Anhel Enorme

Bloc d'Helena Morén Alegret

2 de maig de 2012
General
0 comentaris

Lluís Llach: ?La nostra angoixa per l?avui, la nostra joia pel demà?

Porto mesos sense escriure un post en aquest meu bloc. No ha estat per manca de paraules ni idees, sinó per l’hivern dur que hem passat tots plegats, crec. Però amb la primavera ‘la joia del demà’ que diu la cançó “Laura” de Lluís Llach crec que ja és aquí, a tocar, i m’he decidit a tornar a escriure. ‘Tornar sempre és la millor part de l’aventura’ com cantaven l’altre dia Els Amics de les Arts tancant un dels concerts al Coliseum de Barcelona amb “El matrimoni Arnolfini” (una de les cançons que van parir a Gósol per a Espècies per catalogar, el disc, i també el llibre, atenció, de la companya Elisenda Soriguera… ja us el vau comprar per Sant Jordi?!).

Continuant aquests petits moments de publicitat, i aprofitant l’avinentesa, us vull comentar de bones a primeres que tenim en marxa un projecte a Verkami que estem endegant des d’Enderrock i on, evidentment, és benvinguda tota aportació o difusió que se’n faci aquesta propera trentena de dies. Tot i així, veient la reacció de ma mare en sentir per la ràdio com explicaven el projecte (‘sembla que sigueu rics!’), he d’aclarir cosetes per als que no estiguin avesats a les noves formes de finançament que s’estan duent a terme en aquests temps de crisi general. Els diners que van apareixent a la pantalla de ‘verkami’ no els tenim pas (si no s’assoleix la fita que marca el comptador), per això demanem mecenes, per fer possible tot el projecte que expliquem de dvd i documental que detallem al web en motiu del número 200 d’Enderrock del proper mes de juny.

Dit això, començo un nou post dedicat a Lluís Llach. Perquè el meu anhel enorme, i crec que el de molta gent d’aquest país, té força a veure amb el que ha estès Lluís Llach al llarg de la seva carrera, amb punts culminants com el seu Camp del Barça o aquell meravellós Pont de Mar Blava.

Qui més qui menys té el seu “itinerari Llach”, jo us explicaré el meu…

Suposo que quan Lluís Llach devia composar “Viatge a Ítaca” jo vaig néixer. Cronològicament és si fa no fa és així, però a més, també és una cançó que m’ha acompanyat molts anys, ja que l’agrupament escolta on vaig anar (dels vuit als divuit anys) es deia i es diu A.E. Itaca –nosaltres déiem sense accent el nom de l’illa grega, tal qual canta Llach canviant-li l’accent… una cosa que, ara mateix, em recorda el llibre Icària, Icària (1974), de Xavier Benguerel, no sé perquè, ves…–. El fet és que el cau encara és viu i fins i tot aquest proper cap de setmana celebrem, joves i no tan joves, els seus trenta anys d’existència, com no podria ser d’una altra manera, amb una excursió (al Mas Saiol, Moià). Va ser en alguna excursió també, que em devien cantar la cançó “Laura”, aquells caps que agafaven la guitarra i el cançoner i el feien nostre (des de “Fent camí” d’Esquirols fins a “” de Luis Eduardo Aute), com la Meritxell Milian, el Quim Miret o el Tòfol Moreno… Molt agraïda n’estic.

…‘Quants escenaris han sentit

la nostra joia per l’avui,

la nostra joia pel demà’…

Lluís Llach també era present a casa. Per exemple, en aquell llibre que corria per la prestatgeria del menjador que es deia Tretze que canten (Editorial Mediterrània, 1982), de Joan Ramon Mainat i amb fotos de Colita, que crec que havia arribat a moltes cases com a regal d’alguna caixa de pensions. També una cassette de Lluís Llach 1979 (Ariola) la vaig escoltar mil i una vegades. Aquell recopilatori el vaig fer sonar de valent, sobretot els estius que anava a casa la meva tieta-àvia a Tarragona, que tenia un balcó obert al mar mediterrani, un espai que em feia volar coloms amb la banda sonora de cançons com “Bressol de tots els blaus”, del disc El meu amic el mar (Ariola, 1978) o “Cançó d’amor a la llibertat” de Somniem (Ariola, 1979):

…‘I potser, llibertat,

ets un somni fet bandera, tant se val,

cridarem sempre el teu nom

com si viure només fos

ésser pelegrí a la teva font.

