anhelenorme |
dijous, 10 de novembre de 2011 | 01:41h
Avui fa vint anys de la mort de Montserrat Roig (1946-1991). He volgut escriure aquest post dedicat a ella perquè hi hagi més gent que la recordi i perquè per mi va estar present al meu imaginari des que llegia els seus articles quan encara estudiava, era a casa als pares i el meu pare comprava l'Avui cada dia del món. Després va donar la casualitat que vaig estudiar Periodisme (just quan es va convertir en Ciències de la Comunicació) i ella va esdevenir un referent per mi (com altres, recomano per exemple la lectura d'Irene Polo, com l'amiga i col·lega Laia Altarriba la recordava fa dos dies al web Mèdia.cat)
De Roig vaig llegir gairebé tots els seus llibres i quan es va celebrar el desè aniversari li vaig dedicar un article a la revista on col·laborava aleshores, Illacrua actualitat i alternatives, que reproduiré més avall perquè crec que continua vigent la seva lectura. Abans, però, afegir que divendres passat vaig estar en una tertúlia dedicada al seu record, organitzada pel seu nebot Pau i amb presència del seu fill gran Jordi, i que girava al voltant del seu últim llibre, pensat en vida, Digues que m'estimes encara que sigui mentida (Edicions 62, 1991). Hi va haver gent que el va criticar de valent, per ser una mena de calaix de sastre, però resulta que vaig conèixer allà una altra apassionada de la vida i l'obra de Roig, Betsabé Garcia. I em va agradar saber que serà la persona que treballarà una biografia d'ella i que ja té altres biografies interessants, com la recent L'aventura de volar (Ara llibres, 2011), sobre la primera aviadora catalana Maria Pepa Colomer. De Roig també s'hi va dir que potser era tan popular perquè havia estat de les primeres escriptores mediàtiques, per la seva presència a televisió (grans entrevistes en aquell Personatges, del qual també es troba en format llibre) i a diaris de gran tirada com El Periódico amb les seves columnes. I que el llibre Digues que m'estimes... quedava ja com un document històric, ja que se situava en un moment on no existia internet i les finestres no eren virtuals, sinó físiques.
anhelenorme |
dimarts, 23 d'agost de 2011 | 11:30h
Avís: aquest és post estival, postvacacional. I quan deixem les vacances enrere sempre ens queda aquell regust de
voler-ne més encara, com ens diu l’hivernal cançó d’Els Pets, “Agost”:
descansar més (‘agost feixuc i mandrós’), anar al nostre ritme
(‘recordar la bellesa del temps que passa a poc a poc’) o descobrir més
espais que la rutina no ens deixa sovint abastar.
I no és només perquè ens
falta temps... que també (com durant l'any no tinc temps, jo cada agost pinto una habitació del pis, ja
sembla una tradició, i enguany ho he fet amb el disc de fons l’Atracció
monumental de Sanpedro –editat per Cydonia l’any 2007–, banda sonora
ideal en un pis de l’Eixample com el que visc; al tanto, de lloguer).
Enguany durant les tres setmanes vacacionals he pogut assaborir també el
que és la Renfe en obres (m’han dit que hi ha un grup molt útil al
Twitter –que no tinc–, Renfadats, per saber d’aquests esdeveniments socials a Rodalies). Jo l’he
patit anant a Hospitalet de l’Infant/ Tarragona/ Torredembarra/
Vilallonga del Camp i Amposta, via Hospitalet de Llobregat; o a Calafell
via Gornal-Bellvitge; o a la platja d’Ocata, via Clot. Fantàstic! I
també he conegut les delícies de la companyia Alsa (sobretot del seu
instructiu web, on et posen els horaris barrejant tant anades com
vingudes), la línia d’autobusos, per anar a Berga...
De fet volíem anar a Saldes, però l’èxit que vam tenir, amb el meu
company, per sortir de Barcelona amb transport “públic” va fer que ens
decidíssim canviar la ruta (la GR 107) i sortir directament des de
Berga. I ens vam trobar fent un bon tros d’El Camí dels Bons Homes. Concretament de
Berga a Gósol (GR 107).
I fent camí, però sobretot en una de les nits, em van venir al cap dues cançons de
Sanjosex: “Animal salvatge” i “Futur incert” (el vers que titula aquest
post pertany a aquesta cançó). Les dues cançons les podeu trobar al seu
últim disc editat Al marge d’un camí (2009), però també són molt i molts
recomanables els dos anteriors del bisbalenc: Viva! (2004) i Temps i
rellotge (2007). Tots tres els trobareu editats pel segell BankRobber.
