miozz mirades

Avui, quan vingueu al parc de la Rambla Solidaritat per gaudir de la festa que fa mesos que prepara tota una pila de gent del barri, entitats diverses i veïnat, pugeu fins dalt de tot, atureu-vos un moment, i pareu l’orella. No feu cas d’aquella placa que diu que el parc va ser inaugurat per l’Albiol fa unes setmanes, perquè el parc, ho sap tothom, és molt més antic. La placa es refereix a una remodelació actual que s’ha fet al parc – a esquenes dels veïns, per cert, amb qui no es va comptar ni abans ni després, ni tan sols a l’hora d’inaugurar aquesta remodelació, ho podeu llegir aquí – és una placa molt criticada perquè a part de ser una despesa innecessària, no recull cap dada sobre la història del parc. Pregunteu-li coses al parc, en té moltes per explicar-vos. Potser podeu començar preguntant a què es deu el seu nom. Parc de la Solidaritat. Gireu-vos cap al nord i observeu un bloc d’habitatges força diferent de la majoria de blocs de pisos, són els pisos de la Cooperativa… què significa aquesta cooperativa? Té a veure amb alguna fàbrica? És l’edifici de pisos més antic del barri, o potser no?

Escolteu al parc, té moltes coses per explicar-vos.

Us parlarà dels anys 50 i d’abans, de com aquell espai descampat ja servia per fer-hi vida social entre els centenars i milers de nou pobladors d’aquella zona de Badalona de terra argilosa que havia acollit vil·les romanes, vinyes, bòbiles i alguna casa d’estiueig, i que havia estat punt d’arribada de la primera onada migratòria dels anys 20.  Us parlarà de festes i celebracions. Però sobretot us parlarà dels anys 70, quan la força de la segona onada migratòria, l’especulació i els plans desarrollistes del franquisme omplien la Serra d’en Mena de grans blocs de pisos i les famílies de la cooperativa van adonar-se que si no ho aturaven aquell barri no tindria res més que blocs de pisos massificats. Calien espais. Calien serveis. El parc us parlarà de com les dones i els homes de la zona van ocupar aquell solar destinat a la construcció d’un altre bloc, de com van lluitar i guanyar terreny a les màquines i als blocs de ciment, de com van transformar el material de construcció en bancs i jocs per a infants. Us parlaran de torns després de la jornada laboral, de fer pinya, de col·laboració incondicional, de lluita per un entorn més humà… per això van decidir posar-li aquest nom, Solidaritat…

Tot just ahir acabàvem el trimestre amb les exposicions orals que fan els alumnes dels seus Crèdits de Síntesi. En el meu cas, amb els alumnes de 2n d’ESO de l’Institut Júlia Minguell es tracta d’un projecte que els fa descobrir la memòria històrica que amaguen les pedres, carrers, parcs i alguns edificis del seu barri. Una memòria històrica fonamental per entendre com hem arribat on som i posar en valor el patrimoni del barri, un patrimoni que inclou l’alta implicació veïnal en cada conquesta de drets, en cada millora de les condicions de vida. Cal que els joves que avui es formen mentre creixen en un barri molt digne, amb molts equipaments i parcs, sàpiguen que la majoria d’espais públics que ara ells poden gaudir no hi serien si no hagués estat per la valenta acció de les veïnes i veïns que ja als anys 70 van començar a mobilitzar-se. Perquè de seguida es van adonar que si no s’aturava la ferotge construcció que omplia de blocs de pisos tota la Serra d’en Mena, no quedaria espais per a res més.
Amb aquest projecte de síntesi (inclou matèria i objectius curriculars de totes les àrees) l’alumnat estudia com s’ha anat transformant el barri de Llefià al llarg de la història. I el fem en col·laboració amb l’Arxiu Històric de LLefià, i amb la Comissió de Cultura del barri. Amb metodologia d’Aprenentatge i Servei. És una de les accions educatives que més m’omple, em motiva i em satisfà d’aquesta etapa docent actual que desenvolupo al Júlia, etapa que em permet aplicar alguns dels principis d’aquell Pla per la Llengua i la Cohesió Social – amb plans educatius d’entorn inclosos – que dissortadament el Departament d’Ensenyament ja ha deixat de prioritzar.  Una acció educativa que m’arrela cada cop més a Llefià.

