Els grillini catalans
, com els defineix agudament Joan Safont, representen la versió actualitzada del moviment denominat dels cristians pel socialisme nascut ara fa quaranta anys a l’Amèrica Llatina, i importat ràpidament a l’Europa també llatina, especialment al nostre país. Els teòlegs hispanoamericans de l’alliberament social basat en una interpretació humanista del cristianisme van reeixir a desvetllar la consciència i la dignitat de les poblacions depauperades del subcontinent americà. La seva obra constructiva cívica i cultural és perceptible avui dia sobretot als països -Nicaragua per exemple- on l’activitat sostinguda per molts membres de la Companyia de Jesús afins a aqueixos plantejaments ha influït en la configuració de la mentalitat política col·lectiva.Però a Europa, i a Catalunya, els resultats dels cristians pel socialisme han sigut del tot diferents. En primer lloc, perquè l’únic teòleg de renom que ha expressat la seva connivència amb els principis de la teologia de l’alliberament ha estat Hans Küng. Es a dir, no hi ha hagut un gruix intel·lectual susceptible de superar allò teoritzat pels polítics social-cristians de la primera meitat del segle XX. I en segon lloc, perquè la traducció política dels seus plantejaments ha sigut un fracàs, especialment al nostre país on van confluir amb l’estratègia del tardocomunisme.
Als anys setanta el Partit Comunista Italià dirigit per Enrico Berlinguer es reformula presentant-se com a un projecte “eurocomunista” compatible amb els sistemes democràtics occidentals, tot diferenciant-se dels règims dictatorials de tall soviètic. Les teories provinents d’Itàlia són assumides oficialment pel PCE de Santiago Carrillo i, evidentment, també pel PSUC on hi conflueixen els integrants de l’Organització Comunista d’Espanya-Bandera Roja encapçalats per Jordi Solé-Tura aportant una colla de catòlics militants (seguidors d’Alfonso Carlos Comín) i universitaris barcelonins de casa bona. En aqueixa època es va congriant el progressisme banal d’arrels totalitàries, caracteritzat per una clara animadversió contra el nacionalisme català, que encara avui és hegemònic ideològicament al nostre país.
Aqueixos nostrats cristians pel socialisme es desvinculen del clergat amb consciència nacional catalana, (aquell que no participa de l’aliança entre la jerarquia eclesiàstica i les autoritats franquistes, i que sosté una resistència cultural que divulga la concepció de Països Catalans -Romà Comamala, Ramon Muntanyola, Josep Armengou, per exemple-) i aposten per integrar-se o satel·litzar-se al voltant de l’esquerra estatista -PSUC, ICV, PSC(PSC-PSOE)- quan aqueixos partits entren a les institucions a partir de l’any 1978.
El catolicisme progressista empelta entitats que promouen el pacifisme arbitrari (antiamericà i antioccidental) i la solidaritat amb causes nobles -algunes- alienes de la causa nacional catalana, respecte de la qual aqueixos sectors se senten allunyats i no li atorguen cap mena de prioritat. Arran de l’ensorrament del “socialisme real” i el declivi dels partits socialistes i comunistes ortodoxes, l’anticapitalisme europeu -i català- es reformula a partir dels moviments antiglobalització tot blasmant el liberalisme econòmic i polític i el model de democràcia occidental. Sorgeix així un nou internacionalisme que valida acríticament tot procés sorgit arreu del món que en sigui contrari, ja sigui el “chavisme” o les primaveres àrabs. L’antisionisme acaba relligant tot aqueix garbuix que a Catalunya dóna com a resultat un missatge desorientat que fa prevaler objectius socials -sovint abstractes- desvinculats dels nacionals catalans.
Quan, arran de les condicions insostenibles de la dominació política i l’espoli econòmic que l’ordre espanyol imposa al poble català, l’ascens de l’independentisme és una realitat ineludible, els cristians pel socialisme, (veterans com Oliveres i nous com Forcades), s’hi afegeixen avantposant reivindicacions que condicionen el seu suport a l’assoliment de l’estat català. El manifest precedent del col·lectiu Pau i Treva en pro d’un estat català sense exèrcit propi va en aqueixa mateixa direcció. Cap aportació a un consens socialment majoritari per a encarar amb èxit la inevitable ruptura amb l’Estat espanyol, cap proposta estratègica per trobar camins que la facin possible i reeixida.