La llibertat,

aquesta dama encadenada que ens està esperant’…

A Lluís Llach se li va concedir la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya l’any 1982. No és perquè sí. Des dels seus inicis, amb la seva incorporació als Setze Jutges, l’any 1967, Llach va conèixer diversos exilis (treballa sobretot a França de 1970 a 1974) a causa de les prohibicions franquistes de caire divers. També coneix concerts multitudinaris (l’any 1976 tres recitals al Palau d’Esports de Montjuïc –us recomano el llibre del company Joaquim Vilarnau: Trencant el silenci, Mina, 2006, on s’explica molt bé el context, com quan Llach després d’un d’aquests concerts li diu a un periodista que li pregunta si ha desafinat: ‘Desafinat és poc. En moltíssimes ocasions. Artísticament no ha pogut ser un bon recital. L’emoció ho desbordava tot’– o el del Campus de la UAB davant 15.000 persones) i canta al costat de figures internacionals com Georges Brassens. És una època en que Llach era més que un cantant, com ho va ser el Bob Dylan dels primers anys.

S’explica al llibre Tretze que canten, que Llach tenia un do per la música i la primera cançó que va aprendre fou “Muntanyenca” d’Apel·les Mestres i ben aviat va composar (amb piano), fins i tot, una sardana. A l’època universitària conviu amb una mena de “clan empordanenc. Es troben per discutir la jugada, i sobretot, per jugar a la botifarra. Van a dinar i a sopar als menjadors del SEU on, per quatre duros, els deixen servits. Cada dos diumenges, (estudiants d’econòmiques) van al Camp Nou a animar els de Can Barça. Ells, en canvi, juguen al futbolí, perquè en Lluís continua tan poc esportiu com sempre”, a excepció de la natació, s’explica després. Com també tota la cronologia des del primer concert a Terrassa, el 22 de març del 1967. O quines músiques eren la seva font: “La seva obra hi ha diferents influències: des de l’anomenada música mediterrània fins a la cançó francesa, sense oblidar la música tradicional de l’Amèrica Llatina o els espirituals negres”.

Però aleshores no hi havia internet i tampoc a casa es compraven gaire discs quan era adolescent. Jo no escoltava tota la discografia de Llach com podem fer avui (ara n’he adquirit una desena i tot està més disponible), sinó bàsicament aquella cassette del 1979…

…‘El meu amic el mar

té la calma d’un déu adormit,

quan la meva nau busca recer

a l’illa del seu pit’…

A l’època de la facultat i després part de la meva banda sonora va ser Un pont de mar blava (1993), aquell concert al Palau Sant Jordi de pell de gallina. Més endavant vaig entrar a treballar a l’Enderrock el gener de l’any 2004 (any que la publicació va guanyar el Premi Nacional de Cultura al Foment de l’Ús de la Llengua Catalana) i, a banda de seguir les novetats discogràfiques de Lluís Llach (com el disc Poetes, marcat per la mort propera de l’amic Miquel Martí i Pol) o fent cròniques dels seus concerts, em vaig trobar entrevistant-lo junt a Feliu Ventura (Enderrock núm.121, novembre 2005) per la seva gira conjunta de presentació del CD+DVD, Que no s’apague la llum (Claus Records/ Propaganda pel fet!, 2005). Lluís Llach feia una defensa aferrissada dels poetes en els temps de la Nova Cançó: “Quan vaig començar a la Cançó el 1967, i estant als Setze Jutges, els poetes, a més de mantenir la veu, van arriscar el seu físic. Els havien censurat, els havien deixat en la postració editorial, i amb els primers signes de llibertat us heu d’imaginar un Joan Oliver o un Salvador Espriu al Price, un local de boxa. Hi van fer un paper extraordinari. Havien estat detinguts, però els van deixar anar perquè no s’imaginaven que representaven alguna cosa més important que uns elements perillosos; que tindrien una resposta, també a escala internacional. Van arriscar la seva seguretat, i això és un plus per a gent que era molt gran i molt feble”.

Curiosament, Julià Guillamon a La Vanguardia de dilluns passat, parlava de com s’ha esvanit el paper social de la poesia en els últims anys, malgrat l’esclat dels recitals poètics. En llegir-ho vaig pensar, que s’ha esvaït el paper social com l’enteníem fins ara, en gairebé tots els àmbits, des del laboral fins al personal, però haurem de reinventar-lo, d’estar atents cap on va la xarxa social real.

Per això, permeteu-me l’incís, vull fer-vos una altra recomanació de tarannà participatiu (a banda dels projectes culturals que es fan a webs com Verkami o Firstclap). Dijous 3 de maig, dins del Cicle Alternatives al Sistema, es presenta el llibre Adéu, capitalisme 15M-2031 (model d’Ecodemocracia cooperativa), de Jordi Garcia Jané, membre de la Xarxa d’Economia Solidària i de la Cooperativa L’Apòstrof. A en Jordi el vaig conèixer en els temps que jo col·laborava a Illacrua, actualitat i alternatives (de fet, en Llach havia conegut la revista i la seva gent, implicada en moviments socials com el d’insubmissió), i us puc assegurar que si hi ha alguna persona (almenys que jo conegui personalment, evidentment hi ha altres més conegudes com l’economista Arcadi Oliveres) que pot dibuixar ara mateix –tant per coneixement teòric i, el que és més important, pràctic– algun futur basat en alternatives, aquest és ell, en Jordi Garcia Jané. Si no us va bé la cita del dia 3, per ara hi ha una altra oportunitat d’anar a una presentació el dissabte 19 de maig a les 12h a la plaça Revolució de Gràcia.

