor Déus meu, entraré a la teva casa e adoraré al temple sant teu, e em confessaré al teu nom, Senyor. En les teves mans, Senyor, coman lo meu espereit, car tu, Senyor, m’has remut, qui ests Déus de veritat ” (Pere Miquel i Carbo)
Si bé sembla que el Conqueridor era illetrat, res no s’oposa a l’atribució dels versicles i els comentaris esmentats. Pot explicar-ho la seva freqüentació a les cerimònies religioses i, també, la manera com el rei es lliurava de bon grat a escoltar les sentències dels savis i com les encomanava a la seva tenaç memòria.
DESIG DE VERSIONS CATALANES
Les lletres catalanes començaren llur volada l’any 1285, quan Alfons el Liberal, inicià el seu regnat, als vint-i-tres anys. Si per un cantó manifestà les afeccions pròpies de l’edat jovenívola, d’altra banda sorprèn l’extrema cura que atengué la bona administració pública i privada, les relacions diplomàtiques amb els regnes de l’Orient i les seves inclinacions per la literatura.
El 1235 hom traduí la Bíblia al francès. Cinquanta anys després, el seu pare, Pere II el Gran, en posseia una. Degut a unes angúnies econòmiques als darrers anys de la seva vida, hagué d’empenyorar-la. El preciós manuscrit retornà al rei Alfons, el 1290.
L’anomenada que gaudien les versions bíbliques en les llengües romàniques, i singularment la francesa, mogué Alfons a voler una versió catalana. Des de la Çuda de Lleida expedí dues ordres, el Nadal de 1287.
La primera l’adreçà a Pere Marqués, dient-li com enviava Berenguer Fullit a Barcelona, un calígraf expert perquè passés en net el text de l’esdevenidora Bíblia catalana i deixés els espais destinats a les miniatures.
La segona disposició la dirigí al seu conceller Jaume Montjuïc, jurisconsult barceloní de gran competència, el qual fou designat per traduir la Bíblia al català, seguint preferentment la versió francesa. Durant tot el 1290, Monjuïc i els sus dos col·laboradors seguiren treballant, però abans de finir l’any, Montjuïc morí. Segons Carreras Candi, és versemblant que restà enllestida el 1291, just a la mort del Liberal. (Primera traducció catalana de la Bíblia (segle XII) a Revista de Bibliografia catalana (IV), 1904, p. 54.
L’ERUDICIÓ DE PERE III
Pere III de Catalunya (IV d’Aragó), es distinguí en l’oratòria, en la poesia, en la literatura, en la història i en l’astronomia. Fou un dels reis més parlamentaris i que més contacte tingué amb la seva gent. Ell mateix pensava i escrivia lentament els seus discursos, que després esmenava, col·leccionava i feia arxivar curosament. Lector infatigable com era, tenia sempre a punt la frase més oportuna , recollida amb constància de la Bíblia o dels llibres històrics. Perb la riquesa de citacions que feia de l’Escriptura demostrava que la coneixia molt bé i que era el llibre que llegia i consultava més sovint.
La primera vegada que la demanà consta que fou als vint anys, i la volgué en catalá: “cum nos bibliam vestram in romancio scriptram necessariam habeamos”.
No ha d’estranyar-nos pas la copiosa erudició sagrada de la qual estan repletes les seves proposicions, sempre encapçalades per uns versicles adequats a l’assumpte que volia anunciar. En la proposició a les corts de Vilafranca del Penedés (1387) pronuncià un elegant i ben raonat discurs ple d’erudició sagrada i secular, el qual captà la benvolença de l’auditori amb el versicle,
“Inclinate aurem vestra verba oris mei” (que pugi a Déu el meu clam) Salm 77:1. El 1370, Pere III convocà corts a Tarragona notificant a la nació que consultava sobre la defensa, que gents estranyes es preparaven per enviar al seu territori. El versicle que encapçalà la patriòtica proposició no podia ser més escaient: “Hoc autem scitote, quoniam si sciret pater familias qua hora fur veniret, vigiilaret utique et non sineret perfodi domum suam. Ideo et vos estote parati” (Lluc 12:39). El rei plantejà la seva proposició amb la precisió d’un matemàtic, al final, satisfet d’haver-la demostrat, tornà a repetir l’enunciat del problema: “Les quals paraules volen dir: sapiats açò que si lo Senyor de la casa sabia la hora que lo ladre vingués vetlaria e no lexaria foradar aquella. E donchs sciats apparellats. E aquestes paraules dreçant-nos a vosaltres vos dehiem que vetlets en tal manera que los enemichs e ladres no us troben durment mes...vetlats en guisa que puxam dir les paraules que dix Jhesu Christ a sos deixebles: Luc XII, Benauirats són los servents quan los vetlan lur senyor”.