L’edició del diari Ara corresponent al 12 d’abril dedica tres pàgines a elogiar la iniciativa de Forcades i Oliveres fent veure que representen la suma dels indignats del 15-M amb els independentistes del 11-S, quan van ser dugues manifestacions amb continguts diferents: els primers van degenerar en un assetjament antidemocràtic al Parlament de Catalunya mentre que els segons van fer un acte d’afirmació democràtica. La contraposició entre aqueixos dos moviments prefigura a curt termini conflictes interns a la societat catalana entre aquells sectors que voldran imposar un model populista -barreja dels que afloren a l’Europa mediterrània i els que ja s’estan experimentant a Sudamèrica-i els que cerquen la llibertat i la prosperitat prenent per referència estats emergents com Corea del Sud, Israel, Escòcia o Quebec.
Significativament els primers suports a la crida d’Oliveres i Forcades han estat ICV i la CUP, arrenglerats en l’anticapitalisme més que en la independència com a principi regenerador de la nació catalana. La conjuntura actual de descomposició de l’ordre autonòmic afavoreix les proclames delirants que barregen l’intervencionisme econòmic i la demagògia dels papers per tothom. La vaguetat i les contradiccions del projecte de construcció nacional que encapçalen CIU i ERC, i en general la resta de grups independentistes, atorga una iniciativa tan aparent com improvisada. Hom troba a faltar la concreció d’una proposta patriòtica, republicana orientada a la prosperitat, com la que parcialment va avançar el col·lectiu Wilson, susceptible de sumar els anhels majoritaris del poble català.
Post Scriptum, 28 de febrer del 2021.
Avui Vilaweb dedica una llarga entrevista a Arcadi Oliveres: “El capitalisme ha de desaparèixer! No accepto matisacions en aquest sentit”, que sintetitza la seva trajectòria i el seu pensament. Hom és presentat com un “activista social, pacifista i economista, referent de més d’una generació, que ha fet públic que té un càncer i li queden poques setmanes de vida”, sense cap mena de contrast ni valoració crítica dels seus plantejaments. Tothom té dret a morir dignament, però si és amb discreció i humilitat, les persones que així enfronten la mort tenen tota la meva consideració. I no és el cas d’Arcadi Oliveres: ni la seva obra escrita és substancial, ni aporta res en concret a les causes que diu defensar. No confio amb la gent que diu de si mateix que és bona persona, com ell o Junqueras, que prediquen la bondat però practiquen la maldat política. En el seu cas, recordo sentir-lo en directe per la ràdio cridant com un foll el gener del 2009 davant del consulat d’Israel a Barcelona “Assassins”, referint-se a Israel, no pas a Hamàs que va provocar l’atac de les FDI. Mitja dotzena de catalans érem acusats de còmplices d’aquella operació militar “sionista”, atiats per Oliveres i els antisionistes nostrats, catòlics com ell en bona part. Abstractes i estèrils en els seus posicionaments quan la causa concreta és la independència del poble català: “Crec que el debat sobre el procés independentista ha tingut tres dèficits importants. El primer és la precipitació. Ens van posar la mel a la boca (i a mi, el primer), sense que hi hagués ni xifres objectives ni el coneixement de la gent. El segon, no hem definit el país que volem. I quin país volem? Un país sense exèrcit. Mai Catalunya no hauria de tenir exèrcit. Un país on les entrades i sortides de la gent siguin lliures, perquè la migració sigui completament oberta. Un país on no hi hagi banca privada (jo no vull una Catalunya delictiva). Un país on l’ecologia sigui salvaguardada. Un país on no hi hagi empreses que guanyin diners (les empreses han de ser cooperatives). Això seria per a mi el país. I la tercera qüestió, que també considero important, encara que hi ha gent que m’ho discuteix, és que un país com Catalunya ha de tenir la capacitat d’explicar-se als altres.”
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Potser, per coherència, seria bó que aquests dos apostols de la justícia social critiquessin els privilegis que la seva església té (això, pot ser, seria mossegar a qui dona de menjar).
Atentament
No sóc partidari d’un front únic/patriòtic cap a la independència sinó que crec important que hi hagi gent del centre cap a la dreta i del centre cap a l’esquerra, i també en el món de l’anticapitalisme, amb aquest objectiu.