Anhel Enorme

Bloc d'Helena Morén Alegret

24 d'agost de 2012
General
0 comentaris

Poetes emprenyats: ?Aixequeu-vos de la tomba, beneitots multimèdia, llatzerosos consumidors del somni nord-americà?

Partiré d’una frase que deia el poeta Enric Casasses en una entrevista a la revista Catalunya (febrer, 2011): “No em sento pas més revolucionari ara, amb les retallades, que abans. La tisora fa moltes generacions que no ha canviat de mans”. Parlaré d’aquestes “mans” més endavant, ja que un dels llibres que m’he llegit aquest estiu –per mirar d’entendre cap a on va allò que anomenem cultura– és CT o la Cultura de la Transición. Crítica a 35 años de cultura española (Random House Mondadori, 2012). Tot i que la cultura que m’interessa i sento meva és la catalana, és evident que hem d’obrir l’enfocament per veure què passa al món. Igual que per entendre la crisi que patim en pròpia carn, està molt bé llegir (ja ho havia dit a les xarxes socials però insisteixo ara i aquí per a qui se li hagi escapat o oblidat) l’article de l’historiador Josep Fontana Més enllà de la crisi que va escriure per la vaga general del 29 de maig passat.

Poc després d’aquella altra primavera, la del 15-M, em vaig trobar pel carrer el poeta Casasses, com a veí del meu mateix barri que és, i em va comentar com en un primer moment l’ocupació de la Plaça Catalunya i l’ambient que s’hi respirava li havia semblat increïble, una experiència nova (com diu a Catalunya, febrer, 2011: “S’ha tastat una cosa, la democràcia directa, sense partits ni grups de pressió, que indica un camí i una manera de sortir de la putrefacció física i corrupció moral del capitalisme (···) es veu la possibilitat real de canvi, de revolució social, i la prova n’és que els de dalt estan més espantats que abans. Diria que més que mai”). Tot i això, també em va reconèixer que, després de la ‘neteja’ de la plaça i l’afer dels indignats a les portes del Parlament de Catalunya, la cosa tornava a ser previsible, per viscuda i sabuda.

Més tard, a finals d’any, va sortir a les llibreries el poemari Ningú ens representa, escrit per Poetes emprenyats

Com us deia, surt Ningú ens representa(Setzevents editorial, 2011) –que inaugurava la col·lecció Vents del canvi– i és d’on surt el vers del títol d’aquest post (dins “Himne del Rambo de la migdiada” que diu per on ´Anem´ dins la Missa pagesa… de Dolors Miquel).

Poetes emprenyats és la manera de, al llibre, no signar ni la portada ni cap poema amb els noms i cognoms de cada poeta (tot i que sí que surten citats a l’inici i alguns podrien ser reconeixibles com… “Foc a la trampa!” de Blanca Llum Vidal, “La llibertat” de David Caño o “Poema amb la i”, crec que de la Núria Martínez Vernis…), i fan un recull col·lectiu, que vol ser unitari en la diversitat, tot responent a la crida del 15-M de no representativitats de cap mena, allò de: ‘som anònims però sense nosaltres això no existiria, ja que nosaltres movem el món…’

Aquí teniu el video del manifest dels amoïnats i indignats, amb prioritats socials com ‘la igualtat, el progrés, la solidaritat, el lliure accés a la cultura, la sostenibilitat ecològica i el desenvolupament, el benestar i la felicitat de les persones‘. ((al minut 28’ surt el manifest per les retallades a la sanitat, i altres…))

Pels més devots dels emprenyats o indignats aquí van dues de les oracions laiques (de fet, el ‘sursum corda’ de la primera –’aixequeu els cors, aixequeu els culs’–, es podria sumar a l’imaginari punk de les PuSsY RiOt, les tres noies russes condemnades que amb el seu grup van entrar a un presbiteri amb el cap cobert amb passamuntanyes de diversos colors i, davant l’altar, van interpretar l’oració punk “Santa Mare de Déu fes fora Putin”; però la més nostrada Missa pagesa, l’han representat als teatres la companyia Nozomi 700,i malauradament no córre tant per internet, ni les grans estrelles internacionals se sumen a la seva denúncia…):

“Himne del Rambo de la migdiada”

Aixequeu els culs de les cadires, fills de la gran truja!

