La vigília de la jornada de debat convocada per la CUP per posar “fil a l’agulla“, (dos mesos després de les eleccions plebiscitàries del 27-S que van donar com a resultat una majoria independentista i un mandat parlamentari clar en aqueixa direcció el propassat 9 de novembre), apareix un manifest titulat “Per un gir a l’esquerra“, que té com a objectiu no investir de cap manera el candidat de Junts pel Sí, Artur Mas.
Allò que els signants propugnen va més enllà de l’animadversió envers la persona d’Artur Mas i la seva gestió com a governant: és l’enèssima versió de les tesis del progressisme abstracte i banal hegemònic al nostre país des de fa mig segle que es fonamenta en la contraposició de les reivindicacions socials i els drets nacionals, prioritzant les primeres en detriment dels segons. Els promotors aparenten ignorar que tot nacionalisme és en si mateix l’expressió d’un projecte social, de dominació o d’alliberament, i el català no n’és una excepció com es pot percebre observant els anhels de prosperitat i llibertat que animen la majoria social independentista. També desconeixen que els països que han arribat a la independencia per vies democràtiques ho han fet mitjançant front patriòtics interclassistes i ideològicament plurals.
Significativament, entre els cent quaranta signants no reconec cap nom relevant d’antics militants del FNC, ni del PSAN, ni del MDT, ni del FAC, ni de Terra Lliure, ni dels que porten dècades maldant per fer possible arribar a un punt àlgid com l’actual en el conflicte que contraposa l’ordre estatal amb la nació catalana emergent. En canvi, hi són les ments pensants de l’esquerranisme estèril que ha co-governat -i encara governa Barcelona, per exemple- al nostre país des de fa quaranta anys via PSUC, ICV i similars. No hi podien faltar els inefables Arcadi Oliveras i Teresa Forcades, reputats cristians pel socialisme però sense aportacions conegudes a la lluita independentista, ni abans ni ara.
La resta dels signants representen les diverses variants de l’anticapitalisme autòcton, des del neo-antifeixisme sectari que brama contra la islamofòbia i calla davant el gihadisme, als antisionistes nostrats. En resum, tots aquells que des de dins i des de fora de la CUP treballen per esberlar l’independentisme cívic i polític majoritari per enfilar la falsa ruta d’un esquerranisme sense referents democràtics a Europa. Si guanyen les tesis dels que propugnen girar eternament a l’esquerra, sempre en círcol, la CUP perdrà la condició de força emergent, bloquejarà l’actual procés sobiranista, i només quedarà la via de les noves eleccions per reprendre el camí de la independencia, sí és possible, sense dependre de la seva contribució.
Post Scriptum, 4 d’abril del 2021.
Punyent i encertat anàlisi d’Ot Bou avui a Vilaweb: “La CUP en terra de meravelles. El procés de redefinició que Esquerra va engegar quan s’oposà a investir Puigdemont és exactament el procés en què ara es troba la CUP: un procés de reconstrucció de la realitat”.
Post Scriptum, 7 d’abril del 2021.
Julià de Jòdar tira d’ironia per a replicar de Vilaweb estant l’article precedent d’Ot Bou, però no entra a concretar cap dels aspectes crítics i esquiva l’autocrítica: “La CUP en terra gastada”.
Post Scriptum, 8 de juliol del 2021.
Un dels aspectes que més m’ha sobtat dels esdeveniments posteriors a les eleccions del 14-F és la facilitat amb la qual la CUP s’ha avingut a ser el suport acrític d’ERC en la involució cap a l’ordre autonòmic. Sense immutar-se la direcció cupaire va acceptar els dos anys de marge per al diàleg amb el govern espanyol aparentant ignorar que mai s’avindrà a reconèixer el dret d’autodeterminació del poble català.
Un cop en marxa l’operació d’estat (espanyol) per liquidar el procés independentista català, la direcció de la CUP no bada boca i es limita a demanar a ERC que garanteixi que Junts per Catalunya no desvirtuarà el gir a l’esquerra que pretenen escenificar. I això que els seus militants figuren entre els milers de represaliats i mantenen actituds honestament combatives. Només Poble Lliure manté el compromís amb el Consell per la República i la via unilateral, i els veterans com Carles Castellanos pontifiquen -encertadament- en el desert: Cap a la fi de l’independentisme de façana. Què cal fer per a avançar?
