Anhel Enorme

Bloc d'Helena Morén Alegret

14 de gener de 2013
General
0 comentaris

Marina Tsvetàieva: ?¿Què és l?art, sinó la troballa de coses perdudes, la immortalització de la pèrdua??

El passat divendres 28 de desembre vaig anar a la presentació d’El diable i altres relats, de Marina Tsvetàieva, traduïda per Miquel Cabal Guarro per a Edicions de 1984. Hi van fer a l’Heliogàbal les seves lectures i comentaris l’editor Miquel Adam, la periodista Xènia Dyakonova, la poeta Núria Martínez-Vernis i el mateix traductor, Cabal Guarro, que va voler remarcar certa inspiració divina, o millor dit “l’orgull diví”, dels mots de Tsvetàieva, tot remetent-se a la Bíblia de Montserrat –on ‘la paraula profètica (···) fa llum en un indret obscur’–. Martínez-Vernis a l’Heliogàbal va llegir brillantment el primer conte, “El diable”. De l’obra total, en va valorar (i va desprendre en la seva lectura) l’atracció que desperta el text, com si ens hi introduíssim en infinites “cadenes d’adn”. La revista Núvol n’ha fet una bona ressenya de la mà d’Irene Alerm Pou, de la qual em quedo amb una cita que es refereix a l’embruix que ofereix el mateix text, més enllà dels interessants records: “És a través dels mots i la seva etimologia i a través d’aquesta investigació de llenguatge i dels idiomes d’infant [rus, alemany, francès] que ella es pot explicar la realitat d’anys enrere”. Així Tsvetàieva, tant pot recordar les paraules en alemany de la mare dient-li ‘Quan els homes no tenen idees per intercanviar, intercanvien cartes’, com també els versos: ‘Oh, deixeu-me en vida resplendir (···) Car les puixances divinals/ no demanen si ets home o dona’ (Anys d’aprenentatge de Wilhem Meister, de Goethe, en la traducció de Josep Murgades).

En aquest post parlaré sobretot de dones, referencials i de tota mena…

Abans de tornar a Tsvetàieva, vull recomanar la lectura de l’últim poemari de Núria Martínez-Vernis, Deix on dir (Empúries, 2012), a qui volia dedicar aquest post abans no se’m colés davant el clàssic rus que, sens dubte, ha anat davant. Perquè el llibre de Martínez-Vernis és bo, força bo i molt per damunt de la mitjana de poesia que es publica (i que es recita; la podeu veure recitant al canal de Poesia als Parcs), però personalment crec que –com han titulat elles mateixes algun dels seus recitals, amb la poeta Blanca Llum Vidal– té un punyent “agre dir”, que no sempre ve de gust… Sí, els versos tenen foc roent a les entranyes i les mutacions dels seus versos van des d’un posicionament desencisat inicial (‘ara veig que els vicis es treballen per força/ i que les virtuts es desfan a l’aigüera’) fins als orgullosos versos finals (‘No tinc por, sé què passarà i qui m’acompanya’). El viatge passa per moments de força (com: ‘hauríem de voler-ho tot, una mica’, ‘l’astúcia és per a qui té ales’ o ‘No s’espera si es té tot. S’és lliure si no es vol res’) i moments de debilitat extrema (com: ‘quina tomba la mala hora en què et vas veure acròbata’, ‘Des de la por/ que no reconec l’amplada de les coses’, ‘Obrir la finestra és com obrir-se les venes’ o ‘la por paralitza, la llibertat mata’).

I és que, com a poeta, Martínez-Vernis també viu, com les russes, en aquell món on ‘Les veus no dormen mai, ni quan n’hi ha prou’ i es dirigeix cap a l’expressió veritable…

Abans no es publiquessin aquests versos els vaig sentir recitar a l’Espai AdriAntic (espai d’investigació i creació d’Antic Teatre) a la Núria i, en aquell moment vital, em vaig sentir molt identificada. Però ara ja no, segurament ella tampoc (l’últim cop que la vaig veure parlava entusiasmada del clan flamenc de La Tolea, veïns seus). Jo ara mateix vull sentir la força de la vida (llum) en el rerafons de qualsevol text (obra), trist o alegre, i en aquest cas, a Deix on dir, les veus són tèrboles (‘he vist els angles de l’habitació/ i és impossible caminar-los’) i els camins, intransitables (‘del camí de sac, cul de cruïlla’).