Avui, quan vingueu a la festa que es fa al Parc de la Rambla Solidaritat escolteu-lo. I pregunteu-vos quin sentit té que un ajuntament – la casa del poble – posi traves i vulgui impedir als veïns celebrar aquesta festa. Pregunteu-vos també perquè l’alcalde es gasta diners deixant un rastre de plaques mentideres… Tan important és trobar respostes com fer-se les preguntes que cal.

(la imatge correspon a la placa modificada pel veïnat per fer justícia a l’autèntica història del parc, modificació que lamentablement només va durar algunes hores…)

Pensar globalment i actuar localment. Per tercer any, a l’Institut Júlia Minguell de Llefià fem una immersió a la història del barri amb l’ajuda d’una entitat veïnal amb la que col·laborem, l’Arxiu Històric de Llefià. Aquest projecte el vam començar a pensar i a dinamitzar després de posar en comú inquietuds i necessitats en Toni Flores i jo, tan bon punt vaig saber que ocuparia plaça a l’institut del barri. Amb en Toni havíem compartit espais de lluita pel dret a espais de participació juvenil (quan tot estava per fer i tot era possible en aquell despertar de finals del franquisme en una ciutat especialment castigada per desarrollisme) i sobretot espais de lluita antimilitarista. Després, en la mútua etapa veïnal compartíem ser una nota discordant en aquell paradigma veïnal imperant, absolutament partidista, posant, cadascú des del seu àmbit territorial, un èmfasi molt especial en els processos i la construcció d’espais de participació veïnal. Ja més tard, portada pel compromís per la cohesió social mitjançant Òmnium, ens vam tornar a trobar a la plaça pública (concretament a la de Trafalgar), cuinant complicitats. I per això va ser tan fàcil posar-nos a treballar plegats en un projecte que va molt i molt més enllà del que pugui semblar en aparença.

Any rere ant constatem un fet innegable: la gran majoria de nenes i nens que viuen a Llefià, fins i tot havent-hi nascut, no coneixen res de la història del seu barri. Coneixen ben poc de Badalona en conjunt, i en molts casos se la senten poc seva. Però del barri on passen tantes hores ho desconeixen gairebé tot, més enllà de saber-s’hi moure i localitzar alguns equipaments, parcs i serveis. I és innegable que per fer vincle amb l’entorn, per sentir-se’n part, per enfortir el sentit de pertinença, cal conèixer. Per estimar, per valorar, cal conèixer. Per tenir criteri i opinar, cal conèixer. Cal saber com s’ha transformat el barri des de l’època romana fins ara, cal entendre perquè és com és, com l’ha configurat cada etapa històrica – especialment a partir dels anys 50 del segle XX – i el paper que hi ha tingut la implicació veïnal, els moviments associatius, les reivindicacions dels 70 i 80…

Aquest projecte és una gran inversió en ciutadania conscient i en sentit de ciutat. Després de fer-lo les i els alumnes – i en alguns casos també les seves famílies – ja no poden mirar els carrers, les places i els blocs de pisos de la mateixa manera. Aprenen que darrera de cada porta, i sota de cada pedra hi ha un munt d’històries, un munt d’història, que els ajuda a entendre, a pensar, a tenir criteri.

Estic contenta perquè ja hi tornem a ser, ens porta una enorme feinada, però és una enorme satisfacció poder-lo tirar endavant!

 Abans d’iniciar la seva primera actuació de la temporada, els Castellers de Badalona van aixecar un pilar de dol dedicat a en Dani.

Impressiona, i molt, veure com s’enfila un pilar de dol. Gralles mudes, silenci absolut. En Dani feia molt que no formava pinya a plaça, exactament 12 anys, que són els que fa del seu ictus brutal (es complien dos dies abans de l’actuació de la colla). Però no poder formar pinya físicament no li impedia fer-ho presencialment, essent a plaça, vivint les diades, vibrant amb el toc de les gralles. Seguint amatent, emocionat a voltes, la pujada de cada castell. Ves a saber amb quins pensaments, quins records, quina enyorança. O potser només emoció i interès per l’espectacle, el repte, la proesa. Però una cosa era innegable, a plaça en Dani connectava plenament i gaudia. La seva cara ho demostrava. I en Dani, a plaça, se sentia formar part de la festa, i de la colla. Així el veu fer sentir sempre, Colla Micaco, perquè fins i tot en els primers anys, quan la seva capacitat d’interacció era mínima, mai veu deixar de saludar-lo, parlar-hi i mostrar-li la vostra amistat, el vostre suport. I diumenge veu demostrar com es manté aquest sentit de família castellera, aquest afecte, respecte i homenatge cap als companys que n’han format part.