Aixequeu els cosses dels sofàs, cabrons endormiscats!

I, si no podeu perquè esteu sobrealimentats de vitamines,

camineu amb el sofà al cul, rambos de la migdiada,

com un cargol, acabronats, com un cargol carregueu la casa.

Aixequeu-vos de la tomba, beneitots multimèdia,

llartzerosos consumidors del somni nord-americà.

I sortiu, sortiu d’aquest claustre, d’aquesta gran catedral,

homes de clausura del segle 21. Homes clausurats.

Mengeu el misteri de l’excrement,

sigueu expulsats de l’intestí materialista

de la panxa del bou del dòlar.

Aixequeu els culs de les fofes mentides, fills de la gran truja!

Oloreu l’aire contaminat per la vostra merda.

Rebolqueu-vos-hi com porcs, a la bassa de la vida.

Rebolqueu-vos-hi.

Anem…

A més d’altres fragments de la missa escenificada, podeu veure aquesta oració just al minut 3.49’ en aquest vídeo

“Poema amb la I”

La independència feta sistema

ha anat sobrevivint per la història

fent invents per acontentar interessats

i arraconar inconformistes

un Estat incapaç d’aturar la inquisició del mercat,

un mercat intendent de la matèria,

una matèria que crèiem infinita

i, de cop,

s’instaura la crisi;

institucions investigant dreceres

informadors predicant imatges

‘tecnócrates’ insultant la dignitat

i els intermediaris, còmplices:

vides incapaces d’esquivar les injustícies

incomunicació, histèria, irritació

i, de cop,

declarem la insolvència dels nostres parlamentaris;

l’inici de l’inconformisme en massa,

la indignació incontralable,

la il·lustració de l’imprescindible,

la imaginació inquietant

i…

(escrit el 19 de juny –2011– abans i després de la manifestació unitària a Barcelona)

Dins els ‘poetes emprenyats’ hi ha noms que han omplert hores de recitals a tot el territori, entre d’altres: Amat Baró, Andreu Subirats, Carles Hac Mor, Carles Rabassa, Esteve Plantada, Ivette Nadal, Jaume C. Pons Alorda, Joan Josep-Camacho Grau, Joan Vinuesa, Maria Cabrera, Martí Sales, Martina Escoda, Roc Casagran, Víctor Obiols… De la setentena de noms que apareixen, segurament és Casasses, recent Premi Nacional de Literatura, qui coneix i segueix tothom… Jo mateixa el conec des de fa anys (com vaig explicar llargament al bloc de la poc-moderna allà enllà del 2009).

Aquest estiu parlava amb la pintora Neus Dalmau –entusiasta de Jacint Verdaguer i que ha fet algunes performances i recitals amb Casasses– i em comentava lo contenta que estava del premi que li han atorgat, perquè se sentia reconeguda també en el guardó, com si aquest fos col·lectiu, a tots aquells que han fet cultura al carrer (no només a la “que depèn d’una conselleria o d’un ministeri”, que diu també Casasses).

Crec que pocs intel·lectuals catalans dels últims anys han pogut tenir rera seu una munió tan ecléctica de seguidors –el mateix passa amb Pere Camps, director del Festival BarnaSants i Premi Nacional de Música d’enguany– com l’ha tingut Enric Casasses i pocs coneixen la vida cultural als Països Catalans havent-ne trepitjat gairebé cada racó. Per això i evidentment per l’obra poètica que ha escrit i de vegades publicat (no està publicat tot el que recita, ni està recitat tot el que publica), crec que el Premi a la seva trajectòria té molt sentit, per la feina que ha fet a l’hora d’estimar la llengua i els seus autors (inclòs ell mateix és clar).