Post Scriptum, 8 de novembre del 2021.
Ot Bou ho clava: “La CUP ja és l’Esquerra d’Esquerra”.
Post Scriptum, 6 d’abril del 2022.
No puc estar més d’acord amb aqueixa descripció d’Ot Bou relativa a la CUP: “Una mica governables. “La CUP se’n va anar al congrés espanyol, on sempre havia dit que no tenia res a pelar, tot dient que el farien ingovernable. “Hem vingut a fer tot això ingovernable fins que ens respecteu els drets. Un missatge clar i senzill”, feia Eulàlia Reguant en aquell indòmit vídeo de campanya electoral, tot enganxant un cartellet a la tribuna d’oradors. Acabava profèticament: “Tampoc no l’escoltaran, però bueno”. En aquests més de dos anys, l’única cosa que hi ha fet és legitimar els interlocutors que van dir que mai no legitimarien, parlar d’aliances ibèriques i contribuir a la reconversió de l’independentisme d’esquerres en una mena d’antiborbonisme descafeïnat. L’únic ressò que hi han assolit d’aleshores ençà el van assolir ahir, per no haver aplaudit el president d’Ucraïna, Volodímir Zelenski.
A banda els arguments tan pobres que han donat per no haver aplaudit –en castellà, a més a més, en un article a El Diario–, l’anècdota és un bon retrat del llot en què la CUP està atrapada. La candidatura a Madrid va respondre més a necessitats econòmiques i de projecció que no pas a un raonament estratègic, i per això res del que hi ha fet no ha trobat la coherència; tal com el suport a Junts i a Esquerra va respondre més a la por i al càlcul electoralista, i per això han quedat marginats en la política autonòmica. La irrellevància els ha condemnat al simbolisme. El simbolisme dels marginals acaba essent sempre la irreverència fàcil. I la irreverència fàcil, que mai no s’acaba de traduir en fets, acaba enfortint molt amablement el sistema.”
Post Scriptum, 18 de maig del 2022.
Ot Bou, avui a Vilaweb: “La CUP i l’expansió del rufianisme. El discurs de Botran parlava de la imposició del castellà des del republicanisme per no fer-ho des del nacionalisme”.
Post Scriptum, 12 de setembre del 2022.
Fa tres dies Llibertat.cat informava: “La CUP es mobilitza per la defensa de la sobirania popular davant la greu crisi econòmica i ecològica que viu el país: “Aquesta Diada, la CUP es mobilitza sota el lema ‘Ens movem perquè tot canviï’, amb la intenció d’assenyalar la falta d’una agenda social que abordi la incertesa i la precarietat a la qual s’han vist abocades les classes populars del país en un context de crisi econòmica i social. Davant aquesta situació, el govern espanyol manté una política d’imposició, repressió i de negació de drets respecte a l’autodeterminació dels Països Catalans. A més, ho fa amb una agenda del retrobament marcada per la patronal que el govern català ha assumit a canvi d’estabilitat i gestió autonòmica. Per aquest motiu, la CUP farà tot allò que estigui al seu abast per impedir que s’imposin els interessos de l’Estat i la patronal i per impulsar l’obertura d’un nou cicle on lluitar per la conquesta de drets.”
Rere una fraseologia revolucionària hi ha el mateix missatge estèril que promou ERC, prioritzar les reivindicacions socials com si fos possible assolir-les sense la infependència. Vergonya fa l’autoanomenada esquerra independentista. I em sap greu pels companys de Llibertat.cat que el proppassat 8 publicaven aqueix davantal on cridaven: “Per ser més i sumar, cal anar “de cara a barraca”.
Post Scriptum, 10 d’octubre del 2022.
Trobo encertada la iniciativa de Poble Lliure però els primers a qui hauran de convèncer són als d’Endarrera“: “Poble Lliure reclama eleccions i proposa un “govern de transformació nacional” encapçalat per Dolors Sabater. El partit opta per crear una nova força amb el màxim nombre d’actors polítics i socials i un programa de mínims”. I posats a clarificar, millor que l’encapçali Ona Curto que Dolors Sabater.
