Ahir al migdia, dinant a
casa, al meu fill el feia somriure la curiosa situació comunicativa
provocada per l’intercanvi de missatges glosats, via mail,  entre
persones adultes que no
ens coneixem. Escriure amb quartetes rimades s’ha convertit en un hàbit
freqüent entre les persones tocades per la glosa, especialment en
estats dels facebook, en piulades (ho podeu veure als Garrotweets que
espurnegen el twitter des de fa temps) i també, sovint, en missatges de
correu.  (segueix)

La poesia oral improvisada (nom que també està rebent aquest art) no
s’acostuma a escriure – es crea al moment – però
fer-ho ajuda a practicar la tècnica, i és una temptació molt divertida.
Aquest cap de setmana la confluència de diferents esdeveniments m’ha
confirmat el que fa temps que intueïxo, (que aquest art antic és un
autèntic patrimoni dels joves- en un sentit ampli de joves -), i sota el màgic record de Calaf m’he inspitat per raonar-hi una estona.

Aquest any no hem pogut anar al Desfoca’t, a Calaf, i ens hem perdut la LLiga. El motiu? ens ha coincidit amb les Festes de Sant Lluís, al barri Manresà de Badalona. Curiosament és aquí on l’any passat es va estrenar el “La conya marinera, Badalona Glosa” amb gran èxit de participació, amb dos concursos (novells, i també experts) i amb un públic molt nombrós. L’actuació es va inscriure dins la tarda clàssica d’havaneres per als avis del barri, i es va provar l’invent de canviar les havaneres per la glosa. Malgrat l’espectacle va agradar, no s’ha repetit: els avis (i les àvies) s’estimen més les havaneres, i si es vol repetir amb la glosa caldrà buscar-li espai propi. El vespre de diumenge, escoltant les havaneres en la fresca i plàcida placeta del manresà vaig trobar singular que un art antic com aquest, d’arrel tradicional, agradi molt més als joves que als vells. Està clar que aquí se n’ha perdut la cadena transmissora, i a diferència del que passa sovint, són els joves els qui ho han rescatat, s’ho han fet seu… i no troben prou quòrum entre els més grans…

El mateix cap de setmana viatjo pel web del projecte ARCE – ara ja hi ha vídeos penjats, és molt impressionant – i no puc deixar de pensar en aquesta idea dels joves, dels joves que s’ho fan seu, que ho reben del no res – alguns en tenen referències, però pocs – i que adquireixen la tècnica amb una facilitat increïble.

Tot just fa quinze dies, al Parc de Can Solei, improvisàvem un taller de garrotins davant 400 persones, a la Festa Som Cohesió dels Quedem? d’Òmnium, i el resultat va ser, també espectacular. Aquí es van donar tots els ingredients: hi havia una intenció molt clara per DIR, per transmetre coses (aquí en teniu un recull); els qui s’estrenaven cantant garrotins eren alhora novells en l’ús de la llengua catalana; la sintonia entre les persones que participaven era màxima, els garrotins van actuar com un catalitzador de la cohesió, i es respirava molta gresca. Aquesta facilitat, aquesta connexió amb el poble i aquest convit a improvisar en públic sense tenir-ne expertesa és una altra de els coses que em fan rumiar.

I la quarteta d’en Farri al 2.0 (per cert, de l’equip guanyador!), “Dels glosadors, l’avantguarda,/amb empenta, alè i baf,/ens veiem aquesta tarda/al casino de Calaf!” em porta a un altre fil reflexiu. És cert que tothom s’hi pot atrevir, és cert que a diferència de les tradicions insular i valenciana, al Principat no hi ha la figura del mestre glosador com a categoria, i s’impulsa que la improvisació surti “de sota”. Però també és cert que no tothom hi té la mateixa traça, i que a mida que es practica i es va consolidant un estil propi, es pot anar parlant d’algunes “figures”, de persones que ofereixen un nivell que garanteix “espectacle”. No només pel com diuen les coses, sinó per què diuen.

A mi m’agrada la glosa irònica i crítica, amb temàtica política i social, sobretot. També la més intrascendent, la feta de gags de qüotidianitat, la de comunicació a l’ús, tot això també m’agrada. I la més poètica. I la informada. Se’m veu el llautó, hi estic ben enganxada!