Ara bé, com sempre en aquest país hi ha molt soroll… (per no res?) Fins i tot, els que sempre havien aspirat al Premio Nacional de Literatura, ara pretenen aspirar al Premi Nacional de Literatura. Em sona a la mateixa música, d’allò que la música en català està més subvencionada i blablabla… Però ara resulta que l’aixeta s’està tancant. Tothom busca fonts on beure desesperadament i ja sense filar prim en res. Crec que hem de defensar el que és nostre, no per resistencialisme, sinó per visualització i projecció. Inclús després del fenomen Manel. Perquè, tot i que també seguirem la feina d’artistes catalans que canten en altres llengües i que ens interessen com Love of Lesbian o The New Raemon, és necessària la feina que fem a l’Enderrock de donar més joc als que canten en català i el que no em canso de dir: un grup o artista català que canta en castellà té molts més aparadors (i mercat) que un grup català que canta en català.

Bé, doncs anem a la lectura estiuenca de CT o la Cultura de la Transición. Crítica a 35 años de cultura española. Els articles més enraonats o il·luminadors que he trobat són els de Carlos Acevedo (Santiago de Chile, 1984), Pep Campabadal (Barcelona, 1977) i Pablo Muñoz (Barcelona, 1988). l el que m’ha resultat més interessant és veure precisament l’empenta de les generacions joves que viuen molt la internet i busquen el seu lloc a l’univers cultural sense voler passar per l’adreçador de sempre. La manera d’abans solia ser el matar el pare, però ara resulta –si ho he entès bé…– que el pare és tot l’arbre genealògic com qui diu, ni més ni menys que tot el sistema cultural muntat després de la mort de Franco, on perviu l’ombra allargada del dictador. Els que naveguen per internet veuen en ‘la Cultura de la Transició’ un escull a l’hora de fer una ‘cultura real’ (igual que demanaven ‘democràcia real’).

Guillem Martínez (Cerdanyola, 1965) parla a “El concepto CT” de la ‘desactivació de la cultura’, que no hi ha ‘mecanismes culturals de crítica’ i que ‘a la CT desapareixen tots els productes culturals problemàtics’; de fet, conclou: ‘l’únic ideal crític possible a la CT és la seva aproximació o llunyania a la CT. A prop és bo; lluny no és cultura’. En tot el llibre es critica molt, sobretot tota la intel·lectualitat nascuda a recer del grup PRISA, amb dianes reiterades a noms com els de Javier Cercas, Antonio Muñoz Molina o Pedro Almodovar. I també s’assenyala com la nova dreta utilitza els mecanismes de la CT, però també altres més agressius, per acabar amb la seva pròpia ‘verticalitat’ (‘que imposa tesis de govern’).

Ignacio Echevarría (Barcelona, 1960), per la seva banda, descriu la seva mirada de la posguerra, de 1951 a 1990, on, arriba un moment en què ‘interessava al nou Estat democràtic liderat per González el lluïment dels intel·lectuals i creadors, com a garantia de credibilitat i airosa rúbrica al projecte de renovació i desmemoriada convivència, emprès amb el consens de la majoria de la població’. El lluïment dels intel·lectuals i la defensa de patums, això sí que m’he fixat que passa molt, darrerament, després de llegir aquest llibre, per exemple, a diaris com La Vanguardia segueixen aquest tarannà, fins a l’extrem de les pàgines dedicades al reportatge: ¿Quién dijo que ya no hay intelectuales? .