Però, tornant al meu itinerari Llach, també recordo amb nostàlgia, de la bona, haver anat al seu concert, ‘final de carrera’ diríem, a Verges l’any 2007 (el vam gaudir amb uns quants més, com podeu veure a la foto, compartint bunyols amb els periodistes Pep Blay, Ana María Dávila, Pere Pons i el cantant Gerard Quintana).

Quan creia que poc més se’m creuaria pel camí Lluís Llach (encara a l’Enderrock 137, de març, vam distribuir amb la revista un EP memorable: Lluís Llach i Pascal Comelade. Abril 04. En directe al Teatre Jardí de Figueres), vaig escriure l’article “Sense pena: canten nous ocells” (L’Anuari de L’Espectacle 2008), on parlava com Lluís Llach s’havia acomiadat aquell any passat dels escenaris, però com el paisatge català de la cançó estava ple de veus noves (Roger Mas, Sanjosex, Òscar Briz, Cesk Freixas…) que es volien fer escoltar. I és que jo seguia escoltant al meu cap aquella cançó, també present al ditxós cassette, la immensa “Vida”:

‘Si em faig vell en les paraules,

si em faig vell en les paraules

per favor tanqueu la porta

i fugiu de l’enyorança

d’una veu que ja s’apaga.

Que a mi no m’ha de fer pena,

que a mi no em farà cap pena

i aniré de branca en branca

per sentir allò que canten

nous ocells al meu paisatge.

Que a mi no em farà cap pena… és vida, vida!’

I així ho ha fet Lluís Llach. Tal qual. Perquè Llach ja tenia una bona connexió amb els poetes del seu passat, com es va veure al disc Poetes, on Llach va recollir lletres i biografies d’autors com Josep Maria Andreu (“Temps i temps”), Joan Fuster (“Criatura dolcíssima”), Constantin Kavafis (“Viatge a Itaca”), Pere Quart (“Corrandes d’exili”), Joan Salvat Papasseit (“La casa que vull”), Josep Maria de Sagarra (“Vinyes verdes vora el mar”), Màrius Torres (“Cançó a Mahalta”) i Miquel Martí i Pol (de qui recupera cinc cançons, entre elles “Roses blanques”), a més de lletres dedicades a Josep Maria Espinàs, Maria Aurèlia Capmany i l’expert en el món grec Eudald Solà. Però cal dir, que en la seva vellesa, ha seguit el seu exemple, i ha obert una finestra per a les veus joves, tant de la poesia com de la cançó.

Un dels exemples s’ha anat edificant en el Premi Miquel Martí i Pol, dins del Certamen Terra i Cultura que endega el Celler Vall Llach des de l’any 2008. No es tracta d’un premi competitiu, com sempre ha volgut manifestar Llach, sinó d’un premi que vol esperonar i incentivar. Arran del premi, al llarg d’aquests últims anys s’han editat dos reculls dels finalistes en llibre-CD, editats pel Grup Enderrock i Cossetània Edicions, amb pròleg de Lluís Llach. Amb aquestes edicions es pretén anar una mica més enllà i convertir la gran producció anual de musicacions de poemes en català en un material didàctic per als centres educatius i per a la divulgació pública. Per ara hem anat treballant-los el periodista Joaquim Vilarnau i jo mateixa, però estem començant a establir una col·laboració amb l’Associació de Mestres Rosa Sensat perquè en edicions futures sigui una eina encara més útil.

La primera guanyadora va ser Clara Andrés i és increïble com les seves cançons, poques en la quantitat, aparentment senzilles de composar, han arribat tant i tant a la gent, fent que se les facin seves des d’alumnes d’instituts o d’escoles de Belles Arts, com es pot veure a videoclips com aquest.

També ha guanyat el Premi Miquel Martí i Pol una veu tan increïble com la de Sílvia Pérez Cruz, que ens va deixar esmaperduts el dia de la presentació que se’n va fer a l’Horiginal aquell any, cantant “Covava l’ou de la mort blanca”.

Precisament Sílvia Pérez Cruz amb Pep Guardiola, sortiran al costat Lluís Llach a l’escenari del Palau Sant Jordi dins d’un concert benèfic el proper 8 de juny.