Em direu, ‘carai, però si Tsvetàieva es va suïcidar’… Però Tsvetàieva no va escriure (ni viure) la seva obra com estava en el moment que es va matar. Com bé va apuntar Xènia Dyakonova en la presentació, Tsvetàieva va viure amb passió i intensament. I aquell últim temps biogràfic tenia una realitat ben crua, la qual no va ser l’única de patir-la entre els poetes de l’avantguarda russa: “Gumiliov va ser afusellat, Mandelstam va morir al gulag, Blok i Khlebnikov van morir a la misèria, Essenin i Maiakovski es van suïcidar i molts d’altres –Akhmàtova, Pasternak– van ser obligats a callar”, com explica Monika Zgustova a “La passió segons Marina Tsvetàieva”.

La poeta moscovita, tot i sentir-se prop del Diable des de petita, reflecteix energia positiva en els seus contes i hi recorda els temps en què “vivia amb tanta força!”… sobretot quan va aparèixer “El cop que em van clavar l’alegria i la por: l’amor”.

Tsvetàieva en els seus contes parla de passió, de misteri, de joc interior, de profunditat, de possessió per un sacríleg “Déu-Diable” que la va atraure ja de ben menuda. I refà la seva memòria i la reviu com fan sovint les criatures, que s’expliquen les seves històries imaginàries i les viuen ben reals:

“[···] potser és que la passió comparativa i contrapositiva, innata en el poeta, i la formació espiritual són el mateix joc a què tant m’agradava jugar de petita: no compreu ni blanc ni negre, no digueu ni sí ni no; però a l’inrevés: només sí-no, negre-blanc, jo-tothom, Déu-Diable”.

I parlant al Diable, parla de l’amor:

“Si ara escric Ell per referir-me a tu, és perquè escric sobre tu i no a tu! Vet aquí tota la mentida del relat amorós. L’amor és invariablement una segona persona, que fins i tot dissol la primera. És l’objectivació de l’estimat, allò que no existeix. Perquè mai no hem estimat ni estimaríem cap Ell; només tu: sospir exclamatiu! [···] …La foscor no és el mal, la foscor és la nit. La foscor ho és tot. La foscor és foscor. El fet que no em penedeixo de res. Que aquesta és la meva foscor!”

Per a Tsvetàieva, els termes es capgiraven:

“Déu era estrany, el Diable era familiar. Déu era el fred, el Diable era l’escalfor. I cap dels dos no era bo. Cap dels dos no era dolent [···] confondre el que és celestial amb el que és terrenal”.

Tsvetàieva endimoniadament orgullosa fins al final de l’amor:

“Et dec el meu primer acte delictiu: un secret a la primera confessió, després d’això ja estava tot transgredit. Eres tu qui m’esmicolava cada amor feliç, rosegant-lo amb valoracions i rematant-lo amb supèrbia, perquè vas ser tu qui em va decidir poeta i no dona estimada. [···] tota la teva lluita contra Déu és un combat per la solitud, que és l’únic poder. [···] Tu, als llocs públics, no hi ets. [···] Si se t’ha de buscar, ha de ser per les cel·les solitàries de la Revolta i per les golfes de la Poesia Lírica. De tu, que ets el mal, la societat no n’ha abusat”.

En un altre post havia esmentat l’aproximació de Maria-Mercè Marçal i Monika Zgustova a la poeta de Sant Petersburg, Anna Akhmàtova, i ara hi he trobat alhora, llegint Versions d’Akhmàtova i Tsvetàieva (Proa, 2004), un altre apropament, el que fan cap a la poeta de Moscou que fins ara m’era estranya. Llegint els tres immensos contes d’El diable i altres relats he connectat de ple amb la poesia de Tsvetàieva.