La tradició d’aquesta forma d’oratòria derivada de l’Església, no sols es manifestà en l’exordi de les proposicions regularment recolzades en fragments bíblics sinó àdhuc el final del discurs era semblant a un sermó. N’és un exemple l’acabament d’aquesta proposició: “perque plàcia a nostre Senyor que nos siam axí vetlants en les obres que havem a fer de nostre regiment, e vosaltres en ço que havets a obtenir mitjençant la sua misericordia obtengam daça la sua gràcia e finalment dellà a la sua glòria, Amèn”.
ENTUSIASME PER LA LECTURA
Joan I, l’Amador de la Gentilesa, fou un fervent enamorat del saber clàssic i es mostrà entusiasmat per la lectura. Quan tenia vint anys, el seu pare Pere III pagava per compte de l’infant hereu, un llibre el qual contenia,“los salms penitencials, los credos e altres oracions”. Era capaç de llegir-se tota la Bíblia cada any i cobejà posseir-la en català, en francès i fins i tot, en hebreu. Es delitava en dissertar sobre temes transcendentals com el de la immortalitat de l’ànima amb homes tan il·lustrats com Bernat Metge.
Guillem de Copons, cavallerís de Pere III i de Joan I, traductor del Tresor escrit per Bruneto Latino, dugué al rei Joan, el 1383, una versió francesa de l’obra de sant Agustí: De civitate Deii una Bíblia, com a present del duc de Berry. La primera d’aquestes obres fou traduïda de seguida al català. A la seva biblioteca, al costat de les bíblies i de l’Exposició dels salms d’Innocent III, traduïda al català per Joan Romeu, hi havien llibres d’astrologia, d’història, literatura, novel·la, moral i d’altres.
MARTI L’HUMA I LES ESCRIPTURES.
Feia pocs mesos que Martí l’Humà, cridat a la corona d’Aragó, per la substitució testamentària del Cerimoniós, havia entrat a Barcelona, i deixant la Sicília pacificada, tot seguit se’n va anar a Saragossa per ser coronat solemnement d’acord amb la tradició. Allí convocà corts generals per la primavera de l’any següent, les quals s’obriren a l’antiga Seu del Salvador. Assegut en el soli, amb pompa majestàtica pronuncià un discurs partint d’uns versicles de la primera carta de sant Joan:“Haec est victoria quae vincit mundum, fides nostra” (La victòria que ha vençut el món és la nostra fe) (5:4);en el qual es referí al valor i les proeses dels seus antecessors i a la fidelitat, constància i gestes dels seus vassalls, fent particular memòria de la seva campanya a Sicília. També pronuncià una oració a les corts de Perpinyà (1406), la qual és el monument més famós i brillant de l’eloqüència política catalana; tot l’esperit de llibertat, totes les glòries de Catalunya se sentiren en aquesta proposició. Martí I, és l’únic sobirà del casal d’Aragó que ha dedicat tot un homenatge parlamentari a la glòria del Principat, posant-li davant, “Gloria dicta sunt de tu” (Salm 87:3), que ja predisposa a l’entusiasme. Les citacions de l’Antic i del Nou Testament es barregen amb les dels autors clàssics, molts d’ells portats per primera vegada pel corrent renaixentista clàssic incorporat ja a les lletres catalanes. La darrera proposició del rei Humà és la clau d’or que tanca l’apogeu de la nostra oratòria parlamentaria.
*****************************
En sabíem. De Bíblia. Exactament igual que els països lliures d'ara, és a dir, els protestants. Però tot té remei, la ignorància és vençuda amb l'estudi honest i rigorós. Comencem per l'Èxode per saber com marxar del Faraó espanya.
LA NOSTRA GENERACIÓ HA VISCUT EN DIRECTE I DE MANERA PROU PASSIVA UN GENOCIDI LINGÜÍSTIC PERPETRAT PER L'ESTAT ESPANYOL I ELS MITJANS DE COMUNICACIÓ ADDICTES AL "REGIMEN"
Actualment tot sembla pasteuritzat, artificial, plastificat, com de laboratori. Potser som ja una espècie de laboratori, com les gallines de granja.