Dues reflexions per tancar:

1. El plaer com a motor motor per fer, motor per enganxar-se, motor per… parlar una llengua, per fer-la servir per dir coses. El paper del plaer en això de fer-se “adepte” de la cançó improvisada és inqüestionable, especialment quan estem parlant dels JOVES. Sobre això reflexionava fa temps, (ho podeu llegir aquí, “improvisar:el plaer d’ús lingüístic” ) i també hi jugava una mica (a “quina xalada!”)
Potser perquè ma leva agenda personal i ciutadana està sempre molt carregada de responsabilitats, valoro d’una forma especial aquest descobriment, aquest espai entre íntim i públic, entre esbojarrat i intel·rectal, entre compromés i distès; sempre lúdic, sempre gratificant, sempre vivificant… I observo, i veig, i penso, que, en general, a tots ens passa igual: qui ho tasta hi troba el gust!

2. Els joves s’ho fan seu, només cal que ho coneguin. A diferència de moltes altres coses que s’intenta promoure entre el jovent, aquesta s’escampa sola. Fàcilment. Hi va haver un moment, quan des del Departament d’Educació es va començar a treballar conjuntament amb la gent del món glosaire del Principat i es va començar a promoure la glosa a l’escola d’una forma decidida, que es valorava més òptim limitar-la a primària i reservar per a secundària el rap, el hip hop. Però només va ser un moment. No és pas incompatible, tot té el seu espai. Però l’aposta feta des del SIUL per presentar i seguir el projecte ARCE(en Pere Mayans en parla una mica aquí), o per tirar endavant un grup de treball de professorat de secundària, és una aposta valenta i molt rendible. Ja se’n comencen a veure els fruits (podeu seguir l’actualitat de la improvisació al món educatiu des de “La glosa a l’escola, a Cor de Carxofa”) . Una reflexió important: és més fàcil introduir un gènere totalment nou, com aquest, que va directament associat a la nostra parla, que no pas catalanitzar el rap, que també és possible, però ofereix més resistència.

3. La temàtica importa

grip, grip grip grip, grip
grip, grip grip grip, grip….
De sobte Berga i les 12 hores han quedat lluny: els calfreds de la febre – febrada!- i l’atonyinament muscular propi d’aquestes circumstàncies recomanen fer repòs de veritat. I per si hi havia alguna temptació de disidència, el sentit de la responsabilitat el neutralitza: s’encomana molt, diu el doctor. Ai l’as! Sort que malgrat la febre, el cap de moment no pateix – no cridem el mal temps! – i em puc permetre llegir, escriure. Quin privilegi! L’alteració primaveral a part de a la salut, ha arribat al món glosador, i això volia que es notés al bloc, ostres, quina rebrotada a per tot! És com l’herba del meu jardí, que no para de créixer, amb tanta pluja aquest hivern. Impressionant. Impossible indexar-ho tot, sort de la feina de Cor de Carxofa, que deunidó el que captura al seu web... 

• Un dels terrenys on l’alteració es fa notar, i força, és l’escolar:
• • precisament avui, i des d’ahir i fins demà, hi ha la primera eclosió d’un projecte escolar del que en sentirem parlar:El PROJECTE ARCE.  Aquest curs s’ha començat un projecte sobre
    cant improvisat amb el suport institucional (Departament Educació – Ministerio ) que fan conjuntament l’institut Montgrí, amb  l’institut Sineu de Mallorca,
    l’institut l’Om de Picassent (València) i l’institut Mar d’Aragó de
    Maella (Aragó- Franja de Ponent). Els dies 24, 25 i 26 de març hi ha la trobada a Picassent. L’objectiu d’aquest projecte és
    treballar el cant improvisat (bé, nosaltres en diem canço improvisada) des de diferents punts dels Països Catalans, a partir del que marca  la tradició de cadascun d’aquests
    llocs. Aquí podeu trobar més informació.

• CORRANDESCOLA – LINGUAMÓN: s’està coent encara, però en sentirem a parlar ben aviat!
• Grup de treball de professorat de secundària, també endavant!