He posat cites del primer, “El diable” (1935), però ni “La mare i la música” (1934) ni “La casa del Vell Pimen” (1933) es queden curts a l’hora de sorprendre’m i enganxar-me.

“[···] En tot cas, era massa aviat per a les notes. Si els encara no cinc anys no són de cap manera massa aviat per a les lletres –als quatre anys, jo llegia amb facilitat, i conec moltes criatures que també–, per a les notes aquest encara no cinc anys són indiscutiblement i nocivament aviat. El procés de notes i tecles és tant més complex que el de lletres i veu, com ho és el teclat comparat amb la veu. Per dir-ho metafòricament: des d’una nota és possible no encertar la tecla, però és impossible no encertar la veu des d’una lletra. I per dir-ho ben simple: si entre jo i el teclat s’alçaven les notes, entre les notes i jo s’alçava el teclat, que es perdia constantment per culpa de la partitura. Això sense parlar del sentit simple i evident de la paraula llegida i del sentit absolutament enigmàtic del compàs tocat. En llegir, tradueixo a un sentit; en tocar, tradueixo a un so que, al seu torn, s’ha de traduir a alguna cosa perquè, si no, és un so buit. Ara bé, ¿en quin moment jo, amb cinc anys, podia tenir aquest sentiment i expressar-lo, si encara estava buscant: primer el signe sobre la línia amb els ulls, després la tecla que li corresponia a aquesta nota amb el dit? En resulta una interpretació amb tres incògnites i, per a una nena de cinc anys, n’hi ha prou amb una, rere la qual sempre n’hi ha una altra, que no és més que la introducció a la gran incògnita que hi ha darrera de tot sentit i de tot so, la gran incògnita de l’ànima. O bé s’ha de ser Mozart!”

I potser el que m’ha frapat més de “La mare i la música” té a veure amb la següent peça, Warum?, una fantasia de Joseph Shumann (1810-1956). En alemany vol dir ‘¿per què?’…

Tsvetàieva escriu:

“–Mamà –això era el seu últim estiu, l’últim mes de l’últim estiu–, ¿per què a tu el Warum et surt tan diferent?

– ¿Warum, Warum? –va fer broma la mare, des dels coixins. I esborrant el somriure dels llavis:– Quan et facis gran i miris al teu voltant i et preguntis warum tot ha anat com ha anat, warum no ha sortit res bé, no només a tu, sinó a tothom que t’estimaves, que interpretaves, res de res a ningú, llavors seràs capaç de tocar el Warum. Fins llavors, esforça-t’hi.”

A l’últim conte, “La casa del Vell Pimen”, hi ha la frase de Marina Tsvetàieva que dóna títol a aquest post: “¿Què és l’art, sinó la troballa de coses perdudes, la immortalització de la pèrdua?”. I hi ha inserit un conte ucraïnés (sobre una mare i una padrina) que deixo esmentat per als que hagi convençut perquè comprin i llegeixin tot el llibre, i hi ha una explicació del perquè de tot plegat: “tot aquell món, el del Vell Pimen dels Ilovaiski i del nostre Triokhprudni dels Tsvetàiev, de joves beutats, com la Nàdia, i de criatures solitàries, com és ara jo, s’ha acabat. No només s’ha acabat la meva època, sinó tota aquella època. L’explico perquè és un deute impagable del meu cor”.

I quants deutes impagables dels cors de dones artistes suren també avui!! Sense anar més lluny, vull recomanar-vos el número 207 (de gener de 2013) d’Enderrock que hem dedicat a les dones que fan cançons ara i aquí, sense haver oblidat les del passat més recent. El vam presentar el dijous 10 de gener a la Biblioteca Nacional de Catalunya.

Enderrock fa un especial ara que es commemoren els 50 anys de la mítica cançó “Se’n va anar”, popularitzada per Salomé, la primera dona de la cançó en català.