El que no m’agrada del llibre és que critiquen molt, però costa veure alternatives que no tinguin algun punt de ressentiment… O altres coses com, per què Echevarría quan parla dels intel·lectuals que van signar a favor del manifest per a l’entrada a l’OTAN l’any 1986 (pàgina 32), no parla dels altres, dels que, com Lluís Llach, es van mobilitzar en contra? (encara que acabés amb aquella demanda desestimada, la que va fer Llach per incompliment de promesa electoral contra Felipe González i que es va desestimar ‘per falta de legislació aplicable’)

L’article d’Amador Fernández-Savater (Madrid, 1974) critica de la CT que ha tingut ‘el monopoli de les paraules’ i que l’ha exercit ‘a través d’un sistema d’informació centralitzat i unidireccional al que només les veus mediàtiques tenien accés’. Crec com ell que internet ha trencat el monopoli dels temes i dels enfocaments, però jo em pregunto: vols dir que el fet que la cultura circuli per internet fa tot més underground i crític? realment s’està arribant al ‘buidat de poder de la CT’ que estan anunciant? La frase més clara que he vist en aquest article és la que diu: ‘la gent jove consumeix cada vegada menys CT i cada vegada més cultura de mercat’. Però no tinc clar com es farà per, com diu, ‘el poble mani i no els polítics ni els diners’, ‘les lluites pel poder de la CT se substitueixin per l’escolta activa, l’elaboració de pensament col·lectiu, l’atenció cap al que s’està construint entre tots’, etc. M’encanta l’ideari, eh, però el veig molt general encara. Tot i que hi ha experiències interessants com les que es plantegen aquí amb els ‘espais d’anonimat’, ¿com podrien estar canviant la cultura ara mateix? De veritat la internet serà capaç de canviar les maneres de fer (fins i tot, sentir i pensar)? O ens estem convertint tots plegats en ‘beneitots multimèdia’?

Jutgeu vosaltres mateixos amb aquest final d’article de Fernández-Savater: ‘La vella política conspira dins i fora del moviment per acabar amb el seu poder d’indefinició. Des de fora mitjançant la repressió, la coacció mediàtica, la insistència en que ‘un s’ha de definir’ per ser un agent polític seriós; des de dins, a través de la por al buit, del fetitxisme dels resultats (com si els resultats no estiguessin ja continguts en el mateix procés), dels temps de la urgència en la mobilització o dels elements ideològics que voldrien que el moviment fos més explícitament alguna cosa’ (un moviment social, un moviment d’esquerres o un moviment revolucionari). Per això, com va dir algú en una assemblea al Sol: ‘La pressa i la definició són els nostres enemics’’. Sí, sí, amb la calma…

L’article de Gonzalo Torné (Barcelona, 1976) el trobo massa desqualificador, d’aquell estil que vol enlluernar a base de crear bàndols. Com a mostra un botó: ‘La lectura no CT del 15-M no va aconseguir dominar cap diari important, i va haver de conviure amb agressius articles que desqualificaven el moviment brutalment, i amb les habituals columnes líriques, sentimentals, autoreferencials i estèrils. Aquesta bipolaritat es trasllada també als periodistes que uns dies van escriure CT i altres no CT, segons el gust, el grau de lucidesa o si els tocava opinió o crònica. A Catalunya, la distracció va ser completa en faltar el símbol que permet l’alineació immediata en les files de l’’a favor’ o de l’‘en contra’: el color de la bandera. Que al 15-M no hagués banderes va desorientar a columnistes veterans com Quim Monzó, qui, a pesar de les retallades socials, només ha vist a les manifestacions a estudiants avorrits i acomodats. Un altre cas paradigmàtic és el de Pilar Rahola, qui en la seva estrambòtica columna va passar de donar el seu suport sentimental als nois de la plaça (¿qui de nosaltres no va ser jove, germans?) a demanar el desallotjament immediat perquè el seu fill tenia dret (no sé si posar la paraula entre cometes o cursiva) a celebrar la imminent victòria del Barça’. A més, Torné apunta, parafrasejant Aris-tòtil, que ‘l’art és més vertader que la història’, cosa que jo, en molts casos, no crec o, simplement, van de la mà. Potser m’estic fent gran…