Post Scriptum, 3 de març del 2023.
Borja Vilallonga, ahir a la revista Mirall es pregunta, Què li passa a la CUP?
Al llarg dels anys he escrit molts d’articles a favor de les CUP. Un factor determinant en el meu suport de la formació es causava de la seva defensa de la unitat nacional de la Gran Catalunya, és a dir, dels mal dits Països Catalans. Amb el seu democratisme de base, tan populista i americanitzat, les CUP garantien una radical sobirania popular en tant que vehicle únic no solament per a una independència nacional sòlida, sinó també per a les futures bases d’una organització política solvent i transparent. Pel camí, calia acceptar una sèrie de gripaus ideològics més o menys desafortunats i incòmodes, fruit de les limitacions de la formació política i de la història del país. Amb tot, fins i tot amb aquest bagatge problemàtic, la força i missió de les CUP durant el procés van ser crucials per garantir alguns dels majors èxits de l’independentisme i mobilització popular, referèndum inclòs. De tots aquells èxits ja no en queda res. Avui les CUP són una part més del règim del Vichy Catalán. Encara pitjor: la seva missió actual és la de dissoldre la identitat catalana. Què li passa a la CUP?
A mesura que la derrota ha anat enfondit i ampliant el cràter polític, cultural i identitari a Catalunya, les CUP s’han anat desfigurant i descomponent al mateix ritme que el país. Pel camí, les ja conegudes “dues ànimes” de les CUP—això és, Poble Lliure i Endavant—s’han anat enrocant per garantir-se unes posicions i quotes de poder intern. Alhora, els discursos s’han anat estrafent a fi de justificar l’apuntalament de la neoautonomia catalana i la bastarda presència de les CUP a Madrid. No debades, algunes de les figures més significatives de la formació han hagut de ser sacrificades amb els mètodes d’antany de l’estalinisme esborronador. Un d’aquests casos és el de Quim Arrufat, capitost de la CUP nacional, cancel·lat amb acusacions mai provades i amb acusadors anònims. Naturalment, les acusacions mai han estat dutes als tribunals perquè es desfarien a l’acte i la causa seria desestimada. Un altre cas és el de l’Eudald Calvo, ex-alcalde cupaire d’Argentona, a qui se li va aplicar la mateixa tàctica.
Al darrere d’aquests casos—i d’altres, executats seguint el mateix patró però amb acusacions diferents—hi havia la necessitat de depurar aquells qui no eren capaços de ser redreçats i reutilitzats en unes CUP desnacionalitzades. La facció d’Endavant-OSAN ha estat la més activa en aquesta purga. És la facció que ha fet més per descatalanitzar les CUP i per dur-les a ser una mena de Comuns radicalitzats. L’equilibri entre qüestió social i qüestió nacional ja no existeix: les CUP només són qüestió social, en la seva versió més ridícula. Els nacionalistes que queden dins les CUP i que no han estat purgats han hagut d’adoptar l’ideari d’Endavant. A més, s’han hagut d’empassar una qüestió social buidada de contingut econòmic i social real que ha derivat cap al pitjor identity-politics woke, importat dels Estats Units. De la derrota dels catalans el 2017, les CUP, dirigides per Endavant i convertits en els companys de viatge dels Comuns, han acabat abraçant els postulats woke més experimentals, radicals i destructius. Un excel·lent exemple d’aquesta deriva es pot veure en els candidats que la CUP de Barcelona ha presentat a les dues darreres eleccions municipals.
A les eleccions municipals de 2019, la CUP de Barcelona va tenir de cap de llista l’Anna Saliente, naturalment membre d’Endavant. Una ullada al seu programa i a les seves declaracions fa palès que la qüestió nacional no solament era absent, sinó que a Saliente li importava entre poc i gens. L’estrella, però, de la llista municipal era Jordi Magrinyà, número 2 i també militant d’Endavant. Amb ell, els debats es van anar fent més llefiscosos i woke, és a dir, es parlava més de racisme i dels malvats catalans ètnics més que no pas d’alliberar Catalunya. La tàctica era perversa: fent servir la llengua catalana, Magrinyà impugnava la història i identitat ètniques dels catalans i vindicava la catalanitat dels altres, bastida sobre el mer ús lingüístic. És un exemple més de la degeneració de la calamitat pujolista del “és català qui viu i treballa a Catalunya.” No cal dir que amb uns personatges així la CUP de Barcelona va perdre tots els regidors que tenia al consistori de la ciutat comtal i es va quedar sense representació.
