Divendres de la setmana passada havia quedat per dinar amb una colla de gent. De fet jo pensava que seria un grupet reduït, però a l’hora de la veritat me’n vaig trobar una bona colla, una sorpresa ben agradable.

La qüestió és que en l’esmentat dinar hi havia una part important (que no tota) de la gent que al llarg d’aquests anys hem tingut alguna mena de complicitat 2.0

Ja vaig fer referència en un bloc anterior que faria alguns canvis en el meu perfil 2.0

Demà deixaré de ser president del Parlament amb el que això significa de canvi vital, professional i també de posicionament a dins del món 2.0. Fins ara, la meva tasca de representació institucional havia marcat l’estil i l’ús de les xarxes socials, enfocades principalment a donar a conèixer la persona però també el càrrec. Per això, el relat del dia a dia del president quedava reflectit en la informació dels actes al Twitter, en les fotografies instantànies de Twitxr i Twitpic, en el mur del Facebook, en l’ús de la geolocalització del Foursquare, en el bloc com a president del Parlament, en el recull d’imatges del Flickr i també en la publicació i actualització constant de la meva agenda pública. A partir d’ara tot això canviarà perquè el nou Ernest Benach que trobareu a la xarxa tindrà més marge per opinar, per recomanar música, per participar dels debats que es produeixen a la xarxa i també per mantenir un part més gran de la seva activitat en la intimitat.

Hi haurà canvis importants en l’ús d’algunes eines i hi haurà espais que quedaran com a arxiu històric d’un temps irrepetible. Us ho explico. L’activitat com a president del Parlament durant dues legislatures i tots els seus continguts (inclòs el meu bloc institucional) quedarà reubicat en un nou espai i serà accessible des de la meva web www.ernestbenach.cat. De la web personal també desapareixeran els enllaços als continguts del diari de campanya, que quedaran recollits aquí. 

Què seguirà igual? Doncs els meus perfils a Facebook, Twitter, Flickr, Youtube, Spotify, Delicious i, per descomptat, el meu bloc a Vilaweb on tractaré més obertament sobre els temes que m’interessen, on opinaré de política i d’altres temes, i on em trobareu, com sempre, disposat a participar, a escoltar i a dialogar.

Es diu sovint que el més difícil per a un polític en actiu, per a un servidor públic, és saber trobar el moment de plegar. I la història de la política n'és plena, de polítics brillants amb un desenllaç desdibuixat que no fa honor a la seva trajectòria, només perquè, quan els va arribar el moment de deixar pas, de deixar el càrrec, no el van saber veure.

Fa molts anys que faig política, que serveixo el país des de diversos àmbits, tant a nivell local com nacional, i els darrers set anys de la meva vida els he dedicat amb cos i ànima a la presidència del Parlament, des d'on he intentat servir Catalunya amb el màxim rigor i tota la intensitat. I sempre he procurat estar molt atent, molt alerta, perquè no em passés de llarg, sense adonar-me'n, el moment de plegar. Sovint, quan en alguna entrevista o en alguna xerrada amb gent jove em preguntaven sobre el meu futur polític, els responia que els qui fem aquesta feina som efímers per definició, i que hem d'estar mentalment preparats sempre per saber estar al servei del país, i també per saber quan ha arribat el moment de fer una altra cosa. Aquest moment ha arribat ara. Ara és l'hora de continuar servint el país, però des d'un altre àmbit, amb un altre grau de compromís, i per això no prendré possessió de l'escó al Parlament de Catalunya. És una decisió molt personal i meditada. I, evidentment, va lligada amb el missatge que ha enviat la ciutadania amb els resultats electorals obtinguts per Esquerra Republicana de Catalunya aquest diumenge.

Fa molts anys que milito a Esquerra. Estic orgullós de ser d'Esquerra Republicana de Catalunya. Hi he deixat la pell i ho seguiré fent perquè continuo fidel a aquest projecte que és ─n'estic convençut─ el projecte polític més vàlid per aconseguir la justícia social i la llibertat nacional del meu país. Un projecte d'homes i dones que treballen amb honestedat, que exerceixen els seus càrrecs sense obtenir-ne cap benefici propi, persones valentes i honestes al servei del país.