Potser, per això, entenc i comparteixo més l’article de Pep Campabadal (Barcelona, 1977), on diu que ‘el punt mig a l’Espanya de la CT és el lloc a cobert on les esquerres assumeixen el programa polític, econòmic i social de la dreta’ i on parla del ‘resorgiment del nacionalisme espanyol a cavall del terrorisme etarra’. Parla d’una ‘creuada antiterrorista’ on mediàticament ‘s’equiparava amb terroristes a independentistes, nacionalistes, federalistes o constitucionalistes més partidaris de llegir constitucions que no santificar-les’. Això últim en el sentit que s’equiparava democràcia amb la Constitució. Campabadal té paràgrafs esclaridors com el següent: “El deteriorament polític, democràtic, econòmic i social ha acabat provocant fenòmens com el 15-M, respost amb crítiques a la seva manca de concreció o resultats, i amb una reforma constitucional bipartidista imposada amb el personal a la platja i sense dret a votar-la –que inclou tots els menors de cinquanta-cinc anys que tampoc van votar la Constitució–. Amb el focus del 15-M posat en els abusius rescats bancaris, les redades contra subespanyols o les execucions hipotecàries contra ciutadans arruïnats, la CT ha envellit a ritme borbònic en menys d’un any. Amb ciutadans demandant aplicar lògiques democràtiques a l’economia, les institucions es limiten a donar barra lliure als poders econòmics en una democràcia escanyolida i minvant els pagans de la qual, que són a més les seves víctimes, cada vegada miren més estupefactes”. I rebla: “Possiblement, tot això forma gran part del que l’any 1975 s’intuïa com a democràcia, i el que avui, gràcies al 15-M, comença a intuir-se com a democràcia real”.

Altres articles se centren més al fet d’entrar o no al lloc dels escollits, dels mediàtics, i atacant la ‘crítica mainstream‘, els suplements i la ficció cultural creada (Carolina León). Hi ha un interessant repàs de la història entorn de la SGAE, fins i tot de les seves beceroles –des de l’any 1939 ençà–, que fa David Garcia Aristegui (Madrid, 1974) on apunta també el mercadeig cap a on ha anat la música: “L’esquerra va passar d’una cultura resistent de cançó protesta i ús de llengües vernacles a propiciar un entramat entorn del negoci de la música, del que no va escapar absolutament res (···) la indústria cultural ha compartit amb l’especulació financera (i immobiliària) trets del que la tradició marxista ha anomenat ‘capital fictici’. La legitimitat d’aquest capital fictici es basa, segons aquesta tradició, en les expectatives de ser validat per futures activitats productives“. És quan Garcia Aristegui parla del moment en què la SGAE es va comportar ‘com un vertader Ministeri de Cultura a l’ombra’. Actualment crec que estem més a prop que alguna marca de cerveses sigui una conselleria a l’ombra…

Víctor Lenore (Soria, 1972) també parla de música, però en el seu cas es pregunta: “Pot ser accidental que s’hagi silenciat tota la música que reflecteix l’experiència vital de les classes més precàries i explotades?” I també tira els seus dards: “l’elitisme i narcisisme rampant de l’indie actual ha degenerat en un discurs del més reaccionari (···) Res més ridícul que els aires de superioritat contracultural de la tribu urbana que millor sintonitza amb la classe dirigent”. I curiosa (mai m’ho havia plantejat així) és l’explicació que fa de la moda de cantar en anglès en els noranta de l’indie estatal: “En els anys noranta, Espanya aconsegueix per fi posar el cap als circuïts de l’economia global. El nostre primer exèrcit d’executius bilingües acabaria conquerint Sudamèrica per a l’Ibex 35 amb els milions guanyats en les privatitzacions de Repsol, Endesa o Telefónica. Una dècada abans, ja s’havia instaurat a la classe mitja espanyola (bé, mitjana-alta) el costum d’enviar els nens a estudiar a Anglaterra o Estats Units. El resultat ha estat una mentalitat imperial, conscient o no, en la que s’imposa l’anglofília (grimosa anglofília) i es menysprea la música dels països pobres (o que ells consideren culturalment pobres). Es tracta, senzillament, de mirar per damunt de l’espatlla a qui no són tan rics ni tan cool com tu”. I jo potser afegiria que aquest tarannà no només va menystenir les músiques dels ‘pobres’, sinó també les dels que cantaven en altres llengües de l’Estat.