Un cop vaig escriure sobre l'autor de les cançons, Carles Sanjosé, que és també un dels exportadors de l'escena sorgida des de l'Empordà, amb el seu nucli dur a La Bisbal, on destaquen formacions tan diverses com The Gruixut's, Mazoni o Miquel Abras. Sanjosex mira cap a la cançó amb un punt de vista polièdric, on tant aviat s'aproxima al blues i al flamenc com a sonaritats brasileres o africanes, cosa que l'aproxima a altres artistes com Òscar Briz. A les lletres, trenca des del primer disc amb la correcció política a cançons com "Puta" o "Fem l'amor", trenca amb la rutina cantant-la a "Dia a dia a dia" o "Set dies", i ofereix un ventall de possibilitats per enganxar-se a grans melodies com "Mixolídia blues" o "Temps o rellotge".
anhelenorme |
dimarts, 26 d'abril de 2011 | 11:37h
Ara que ha passat Sant Jordi, aprofito l’aparició del (molt recomanable)
llibre Roger Mas. La pell i l’os (Satélite k, 2011) de Francesc
Bombí-Vilaseca per fer un post pendent des del començament d’aquest
blog, un de dedicat al gran cantautor de Solsona. Aprofitaré per fer el
meu propi recorregut de descoberta de l’obra de Mas. Es dóna
l’avinentesa que tant Mas com Bombí els conec de fa una dècada llarga i
van néixer el mateix any que qui escriu aquestes línies, 1975 (un any
que va començar declarant-se per l’ONU com Any Internacional de la Dona i
que va acabar amb la mort del dictador). Ho cito perquè va ser un leit
motiv de la presentació que se’n va fer, del llibre, a l’Horiginal el
passat 31 de març, amb la presència d’altres persones amigues il·lustres
de la quinta del 75 com Ramon Pujol (músic i tècnic de l’estudi de
gravació Casafont) i Agustí Busoms (conegut artísticament com Abús).
Bombí-Vilaseca marca com a Capítol zero tot el que ve abans del primer èxit de Mas “Llum de colors” (per il·lustrar, aquí una versió, més àudio que visual, d'una Sobretaula BankRobber)...
Avui Dia de la Dona Treballadora se sol parlar de diferències i
injustícies arreu del món aplicades a les dones. Però hi ha coses, com
el ‘no mirar enrere’ (perquè sovint fa mal), que són tan velles i tan
universals com la Bíblia. Avui vull oblidar la de la costella, i
rememorar com de bella i misteriosa és la història de la dona de Lot.
Moltes poetes s’hi han referit i aquí van uns quants exemples (aquest post està dedicat sobretot a les meves amigues que han parit o estan a punt de parir, perquè com a mínim els dos primers anys de maternitat són bonics, però també molt durs...).
anhelenorme |
dimecres, 12 de gener de 2011 | 09:48h
No és el primer cop que cito n’Andreu Subirats (Tortosa, 1968), Sito
pels amics i coneguts. Ho vaig fer, per exemple, als posts dedicats aJordi Vintró i a
Marc Romera. Com vaig explicar,
recordo molt una sortida que vam fer una colla anys enrera a una casa
d’estiueig a Los Muntells. Però me’ls he trobat en infinitat de recitals
i mogudes diverses. Avui vull dedicar al tercer vèrtex del triangle: en
Sito. I ho faig perquè recentment ha sortit una traducció seva on s’ha
deixat pell i ànima, i val molt la pena recomanar, a banda de la seva
pròpia obra poètica, és clar.
De llibres on surt en Sito
(enteneu-me, Andreu Subirats), corren per casa tres que ara recordi:
l’antologia de poetes tortosins L’orgull de ser pocs 1954-1993 (La Gent
del Llamp, 1993), a cura d’Albert Roig; el poemari L’ull entorn (Labreu
edicions, 2006); i la traducció, i més, de Les Balades (Labreu, 2010), de
François Villon.
François Villon va ser un poeta al segle XV, amb
una obra que és un referent de la literatura francesa, i més enllà. No
perquè sí ha estat musicat per Georges Brassens (“Ballade [des dames du
temps jadis]”), Claude Debussy (“Trois ballades de Villon”), Ovidi
Montllor (“Balada de les llengües calumnioses”) a partir d’una versió de
Feliu Formosa, o Fabrizio de André (“Ballata degli impicatti”), entre
altres.
Villon per Brassens (aviat d'aniversaris: Seta, França, 22 d'octubre de 1921 - Sant Geli dau Fesc, prop de Montpeller, 29 d'octubre de 1981) és...
anhelenorme |
dimarts, 30 de novembre de 2010 | 17:18h
Hi ha gent a qui se li moren les plantes. Jo sóc d’aquestes persones. L’única planta viva del meu pis és una heura que està sobre les llibreries del menjador. Jo tinc una teoria molt poc científica. I és que la planta s’entén bé amb els llibres. Les seves fulles s’han comunicat amb els fulls la mar de bé tots aquests anys. I ja són un munt: de fulles, de fulls, d’anys. Així que les fulles, a més de ser regades amb aigua, són regades amb els meus pensaments, que alhora s’abeuren dels llibres. Les fulles llegeixen els meus subratllats als fulls dels llibres, tant com llegeixen a la meva pell el fil que narra la meva ment. Som química. Som aigua. Som discurs. I el curs del meu riu, somriu als prestatges. Un llibre pot fer més dramàtica l’existència, plorar amb un mateix, o compartir alegries. Jo imagino els llibres amb ganes de sortir-se de les fulles i entrar en els caps i els cors dels que els agafen, atrapant-los fins al darrer mot. Amb aquesta energia, no han deixat de néixer fulles a la planta. I jo també m’he convertit en una heura sense poder-ho evitar. La meva biblioteca era plena de poesia, teatre, assaig i novel·les. Però semblava que s’havia esgotat en si mateixa. Perquè va fer que conegués un lector d’una altra mena de llibres i d’una altra manera de llegir-los. Jo em posava a la butaca del menjador amb el llum adient al costat, contemplant de tant en tant la planta de cua d’ull. Ell es va instal·lar cada nit al meu llit abans de dormitar i va cercar totes les lectures que el cridaven de la meva biblioteca. Van resultar ser poques. Però en comptes d’entristir la meva planta, va abonar un nou conreu. He començat a llegir llibres d’autors desconeguts, rebutjats o prejutjats per mi, de clàssics pendents, de ciència ficció o, fins i tot, còmics i novel·les gràfiques. Ara veig les fulles de l’interior i de l’exterior amb un carinyo semblant. Un lector supletori genera una selva.
