Tot sembla que aviat, després de congelar el sou als pensionistes, començarem el debat de la productivitat empreses, i una vegada més veurem sindicats, patronal, i govern, jugant a la puta i la ramoneta sobre les indemnitzacions en l’acomiadament i els horaris laborals. Tot això són temes a tenir en compte, però no ens enganyem,
Després de veure com aquest parell de mamífers pacten el nostre futur, m’han vingut un seguit de dubtes. De la resposta el que més em preocupa és la manca de rèplica per part de la societat, i en especial em preocupa la poca atenció que posa en aquests temes el món sobiranista i catalanista. L’estatut,
Llegint “Els altres catalans” d’en Francesc Candel. Trobo que el seu encert fou explicar la immigració tal com és: Sense exageracions, sense simplificar, sense crear-ne un mite. Mostrant-ne els beneficis i alhora sense tapar-ne les vergonyes i despropòsits. En el fons la immigració és un fet trist i injust, sovint també indigne, i no s’hauria
Aquesta setmana ens trobàvem amb el cas d’una entitat financera que decideix -legítimament- no fusionar-se amb altres tres entitats. Sembla que a la Generalitat algú va tenir una reacció ben visceral i amenaçant. Segons el diari digital “El Confidencial”, “La Generalitat llama a capítulo a Caixa Girona: es una situación suicida para la entidad“, on
Tots hem vist de petits, a l’escola, un impressionant mapa on es veia l’extensió de l’imperi espanyol ocupant la totalitat de la superfície del continent sud-americà -amb la salvetat del Brasil-. És real aquesta imatge, o és una simple exageració portada als llibres de text amb una clara intencionalitat política? Diu Vicenç Pascual Rodríguez a
Eth nacionalpopulisme esdeven era basa deth pensament politic des nòsti adversaris. Cau inventar enemics exteriors e alendar un sentiment de proprietat exclusiva deth territòri. Ei ua formula qu’a foncionat en un bon grapat de dictadures a on eth nacionalisme a estat er esturment tà esvitar era autocritica e eliminar es disidéncies. Si aquestes paraules fossin
Deia l’escriptor neo-avanguardista Giorgio Manganelli que les centrals nuclears són una solució ideal per quatre raons: Generen angoixa, prosperitat, fertilitat i catàstrofe. I és aquest un còctel ideal pels polítics populistes, i al nostre país n’anem farcits per les dues bandes. Si els diputats regionals no tenen capacitat per legislar ni executar res, cal crear
L’Ahmad va arribar de Tetuan a l’edat de disset anys per retrobar el seu pare. No el coneixia gaire. Com a fill petit de la primera de les seves tres dones, no havien viscut mai sota el mateix sostre. Només en recordava algunes estades curtes i esporàdiques a casa. De vegades s’hi estava alguna setmana,
L’Amalia no s’havia imaginat mai una vida lluny de Punta del Este. Era encara una nena quan la crisi del corralito va arribar també a l’Uruguai, els turistes ja no venien. L’adolescència se li va acabar de cop el dia del seu vintè aniversari. Els pares li regalaren una maleta enorme i un bitllet d’avió
En Marcel és un jove francès de trenta i pocs, de Lió. De fa un parell d’anys viu a Buenos Aires, on va trobar el que és l’amor de la seva vida, la Clara. De moment està sense feina. El fet no el preocupa massa pels estalvis que té dels anys que va treballar en
Això de les democràcies semblava que funcionava que el poble escollia per sufragi universal els seus representants, i aquests escollien les persones de l’executiu que ens haurien de governar. Però en el nostre país sembla que això no funciona exactament així, i tenim un reduiït nombre de personatges que des d’una institució anomenada “executiva del
Pitjor que la corrupció és l’arbitrarietat de la justícia i la manca d’independència dels mitjans de comunicació. Quan justícia i mitjans actuen impunement i arbitràriament segons els interessos polítics o econòmics, es creen les pitjors condicions per la creació de la corrupció. No només els polítics en són els principals responsables. El passat mes de
Vivim en un Estat on la justícia no és més que la continuació de la política per altres mitjans. Vivim en un Estat on el periodisme no és més que la continuació de la justícia per altres mitjans. Com a clar exemple podeu veure l’estrany cas d’una notícia apareguda en un mitjà de comunicació -públic-
Mirant ahir l’entrevista de Xavier Bosch a l’ex-president Jordi Pujol hi va haver uns minuts d’aquells que et fan veure la capacitat política incommensurable del personatge. En concret la facilitat amb que es va espolsar l’afer Millet i el finançament de partits. La contundència de la resposta evitava cap mena de dubte, si ell hagués
A la web de la Moncloa podeu llegir unes interessants paraules de l’ex-ministre socialista de cultura -César Antonio Molina- dedicades a Fèlix Millet. Les reprodueixo tot seguit, abans no ho esborrin. Són de fa poc més d’un any. D’aquells mateixos dies també podeu veure el següent article de l’ABC, Fèlix Millet, del Palau de la