Raúl Minchinela (Zaragoza, 1973) explica com s’ha menystingut el que passa a internet, com a ‘no cultura’, “allò digital és un nivell inferior que freqüenten aquells incapaços de progressar cap a la imprempta”. Tot i que jo diria que, més aviat, els del paper estan acollinits per l’embranzida que prenen els que estan a l’última en qüestions tecnològiques, i s’estan (ens estem) reciclant a marxes forçades. Minchelena positivitza: “A internet hi ha creacions que no tenen espai al món oficial: humor inimaginable en antena, música que només pot distribuir-se fora dels canals controlats, crítica analítica que circumbala l’academicisme, literatura de prosa no ancorada, audiovisuals que no rendeixen pleitesia als distribuidors. I això són només els bessons mutants de la cultura clàssica: també hi ha elements que són tan nous que escapen el paral·lel, que requereixen una descripció detallada per emmarcar la seva existència. Això està, ha florit, existeix”. Sí, sens dubte, cal que neixin flors a cada instant… Ara bé, la seva conclusió no em sembla cap novetat: “El repte és que la present generació no sigui, altra vegada, invisible per a la següent”. Per mi, totes les generacions tenen coses que, si són bones, tard o d’hora sobresurten.

Carlos Acevedo (Santiago de Chile, 1984) està encertat quan escriu una cosa de sentit comú: “La presència, aquell gran invent, comparteix el mateix lloc tant a internet com a la CT: un de central (···). Dibuixa la mateixa dinàmica que des de fa trenta anys i propugna els mateixos valors: estar, no desaparèixer; que se’ls conegui i reconegui; que no decaigui, encara que no tingui res a dir ni oferir, llevat de la seva presència”. Però ara aquesta presència es facilitza i es dificulta alhora: “Si bé sempre ha estat difícil distingir els trets qualitatius de la informació, la seva veracitat, la seva incidència en el dibuix de la realitat respecte a la noció de realitat que fem anar o que propugna el poder, avui és cada cop més difícil distingir el perquè, el com i el quan de la informació a causa del seu creixement (imparable) i immediatesa (a ritme de RT)”. Sí, jo sóc nova en això del twitter i el ritme trepidant que s’hi porta no el puc seguir… Em va fer gràcia un tuit del cap de setmana passat de Quim Monzó on demanava a la gent que tuitegés més seguit. Em va fer gràcia perquè semblava que en tingués mono, quan ell porta més de 45.000 tweets, i jo, per ara, no arribo ni a cinquanta en un mes. Però twitter és una distracció brillant i instantània. Per exemple, pots llegir: “Les Pussy Riot ja han arribat al seu cim musical. D’ara endavant, davallada. PrayForPussyRiot” (un dels tuits de diumenge de Monzó) o “Periodismo de investigación es eso que quieren hacer todos los que empiezan la carrera y que luego acaban escribiendo publireportajes” (retuit de Quim Monzó a Ford Fairlane). Tornant a Acevedo, aquest escriu sobre ‘la violència esgrimida per la CT a l’hora de limitar el camp del possible’ i qualifica: “El líder d’opinió, en aquest mapa, és un valedor de totes les preguntes i totes les respostes, i com a tal, impedeix el diàleg, doncs el concep com el seu vedat exclusiu. Per això practica el populisme i ho sentimentalitza tot (···) Amb un panorama com aquest: quina incidència pot tenir internet després de la mort de la CT? És possible fer forat a l’hegemonia d’aquell Hombre En España Que Lo Hace Todo?”. Doncs jo, la veritat, crec que sí, i segurament de manera més col·lectiva (a Catalunya amb el moviment per a l’Onze de setembre s’està demostrant dia a dia), com també sé i no m’importa admetre que, a nivell individual, la meva ment és menys brillant que caps pensants com els de Monzó o Manolo Martínez, d’Astrud, amb els que sovint em trec el barret…