Per a les eleccions d’enguany, la CUP de Barcelona ha fet un pas més i ha radicalitzat el seu discurs woke. Amb la seva cap de llista, Basha Changue, el missatge ha estat clar: cal acabar amb tots els trets d’identitat nacional dels catalans. Per fer-ho possible, cal estigmatitzar tot el que és català i, sobretot, treure l’espantall del racisme. De sobte, se’ns vol fer creure que som pitjors que els Estats Units en racisme i passat esclavista. És innegable que durant el Vuit-cents hi va haver un tràfic d’esclaus a les colònies espanyoles i que alguns pocs catalans hi van tenir un paper actiu. Tanmateix, el marc legal de l’esclavatge era un afer espanyol i això els cupaires woke no ho diuen mai. A Catalunya no hi ha hagut esclaus en molts de segles. Tampoc hi ha una part de la població que vagi ser esclavitzada pels catalans, que després fos alliberada, i que encara visqui en terres catalanes de forma segregada i essent víctima d’un racisme sistèmic heretat d’un passat esclavista. Res de tot això existeix a Catalunya. La nostra demografia històrica ha estat molt uniforme, agradi o no. La CUP és la principal punta de llança de l’americanització dels discursos polítics a Catalunya. Changue blanqueja, ignora i nega l’opressió colonial espanyola de Catalunya, esborra i distorsiona el nostre passat, i vol consumar una nova hora zero a la nostra història—aquest cop contra els fonaments de la nostra identitat. Gent així només mantindran la llengua catalana—fortament minoritzada i folkloritzada—sotmesa al castellà, a Espanya, i al pragmatisme col·laboracionista del règim del Vichy.
De ser un dels puntals de l’alliberament nacional, les CUP són avui el partit dels botxins woke més letals de la neoautonomia del Vichy; en tant que stasi de cottolengo, són el complement perfecte de l’espanyolisme dels Comuns, amb la voluntat ferma d’exterminar la identitat catalana i fer tàbula rasa. És hora de llençar les CUP a la paperera de la història.”
Post Scriptum, 27 de març del 2023.
Vicent Partal el proppassat 22 a Vilaweb: “La CUP (i ERC), al cap de dos anys del pacte“, val la pena reproduir-ne aqueixos paràgrafs:
“Segons que van signar totes dues organitzacions, durant dos anys la CUP –i s’entenia que també Junts– acceptaria de continuar la política de la taula de diàleg, entenent que n’havia d’eixir “una solució política i democràtica basada en l’autodeterminació i l’amnistia”. ERC cobrava els vots de la CUP amb això i oferia una garantia a pagar que no ha arribat ni arribarà mai: si al cap de dos anys no hi havia cap resultat, com ha estat el cas, aleshores ERC i CUP, totes dues organitzacions, es comprometien a “generar les condicions i els acords necessaris perquè puguem plantejar el nou embat democràtic, durant aquesta legislatura”. Finalment, i de manera molt concreta, ERC assumia el compromís de sotmetre el president Aragonès a la “renovació de la confiança” davant el parlament abans d’acabar la primera meitat del 2023. Cosa que ara ja ha explicat del dret i del revés que de cap manera no pensa fer.
Avui fa dos anys justs d’aquell acord i tothom pot comprovar que no ha passat res d’allò que es va pactar i que –cosa molt pitjor– no passarà res d’allò que es va pactar. La taula de negociació no ha aconseguit ni l’autodeterminació ni l’amnistia, però quina importància té això, ara, si dos anys després Esquerra ha canviat completament d’aliances i l’última cosa que vol és fer aquest “nou embat democràtic”? De què ha servit la primera part del pacte, aquest doblegament voluntari de la CUP a una estratègia que tothom sabia que era un fracàs anunciat, si la segona no existirà?”
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!