REFLEXIONS DE PAU CASALS
Deixa un comentari“Un artista en consciència no pot separar-se personalment de certes actituds polítiques. Entre aquestes actituds, les principals són la justícia i la llibertat”. Pau Carles Salvador Casals i Defilló, (1876–1973) es definia així en un llibre escrit en anglès l’any 1970, “Reflexions de Pau Casals pensaments íntims i personals recollits per Albert E. Kahn”.
Kahn va néixer a Londres l’any 1912 en el si a una família jueva acomodada i políticament conservadora. Es va educar als Estats Units, on va morir l’any 1979. Va ser un periodista, fotògraf, i escriptor. Es va solidaritzar activament al costat de la República Espanyola. Durant la dècada de 1950, Kahn va tenir el seu passaport revocat per negar-se a signar la declaració jurada requerida indicant si era o havia estat membre del Partit Comunista. Al setembre de 1958, Kahn va ser cridat a declarar davant el Subcomitè de Seguretat Interna del Senat acusat d’espionatge.
A les “Reflexions” conta com el mestre va anar al Generalitat a parlar sobre la situació social que vivia el país dies després de l’aixecament militar de 1936, quan els anarquistes mataven els enemics de la república, a capellans i d’altres persones. “Es cometen crims terribles, grans injustícies. Innombrables innocents pateixen. Al Vendrell, per exemple, els anarquistes i d’altres confisquen tots els cotxes. El malalts no tenen cap mitjà per aconseguir atenció mèdica. Han d’enviar soldats i restaurar l’ordre”. Pau Casals traient el seu geni va demanar la dimissió del govern. “Destrueixen el prestigi de la República. Si el govern ha perdut el control ha de dimitir”
Un dia dos homes armats van irrompre a l’habitació de Sant Salvador on Casals estudiava violoncel. “Venim a detenir el senyor Rennon, ens han dit que era aquí!” El senyor Rennon era un veí de la casa de Sant Salvador. En Rennon no hi era i els milicians van marxar. Al cap d’una estona van tornar els milicians portant el veí. “Necessitem usar el seu telèfon per trucar al Vendrell i demanar que ens enviïn un carro. Casals sabia el que això volia dir -probablement tenien intenció d’executar-lo i va respondre “Si algú usa el telèfon aquest serè jo i no vostès. No han de dur aquests home enlloc”. “Van mirar-me amb mala cara i, per un moment, no vaig saber que anaven a fer”. El milicians es van justificar dient que estaven complint ordres de l’alcalde del Vendrell. “Li vaig telefonar –explica Casals- i em va respondre que aquests homes es deuen haver equivocat. “Vaig transmetre als dos homes les paraules de l’alcalde, els vaig dir que ja podien marxar i que el veí es quedava a casa meva. Estaven furiosos però se’n van anar”.
A les “Reflexions” Kahn recull el pensament polític i la vinculació amb l’independentisme del mestre “El cap de govern per qui sens dubte he sentit més respecte i admiració va ésser el primer president català Francesc Macià. Fou tot un patriota, un home de gran vàlua i dignitat. Abandonà la carrera militar per dedicar la seva vida a la causa de la independència catalana….Jo mai no havia votat abans de 1931. Però quan vaig sentir parlar Macià, em vaig dir: “Aquest és el meu home””.