I un altre record viu de les cançons de Llach (“Folegandros”, “Vaixell de Grècia”…) el tinc de quan vaig emprendre unes vacances cap a Grècia l’agost de 2008, en companyia de tres companys. Vam fer la primera i l’última part del viatge junts (Atenes, Delfos / Atenes, Folegandros, Sikinos, Paros), però enmig ens vam separar, els dos homes se’n van anar cap als monestirs per a homes de Meteora i les dues dones ens en vam anar cap a Ítaca (Patras – Vathi, Ithaki). Recordo d’Ítaca, el cel, el mar, les oliveres i sobretot uns grills que no deixen de cantar tot el dia. Bé, tampoc va ser tan romàntic, també recordo escarabats. El primer dia vam anar a petar a unes habitacions inundades d’escarabats, cosa que ens va fer emigrar a un altre allotjament més car… O també quan ens vam confondre d’illa, vam baixar a la que no era i vam haver de córrer motxilles a sobre perquè gairebé perdem el ferry cap a Ítaca; això va ser abans d’arribar al port de Vathi finalment. També en una de les illes cíclades se’ns va inundar un apartament… Però en aquell viatge vaig tornar a tenir, com fent camí tantes altres vegades, ‘sempre al cor la idea d’Ítaca’… i més lluny, sempre molt més lluny!!

“Ítaca”

I

Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca,

has de pregar que el camí sigui llarg,

ple d’aventures, ple de coneixences.

Has de pregar que el camí sigui llarg,

que siguin moltes les matinades

que entraràs en un port que els teus ulls ignoraven,

i vagis a ciutats per aprendre dels que saben.

Tingues sempre al cor la idea d’Ítaca.

Has d’arribar-hi, és el teu destí,

però no forcis gens la travessia.

És preferible que duri molts anys,

que siguis vell quan fondegis l’illa,

ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,

sense esperar que et doni més riqueses.

Ítaca t’ha donat el bell viatge,

sense ella no hauries sortit.

I si la trobes pobra, no és que Ítaca

t’hagi enganyat. Savi, com bé t’has fet,

sabràs el que volen dir les Ítaques.

II

Més lluny, heu d’anar més lluny

dels arbres caiguts que ara us empresonen,

i quan els haureu guanyat

tingueu ben present no aturar-vos.

Més lluny, sempre aneu més lluny,

més lluny de l’avui que ara us encadena.

I quan sereu deslliurats

torneu a començar els nous passos.

Més lluny, sempre molt més lluny,

més lluny del demà que ara ja s’acosta.

I quan creieu que arribeu, sapigueu trobar noves sendes.

III

Bon viatge per als guerrers

que al seu poble són fidels,

afavoreixi el Déu dels vents

el velam del seu vaixell,

i malgrat llur vell combat

tinguin plaer dels cossos més amants.

Omplin xarxes de volguts estels

plens de ventures, plens de coneixences.

Bon viatge per als guerrers

si al seu poble són fidels,

el velam del seu vaixell

afavoreixi el Déu dels vents,

i malgrat llur vell combat

l’amor ompli el seu cos generós,

trobin els camins dels vells anhels,

plens de ventures, plens de coneixences.

L’últim capítol sobre Lluís Llach ha estat la meravellosa sorpresa de la seva primera novel·la, Memòria d’uns ulls pintats (Empúries, 2012). A mi m’ha encantat, però com sempre hi ha gent que no hi combrega amb els mateixos gustos. Em va passar amb una amiga que no li agrada la versió que fa de Kavafis, Llach, i ara passa en un l’article, “Qui va vèncer? Ara i aquí”, de Marc Andreu a l’Avenç, una crítica a la novel·la per una manca de rigorositat històrica. Jo penso que, per alguna cosa és una novel·la de ficció… i el que desperta és, no tant el cap, com l’ànima.

Ha dit Llach que la història de la novel·la “és fictícia, fins i tot en el meu imaginari”, però no ho és tant respecte les persones que va conèixer durant la seva vida, sobretot a l’exili a França, on diversos avis li van explicar batalletes de la guerra civil i de la segona guerra mundial. Els personatges creixen al barri de la Barceloneta i allà hi ha barques que són símbols d’educació, coneixement i cultura (com la Nausica i el projecte de l’Escola del Mar), el moviment llibertari (“l’anarquisme feia de la cultura una arma de lluita i de supervivència”) o referents com el poeta Joan Salvat Papasseit. Llach va voler introduir “referents culturals que la gent no té perquè pair, però que obren finestres d’una manera inesperada”. Com en aquest fragment:

‘Quina sort que algú (Ramon Llull) em deixés escrites en algun lloc les paraules que em definien els sentiments. Segurament no vaig entendre gran cosa dels poemes que ens va llegir el professor Carbonell, ni el sentit que tenien en l’obra del savi mallorquí, però em permeteren d’entendre’m molt millor a mi mateix. Deu ser el misteriós do dels grans poetes’. (pàg.150)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!