La trappola

Pensar que avui en dia en Josep Piqué podria ser el candidat del PP a la Generalitat, i en canvi ens trobem amb aquesta calamitat política anomenada Alícia Sánchez Camacho! Amb un PSOE en hores baixes, i una crisi econòmica que ha enfonsat el tripartit i ha deixat la caixa de la Generalitat arruïnada, el PP hauria de tenir ara mateix les millors perspectives en unes eleccions catalanes de tota la seva història. Només els caldria un bon candidat, però per alguna raó que deu tenir alguna cosa a veure amb la psicologia colonial, els partits d’àmbit estatal no poden acceptar un polític que pugui fer ombra al líder estatal. Òbviament, quan tens un mal candidat, la tendència és navegar cap al populisme i la demagògia. L’estratègia del PP en aquestes eleccions, a més d’erràtica, és absolutament incongruent amb un partit que vol aspirar a governar l’estat. La campanya, l’han dissenyat al carrer Gènova amb tres obsessions principals: La immigració, la llengua catalana, i l’independentisme.

– Immigració: Ja és ben curiós que aquests experiments els facin a Catalunya. No sembla que aquesta sigui una comunitat especialment conflictiva amb el tema de la immigració, o com a mínim no ho és més que en altres indrets de l’Estat. Si ens consideren el seu laboratori per experimentar, és que en deuen pensar que som els seus conillets d’índies. No entenc quin benefici en poden treure. És cert que actualment és un tema central a la majoria de democràcies europees, però si volen entrar avui en dia en aquest espai, tenen poc més a guanyar que els quatre vots de PxC. El PP parlant d’immigració resulta poc creïble i s’allunya vertiginosament de la centralitat política. Hi tenen poc a guanyar, i molt a perdre.

– La llengua catalana: Es diu que els millors resultats del PP en unes eleccions catalanes, han estat els que va aconseguir el cripto-catalanòfob Alejo Vidal Quadras. D’aquí neix la idea que el conflicte lingüístic és el que els aportaria més rèdits electorals. Com aquesta és l’anàlisi que fa el partit des de Madrid, hi ha poca voluntat a analitzar el cas. El cert és que l’Alejo Vidal Quadras va aconseguir aquells resultats en un context de forta inter-relació entre la política catalana i l’espanyola, i quan Aznar encara no havia arribat a ser president. Aquells resultats no és possible que es repeteixin en el context actual. L’Alejo Vidal Quadras fou una altra calamitat per al PP que va evitar i va sepultar de per vida el creixement del partit. No cal dir que atiant el conflicte lingüístic no tenen gaire a guanyar, aquest espai l’ocupa i el rendibilitza molt millor C’s.

– L’independentisme: Que pel PP l’independentisme és el seu principal enemic, no cal recordar-ho. El que és novetat en aquesta campanya és l’obsessió a veure independentistes a tot arreu. Potser és un senyal del que els ve, potser és que creuen que l’estratègia de la por a l’independentisme els afavoreix. El cert és que cada crida que fan en contra l’independentisme, el magnifiquen encara més, afavorint que aquest país avanci cap a la dicotomia independentisme-unionisme. El dia que això passi el PP ja no tindrà res a dir. L’espai de l’unionisme l’ocupa perfectament C’s, i quan més es vegi el perill independentista, més vots li fugiran al PP per aquesta banda.

Resumint: Crec que a l’Alícia Sánchez Camacho serà fulminada poc després de les eleccions. En un moment on el PP està que es surt a les enquestes a nivell estatal, tot el que no sigui igualar els 17 diputats de l’Alejo Vidal Quadras, serà considerat uns mals resultats per la direcció de Gènova.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!