I pel que fa a les milers de propostes glosadores arreu dels Països Catalans, a banda de els que destaca Cor de Carxofa (destacar avui el Les glosades compartides  a Mallorca) afegir iniciatives més locals, inabastables, que inverteixen la dita dels dies i les llangonisses. N’escullo tres

– les peticions de suport a actes de Barcelona decideix ( a l’abril peticiona mil!)
– el vespre de versets a Badalona (curiosa iniciativa, amb gràcia!)
– el taller de rap i glosa a Sant Cugat

Doncs au, a deixar-se sacsejar per la glosa, encara que sigui des d’una pantalla i fent bafus des del llit ;-(

Torna Transglosadors, (a la web de Cor de Carxofa hi podeu trobar més informació), i torna en un context en què sembla que la cançó improvisada trenca tots els motlles. Quan farà aviat tres anys vaig escriure per primer cop sobre aquesta forma de cantar- a improvisada, una cançó que es reinventa i torna – dubtava sobre si el meu pronòstic era o no massa entusiasta. La cultura popular té això, que quan és autènticament popular qui mana és el poble. I el poble, i especialment la gent jove, s’ho fa seu, i sense encotillaments acadèmics, l’interés i la pràctica de la cançó improvisada creix i trenca motlles d’espai ocupat – espai entès de forma literal i metefòrica -, ja sigui per desbordar convocatòries, per entrar al món 2.0, per formar part d’un cicle potent com Expressió Directa , o per interessar a públics d’un espectre ampli i transversal. Però de la glosa al hip hop (transglosadors) trenca a més alguns esquemes en posar al mateix pla aquest gènere tradicional i l’improvisat més underground. Un combat que convé no perdre’s, i que se suma a una nova Jornada de Lliga. Tot plegat convida a passar la tarda-nit de dissabte a La Farinera del Clot. Podeu comprovar-ho tastant el gust que va deixar en anteriors edicions (rap, glosa, i altres plaers al cor del clot)

En un vermut improvisat d’un improvisat migdia de diumenge, xerràvem de la complexitat d’aplicar models organitzatius propis de l’associacionisme clàssic, a una organització dedicada a l’improvisació. Bromes del joc de paraules a banda, és cert que per molt que calgui bastir estructures de funcionament per tirar endavant alguns objectius consensuats i per poder materialitzar l’organització d’un calendari d’actes de quantitat i qualitat remarcable, en el fons la moguda glosaire té en si mateixa un grau molt alt d’improvisació. Al vermut no twitejavem, la sorpresa ens va arribar més tard… (segueix) 

Saber improvisar és un art en tots els sentits, té la seva part negativa, en tot cas, de cara a l’eficàcia organitzativa, però guanya sempre l’apotació en creativitat i 
capacitat d’adaptació a l’imprevist. Improvisar pot ser sorprenent, és
lliure i viu. I traspassa barreres.

L’Uru va improvisar una piulada al Twiter, i sense preveure-ho, ha passat tot això, no us ho perdeu: L’era del garrotweet: els garrotins 2.0 triomfen al twitter. , i aquí, relacionat amb Transglosadors: un article de ROGER PALÀ, @Garrotweet

El gran encert de Cor de Carxofa és que tots els improvisadors en som part
que suma, i que no cal haver-ho planificat tot perquè esdevingui.
Planificar és imprescindible, i sort n’hi ha de comptar amb un marc com el que configura l’associació; però tot plegat no és incompatible: sempre queda
espai per improvisar!

Premiar un concurs de glosa amb una nit a Espolla per al combat del rei de les Nyacres és un reclam molt llaminer que a més de retroalimentar l’afecció al gènere, soluciona una de les principals complicacions de la participació a la Trobada de Cantadors per als qui vivim lluny de l’Empordà: malgrat l’esforç de l’organització per allotjar el màxim de gent entre les famílies del poble i malgrat l’oferta turística de la zona, trobar un lloc per anar a dormir aquella nit sense gaire desplaçament – millor no haver d’agafar el cotxe quan acaba el combat- no es pot deixar per a darrera hora. Per això s’agraeix que els organitzadors de diferents trobades-concurs (s’havia fet amb les Corrandes de Santa Pau i es va fer amb la Conya Marinera a Badalona) incloguin com a regal solucionar aquesta intendència, tot i que cal dir que la gent que es llança a glosar i a participar en combats i competicions no ho fa pas pel premi: el premi real és gaudir d’aquest tipus de trobades i tenir l’oportunitat d’assumir el repte del combat. (segueix)
Val a dir, a més, que no a tothom li plau glosar en competició, hi ha
qui prefereix fer-ho només de forma totalment lliure, hi ha qui mai
concursa per principis, hi ha qui és concursant quan s’etimula i dóna
més de sí…però en aquest món hi ha lloc per a tot i per a tothom, i cal reconèixer que
combatre glosant és un bon al·licient, i ho és en si mateix, tant si hi ha premi com si no n’hi ha.