I en aquest monogràfic es vol reflectir la continuïtat de la tradició musical de les cantants catalanes en un panorama ben ric en referents. El valor afegit és el gran salt quantitatiu i qualitatiu que ha tingut l’àmbit femení en els darrers anys del panorama musical nacional. La revista fa una panoràmica per 25 veus de dona (Salomé, Núria Feliu, Teresa Rebull, Marina Rossell, Maria del Mar Bonet, Maria Cinta, Guillermina Motta, Carme Canela, Franca Masu, Sílvia Pérez Cruz, Lídia Pujol, Eva Dénia, Anna Roig, Beth, Maria Rodés, Meritxell Gené, Ivette Nadal, Joana Serrat, Maria Coma, Andrea Motis, Big Mama, Marta Rius, Clara Andrés, Rosa Pou i Bikimel) que entrevistem i escoltem en el disc que s’encarta, Dones i cançons (on s’inclouen també Esther Condal, Montse Castellà i Névoa). Per qui s’atreveixi a assistir als seus directes ho pot fer aquest dimecres a la Casa Orlandai, amb Joana Serrat, Ivette Nadal i Bikimel o properament al festival BarnaSants, on destaquem també les veus següents: Esther Condal (Divendres 1 de febrer Luz de Gas); Maria del Mar Bonet (Dijous 7 de febrer Auditori Barradas de l’Hospitalet); Ivette Nadal (Divendres 1 de març Luz de Gas); Marina Rosell (Dissabte 2 de març Auditori Barradas de l’Hospitalet); Meritxell Gené (Dijous 7 de març Auditori Barradas de l’Hospitalet); Montse Castellà (Divendres 8 de març Luz de Gas); Silvia Perez Cruz (Dissabte 9 de març Teatre Auditori St. Cugat); Joana Serrat (Divendres 15 de març Luz de Gas); i Névoa (Dissabte 16 de març Luz de Gas).

Al disc Dones i cançons (Enderrock Discos, 2012) s’inclou un avançament del nou disc de Bikimel, “Llaurant la llera del riu vermell”, que trobem en directe i en versió despullada en aquest homenatge a la poeta Josefa Contijoch del maig passat:

Ni les que surten a la revista, ni les del disc, ni les dels concerts són les úniques, n’hi ha moltíssimes més (Maika Makovski, Myriam Swanson, Nubla, Laura Simó, Rosa Zaragoza, Mariona Sagarra, Rusó Sala, Meritxell Naranjo, Ester Formosa, Lidia Damunt, Amparo Sanchez, Fanny Roz, Arianna Puello…) i també líders de diferents grups (Helena Miquel d’Élena, Dolo Beltran de Pastora, The Mamzelles, Minimal 21, Dêlen, Poet in Process…) i veus internacionals d’arreu del món (Madonna, Cyndi Lauper, PJ Harvey, Joni Mitchell, Patti Smith, Ani Difranco, Annie Lennox, Björk, Marianne Faithfull, Tina Turner, Erykah Badu, Joan Baez, Barbra Streisand, Omara Portuondo, Joan Baez, Wanda Jackson, Dayna Kurtz, Suzanne Vega, Sheryl Crow, Norah Jones, Cassandra Wilson, Françoiz Breut, Martha Wainwright, Joanna Newsom…) i del poble del costat (Martirio, Mala Rodríguez, Christina Rosenvinge, Russian Red…). Toni Castarnado també feia un bon repàs a 144 discos referencials al llibre Mujer y música (66rpm, 2010), és clar que, excepte algunes indiscutibles (Astrud Gilberto, Cecilia, La Lupe, Ute Lemper…), molts noms giraven entorn l’univers anglosaxó. Totes i cadascuna d’elles són úniques.

Com escriu Núria Martínez-Vernis: “És estrany que no hi ha mirall que em representi. És estrany com res s’assembla al que està fet (···) Sé de la set de la boca seca, de la pell fina quan s’esquinça sola, l’empatia definitiva, i sé del vidre la mirada, ara és frontal com del cíclop però la veuran perduda (···)”.

No ens deixem perdre les veus de tantes dones amb coses a dir, que es puguin i alhora ens facin deixondir (això és: fer sortir d’un estat d’ensopiment). Sí, encara (però no només) les ‘Girls Just Want To Have Fun’…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!