Justament perquè vull el millor per a aquest projecte que defenso i en el qual crec, penso que ara convé que jo hi treballi des d'una altra banda i afavoreixi l'entrada al Parlament d'un nou diputat, vint anys més jove que jo. És el torn de deixar pas a una nova generació.

Els resultats electorals de diumenge són uns mals resultats per a Esquerra. Se n'hauran d'extreure lliçons, s'haurà de reflexionar, caldrà prendre decisions, caldrà fer una renovació tranquil·la, a consciència, sense estridències ni baralles internes, preservant la unitat del partit. I jo col·laboraré en el que calgui perquè això sigui possible, com sempre he fet, com faig ara amb aquest gest. Cal que aquesta renovació es faci a partir de noves idees que converteixin l'esquerra nacional en una esquerra moderna, atractiva i potent a partir també de noves generacions que comencin a assumir noves responsabilitats, i, sobretot, a partir de noves maneres de fer política i noves estructures del partit. La direcció actual d'Esquerra ha de plantejar escenaris de futur i marcar camins, i ha de saber fer, i liderar, aquesta transició. Cal sumar, innovar i créixer.

No deixaré de servir aquest país, ho porto a la sang. Ara toca fer un pas enrere per seguir treballant des d'un altre espai: menys públic, de menys responsabilitat, però amb el compromís intacte i la voluntat de servei renovada.

Ha estat un gran honor servir el país des de la política, perquè sense política no hi ha democràcia. I un immens honor fer-ho en el partit de Macià i de Companys, d'Irla i de Rovira i Virgili, de Barrera i de Carbonell, de Carod i de Puigcercós, i de tants i tants catalans i catalanes que de forma abnegada, senzilla i humil estan a disposició d'unes idees, d'un projecte i hi treballen sense condicions, per amor al país i als ideals de justícia social i llibertat.

Vull agrair a tota la gent amb qui he tingut l'oportunitat de treballar colze a colze al llarg d'aquests anys la comprensió, el suport i tot el que m'han ensenyat. També vull donar les gràcies als adversaris polítics que han sabut separar les qüestions personals de les polítiques; d'ells també he après moltes coses. Surto de la política de primera línia amb molts més amics que quan hi vaig entrar, del meu partit i dels altres, i també de la rica societat civil catalana. I això és un privilegi.

I, finalment, gràcies a tots els qui, com jo, us mantindreu "fidels per sempre més al servei d'aquest poble".

L’avió que ens porta de Nairobi (Kenya) fa escala a Amsterdam abans d’aterrar a Barcelona. Estem cansats però feliços per l’objectiu assolit: els castells ja són Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat.

A Amsterdam tenim el primer contacte amb un mitjà escrit. És l’edició internacional del País. I recull la notícia, en una mica més de mitja pàgina, de la declaració de Patrimoni de la Humanitat per part del Flamenc, del Cant de la Sibil·la i els Castells. De tot l’espai, els Castells i el Cant de la Sibil·la ocupen una línia. Exactament una línia. A aquelles hores de la matinada no ens sembla bé ni malament; només és una mostra de la sensibilitat d’un mitjà. El cert és que l’alegria per la fita aconseguida fa que relativitzem la lectura del diari en qüestió.

Els dos dies a Nairobi han estat molt profitosos. Dilluns vam poder saludar la directora general de la UNESCO, Irina Bokova, i vam contactar amb la directora de Belles Arts i Béns Culturals del Ministeri de Cultura, María Ángeles Albert, per tal de preveure tots els detalls del que podia o havia de passar l’endemà. El primer contacte amb la delegació que agrupa totes les candidatures és imprescindible en aquests casos.

L’endemà, juntament amb el conseller Tresserras vam ser rebuts pel president (speaker) del Parlament de Kenya, EGH. Kenneth Marende, amb qui vam mantenir un contacte oficial. Entrar a la sala d’audiències i veure la senyera copresidint l’acte oficial amb la bandera del país que et rep, en aquest cas la de Kenya, sempre fa il·lusió.