M'explique. La gent jove i més si sou de ciutat no ho heu viscut massa (o potser no gens) però quan jo era un xiquet i encara un adolescent, el meu entorn era relativament rural i el valencià que aleshores se sentia era molt més espontani, lliure, natural i rialler que el que sentim ara, les escadusseres vegades que el sentim pel carrer de les ciutats. Era de vegades d'una expressivitat genial, transida d'una llibertat interior que ara la veu desubstanciadora i martelladora de les TVs ha anihilat com tantes altres coses.
Em fa l'efecte que la pressió de les TV i de la progressiva majoria de castellanoparlants ha fet que els valencianoparlants ens reprimim i no parlem d'una manera esplaiada, sinó com a la defensiva i en tensió, i això ens ha tret naturalitat i expressions "de soca".
El context rural dels 60 era ignorant i sovint primari, idiota i mesquí, però alhora graciós, espontani, natural, càlid, entranyable.
Uns exemples:
Al meu barri de la infantesa, que era un barri essencialment llaurador, deien coses tan surrealistes i gracioses com: "Un soldat pela canyes i un gat li arrapa les castanyes". O, l'oncle del meu cosí germà, la família del qual funcionaven encara pel sistema de majoral i tenien les haques dins de casa, insultant algun animal: Fill de pare emprat! (=filldeputa).
Les discusions entre xiquets i encara entre adolescents, tenien una sèrie de retafiles de respostes i contrarespostes ritmades segurament ensenyades i aconsellades per mares i ties. Per ex.:
-Mentira!
-Cadira!
-Agarra un cagalló i estira!
O:
-I a tu què t'importe?
-La camisa que tu portes!
-Més bonica que la teua, que tu no en portes!
O també:
-No em dóna la gana!
-Toca la campana!
-Mitja p'a tu i mitja p'a la teua germana!
Les expressions de confiança entre gent adulta, com la mala llet dels carreters dient a algú: "Tu, cara-d'hòstia!". O el més tranquil: "Ei, caracollons, afanya't!". O bé: "Tu voràs, ja t'apanyaràs, jo ja t'he avisat!".
De matinet, les pescateres amb un carret venent el peix: "Xiqueeeteees!, que el duc (o el tinc) fresquet! Maaabres! Pagell! Sardina fresca, gambes!...". I a l'Horta de València feien: Priau! (Pregau).
Els tocs del campanar dels Frares, a voltes tocaven a mort (com deien als pobles: "-Que qui s'ha mort? -No ningú: un masover"). Si la gent "manegueta de cuina" demanaven "I de què s'ha mort?", els responien: "D'un mal de morir". Quan no ho sabien deien: "D'un còlic miserere" (nom popular de la peritonitis perforada). Les malalties tenien noms populars com "pèl de mamella" (mastitis), "cinc de copes" (síncope), "electrocussó" o "patatús"...
D'altres el campanar tocava a boda, bateig, comunió, o nomenari... Un frare pel carrer seguit de tota la xicalla cridant: "Homes i dones al sermó! Tots al nomenari!..."
Personatges populars. Gent pelant-se: "Eixe (o eixa) és un(a) manegueta de cuina". Un manegueta de cuina era un "romancero" (parlador, xerraire) que anava de casa en casa contant coses d'uns o d'uns altres (sovint coses que havien sentit, inexactes, tergiversacions, exageracions...), que acabaven en tota classe d'embolics i amb algú o alguna presentant-se en casa del manegueta i dient-li: "Escolta tu, què vas dient per ahí de mi..." (demanant explicacions). Al final tots acabaven barallats, i hi havia gent que no se saludaven pel carrer: "En eixa jo no me parle".
Algun home del carrer que a voltes cantirolejava l'Himne espanyol amb una lletra inventada, ridiculitzadora (potser eren de família republicana?, sonava a venjança verbal-artística mig autoreprimida): "Arriba espanya, mon pare té una canya p'a pegar-te al cul, perquè eres un gandul..." (sé que en distints pobles n'hi havia diverses versions).
La psicologia nacional autocentrada. Hi havia:
els valencians ("valencians i catalans, cosí-germans"),
els "xurros" (generalment referit a aragonesos o de comarques no-valencianoparlants del PV, però també a voltes simplement a valencians de muntanya, i per als més radicalitzats: "En passar la via, tots xurros").
i els "castellans" (per ex. un andalús era també un castellà perquè parlava en castellà i venia dels regnes "de Castella"). Els primers xiquets que venien de l'Espanya profunda a voltes ens deien: "Pero qué habláis, francés?".
