Anhel Enorme

No és el primer cop que cito n’Andreu Subirats (Tortosa, 1968), Sito
pels amics i coneguts. Ho vaig fer, per exemple, als posts dedicats a Jordi Vintró i a
Marc Romera. Com vaig explicar,
recordo molt una sortida que vam fer una colla anys enrera a una casa
d’estiueig a Los Muntells. Però me’ls he trobat en infinitat de recitals
i mogudes diverses. Avui vull dedicar al tercer vèrtex del triangle: en
Sito. I ho faig perquè recentment ha sortit una traducció seva on s’ha
deixat pell i ànima, i val molt la pena recomanar, a banda de la seva
pròpia obra poètica, és clar.

De llibres on surt en Sito
(enteneu-me, Andreu Subirats), corren per casa tres que ara recordi:
l’antologia de poetes tortosins L’orgull de ser pocs 1954-1993 (La Gent
del Llamp, 1993), a cura d’Albert Roig; el poemari L’ull entorn (Labreu
edicions, 2006); i la traducció, i més, de Les Balades (Labreu, 2010), de
François Villon.

François Villon va ser un poeta al segle XV, amb
una obra que és un referent de la literatura francesa, i més enllà. No
perquè sí ha estat musicat per Georges Brassens (“Ballade [des dames du
temps jadis]”), Claude Debussy (“Trois ballades de Villon”), Ovidi
Montllor (“Balada de les llengües calumnioses”) a partir d’una versió de
Feliu Formosa, o Fabrizio de André (“Ballata degli impicatti”), entre
altres.

Villon per Brassens (aviat d’aniversaris: Seta, França, 22 d’octubre de 1921 – Sant Geli dau Fesc, prop de Montpeller, 29 d’octubre de 1981) és…

n’hi ha més…

Tots aquests artistes estan esmentats i recollits a les notes i a la introducció d’aquesta nova traducció al català de Villon per Subirats, que, davant la feina titànica que ha fet (gairebé tres-centes pàgines) cita, modest, tots aquells que l’han precedit: “Hem d’esmentar la traducció que féu d’una part d’aquestes (balades) Feliu Formosa (15 balades), ed. Vorgos, 1977, i, darrerament (2007), una traducció de Jordi Teixidor (11 balades i algunes estrofes de les Lais), musicades i cantades per Jaume Arnella”.

Amb l’afecte d’una lectora i amiga de l’autor, em permeto reproduir les cinc balades que més m’han agradat del llibre, amb la voluntat que engresqui més lectors a endinsar-se en el món dels coquillards (com explica, la «coquille» era una banda organitzada de malfactors i criminals que tenien la «closca», la «coquille», com a emblema, ja que sovint es camuflaven entre els peregrins del camí de Sant Jaume) i de Villon, que en pertany i els retrata.         

Balada [Les refutacions de Franc Gontier]

Assegut sobre un coixí tou, un canonge gras,
Al costat d’un braser, en una cambra ben entapissada,
Amb Na Sidònia ajaguda al seu costat,
Blanca, tendra, elegant i pintada,
Bevent vi especiat nit i dia,
Rient, jugant, acaronant-se i besant-se,
Nus de pèl a pèl, per a millor fruir dels cossos.
Així els vaig veure a tots dos pel forat del pany,
I llavors vaig comprendre que per apaivagar un dol
No hi ha més tresor que viure cadascú al seu aire.

Si Franc Gontier i sa companya Helena
Haguessin freqüentat aquesta dolça vida,
Per cebes i alls tendres, que donen fort alè,
No haurien pagat ni una torrada de pa.
Tot llur mató i tota llur ollada
No valen un ral, i ho dic sense ganes de brega.
Si fins i tot es vanaglorien de dormir sota un roser!
Què val més? Un llit confortable a tocar d’una cadira?
Què en dieu vós? Cal que ens divertim?
No hi ha més tresor que viure cadascú al seu aire.