Kenya és un país emergent a l’Àfrica i, a part d’una potent destinació turística, en poc temps s’ha convertit en un atractiu pol d’inversió i d’atracció empresarial. Així ho vam constatar amb el president Marende, i sabem que hi ha necessitat d’explotar noves vies de futur. Però tornem als castells.

Representants del comitè i a la UNESCO,

Comissió impulsora de la candidatura ‘Castells, patrimoni de la humanitat’,

A tot el món casteller...

Els castells són una tradició cultural viva que emergeix del poble, i s’han convertit en una de les millors expressions de la cultura tradicional i popular de Catalunya, singular i universal. Els elements, però, que n’expliquen la projecció mundial són els valors que els són intrínsecs i que projecten.

En un món cada vegada més individualista, els castells requereixen la conjunció d’un seguit de valors, com la solidaritat, la integració, la cultura de l’esforç i l’acceptació de les persones pel que són. No hi són importants ni la condició social, ni el color de la pell, ni l’edat, ni el gènere. El que hi importa és el treball en equip, la perseverança, l’enginy, la valentia i, sobretot, donar sense esperar res més a canvi que la satisfacció de la feina ben feta.

Avui és un gran dia per als castells, per als castellers i per a tothom que admiri aquesta tradició cultural viva. Els catalans ens sentim orgullosos que les nostres aportacions al conjunt de la humanitat siguin úniques, originals, enriquidores, creatives i arrelades a la tradició, però alhora vives i amb la mirada posada en el futur.

Com deia el poeta Joan Fuster “tota política que no fem nosaltres serà contra nosaltres”. Dimarts vaig assistir al multitudinari acte d’aniversari de Vilaweb. Han complert 15 anys i han estrenat la nova seu del carrer Ferlandina, un espai diàfan, blanc, ple de llum i de futur.

Com veig Vilaweb (en 7 conceptes): Països Catalans, vertebració, innovació, multimèdia, digitalització, compromís i singularitat

Països Catalans: Des del seu plantejament inicial i fins avui, Vilaweb ha fet un esforç per mantenir-se com un mitjà diferenciat i amb personalitat pròpia, amb una aposta estratègica per consolidar un marc ideològic i referencial -el del Països Catalans- com no ho fa cap altre mitjà.

Vertebració: Vilaweb contribueix a la vertebració de l'Espai de Comunicació Català, el que ha de ser l’eclosió d’una indústria cultural catalana forta i puntera, líder en excel·lència i amb capacitat de vertebració d’aquest espai de cultura i comunicació. Com diu el conseller Tresseras, aquest és un esquelet necessari per a la nostra nació. I tot això ho fa en llengua catalana.

Innovació: En un moment comunicatiu en què la tendència és cada vegada a tenir més mitjans locals, Vilaweb es va avançar en el temps i va apostar –amb èxit- per les edicions locals des del principi. A més a més, aquest diari digital ha estat pioner en l'aposta única per Internet; té una organització pròpia dels continguts que trenquen les seccions habituals i ha esdevingut un model del que representa la cultura 2.0, molt més que una marca, Vilaweb és tot un concepte

Periodisme digital: Vilaweb s'enten a sí mateix com un mitjà digital, no com un mitjà de segona ni com la versió digital d'un diari de paper o d'una televisió. Aplica els mateixos criteris del periodisme de qualitat: rigor, respecte pel lector, investigació, contrast de criteris i de punts de vista a la xarxa.

Multimèdia: Vilaweb va entendre molt aviat que l'aposta per Internet havia de ser multimèdia i va incorporar la televisió com a format integrat dins la dinàmica del periodista i del mitjà

Compromís: Compromís amb la professió, amb la gent i amb el país. Vilaweb (Vicent Partal i Assumpció Maresma) no només és un espectador de la realitat sinó que és un activista que provoca i mou coses.

Singularitat: 15 anys després hi ha temes i enfocament que saps que només els trobaràs a Vilaweb.