Però tornant al principi, regalar la solució per passar la nit de la Trobada a Espolla és una molt bona idea apta per tenir rèplica! Nosaltres (per ser de l’organització, AVeïns del Manresà) vam contractar fa temps l’allotjament de la guanyadora i acompanyant del I Concurs de Novells, i en canvi…no vam fer res pel nostre! I aquí estem avui, encara, sense haver-ho resolt… i la trobada és el 15! Potser per això escric aquest apunt sobre la Trobada pensant més en l’allotjament que en altra cosa, i de passada ho he aprofitat per desgranar aquest tema dels premis, que en el seu moment va generar una petita controvèrsia, i ja se sap que les controvèrsies sempre serveixen per madurar i avançar en qualsevol tema, i no he volgut perdre’n l’oportunitat.

Em reafirmo en la valoració positiva del fet, i afegeixo que de
passada, la iniciativa serveix perquè si els guanyadors no han estat mai a la trobada, tinguin una
excusa per no perdre-se-la, i potser arrosseguin nova gent cap a aquesta
experiència imprescindible. No pas perquè n’hi falti de gent – cada cop
en som més! – sinó perquè és vital passar per Espolla si es vol
entendre amb tots els sentits de què va això de la glosa i de la
improvisació a la nostra terra.

Així que, malgrat la crisi i malgrat els qui opinen que no cal caure en la dinàmica de la competició de premis, jo espero que aquesta Associació de Veïns del meu barri – i si pot ser altres organitzadors de trobades – repeteixi convocatòria i reclam: només hi veig beneficis!

Fem servir poc l’accepció del verb regalar que significa “adelitar, causar plaer” i  “tractar-se bé, delicadament, regaladament”. Acostumem a limitar el seu ús a l’accepció “donar quelcom com a regal o present”. De vegades les dues accepcions van plegades, però no sempre.
Aquest octubre els garrotins han tingut els seus minuts de glòria en el meu registre particular de moments plaents i delitosos, m’han estat regalats delicadament, com a present, i m’han regalat a dojo.
 (segueix)

Divendres de la setmana passada, a la sobretaula d’un sopar popular de l’Ateneu, a Les
Corts,  amb Cor de Carxofa vam dinamitzar una cantada de cançó
improvisada entre un públic novell però molt en la ona. Va ser vibrant,
creatiu i sobretot divertit. N’hi va haver uns quants que es van
estrenar i van descobrir-li la gràcia. Glosar,
parlar cantant, fent-ho
encaixar en la rima i mètrica que toca i encertant la tonada:  aviat no
cal pensar-hi gaire, surt sol, pura màgia… com tot el que té a veure
amb el plaer, enganxa! Qui no s’atreveix a improvisar un garrotí en un
ambient tan distès com el d’envoltar una taula al mig del carrer, sense
trànsit, gairebé a les fosques, embolcallats pel so de l’acordió i la guitarra i amb les complicitats passejant entre
safates, gots i rialles? Vam recórrer totes les tonades, però l’estrella
de la nit, la que va encadenar gloses sense fi, va ser, amb diferència, el garrotí.

I el garrotí va ser també l’escollit per la meva família per fer-me el regal d’aniversari, a principis de mes.

La
principal gràcia dels regals és que sorprenguin, i aquest va superar
totes les expectatives. De fet en alguns aspectes encara degusto les
sorpreses que va aportar-me. I és que al pati de casa meva, de sobte i
mitjançant una pantalla, van començar a aparèixer una mostra de persones
importants a la meva vida, fent sonar tota mena de garrotins . Parlant de mi, parlant-me a mi. Per aconseguir traspassar fronteres alhora de recaptar els garrotins, la meva família va penjar les instruccions a la xarxa, en català, i en anglès!
Una idea brillant que va farcir el vespre
del meu aniversari de versos improvisats que, com si fossin retalls de
colors, anaven omplint la nit de records, sorpreses, afecte, ironies i
moltes rialles;  i que va aconseguir que una bona colla de familiars i
amics – un muntage de vídeo excel·lent – s’atrevissin a glosar sense haver-ho fet mai, i sense, en alguns casos, ni tan sols saber de què es tractava. Déu n’hi dó la gentada!!!
La proposta no va arribar a tothom, els va ser impossible, ni tothom
s’hi va atrevir , i d’una banda potser va ser millor, perquè contràriament,
encara hi seríem ; )
Un autèntic regal que em va regalar la vetllada.
I és que improvisar agrada
i sinó mireu-me a mi
ja sigui corranda o nyacra
dominé o garrotí

