Aquest serà, potser, el bloc més difícil però no vull deixar de fer-lo. Malgrat el dolor i la tristesa d’aquests dies per la mort del meu pare vull escriure i expressar com em sento. Em va bé. M’anima fer les coses habituals: llegir, navegar per Internet, fer una mica d’esport, estar amb els meus, les cançons dels Amics i dels Manel, escriure i per tant mimar aquest bloc que ja té dos anys i mig de vida, parlar de política (malgrat tot!), pensar en el futur, treballar i tornar a la normalitat…
Em sento estrany i emocionat. Us vull agrair el suport i l’escalf que he sentit aquests dies. De debò, els moments difícils amb la vostra companyia -personal o virtual, les dues són intenses- passen millor. Us ho agraeixo de tot cor. És impossible respondre un per un tots els missatges al mur del Facebook, les cites i els DM al Twitter, els sms, els correus electrònics rebuts, les trucades… A casa ens hem sentit estimats, i a la vida això ho és tot.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Ciuando le he visto en el palco del Barça, cuando he leido sus cronicas en el Mundo Deportivo, siempre he pensado que vd, se había hecho politico para sentarse al lado del President del Barça y tener la oportunidad de escribir sobre su club.
Vd, ha sido President del Parlament de Catalunya y su afecto y devoción, los “pericos” y la gente de otros club de futbol, la tendráin que haber apreciado, valorado y sentirla.
Vd, ha sido President de todos los catalanes y por tanto, identificado con todos los club de Futbol.
Eso de que el Barça es mes que un club, es una falacia. Catalunya es mes que un club.
Por otro lado tiene Vd, cara de buena persona y seguro de buenos sentimientos, pero la vida es tan sorpresiva y paradojica, que a los catalanes nos puso un “cule”, al frente de la presidencia de la Institución mas importante de nuestro pais.