improvisant…també a 2.0
En un vermut improvisat d’un improvisat migdia de diumenge, xerràvem de la complexitat d’aplicar models organitzatius propis de l’associacionisme clàssic, a una organització dedicada a l’improvisació. Bromes del joc de paraules a banda, és cert que per molt que calgui bastir estructures de funcionament per tirar endavant alguns objectius consensuats i per poder materialitzar l’organització d’un calendari d’actes de quantitat i qualitat remarcable, en el fons la moguda glosaire té en si mateixa un grau molt alt d’improvisació. Al vermut no twitejavem, la sorpresa ens va arribar més tard… (segueix)
Saber improvisar és un art en tots els sentits, té la seva part negativa, en tot cas, de cara a l’eficàcia organitzativa, però guanya sempre l’apotació en creativitat i
capacitat d’adaptació a l’imprevist. Improvisar pot ser sorprenent, és
lliure i viu. I traspassa barreres.
L’Uru va improvisar una piulada al Twiter, i sense preveure-ho, ha passat tot això, no us ho perdeu: L’era del garrotweet: els garrotins 2.0 triomfen al twitter. , i aquí, relacionat amb Transglosadors: un article de ROGER PALÀ, @Garrotweet
El gran encert de Cor de Carxofa és que tots els improvisadors en som part
que suma, i que no cal haver-ho planificat tot perquè esdevingui.
Planificar és imprescindible, i sort n’hi ha de comptar amb un marc com el que configura l’associació; però tot plegat no és incompatible: sempre queda
espai per improvisar!