I si hi ha gresca i bon rotllo
i s’hi pot participar
és quan la glosa triomfa
i és molt guai improvisar!

(en clau d’ús lingüístic, recupero la lectura de l’apunt  improvisar, plaer d’ús lingüístic)

(podeu accedir a la resta d’articles sobre la cançó improvisada aquí)

Alt nivell en tots sentits. De participació i de qualitat glosadora. I de públic assistent. Nou persones es van estrenar en això de pujar dalt d’un escenari a glosar en públic, seguint les instruccions de les proves. Nou persones entre les que, unes quantes, havien conegut què és això de glosar tot just un parell d’hores abans, en un taller. I fins i tot una, l’Andrea, que tan sols va rebre quatre nocions els deu minuts previs:li feia molta il·lusió. (segueix)

Aquesta és la gràcia de fer un Concurs de Novells: saber que tots els participants s’estrenen, que no hi ha massa diferències entre ells i que les proves no seran gaire complicades. Això anima als més tímids, als menys llançats. La glosa enganxa. El preàmbul escenificat pel Brillant i el Follonero de Molins amb la Quarta Carlinada no podia ser més adequat: temes locals, proximitat absoluta amb el públic (a qui calia conquerir), ponts de diàleg gairebé interactiu i una estratègia tranquil·litzadora; que els cantants de dalt l’escenari s’entrebanquessin alguna vegada i en fessin tema – ara no sé què dir, etc – va ser un puntàs: no hi ha millor argument per als qui tenen por de “fer el ridícul” que descobrir que fins i tot els professionals poden quedar en blanc o dubtar, i que no passa res; al contrari, que justament perquè es tracta de cançó improvisada, la improvisació també pot ser matèria del joc. 
Com deia, el públic, un terreny a guanyar: joves motivats a fer de claca, encuriosits per la innovació que suposa a Badalona un concert de canço improvisada, sí; però també una majoria de gent gran acostumada a escoltar, en aquest espai de les festes del barri, un concert, consolidat d’havaneres. Un canvi de programa que el Brillant i el Follonero van ajudar a acceptar, fent-ne motiu de les primeres gloses.

Tornant al concurs de novells: un cop calmat el neguit de l’estrena amb una ronda clàssica de presentacions, les dues Laures, l’Andrea, l’Anna, la Mariona, l’Edu, en Jordi, l’Albert i en Joan, (menys una, tots de Badalona), van haver de parlar de temes diversos de molta proximitat local, sense entrar en combat directe.
De seguida es va veure que el nivell era alt, i que la bona capacitat de reacció i de rimar correctament l’argumentació era generalitzada. No hauria volgut ser al lloc del jurat, sort que comptàvem amb una experta en el tema, la Catalina. El seu sistema de puntuació (que té en compte l’enginy, la rima, el ritme, l’entonació, l’adequació a la instrucció i la posta en escena) ajuda a fer valoracions objectives, i el fet de ser tres persones, tres mirades que s’han de posar d’acord, aporta la seguretat que no s’actua per simpatia o per criteris subjectius.
Un cop el jurat va escollir els quatre “millors” es varen discutir diversos temes per parelles (potser el més divertit va ser el de la platja nudista) i el duel final, entre la Mariona i la Laura T (de Barcelona) va simular una conversa entre una persona immigrant i el regidor badaloní xenòfog, del PP, Garcia Albiol.
Algú va comentar que arribats a aquest punt la diferència entre “novells” i “experts” ja no era visible.
La guanyadora dels novells, la Mariona Massip, de 19 anys.

