Anhel Enorme

Bloc d'Helena Morén Alegret

23 d'agost de 2011
General
0 comentaris

Sanjosex: ?Jo em vull quedar aquí i viure com abans al marge d?un camí, veient com passa el temps?

Avís: aquest és post estival, postvacacional. I quan deixem les vacances enrere sempre ens queda aquell regust de
voler-ne més encara, com ens diu l’hivernal cançó d’Els Pets, “Agost”:
descansar més (‘agost feixuc i mandrós’), anar al nostre ritme
(‘recordar la bellesa del temps que passa a poc a poc’) o descobrir més
espais que la rutina no ens deixa sovint abastar.

I no és només perquè ens
falta temps… que també (com durant l’any no tinc temps, jo cada agost pinto una habitació del pis, ja
sembla una tradició, i enguany ho he fet amb el disc de fons l’Atracció
monumental
de Sanpedro –editat per Cydonia l’any 2007–, banda sonora
ideal en un pis de l’Eixample com el que visc; al tanto, de lloguer).

Enguany durant les tres setmanes vacacionals he pogut assaborir també el
que és la Renfe en obres (m’han dit que hi ha un grup molt útil al
Twitter –que no tinc–, Renfadats, per saber d’aquests esdeveniments socials a Rodalies). Jo l’he
patit anant a Hospitalet de l’Infant/ Tarragona/ Torredembarra/
Vilallonga del Camp i Amposta, via Hospitalet de Llobregat; o a Calafell
via Gornal-Bellvitge; o a la platja d’Ocata, via Clot. Fantàstic! I
també he conegut les delícies de la companyia Alsa (sobretot del seu
instructiu web, on et posen els horaris barrejant tant anades com
vingudes), la línia d’autobusos, per anar a Berga…

De fet volíem anar a Saldes, però l’èxit que vam tenir, amb el meu
company, per sortir de Barcelona amb transport “públic” va fer que ens
decidíssim canviar la ruta (la GR 107) i sortir directament des de
Berga. I ens vam trobar fent un bon tros d’El Camí dels Bons Homes. Concretament de
Berga a Gósol (GR 107).

I fent camí, però sobretot en una de les nits, em van venir al cap dues cançons de
Sanjosex
: “Animal salvatge” i “Futur incert” (el vers que titula aquest
post pertany a aquesta cançó). Les dues cançons les podeu trobar al seu
últim disc editat Al marge d’un camí (2009), però també són molt i molts
recomanables els dos anteriors del bisbalenc: Viva! (2004) i Temps i
rellotge
(2007). Tots tres els trobareu editats pel segell BankRobber.

Un cop vaig escriure sobre l’autor de les cançons, Carles Sanjosé, que és també un dels exportadors de l’escena sorgida des de l’Empordà, amb el seu nucli dur a La Bisbal, on destaquen formacions tan diverses com The Gruixut’s, Mazoni o Miquel Abras. Sanjosex mira cap a la cançó amb un punt de vista polièdric, on tant aviat s’aproxima al blues i al flamenc com a sonaritats brasileres o africanes, cosa que l’aproxima a altres artistes com Òscar Briz. A les lletres, trenca des del primer disc amb la correcció política a cançons com “Puta” o “Fem l’amor”, trenca amb la rutina cantant-la a “Dia a dia a dia” o “Set dies”, i ofereix un ventall de possibilitats per enganxar-se a grans melodies com “Mixolídia blues” o “Temps o rellotge”.

Però el que us deia, em van venir al cap aquelles dues cançons…

Érem enmig del no-res, com qui diu (algú de ciutat, havia de ser!). Havíem travessat zones de muntanya plenes de rius secs (sort d’alguna font, la del Coix, redemptora!) i cases abandonades que a penes eren parets, quan vam arribar al coll del Portet, la costa més costeruda. I és clar, allà vaig taral·lejar mentalment, a l’ascensió, “Excursionista”, la cançó del gran Quimi Portet, tot i que no tenia res de ‘sex appeal’… Vam suar molt i molt la cansalada (més que no pas suggerissin res les meves cuixes, la veritat), però ho vam superar més potser pels bons ànims folkies que enlairen l’esperit. Va ser amb el fet de cantar –sense espantar ningú! i és que què bé estar sols amb la natura!– bona part del repertori de cançoners (de cau, d’escoltes, muntanyencs) que havia quedat a la nostra recàmera. Una memòria curiosa, gravada a base de suors i treballs d’uns altres dies més excursionistes, més actius, remots, i on evidentment el protagonisme el va adquirir en bona part el repertori dels insignes Esquirols

Si bé no vam assolir el cim (les grans parets d’escaladors no eren l’objectiu), sí vam traspassar d’una cara a l’altra de muntanya pel camí més costerut i pedregós. Allà al coll l’única vida que vaig veure va ser un jove isard i tres àligues que volaven ben amunt. Però en creuar (el que per nosaltres era un cim en la nostra carrera excursionística), ens vam trobar dos homes. Hi ha vida més enllà!