De la selva musical rescato Mazoni amb Le Petit Ramon...
anhelenorme |
dimecres, 15 de setembre de 2010 | 14:05h
Disculpeu que distorsioni una mica els continguts d'aquest bloc... Veureu, aquest nou curs començo parlant d’una interessant col·lecció,
Argumenta, de l'editorial El Cep i la Nansa; n’he llegit un parell de títols [(Des)acords. Música i
músiques als Països Catalans (1975-2009) i Embolicats amb el
periodisme. Reptes dels mitjans de comunicació catalans (1975-2006),
que és d’on és la cita de Màrius Serra, del títol] que m’han portat a
altres coses (com sempre...), com ara és el llibre de butxaca
¿Periodismo? Vale la pena vivir para este oficio (Debolsillo, 2010), de
Juan Cruz Ruiz. I també em disculpareu la llargària rècord del post, però és que fa uns dos mesos que no publico...
En aquest post abandono per un moment la Poesia (tot i que en Víctor
Nubla asseguri que hi ha més poesia a la crítica musical del que jo
coneixia ;-) i em centraré en el món del periodisme i de la música, a
través de tres lectures, amanit, és clar, amb algunes cançons.
Podríem dir dels periodistes musicals ara, allò que cantaven Antònia
Font dels “Alpinistes-samurais”, que ‘coses més rares ens han de
passar’...
o que desitjaríem no esdevenir màquines, si cantem a la manera d’Ovidi Montllor...
però esclar, en anar tot tant i tant ràpid, tampoc no ens podem
adormir, ni en el present ni en el futur, com les “Marmotes” que canten
els Glissando*.
“Marmotes”, dins Records del futur (DiscMedi, 2009)
anhelenorme |
dimarts, 27 de juliol de 2010 | 17:57h
D'aquí uns dies farem vacances (a Enderrock tanquem del 2 al 22 d'agost, tot i que tindreu notícies musicals cada dia a www.enderrock.cat) i gaudirem del "temps lliure", ens oblidarem d'algunes rutines (la feina de periodista musical no és tan rutinària com altres) i de preocupacions diàries, o d'anys (o ho intentarem). Ens relaxarem. Però ja que aquest juliol ha estat una mica més guerriller que altres juliols, potser convé parlar d'algunes batalles pendents... I no, malgrat aquest llenguatge bèl·lic, no defensaré mai cap posicionament bel·licós (ni de virtual videojoc sanguinolent)... i sí, parlaré més de coses de dones, de poesia... a veure si em faig entendre.
Primer, la música...
"Corrandes d’exili" (Pere Quart, musicat per Lluís Llach i interpretat per Immigrasons, formació amb la veu de Sílvia Pérez Cruz i Refree)
...i el somni: Els catalans, després dels exilis, encara "somniem" una 'pàtria completa' que deia el poeta Pere Quart, com hem demostrat darrerament en la megasupermanifestació del passat dia 10 de juliol i com Lluís Llach, tot i el seu retir del món de la cançó, no deixa mai d'insistir (al video surten també des de Titot a Marc Parrot). Resistim...
Una resistència més cívica que de les classes polítiques... o almenys és en la que em fixo jo. Perquè als polítics no els entenc (no els segueixo), ni un borrall, i, en canvi, (els problemes de) la gent sí que els entenc (o els vull entendre i els segueixo el fil, que canta la Beth). I mai no és blanc o negre, hi ha tota una paleta de colors. Pintem...
anhelenorme |
dimecres, 19 de maig de 2010 | 11:17h
El cantautor Òscar Briz no ha tret un disc propi enguany, però n’acaba
de treure un fent bàsicament de guitarrista amb Cristina Blasco, Hotel Paraiso
(Picap, 2010), i va cloure l’últim festival BarnaSants al Black Note de
València, on va gravar un disc en directe que ja esperem que surti
aviat [i, una d'aquelles coincidències de la vida, després d'escriure aquest post el cap de setmana passat, sense que ell ho sabés, ahir em va trucar a la feina en Briz mateix i em va comentar que té un altre disc en català gravat a Anglaterra anomenat L'estiu, sense data de sortida!]. Parlaré més de Briz, però abans necessito esplaiar-me en un
altre tema.