Categoria experts volia dir que no s’estrenaven en això de concursar. Res més. Que ja havien perdut la por escènica, que ja dominaven una mica això d’afrontar reptes imprevistos, improvisant. En Ricard Amaya en realitat s’estrenava en això de concursar, però la seva coneguda facilitat per confegir glosa no el va permetre competir amb els novells: hauria estat una victòria cantada. (segueix)

Per això es va estrenar amb els qui ja hi estan avesats, i, malgrat la suposada desavantatge, va guanyar. Jugava en camp propi, a casa, però la resta de concursants no li ho van posar fàcil: hi va haver molt nivell! Això de la competició en glosa és complex. Hi ha qui ho rebutja, qui s’estima més cantar sempre el que li plagui i quan li plagui i no haver de reaccionar al moment per una provocació, no entrar en combat. A d’altres, en canvi, això els motiva, és un repte a superar: mantenir un diàleg lúcid, àgil, amb gràcia i amb rima correcta sobre un tema plantejat a l’instant. Els concursants experts van servir al públic – que majoritàriament s’estrenava en aquest tipus d’esdeveniment musical – un bon espectacle, a ritme de corrandes, nyacres i garrotins. El Brillant (de Tiana) el Follonero de Molins (Albert, de Molins de Rei), la Milena, la Laia i l’Albert, de l’equip de les Viles Ocupades del Pla de Barcelona, en Martí de Sant Quirze del Vallès i en Riqui de Badalona van debatre i parlar de política, d’esports, de ruptures i conquestes sentimentals, de tòpics badalonins, de la crisi econòmica, d’excessos etílics, de si a Badalona li convé més ser independent o formar part de Barcelona… El duel final entre en Ricard i l’Albert de Molins va ser una argumentació entre un jove associat i un regidor, a favor i en contra de tenir una Comissió de festes participativa… Una clara demostració de com la cançó improvisada, a més de ser participativa, divertida i engrescadora, serveix per parlar de qualsevol tema.
(podeu veure sobre la mateixa conya marinera, la crònica del concurs de novells)

Dissabte els de casa ens vam perdre la primera jornada de lliga, perquè a Badalona era tarda i vespre de Correfocs…

Sí, ho he dit bé, no m’he confós de dia: la lliga de què parlo no es guanya amb corredisses i xuts de pilota, sinó amb enginy oral, rimat i cantat…

(segueix)

Nota de premsa de Cor de Carxofa,
17 de maig de 2010

PRIMERA JORNADA DE LLIGA NACIONAL DE GLOSA 2010 A SANT QUIRZE DEL VALLÈS

L’equip “d’Alta Segarra” guanya la primera Jornada de lliga Nacional de Glosa

Dissabte 15 de maig a la tarda, a l’Edifici La Patronal de Sant Quirze del Vallès, es va celebrar la primera jornada de la 3ª edició de la Lliga Nacional de Glosa.

L’equip “d’Alta Segarra” va liderar la jornada des del començament, però el va seguir molt de prop d’equip local de “Serra de Galliners”.

Cor de Carxofa, associació de foment de la Glosa, és una entitat sense ànim de lucre que té com a objectiu la recuperació, la promoció i difusió de la cançó improvisada en català.

Una de les activitats sorgida de Cor de Carxofa és la Lliga Nacional de Glosa, que comprèn una sèrie de trobades de cançó improvisada on diferents equips entren en una batalla dialèctica, on es busca l’originalitat i improvisació extrema a partir de les proves que posa la persona encarregada, a ritme de garrotín, perdiueta, nyacres, corranda, jotes, glosa menorquina, … A cada jornada, i segons la participació i la classificació, s’obté una puntuació que es va acumulant fins a la darrera jornada.

Actualment hi ha 11 equips locals de diferents comarques de Catalunya: “Vaig embriagat” (Esplugues de Llobregat), “Alt Empordà”, “Baix Empordà”, “Badaglosa” (Badalona), “Viles Ocupades del Pla de Barcelona”, “Serra de Galliners” (Sant Quirze del Vallès), “Alta Segarra”, “Vallès Accidental” (Sabadell), “Licor de Ganxet” (Granollers), “Garrotxa” i “Altíssim Penedès”.

Aquesta primera jornada va ser organitzada per l’equip de “Serra de Galliners”, equip local de Sant Quirze del Vallès, i la següent se celebrarà el proper 26 de juny a Calaf, a mans de l’equip “d’Alta Segarra”.

podeu visitar la resta d’apunts que tinc escampats pel bloc aquest índex us hi pot ajudar: improvisant al bloc