Inevitable pensar, mentre l’enxaneta puja, en com de dur i cruel és el que li va passar a en Dani. Inevitable deixar fluir la tristesa. Una tristesa fonda i serena banyada amb la llum vivificant d’aquest sol primaveral que ens regala un matí de diumenge preciós. El seu fill petit, que en tenia 6 quan son pare va sobreviure al vessament que li/ els hi canviava radicalment la vida, difícilment pot recordar-lo vestit amb la camisa i la faixa, participant d’aquest acte de construcció col·lectiva. Difícilment. Però sí que pot recordar la bona cara amb què en Dani contemplava els castells des de la seva cadira de rodes – al principi amb ell assegut a la falda -,  i el que segurament no oblidarà mai és aquest pilar de dol que s’enfilava dins d’un silenci eixordador, aguantat per una pinya d’emocions, una pinya de gent que l’estimava, el recordava.

Quan perds algú que estimes les mostres de condol no t’estalvien res, però conforten molt. Conforta sentir que aquesta estimació és compartida. I que aquella persona segueix viva en el cor i la ment d’altra gent. Un petit toc de gralla indica a l’enxaneta que pot començar el descens, i altre cop el silenci absolut. El pilar es desfà lentament, com lentament reconduïm la vida de cada dia ara sense ell.

Gràcies colla, gràcies Castellers de Badalona. Ha estat un gest d’alçada!

Ja en parlàvem quan creixíem políticament des de les taules i reivindicacions de l’Assembla  de Catalunya, els moviment d’esplais (Coordinadora de 34 Esplais de Badalona), el primer  Consell local de la Joventut i les reivindicacions contra l’exclusió i la marginació social als principis de la refeta postfranquista. Quan esmenàvem amb accions els errors i mancances d’un urbanisme poc humà en una ciutat marcada pel desarrollisme franquista, i guanyàvem espais i locals de participació ciutadana, veïnal procurant alhora cosir una ciutat sense estructura. Quan la pintàvem sencera contra l’OTAN i contra l’empresonament d’insubmisos amb els pinzells del pacifisme antimilitarista. Quan lluitàvem per recuperar la nostra llengua tants anys prohibida i maltractada, i pels drets lingüístics d’accés i ús del català per a totes les badalonines i badalonins sense discriminació d’origen. I quan acampàvem a Montigalà (parc que volíem forestal) o a la Vall de Betlem (contra el golf) per salvar-los per al poble. I quan ens mobilitzàvem reclamant escola pública catalana i de qualitat als barris on en faltava. I quan ens mobilitzàvem i treballàvem per una Badalona de totes i tots contra la xenofòbia, per la cohesió social. I contra les barreres arquitectòniques, i a favor d’una mobilitat més sostenible, i d’una altra forma de fer cultura, i d’una comissió de festes participativa, i pel dret a decidir  i …, i…/…

Construir ciutat és tasca que pot fer-se (i cal fer) des de dins de les institucions i des de fora, i  molts de nosaltres havíem optat per fer ciutat des de fora de l’ajuntament. Des del poble. La societat civil. De vegades col·laborant constructivament amb els qui hi treballaven des de dins, de vegades pressionant des de fora. I sovint ens imaginàvem com podria ser l’ajuntament si el féssim funcionar “nosaltres”, perquè ja molt aviat, malgrat la conquesta dels primers ajuntaments democràtics nodrits amb persones compromeses amb el fora, ja molt aviat va començar aquesta consciència del nosaltres i vosaltres, els de fora i els de dins. Com si l’ajuntament perdés l’essència de ser la casa del comú, la casa del poble. Com si la distància entre els qui entren al govern municipals (molt sovint connectats inicialment amb el fora) i la realitat de la ciutat, s’eixamplés. Inevitable i injust en el cas de polítics amb un alt grau de compromís de servidors del poble,  però més que justificant també en molts altres casos.