Ells van tirant a base de pa moreno, d’ordi i de civada,
I beuen aigua durant tot l’any,
Per un festí com aquest
Tots els ocells d’aquí a Babilònia
No em detindrien ni un sol dia, ni un matí.
Per Déu, que Franc Gontier xali de valent
Amb Helena sota la bella gavarrera!
Si ja els està bé, no hi ha res que em requi
Diguin allò que diguin dels camperols,
No hi ha més tresor que viure cadascú al seu aire.

Príncep, jutgeu per tal de posar-nos d’acord!
Pel que fa a mi, i sense que ningú no s’ofengui,
Des de petit recordo haver sentit dir:
« No hi ha més tresor que viure cadascú al seu aire.»

(pàgs.67 i 69)

Balada [de la grossa Margot]

Si jo estimo i serveixo la bella amb bon cor,
M’heu de prendre per vil o per ximple?
Ella té totes les qualitats desitjables!
Pel seu amor jo empomo daga i escut.
Quan arriben clients, m’afanyo a fer un trago,
Cerco el vi sense fer gaire soroll,
I els ofereixo aigua, formatge, pa i fruita.
Si paguen bé, els dic «d’acord:
Torneu-hi quan aneu calents,
En aquest bordell on vivim junts».

Però quina ràbia i quin mal rotllo
Quan Margot arriba al llit sense pasta,
Llavors no la puc veure i l’odio a mort.
Li prenc la roba, faixa i faldetes,
Jurant que li empenyoro pel seu escot.
I l’Anticrist, que llavors és ella, s’agafa els malucs
I crida i jura per la mort de Déu
Que d’allò ni parlar-ne. Llavors jo agafo
Una ampolla buida i li faig una marca sota el nas,
En aquest bordell on vivim junts.

Després torna la pau i Margot es tira un pet
Més inflat que un immund escarabat.
I tot rient, m’engega una clatellada
I em diu: «vinga home» mentre m’engrapa les cuixes.
Borratxos tots dos anem a dormir la mona
I, en despertar-nos, quan el ventre li gargola,
Ella em munta per no danyar el seu fruit,
Jo dessota gemego i m’aixafa més que un tauló,
De tanta disbauxa ella m’esgota,
En aquest bordell on vivim junts.

Faci vent, pedregui o geli, jo ja tinc el pa cuit.
Sóc un cràpula, i la cràpula em segueix.
Qui és el millor? Tots dos ens entenem bé,
Som fets l’un per a l’altre: a mal gat, mala rata!
Estimem la marranada i la marranada ens envolta;
Fugim de l’honor i l’honor ens defuig,
En aquest bordell on vivim junts.

(pàgs. 75 i 77)

Balada [Debat del cor i el cos de Villon]

Què és això que sento? –Sóc jo. –Qui? –El teu cor.
Que s’aferra a la vida amb un filet mesquí.
No em queden forces materials ni humors,
Quan veig que t’arracones tot sol
Com un pobre gos cot a la cantonada.
–Per què això? –Per ta folla complaença.
–I què t’importa? –Tinc una gran desplaença.
–Deixa’m en pau! –Per què? –Hi pensaré.
–Quan ho faràs? –Quan seré lluny d’infància.
–No et dic res més. –I jo que m’acontento.

–Què penses? –Ser home de bé.
–Ja tens trenta anys. –És l’edat d’un mul.
–Això és infància? –No, certament. –Llavors és la follia
Qui et pren? –Per on? Pel coll?
–No t’adones de res. –Que sí! –De què? –D’una mosca dins la llet.
L’una és blanca, l’altra és negra: Vet aquí tota la diferència!
–Això és tot? Què vols? Que discutim?
Si no en tens prou, torno a començar.
–Estàs acabat! –Em sabré defensar.
–No et dic res més. –I jo que m’acontento.

–Jo en tinc la pena, tu, la sofrença i el dolor.
Si fossis un pobre desgraciat, idiota i foll,
Encara tindries alguna excusa.
Però tu te’n fots, tot t’és igual, la bellesa o la lletjor.
O tens el cap més dur que un còdol,
O et plau més que l’honor aquesta misèria.
Què n’has de dir d’aquesta qüestió?
–Que ja me’n sortiré quan em mori.
–Déu meu, quin consol! Quina sàvia eloqüència!
–No et dic res més. –i jo que m’acontento.