De vegades ser president del Parlament et comporta haver de fer coses que tenen un valor i un significat molt especials. Poder fer el tuit de la inauguració del nou espai de Vliaweb n'és un magnífic exemple!

(Article publicat als diaris Avui i El Punt)

El sentit de la paraula “èxit”, sortida en llatí, ha evolucionat en la nostra llengua fins a significar bon resultat. Curiosament, en el context actual, sortida i bon resultat són dos conceptes sovint lligats. Sortir del cul-de-sac estatutari i financer en què es troba la relació de Catalunya amb l'Estat espanyol seria un èxit per al país. Sortir i projectar-se al món és un èxit per a la cultura, com vendre al mercat exterior ho és per a l'economia. Sortir, sortir de la crisi, és el gran anhel de tothom.

I així, amagada darrere els indicadors de crisi i de l'ambient negatiu que impregna la societat, hi ha la Catalunya que no es resigna, que persisteix, que se'n surt i que troba l'èxit. Des del valor de la pròpia identitat, innovant, sumant esforços, treballant de manera perseverant i valenta, la Catalunya d'èxit avança. I cal que en parlem, perquè existeix.

En l'àmbit de la innovació i la recerca, per exemple, la inversió i el treball dels darrers anys comença a donar resultats. Aquest mes hem vist com deu científics de centres de recerca catalans han estat distingits amb les prestigioses beques Starting Grants, que concedeix el Consell Europeu de la Recerca, hem sabut que per primer cop Catalunya supera en producció científica països com Àustria, Finlàndia o Noruega, i s'ha presentat el primer prototip de motocicleta elèctrica catalana, un escúter urbà que han desenvolupat sis empreses del sector, que es començarà a fabricar el 2011 i amb què Catalunya aspira a situar-se com a un referent mundial en la indústria del vehicle elèctric.

En el món de l'empresa, Catalunya ha guanyat aquest any el premi European Entrepreneurial Region Award, que es concedeix al millor projecte estratègic per desenvolupar polítiques de suport a les pimes. I des del 2009, 470 empreses catalanes han començat a exportar mitjançant els programes d'iniciació a l'exportació impulsats per ACC1Ó, l'agència per a la competitivitat de l'empresa catalana, adscrita al Departament d'Innovació, Universitats i Empresa de la Generalitat. Aquesta combinació d'empenta empresarial, innovació i polítiques de suport a la internacionalització ajuda a explicar que les exportacions catalanes hagin augmentat cada mes durant el 2010. L'última dada oficial, de l'agost, assenyala un creixement del 28,9 per cent de les exportacions en relació amb l'any passat.

Som un país innovador, emprenedor i amb una identitat cultural pròpia, que alguns pretenen menystenir però que creua les nostres fronteres i assoleix reconeixements arreu del món. L'èxit de traducció de Les veus del Pamano, de l'admirat Jaume Cabré, o la versió cinematogràfica de la mateixa obra, que va arrasar en audiència a la Xina, en són un bon exemple.

I els castells, tradició cultural viva que emergeix del poble, són una gran mostra de l'èxit de la cultura tradicional i popular de Catalunya i s'han convertit per mèrits propis en una gran marca de país. En un món amb tendències i conductes cada vegada més individualistes, el fet que hi hagi una activitat que per si sola agrupi valors com la solidaritat, la integració, la cultura de l'esforç col·lectiu, l'acceptació de les persones pel que són, persones, la cultura del treball en equip, la perseverança, la generositat, la perspicàcia, l'enginy, l'habilitat, la voluntat de superar-nos dia a dia o el fet de donar sense esperar res més a canvi que la satisfacció de la feina ben feta és, sens dubte, sinònim d'èxit. I justament aquest conjunt de valors humans que representen els castells avui són la metàfora que millor explica la construcció nacional de Catalunya, i és per això que esdevenen una gran expressió de catalanitat.