Com l’aigua escassejava els vam demanar on poder aconseguir-ne. Per sort hi havia un abeurador de vaques i portàvem iode per potabilitzar l’aigua. Un dels homes era especialment graciós (ens va dir que havia estat integrant del grup terrassenc Kansats, bateria crec, i que ara es dedicava al Gospel: Tons & Sons Terrassa Gospel, he buscat després per deformació professional…). Aquest portava un bastó que anava llençant en pic volia recalcar una de les seves frases. Com quan ens va etxibar que ens envejava perquè encara teníem l’humor de fer bivac a la muntanya (“per què es diverteix tothom menys jo?!”), o quan deia que estava casat i per això “es pujava per les parets”. Vaig pensar que sembla que hi ha certa moda ara entre els escaladors (fa poc ho vaig llegir en una Contra de La Vanguardia) de passar nits penjats de les parets que escalen! A mi mai no m’hi trobaran, que no tinc prou força (sobretot als braços)…

Com no tinc videos ni enllaços dels tals Kansats, aprofito per reivindicar un cop més Ovidi Montllor (que porta “per barret, els Pirineus” també) i la terreta.

Bé, havent aconseguit aigua, vam sopar en un meravellós prat, amb vistes a la vall. Però va passar que vam ser empaitats per les seves propietàries, això són: vaques, vedells i bous, en teoria mansos… I vam anar a raure, després de caminar mitja hora més per trobar el lloc adient per dormir, vam triar el marge d’un camí, sí! Ben arran de terra, com diu que li agradaria estar Carles Sanjosé a la cançóque us deia.

Però la veritat, amb el bosc a tocar, la meva imaginació, anava més capficada amb altres animals salvatges, literals, des d’una possible visita de porc senglar fins a la d’algun tot-terreny (sí, morir esclafada per un vehicle tampoc m’era un al·licient per aclucar l’ull, en un marc tan i tan bucòlic), passant per ratpenats i altres bèsties nocturnes. Digeu-me poruga o urbanita. Però, per sort, el bosc català no és el nordamericà ni el canadenc posem per cas, i vam dormitar tranquil·lament, sota un ampli cel estrellat. Fantàstic! Prova superada.

El Camí dels Bons Homes és un llarg itinerari que va des del santuari de Queralt (Berga) fins al castell de Montsegur (Arieja-França), i coincideix amb les rutes de migració que van utilitzar els càtars (o bons homes) durant els segles XIII i XIV quan fugien de la croada i la Inquisició. La petita gran ruta que vam fer nosaltres (una alternativa en unes vacances on ha planat la ‘crisi’ i la visita del Papa) ens va portar sols durant tres dies cap al santuari de Queralt, Espinalbet, la font de Cal Coix, Peguera, coll del Portet, l’Espà, Sorribes i Gósol. Però va ser suficient per gaudir, i molt, sense haver de viatjar a l’altra punta de planeta per saber què és gaudir de la desconnexió vacacional. Tenim uns paisatges que són un tresor ben a prop!

Just la setmana passada vam visitar el regne dels insectes i les vaques, vam veure quilòmetres de muntanyes sense cap torre d’alta tensió ni signe de civilització, o el massís del Pedraforca (cim que vaig assolir en els vells –és a dir, els meus més joves– temps) emmarcat en un bonic Arc de Sant Martí, al matí majestuós des de la muntanya estant, a la tarda ‘de postal’ des del més turístic Castell de Gósol (un fotògraf aficionat el va voler immortalitzar però no sabem segur si ho va aconseguir)… Vam veure gent que viu una dura realitat rural on el que els pot passar un matí és que se’ls mori una vaca i l’hagin d’arrossegar amb el cotxe, o que al poble una persona hagi de fer dues feines alhora (estar a l’Ajuntament i al recent inaugurat Centre Picasso de Gósol*, per exemple: gràcies per una visita guiada en anglès, compartida amb dos visitants francesos!), o que l’única premsa que arribi siguin diaris, cap revista!

De vegades a la redacció Enderrock hi ha gent que ens ha trucat demanant a on pot aconseguir la revista. Ara ja no somriuré. L’evidència de tenir un quiosc al costat de casa, ja no és tanta… I si anem com anem a un temps de retallades de tota mena, compte que no haguem de fer com aquesta bona gent, que a més de ser periodistes, haguem de posar parada per vendre no només la revista, també les lupes que necessitarem tots per veure la realitat augmentada que ens venen des de dalt. I no tan bonica com la de dalt la muntanya, precisament.

Segurament hi ha retallades necessàries (la línia de bus de l’empresa Alsa que ens va portar de tornada de Gósol a Berga divendres, va passar per tots els pobles i no va recollir cap passatger tret de nosaltres dos). Però el Govern més que minar o dinamitar els serveis socials –dues famílies de dues amigues properes ja han comprovat els seus (d)efectes aquest estiu–, molts s’haurien d’aplicar, dia a dia, la gran dita d’aquella cançó dels Mine! que diu ‘Les persones són ocells, si no els cuides volen i s’escapen, volen i se’n van, lluny’ (“Els amics de la cigonya”).

Però malauradament, com diu una altra seva, ‘animals, que ho voleu deixar seguireu igual’ (Manatís”).

Espero que la biodiversitat del bestiari català es mantingui saludable, però que no hi hagi tants depredadors que facin malbé les espècies (des)protegides.

Que el vostre nou curs us sigui de profit i ens fem feliços.
Salut!

*Una curiositat: en Picasso l’any 1906 signava com a ‘Pau de Gósol’, ell que hi va anar per guarir la seva dona de l’època, Fernande… I ahir casualment vaig enganxar a La 2 un reportatge sobre el gran pintor, que a París freqüentava en el tombant dels anys trenta i quaranta, un lloc anomenat Le Catalan, que ja no existeix. Picasso tenia bona relació amb els catalans del món, des d’Horta de Sant Joan a París, passant per Gósol i Barcelona (sobretot amb Palau i Fabre!) 😉    

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!