–D’on ve aquesta calamitat? –De la meva mala sort:
Quan Saturn va fer el meu fardellet, em sembla
Que ja me la hi posà. –Quina bestiesa!
Ets el seu senyor i et creus el seu vailet!
Fixa’t que va escriure Salomó en el seu llibre
«L’home savi, digué, domina
Els planetes i llur influència.»
–No em crec res. Tal com em van fer, seré.
–Què diantre dius? –Què passa? Així ho crec.
–No et dic res més. –i jo que m’acontento.

–Vols viure? –Que Déu m’ho permeti!
Doncs, et cal… –Què? –Remprdiments de consciència,
Llegir sense parar… –Llegir què? –Llegir coses serioses
I deixar les rucades… –Val, ja hi pensaré.
–Recorda-ho! –Me’n recordaré bé.
–No t’esperis gaire, que no facis tard!
–No et dic res més. –i jo que m’acontento.

(pàgs 147 i 149)

I de les més conegudes…

Balada [L’epitafi de Villon o Balada dels penjats]

Germans humans que ens sobreviviu,
No mostreu endurits els cors en contra nostra,
Car si pietat de nosaltres teniu,
Déu de misericòrdia us farà mostra.
Aquí ens veieu penjats, cinc, sis…;
I la carn que tant hem nodrit
Amb el temps ja s’ha desfet i podrit,
Els nostres ossos esdevindran fato que moldre.
Dels nostres mals no us en partiu el pit,
I pregueu a Déu que ens vulgui absoldre!

Si us anomenem germans, no ens heu
De tenir menyspreu, car si bé fórem executats
En nom de la justícia, prou sabeu
Que no tots els homes són ben assenyats.
Intercediu per nosaltres, que som finats,
Davant del fill de la Verge Maria,
Que la seva gràcia no ens sigui impia,
I que el llamp infernal, ella, ens pugui disoldre.
Som morts, ningú ja no ens pot fer parleria,
I pregueu a Déu que ens vulgui absoldre!

La pluja ens ha rentat i buidat,
El sol, ressecat i ennegrit.
Garces i corbs els nostres ulls han cavat,
La barba i les celles ens han polit.
Ja mai més del repòs no hem gaudit:
Cap aquí, cap allà, segons vagi el vent,
A son pler i sense treva és el nostre turment,
Més espicassats pels pardals que un didal.
No hi entreu pas, al nostre agermanament,
I pregueu a Déu que ens vulgui absoldre!

Príncep Jesús, que per damunt de tot senyoregeu,
Guardeu-nos de l’infern en son apogeu:
Desitgeu-nos que en ell res tinguem a doldre.
Homes, la cosa no és pas perquè us en foteu,
I pregueu a Déu que ens vulgui absoldre!

(pàgs.157 i 159)

…La nota al llibre de Subirats (pàg. 268) no té desperdici, pels amants de la cultura i les connexions que superen el pas del temps i els espais: “Sens dubte, una de les balades més conegudes de Villon. En les edicions antigues i en els manuscrits apareix sense títol; en l’època moderna s’imposa sobretot el títol de Ballade des pendus (···) La influència d’aquesta balada es deixa notar en Le bal des pendus de Rimbaud i fou adaptada per B. Brecht en Dreigroschenoper; també va ser musicada per Jean Françaix (1930) i Frank Martin (1969); en italià Fabrizio de André en va fer una adaptació en la seva Ballata degli impiccati. Nosaltres hem volgut fer-ne una versió rimada, que és l’única del recull.”

Per Fabrizio de André

Balada III

Entarugadors
Que tothora
Enfonseu els vostres ganxos
Dins les butxaques.
I quan arriba el vespre,
Peleu els pobres tanoques,
I per mantenir els vostres vicis,
Els foteu tota la pasta
Mentre resten callats,
Sense fotre crits,
Palficats i donats pel sac
Pels astuts xoriços.