Dimarts els castells seran una mica més grans, una mica més alts i, sens dubte, molt més internacionals si el Comitè Intergovernamental per a la Salvaguarda del Patrimoni Immaterial de la Humanitat de la Unesco decideix incloure'ls en la selecta llista de meravelles que protegeix i potencia. Jo no tinc cap dubte que els castells i Catalunya mereixen aquest reconeixement. I hem de ser conscients que darrere aquesta designació s'amaga una realitat que ens hauria de fer sentir orgullosos del que som i del que representem. Les aportacions que fem des de Catalunya al conjunt de la humanitat són úniques, pròpies, enriquidores, originals, nascudes de la creativitat i arrelades a la tradició però alhora amb la mirada posada en la modernitat.

La Catalunya d'èxit també existeix, i és necessària per superar aquests moments difícils

Ahir al vespre es presentava al Palau de la Música el diari 'Ara'. Un acte emotiu, ben estructurat i que traspuava periodisme pels quatre cantons. Cada racó del Palau, de l’emblemàtic edifici modernista, destil·lava periodisme.

'Ara' és un projecte nou i agosarat, un projecte que respon a una generació que ha viscut el país des d’una altra òptica. Aquesta generació -que ha estudiat en català i que està especialment desacomplexada- també ha entès que Internet és el futur i també el present i que, per tant, el 2.0 és una realitat que també ha de tenir les seves expressions periodístiques.

Dijous al Palau vaig sentir emoció. I al Palau deu ser normal emocionar-se, al cap i a la fi, la música i l’art sempre tenen la capacitat de despertar les nostres emocions. Però ahir el que m'emocionava era el projecte, era el periodisme, era la il·lusió per una cosa nova que és bona per al país.

Al darrera de l’'Ara' hi ha grans noms, periodistes de prestigi que donen garanties de qualitat. Al capdavant del projecte -i dalt de l'escenari- el Carles Capdevila, el Toni Soler, l’Albert Om i el Xavier Bosch però també tot un grup de periodistes joves, amb ganes de fer un diari diferent, arrelat als nous temps i a les noves necessitats de la ciutadania. Especialment brillant el Xavier Bosch amb la seva història dels periodistes americans que van agafar l’autobús i el periodista que es va quedar a terra per fer de periodista. Això passava al Japó, en el moment d’acabar la segona guerra mundial. Aquell periodista que no va agafar l’autobús va representar una esperança per al periodisme, perquè es va comprometre amb la realitat, perquè es va quedar a veure i a explicar què passava. Avui, l’Ara és una esperança per al periodisme i per Catalunya. Sort, encerts i molt d’èxit. De tot cor!

Foto: Francesc Melcion / Diari ARA

Article publicat a www.crònica.cat

Així, la llei del cinema sembla un dels pròxims objectius contra la llengua. Només cal que ens fixem en la denúncia que el Partit Popular hi ha interposat a Brussel·les perquè segons que diuen vulnera la lliure prestació de serveis. De moment, la Comissió Europea ja n’ha pres nota i ho investigarà.

I el tercer objectiu podria ser l’etiquetage en català. Com és que alguns partits critiquen les multes quan no s’etiqueta en català però en canvi no diuen ni piu quan se sanciona perquè no es fa en castellà?

Tot plegat és prou descoratjador, i més quan la defensora del poble (?) en funcions dóna suport explícit al director d’un diari quan critica durament el model lingüístic del nostre país. Tinc la sensació que aquesta setmana, d’una manera o d’una altra, ens han tornat a treure la llengua.

En tot cas, és important que no defallim i que explorem totes les vies que ens permetin preservar l’esforç de tantes generacions i de tantes persones que han defensat i estimat la nostra llengua i el nostre país, com l’apreciat Joan Solà. El trobarem a faltar.