No deixa de fer gràcia també la conclusió d’Acevedo: “A més de moderns i cansats, vivim en un caos que internet ha aguditzat (···) Davant eines com l’Estat i el mercat, la marginalitat –allò que està l’altra banda de la CT– té menys projecció que un Cinexin. Però aquell Cinexin és móbil, difícil de controlar, obert a camps i comunitats diferents. Genera dinàmiques que permeten problematitzar propostes per comprendre, crear i difondre la cultura (···) Convida a la discusió (···) Fa un temps, una pancarta dels estudiants xilens resava: “Ja no basta amb twittejar”, apuntant així que internet és una eina que també convida a sortir al carrer i veure què passa. Potser, sols es tracta de trobar-se i discutir, de reconstruir un llenguatge comú”.

Miqui Otero (Barcelona, 1980) per la seva banda fa un repàs sobre l’humor a l’Estat espanyol de les últimes dècades (divulgant bé el que va significar el ¡Cu-cut! o el Por Favor, fins a l’imbatible El Jueves). Té bones notes iròniques: “La generació dels vuitanta havia comprat aquest concepte de democràcia de la mateixa manera que s’accepten les cinquanta-cinc pàgines de condicions d’una aplicació d’Apple”. I estic d’acord amb Otero que és una llàstima que “el riure hagi deixat de ser una manera de negociar amb allò injust, amb allò precari, amb allò nostre. Els límits de la correcció van servir, aleshores, per posar portes al camp i dics a la mar”. Però arriba a l’actualitat subscrivint el que dóna de si ara: “L’humor, mitjançant twitter, es converteix per combustió espontània en construcció col·lectiva que és relat i parteix d’una societat regida per l’absurd, el més comú dels sentits”. I és aquí on em costa més entrar personalment, l’humor actual a internet se n’enfot del mort i de qui el vetlla, sí, a tort i a dret, però per mi regna sovint el sense sentit més buit. És clar que també veig i comparteixo la llibertat d’expressió que defensa Otero a la seva conclusió sobre el laboratori que hi ha en el tuithumor: “La poesia còmica de Miguel Noguera ens brinda una porta de sortida: ‘Són productes que no necessiten la legitimació de cap agent cultural i per això són més àgils. Tenen més cintura que els girasols oficials, giren abans. Girasols precoços! Girasols de tiges flexibles i engrassades!’”

Del repàs dels arquetips femenins a la cultura (allò, de segles i segles, de la mare o la puta) i del repàs dels ‘mascles alfa’ o ‘CTacis’, fet per Irene García Rubio i Silvia Nanclares, només em quedo amb una cosa, quan parlen de “La tele(basura) com a laboratori de proves” i escriuen sobre aquella nova aparició a les pantalles, a partir de l’any 2000: “Una sèrie de personatges no representats abans als mass media (···) Pàries sacrificats que prefiguren el model de treballador disponible i mal·leable que el mercat començava a demanar”. I, potser, sí, perquè no, la seva conclusió de caire intel·lectual, formulada en una pregunta a barraca: “Deixaran d’una vegada de medir-se les polles els protagonistes de la cultura i els seus cronistes?” O, com deia Joan Fuster (ara que celebrem els diversos aniversaris, els vint anys de la seva mort i els cinquanta anys de l’assaig Nosaltres, els valencians) sorneguer amb els seus deixebles intel·lectuals: “Deixa’t de romanços i si folles no faces versos”.