En parlàvem, mig seriosament, mig fent volar coloms. Però el pas no el fèiem mai. Alguns s’hi incorporaven com a tècnics, alguns com a polítics. Però la majoria seguíem treballant des de fora. Alguns des dels dos llocs. Jo m’he mantingut sempre a fora. Aquest nosaltres des de fora canviant, sempre ha inclòs pluralitat i transversalitat. I s’ha composat d’una gran barreja d’espais de treball i de lluita amb una gran barreja de militàncies socials sense sigles de partit, i amb militàncies socials amb pertinences a sigles polítiques i fins i tot amb pertinences polítiques sense militància social.  I ha combinat moments de col·laboració estreta amb l’ajuntament, construint col·laborativament, i moments d’absoluta confrontació. Són més de 30 anys d’ajuntaments democràtics, hi ha hagut molts escenaris, hi ha hagut lloc per a tot. No cal dir que la distància entre el fora i el dins, entre el nosaltres i vosaltres, s’ha anat degradant els darrers anys fins al moment actual, en què l’ajuntament actua molt sovint i de forma descarada a la contra del seu poble. En què ens governa un partit contrari al bé comú avalat per una oposició que no el frena.

Jo he escollit de sempre – com moltes altres persones actives a la ciutat – el fer política de ciutat des de la militància a moviments socials, associatius i al carrer (no institucional) i sense pertinença a cap sigla política (no partidisme). Ha estat la meva opció sostinguda en el temps, un alt compromís amb la ciutat, des de diferents àmbits. construint alternatives des de moviments transversals. No m’he lligat mai a cap sigla política i m’he sentit còmode mantenint-me’n fora, fins i tot mantenim-n’hi ben lluny. Durant els meus anys més veïnals la no afiliació desconcertava, i d’aquesta raresa en vaig fer virtut. En un món (el veïnal) majoritàriament dominat pel partidisme (parlo dels anys 90)  ser independent m’atorgava un plus de credibilitat. I una llibertat a la que mai he volgut renunciar. Per això era difícil que jo entres mai a fer ciutat des de dins la institució, perquè el peatge d’haver-ho de fer vinculada a la disciplina d’una partit, o vinculada a aquest encara que fos com a independent, era per a mi un peatge massa alt, inassumible. M’hi negava.

La credibilitat i llibertat que he posat al servei de diferents causes de transformació, treballant des de “baix”, des de l’associacionisme, des del carrer, la plaça pública, lluitant pels canvis locals des de “fora” de l’ajuntament però tenint-lo en compte com al comú que és i hauria de ser, i amb una mirada ampla, gens viciada pel complicat món dels budells del joc polític partidista, m’ha permès fer molta feina. Com a moltes persones que han mantingut aquest mateix perfil. A la ciutat en tenim una pila. I aquest pensar en com funcionaria l’ajuntament, la institució, si la gent amb consciència política de ciutat forjada al carrer des del no partidisme hi entrés, ha estat un imaginari personal i col·lectiu recurrent. Som persones que rebem sovint la pregunta: per què no et presentes?  I que hem rebut, també, propostes per fer-ho com a independents a llistes diverses. No és estrany que els partits busquin incorporar a persones que demostren compromís i treball per la ciutat. Cal renovació, no pot ser que a l’ajuntament hi hagi sempre els mateixos. Són veus que s’escolten sovint al carrer. Però jo personalment no havia fet el pas. Pel meu convenciment que podia ser més útil fora que dins, i mantenint-me allunyada de sigles, i per les circumstàncies familiars que en els darrers dotze anys han marcat les prioritats de la meva vida, prioritats que no m’han impedit seguir activa a la ciutat però sí que m’han impedit prendre segons quins compromisos.

Però estem en temps de canvis. D’una banda ara els canvis sociològics i la nova forma de fer política donen força a aquest imaginari. Nova política. Moviments d’unitat popular. Coalicions ciutadanes. Pluralitat. Suma de sensibilitats. Nou municipalisme (en parlo aquí). Una plataforma plural amb un projecte de ruptura que m’il·lusiona fermament. D’altra banda, en el meu cas, les circumstàncies familiars (dissortadament) han canviat. I finalment una circumstància ineludible que em motiva especialment: una circumstància pròpia de Badalona 2015: aquesta legislatura l’oposició ha estat un desastre i no ha aconseguit aturar la política de pèrdua de drets aplicada pel govern. Cal un canvi ja, no podem tenir una Badalona del segle XXI governada per la dreta que beu de les FAES, que recentralitza i retalla drets conquerits amb tants anys de lluita. No podem mantenir una Badalona, ciutat obrera i d’immigració, dominada per un partit xenòfob, expllotador i expoliador.  I no podem tenir la 3ª ciutat catalana d’esquenes a la construcció d’una República Catalana, en plena revolució pel model d’estat.  (Aquí més informació! sobre el projecte GUANYEM).