(Article publicat al diari Mundo Deportivo)

Divendres a la nit vaig tenir el goig de compartir la gala del Mundo Deportivo d'homenatge als clubs de Catalunya, el XXVII Trofeu Campions. Va ser un privilegi sopar al costat d'Arantxa Sánchez-Vicario, una de les tenistes més grans de tots els temps i veure com ha reconvertit la seva vida. Ara és mare de família i fa set anys que no toca una raqueta! Així ho confessava en el seu discurs, i em va sobtar. Però sembla que no és ella sola. Altres esportistes d'elit s'han allunyat dràsticament dels seus respectius medis esportius un cop abandonada la pràctica professional. Manel Estiarte s'ha allunyat de les piscines, Miguel Indurain de les bicicletes, Arantxa de les raquetes... Els grans monstres de l'esport fan un canvi de vida radical quan deixen la primera línia. Una lliçó per reflexionar. Grans estrelles doncs que han arribat a dalt de tot. I ho han fet precisament gràcies als clubs de base, els autèntics protagonistes de la nit.

Els molts clubs que té Catalunya representen un potencial esportiu molt gran. Sovint no valorem les coses bones que es fan en aquest país, que se'n fan i moltes més de les que sembla. I se'n fan en tots els àmbits, empresarial, social, cultural, esportiu, mediàtic, polític... I en això ens equivoquem si no donem valor a allò en què som bons. I en esports ho som molt de bons. I ho som, entre d'altres coses però molt especialment, per aquesta gran xarxa que representen els clubs esportius de Catalunya, un autèntic nervi del país que el fa bellugar amb tota la intensitat. A Catalunya tenim molts esportistes campions, però sobre tot tenim autèntics clubs que ens fan ser referents en el món global. Enhorabona a tots els campions, que no són pocs!

El Concurs de Castells 2010 ha estat un esdeveniment de primer ordre tant pel que fa a la seva organització, amb normes que han permès agilitar el ritme; com per la instal·lació que l’ha acollit, l’antiga plaça de braus reconvertida ara en la imponent Tarraco Arena Plaça; l’expectació generada entre els afeccionats, que van esgotar en una hora les entrades al recinte, com si es tractés d’un concert multitudinari o una final esportiva d’impacte; l’emoció d’una competició que ha sabut modernitzar-se sense perdre les essències; el treball i la rivalitat de les colles; i, per descomptat, per l’impacte mediàtic d’aquesta edició, amb prop de 300 periodistes acreditats i una setantena de mitjans de comunicació, alguns d’ells arribats de diversos punts del món (Alemanya, Xina, etc...), que han cobert la competició. En aquest sentit, mereix una especial menció l’atenció i la importància que, ara sí, li ha donat la televisió pública de Catalunya al Concurs de Castells, retransmetent el concurs en directe pel nou canal TV3-HD d’alta definició, en proves. Era una de les assignatures pendents i per aquest motiu em reconforta que la Televisió de Catalunya hagi fet un desplegament sense precedents, els dies previs, durant i després de l’esdeveniment, per apropar i difondre, amb una gran qualitat, les evolucions del Concurs.

De ben segur que hi haurà gent que li agradarà més com quedava la plaça abans, o que troba més justes les normes d’altres edicions (per més que fessin eterna la competició) o, fins i tot, que amb una menor atenció mediàtica se sentiria més còmode. Però, què volen que els digui... A mi m’agrada que els castells, insisteixo, sense perdre l’essència del que són, s’hagin convertit en un dels més grans i millors exponents de la cultura catalana, i que la celebració del Concurs de Castells, que vindria a ser -com ho batejaven avui El Punt i el diari Avui- el mundial casteller, hagi acabat esdevenint un espectacle descomunal, cada vegada més a prop de les grans competicions esportives, com les finals de la Champions League o de la Superbowl.

I precisament aquesta imatge de modernitat que han donat els castells en la passada edició del Concurs, juntament amb els valors intrínsecs que s’han mantingut inherents al fet casteller, expliquen avui l’èxit que té el món casteller, no només a Catalunya, sinó també fora de les nostres fronteres. Un argument més, i de pes, perquè d’aquí a unes setmanes puguin ser declarats Patrimoni Immaterial de la Humanitat.

Felicitats als campions, els Castellers de Vilafranca, però també a totes les colles que, presents o no en la passada edició del Concurs, han contribuït a projectar aquesta imatge dels castells, de la cultura catalana i del país.