Finalment, dos autors més. Pablo Muñoz (Barcelona, 1988), molt encertat en la seva disecció dels suplements culturals (per poder fer autocrítica, llàstima que l’únic referent català sigui el de La Vanguardia i parli molt més de suplements i autors estrangers; i ho justifica dient que “la meva segona llengua no era el català –encara que l’entenc, el llegeixo i el parlo–, sinó l’anglès”). Però sí que podem entendre la crítica de Muñoz al fet que, el dels suplements, sigui “periodisme de declaracions” i tingui una mateixa retòrica arreu. A excepció de persones, sants santorums de l’altar independent, com són David Foster Wallace, Don DeLillo i Thomas Pynchon (amb concessions a J.G. Ballard o Chuck Palahniuk). Per què Muñoz els santifica? doncs, perquè diu que el seu univers té tota una comunitat virtual de seguidors a diverses ‘fansites’ (llocs web de fans), en una modalitat diferent (!), aquella que “no està exactament marcada per l’adoració i la fidelitat, sinó per un sentit enciclopèdic perfecte per a l’escriptura d’un blog (···) La literatura s’expandia, sobretot conceptualment: totes les bromes erudites de Pynchon eren ara comprensibles (···). Les claus d’aquests autors no estaven als seus llibres, sinó que ocupaven tot un escenari que no començava (ni acabava, de fet) en els suplements”. Tot i així, admet Muñoz: “Els blogs tenen una tentació òbvia: entrar en el debat dels suplements”. La seva queixa, la següent: “Lamento que tot el que es pot fer amb la cultura sigui un enunciat, un titular si volem, i que tota la gestió del conflicte passi per esperar al següent dissabte, a veure quins llibres s’emporten la benedicció”. Potser s’assebla prou al que cantava Pi de la Serra

La Cultura, segons Pi de la Serra (recordeu? ‘amunt els cors, amunt els culs’…)

Amb mesura! compte, no ens empatxem de Cultura! Molts potser haurien de recordar que la Cultura ‘fa raonar i no és rentable’. I és clar, per això no enten com l’última autora del llibre que us comento, Belén Gopegui, encara es pregunta: ‘¿Per què pagaven a la CT? ¿Per oblidar quin oblit? ¿Per defensar el PSOE? ¿Per bressolar amb contes el bressol de la democràcia?’ Si per una casualitat, Catalunya és independent algun dia, caldria no reproduir errors d’altres estats de la qüestió. Quin serà el relat que escriuran els Països Catalans? Gopegui descriu el que ha estat a la literatura de la CT: “Conta sovint la història d’un país on els bons havien perdut la guerra i un bon dia, amb les mans nétes de la derrota i les arques plenes d’haver pactat, arriben al poder. El millor era que es podia ser perdedor i guanyador alhora, ser perdedor sense la humiliació, sense l’acusació d’estupidesa i covardia, sense la certesa de la submissió ni la necessitat de trencar la baralla que assalten al perdedor. Ser guanyador sense la barra antiestètica del vencedor, sense la seva falta de legitimitat i la seva violència, sense la consciència d’estar trepitjant els somnis de ningú. La burgesia va continuar idealitzant els seus móbils, atorgant-se la capacitat de perdonar-se a ella mateixa”. I és que, encara, “ni la desacralització ni la ràbia ni l’anonimat ni allò col·lectiu s’han obert camí en un món marcat, i mercat, per l’autoria, l’acadèmia, la tradició, el génere”. Encara ressonen velles cançons… la nova realitat cantarà unes altres?

“Gola seca”: ‘o juguem tots…’

“Tot explota pel cap o per la pota”: ‘ja no ens alimenten molles…’

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!