"Els xurros, com són tan xurros, al cresol diuen "candil", a la finestra "ventana" i al julivert... "perejil"!". Clarament un valencià havia de parlar valencià. De quina ciutat o regió eren els qui parlaven castellà? Sovint ni ho sabien, a voltes deien simplement "Ai, jo què sé, de la xurreria!"
El meu avi matern -quan jo plorava i gemegava- dient-me: "Quin advocat de putes pobres seràs tu!" O dient a la dona quan els llauradors acabaven la faena o venien a saludar-lo: "Centeta, amanix el cafè i rebenta'l amb conyac!" ("rebentat" era el que ara diuen "carajillo" i al Principat, copiant de "carajillo", ara diuen "cigaló", però en una cançó Serrat en diu "un perfumat").
O també al maset, dient als gendres: "Pepito, tira un parell de coets p'a que sàpien que encara estem vius". O a mon pare: "M'ha deixat amb els collons penjant!".
O el meu avi patern que no volia tindre tele, i tota la família el consideràvem "un home antic" (an Oldfashioned Man). Però simplement era un visionari incomprès, un dissident que no sabia expressar-se prou perquè era mig analfabet, havia nascut masover i havia dut ramals des de les muntanyes a la costa durant la seua adolescència. Quan li preguntàvem per què no volia tindre tele, ens responia que perquè allí no eixien més que "borinots". "Vos faran creure que els burros volen". Com així ha estat. Mon avi era un filòsof. Què és un filòsof? És un home qui oposa la natura a la llei; la raó al costum; la pròpia consciència a l'opinió pública; i el propi judici, a l'error (Chamfort, 1741-1794, moralista il·lustrat francès).
Sent parlar la gent jove (quasi sempre en castellà) i em semblen de plàstic. Em cou i m'entren desficis i em fa ois com parlen i el que diuen.
Ens han rentat el cervell de tot allò propi i natural i ens l'han omplert de modes estúpides, innecessàries, absurdes i psicològicament desestructuradores i autodestructives, iguals des del Bronx fins a Xanghai. És una psicologia de l'anihilació mental i del genocidi cultural. "Com en una sopa, tots uniformats...", que diu el tango Cambalache.
Sols que els nostres uniformes són de colorins. L'agència de publicitat "Ruthrauff and Ryan" es vantava de l'èxit obtingut en seguir l'exemple d'editors i directors de cinema, i dels "best sellers", i instruïa el seu personal perquè ajustassin les seves redaccions segons una denigrant però inderfugible realitat: "Després de tot, els homes i dones de la massa es caracteritzen per una increïble estretor mental. Durant la infantesa se senten atrets per les coloraines vives, la lluentor i el soroll. I en l'edat adulta mantenen unes reaccions bàsiques sorprenentment semblants" (Tomás Lòpez, "Aproximación a la telenovela").
Sobretot ha estat l'obra malèfica de les TVs i del marketing, aprenents de bruixots sempre. Als Consells d'Administració de les TVs el que hi ha bàsicament són representats de la Banca. Són els Bancs els qui ho controlen tot i ens diuen el que hem de pensar a través del seu electrodomèstic orwellià creat a tal fi.
"No ens hem de deixar fer esclaus d'ambicions i desigs que no tenim i que els mediocres ens suggereixen a fi de dominar-nos" (André Maurois).
"Un heretge és algú qui guaita amb els ulls propis (Gottohold Ephraim Lessing):
Aquest estiu, a la Biblioteca de la platja dos vells xerraven: -És que amb això del Mundial se n'han passat molts pobles!
-Dispensen que els entre jo - els faig -, és que per les teles sempre ens diuen el que hem de pensar.
-Uuh, ja ho crec, això està més clar que l'aigua...
"Perdre la individualitat propia i esdevenir un simple engranatge d'una màquina, és impropi de la dignitat humana" (Mahatma Gandhi, cap independentista noviolent i devot).
"Tinc la impressió que actualment duem a terme un genocidi lingüístic. No deixem morir només els arbres, sinó també les llengües dels homes. En aquest segle (XX) han desaparegut ja més de mil llengües. Si això continua, en menys de cent anys la majoria de les cinc mil llengües actuals s'hauran extingit. Les llengües no són només instruments, sinó que cada llengua és un món sencer no solament una cosmovisió. Cada llengua és una riquesa de la vida humana" (Invitació a la saviesa, p. 60, de Raimon Panikkar).
"Monolingüisme, colonialisme i intolerància estan íntimament relacionats"(Pau i interculturalitat, p.50, de Raimon Panikkar).