Catalunya és un gran país amb uns valors fortament arrelats com el treball, la solidaritat, la perseverança, l’enginy... Un país acollidor, defensor de les llibertats individuals i col·lectives, i paradigma de pau des dels seus orígens. Però Catalunya no seria el país que és –ni serà allò que aspiri a ser- sense tenir en compte el paper transcendental que ha representat i representa encara avui l’escoltisme en la formació de valors i actituds a la nostra societat.

Aquest vespre he assistit a la presentació del llibre “Escoltisme mundial” (Proa), a l’edifici de la Pedrera. He de dir que Eduard Vallory ha escrit una tesi molt interessant sobre la dimensió mundial de l’escoltisme. Jo he estat escolta i els asseguro que l’obra d’en Vallory és alhora entretinguda i rigorosa.

El llibre destaca els grans valors que han acompanyat sempre a l’escoltisme: la solidaritat, el treball en equip, el respecte a la natura, l’amor al país, el compromís, la responsabilitat, un cert sentit indispensable de la disciplina, saber treballar pels més desafavorits, pels més febles, compromís amb la pau, tenir criteri propi... Tots ells, valors que l’escoltisme ha injectat a milers de catalanes i catalans.

Però com diu Vallory “el moviment escolta no pretén establir una visió particular de com ha de ser la societat, sinó que vol formar ciutadans responsables, amb criteri propi i capacitat de lideratge per tal que siguin ells els qui, basant-se en uns principis inclusius compartits, participin en la definició del seu model de societat i contribueixin a fer-lo realitat”. Per tant, el llibre també parla de futur.

El futur de tota nació es troba en els joves d’ara, i amb la seva formació (i l’escoltisme és educació) es construeix el futur de tota una societat. I justament l’escoltisme d’ara està treballant per ajudar-nos a encarar els reptes amb què es trobarà Catalunya els propers anys, des de la feina en el terreny de la integració social fins al respecte a la natura, a la terra, passant per l’educació en valors que han de constituir el tronc comú de la nova Catalunya.

Aquest serà, potser, el bloc més difícil però no vull deixar de fer-lo. Malgrat el dolor i la tristesa d'aquests dies per la mort del meu pare vull escriure i expressar com em sento. Em va bé. M'anima fer les coses habituals: llegir, navegar per Internet, fer una mica d'esport, estar amb els meus, les cançons dels Amics i dels Manel, escriure i per tant mimar aquest bloc que ja té dos anys i mig de vida, parlar de política (malgrat tot!), pensar en el futur, treballar i tornar a la normalitat...

Em sento estrany i emocionat. Us vull agrair el suport i l'escalf que he sentit aquests dies. De debò, els moments difícils amb la vostra companyia -personal o virtual, les dues són intenses- passen millor. Us ho agraeixo de tot cor. És impossible respondre un per un tots els missatges al mur del Facebook, les cites i els DM al Twitter, els sms, els correus electrònics rebuts, les trucades... A casa ens hem sentit estimats, i a la vida això ho és tot.

“Habrá un día

en que todos

al levantar la vista,

veremos una tierra

que ponga libertad.

También será posible

que esa hermosa mañana

ni tú, ni yo, ni el otro

la lleguemos a ver;

pero habrá que forzarla

para que pueda ser (...)”

He triat aquesta estrofa del Canto a la libertad, de José Antonio Labordeta -que ens acaba de deixar-, per glossar el que representa per a mi la figura d’una gran persona, un lluitador honest, un home d’esquerres, amic de Catalunya, cantant compromès i relacionat amb la cultura tradicional i popular.

I em sap greu que se n’hagi anat ara, sense temps per veure que aquest dia que cantava fins a emocionar-nos, aquest dia en què en alçar la mirada veurem una terra amb la paraula llibertat, és més a prop del que tots plegats ens pensem. Que aquest meravellós matí ja no caldrà forçar-lo perquè pugui ser...perquè serà.

Des d’aquí el meu més sentit condol a la família i a la Chunta Aragonesista. Feliz viaje, José Antonio. Ens retrobarem a Ítaca...