Sovint, als catres
De les seves meuques,
Es deixen aquests ximples despullar
Per posar-les de cul
I sodomitzar-les,
I llavors, nosaltres els fotem el pal,
Amagats prop del catre
Clavem dues o tres punyades
Als fogosos,
Dues o tres
Punyades al front i són estabornits
Pels astuts xoriços.

És per això, beneits
Coquillards
Que us heu d’allunyar de la Monjoia,
Que fa balancejar
Els vostres culs
I us precipita cap al no res,
De tant pillardejar
I cardar,
Coses que als ximples surt ben car,
Per tal d’atonyinar
I estomacar
Els fastigosos i empestats pasmes
Tal com han fet els astuts xoriços.

Tingueu temor del bigam
I els taulons de la forca,
Esdeveniu mestres en l’estafa
I el joc de mans,
I que no us enxampin més als bordells,
Com als astuts xoriços.

(pàgs.179 i 181)

El dia de la presentació del llibre a l’Horiginal hi vaig anar i, tot i que va recitar molta gent, en Sito ho va fer amb tant de cor (després d’haver posat tant el cap) que va resultar bàrbarament atractiu el seu Villon.
En Sito el veig tant proper a Ovidi Montllor com a Salvat Papasseit… Amb la rauxa dels que creuen i persegueixen un món nou amb l’antic incorporat (a més, crec recordar que va tenir una època que es va interessar per certs autors àrabs).
Sito és mediterrani 100% (per ser universal 100%) i escric per fi d’ell obviant altres aspectes que fan somriure (de bevedor i tarambana ha tingut les seves anècdotes, fins i tot de passar la nit a comissaria amb l’Enric Casasses), perquè sens dubte era un post pendent des de l’inici de l’aventura helènica.

Allà on vagi, m’imagino la llum dels versos de Sito que és la llum i l’espai obert de les terres de l’Ebre, i sempre amb un punt entre la innocència i la voluptuositat, com en aquest fragment d’Ull entorn.

A punta de dia la solana s’esquerdava
entre el cel i la terra. I era la vall blanca
com de cotó, suraven los cims sobre un mar
d’aigua disfressada. Ja els arbres florits
sentien la bonança i els poncells buscaven
les mamelles de l’euga per la devesa verdejada.
Encara el matí dormia quan el tel de gebrada
va franjar les muntanyes de la collada i el tudó
parrupejava entre la brolla de falgueres i xicoies.
Ai, matinet que tot just aireges!
Ai, l’amiga que mos l’han canviada!
I no du l’aiguamel que el meu cor anhela
en el ceptre de la seua flor servada.
Trista,
bona,
bonica,
convulsa albada.

I, com no podria ser d’altre manera, acabo el post recordant el poema joiós de Subirats que més li he(m) sentit recitar (no sé si d’aquí ve la trobada de Bouesia…) i que s’inclou i tanca el citat L’ull entorn:

CAPVESPRES A LA PLAÇA

Los crits, la música, la joia,
la festa, l’emoció, lo bou,
lo berenar, lo dia que se’n va
i la plaça que exclama el temps de l’estiu.

La plaça de carros i taulons
és una festa just després
del berenar: anguila en suc
i estofat de bou, vi de la terra.
Polseguera i llum esbiaixada,
los valents que arramblen
i els crits d’esverament.
Tot fa festa, també la trista
xaranga que ara sí, ara no, acompanya.

Hi ha qui creu que l’animal patix,

Què sap lo neci del patiment de l’altre!

Què sap lo bou del patiment de l’altre!

P.S: potser cal dir que Salvat Papasseit era antitaurí avantlalettre, segons es pot veure a (i podeu visitar) l’exposició que es fa a l’Ars Santa Mònica. Em permeto, però, recomanar-vos un disc que no surt a l’exposició (ha fet tard): el nou disc d’Estem salvats (amb Jordi Bertran i la producció del meu germà Dani), dedicat al poeta i que es podrà veure en directe al festival BarnaSants el proper 6 de març a la Luz de Gas.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!