Anhel Enorme

D’aquí uns dies farem vacances (a Enderrock tanquem del 2 al 22 d’agost, tot i que tindreu notícies musicals cada dia a www.enderrock.cat) i gaudirem del “temps lliure”, ens oblidarem d’algunes rutines (la feina de periodista musical no és tan rutinària com altres) i de preocupacions diàries, o d’anys (o ho intentarem). Ens relaxarem. Però ja que aquest juliol ha estat una mica més guerriller que altres juliols, potser convé parlar d’algunes batalles pendents… I no, malgrat aquest llenguatge bèl·lic, no defensaré mai cap posicionament bel·licós (ni de virtual videojoc sanguinolent)… i sí, parlaré més de coses de dones, de poesia… a veure si em faig entendre.

Primer, la música…

“Corrandes d’exili” (Pere Quart, musicat per Lluís Llach i interpretat per Immigrasons, formació amb la veu de Sílvia Pérez Cruz i Refree)

…i el somni:
Els catalans, després dels exilis, encara “somniem” una ‘pàtria completa’ que deia el poeta Pere Quart, com hem demostrat darrerament en la megasupermanifestació del passat dia 10 de juliol i com Lluís Llach, tot i el seu retir del món de la cançó, no deixa mai d’insistir (al video surten també des de Titot a Marc Parrot). Resistim…

Una resistència més cívica que de les classes polítiques… o almenys és en la que em fixo jo. Perquè als polítics no els entenc (no els segueixo), ni un borrall, i, en canvi, (els problemes de) la gent sí que els entenc (o els vull entendre i els segueixo el fil, que canta la Beth). I mai no és blanc o negre, hi ha tota una paleta de colors.
Pintem…

Quan era petita, per les històries dels grans, un pensament recorrent que tenia era que jo no voldria viure mai ni una guerra, ni una post-guerra, ni una dictadura.
Per això potser després em va agradar tant la lletra aquesta de Vian… per mi és una deserció, però no com a vençut, sinó d’una ‘persona (que la penso) completa’.

“Le Déserteur” de Boris Vian

Hi ha també a la història persones ‘completes’ en ple camp de batalla. Hi ha una cançó bellíssima que surt de la resistència francesa a la invasió nazi. Era d’Anna Marly (algú recorda el seu nom?)…

Qui primer la va recuperar a la seva manera i popularitzar va ser l’estimat Leonard Cohen (podeu recordar el seu concert de Barcelona aquí mateix)…

Leonard Cohen interpreta “The Partisan”

…i ara tenim l’oportunitat d’escoltar-la (curiosament o potser és que sóc un xic recargolada, per alguns… el que Cohen cantava en anglès, és aquí en castellà; i la part francesa, en català) en una adaptació del tot meravellosa:

Espaldamaceta i Maria Rodés interpreten “El Partisano”

Ai, les dones i les guerres… se sap que les dones són víctimes de moltes salvatjades a les guerres (i també en època de ‘pau’), però poc es divulga de la lluita de les dones per la pau. Enguany ha sortit el llibre: Las mujeres, la música y la paz (Icaria, 2010). Em sembla molt interessant un web, d’un dels peus de pàgina, la de l’organització Freemuse, Freedom of Musical Expression. Defensa la llibertat d’expressió dels músics i compositors a nivell mundial, i està contra la censura arbitrària i la persecució dels músics. Un exemple és el que també reflectia la pel·lícula Nadie sabe nada de Gatos Persas, de Bahman Ghobadi, sobre la situació de molts músics a l’Iran. Però és que el llibre que us citava té un bé de déu de noms femenins que han estat perseguits o han dit la seva en diferents lluites per les llibertats dels seus països: des de les occidentals més conegudes (Joan Baez, Odetta o Nina Simone molt unida a la lluita pels drets civils Martin Luther King) fins a Malouma (Mauritània), Balabil (Sudan), Deuler Djoko (Zimbaueu), Ruby (Egipte), Amal Murkus (Palestina), Chang Hui-Mei (Taiwan), Miriam Makeba (Sudàfrica)… aquest “Why” va per aquestes reines, per tots els somnis i tots els amors:

Hi ha una antologia poètica que també ve a tomb d’aquest post: Maleïdes les guerres (Eds 62 / Empúries, 2003). S’hi inclou, per exemple, la traducció d’El desertor de Boris Vian (‘…Correré pidolant/ tots els camins de França/ de Bretanya a Provença/ diré a tothom ben alt/ Negueu-vos a obeir/ No hi vulgueu prendre part/ No aneu a la guerra/ Negueu-vos a marxar…’).
Un Vian que també apareix a una pel·lícula que m’ha agradat, darrerament, Gainsbourg (vida d’un heroi). Amb aquella “Marsellesa” també revolucionària per la forma i que va tocar el fons de molts francesos…

(com explicava un col·lega músic, que no sé si vol que el citi: les cançons, i els qui en fem d’intermediaris perquè arribin, haurien de trencar i tocar la nafra com va fer el director de la BBC programant Bob Marley al seu moment, i que va tenir tants detractors com seguidors)…

I aquest post és per rememorar algunes perles que no brillen prou.
Com cantava John Lennon amb (‘al costat de’ i ‘influït per’) Yoko Ono…

“Woman is…

Diuen que quan neixen nenes és que hi haurà anys de pau… no sé si és veritat, però al meu voltant en els darrers anys han nascut, d’amigues meves, moltes nenes (Berta, Sara, Dúnia, Aina, Lila…). Per totes elles, noies 100% del S.XXI, l’escomesa que escrivia Maria Antònia Salvà als anys trenta del segle passat, el XX…

A LES DONZELLES DE L’ANY DOS MIL

Oh vosaltres, pressentides flors d’amor i gentilesa
que viureu quan mon passatge s’haurà fet esborradís;
jo us endreç per aleshores, amical, una escomesa
que s’allunya, de mos versos dins l’esbart voleiadís.

d’El retorn (1934)

No hi ha làmpades meravelloses ni catifes voladores,
però somniem encara que sigui dalt d’un bidet!
Bones vacances!!

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!