Afeblits els meus principals escuts de protecció contra la proposta de presentar-me a eleccions municipals, he acabat decidint que aquesta vegada sí tocava seguir treballant igual, o encara més, però ara des de dins de l’ajuntament. Només es manté una reticència. Sempre deia que tampoc ho faria fins que es pogués votar amb llistes obertes, llistes obertes que permetessin a tothom (inclosa a mi) escollir persones de diferents llistes. Aquesta circumstància no es compleix i complicarà la decisió de vot a moltes persones, com ja va passar a les darreres… Ho mitiga el fet que la llista que encapçalo sí que ha estat decidida a partir d’unes primàries obertes i amb consens assembleari. Pel que fa a la decisió de vot a una llista sencera, el dia de les eleccions, tornarà a ser com sempre, tothom decidirà el seu vot atenent a les propostes i a la confiança que ofereixi cada formació en el seu programa…

Doncs bé, ja us ho explicat. Ja he contestat a tantes preguntes. Alguns em feliciteu, i em dieu, ja era hora! D’altres no em dieu res, incomodo apareixent en escena quan ja hi havia els actors coneguts de sempre amb els papers més o menys repartits, D’altres em renyeu, d’altres m’alerteu, ja saps on t’has posat? I jo us contesto perquè m’he decidit a passar del fora al dins.

Aquest és el meu darrer article a EL TOT. Municipalisme emergent, temps de canvis també a Badalona

A les eleccions municipals passades un total de 54.384 persones no van votar la llista del PP encapçalada per l’actual alcalde, escollint altres opcions, i 74.714 no el van votar perquè es van abstenir. La nostra ciutat que en l’actualitat té gairebé 220.000 habitants està governada per una opció política votada només per 26.920 del total de les 156.018 persones que tenien dret a vot en el cens de 2011.Un 17,25%.de vot va obtenir representació i el govern, i la voluntat diferent o contrària del 82,75% (129.614 persones, sumant-hi la majoria silenciosa – que es va abstenir-) va obtenir una confusa i pobre gestió dels seus vots i no vots. És una mirada sobre els resultats que em sembla molt interessant de fer ara que s’apropa una nova consulta electoral per escollir el govern municipal. Sovint el resultat a la composició del govern s’allunya molt de la resposta a les urnes, hi ha una delegació de la voluntat que després s’escapa de les nostres mans. I després hi ha la forma com es governa i l’incompliment sistemàtic de promeses electorals…
Aquesta és una de les perversitats de la democràcia representativa que més alimenta la creixent desafecció política. La ciutadania observa atònita des del carrer com cada vegada hi ha més distància entre els organismes de govern i el poble, fins i tot amb l’organisme més proper, el local, i la distància entre el que passa dins (també de l’ajuntament) i el que passa fora es va convertint en un abisme absurd: una pèrdua de diàleg amb les necessitats reals del poble, de la ciutadania, dels veïns i veïnes; un desajust de prioritats i una pèrdua de consens sobre les normes del joc polítc; insuficient control democràtic; falta de transparència que ha permès a tots nivells, la corrupció generalitzada… .
L’esclat gravíssim de corrupció política que estem vivint es fa més punyent al coincidir amb un moment en què la cruesa de la crisi econòmica i la seva mala gestió ha comportat tant patiment i increment d’injustícia social.I això té dues conseqüències directes: Una en negatiu, la pèrdua de credibilitat del sistema polític, i una en positiu, la reacció participativa de la ciutadania. D’una banda la desconfiança en les institucions democràtiques i en els representants electes, la generalització del desprestigi i la creixent idea que cap polític pot ser honest és una perillosa esquerda als pilars de la democràcia. D’altra banda l’augment de la consciència ciutadana i el seu grau d’implicació i mobilització, el nivell d’organització popular, la cerca i posada en marxa d’alternatives reals i en definitiva l’emergència de moviments participatius i reivindicatius massius que depassen els límits del partidisme polític clàssic, és un indicador clar de revitalització democràtica. I la seva evolució amb empoderament cap al compromís polític obre un nou escenari amb poder transformador. Sobretot als municipis, on la gestió local és més propera i factible, la irrupció de noves formacions que provenen del teixit popular i pretenen entrar a la política local per millorar-la és una realitat constatable. A Badalona també. L’existència de Guanyem Badalona és una nova aportació democràtica, una nova manera d’entendre la política que il·lusiona. Pronostico que de ben segur l’abstenció baixarà!