Adam Majó

Espanya capital París, diu en  Germà Bel per explicar la obsessió política per convertir aquesta ciutat castellana en la capital indiscutible de l’Estat i de la península igual que París ho és de la República francesa i del nord-oest continental. Un projecte que té com a metàfora moderna mes evident l’estació d’Atocha i la renglera de trens d’Alta Velocitat a punt per connectar Madrid amb tots els racons del Regne.

Si Espanya vol ser França (en versió carca) i Madrid vol ser París, percebo darrerament una certa retirada entre Londres i Barcelona, entre Anglaterra i Catalunya. Dos països en els quals la capital s’ha convertit en un xuclador d’inversions, projectes, visitants i professionals mentre la perifèria –el Nord en el cas anglès i l’interior més l’Ebre en el català- sembla condemnat a la subalternitat, l’envelliment, la desindustrialització i l’empobriment. De fet, a les ciutats i pobles de l’interior del país ja fa dies que rebem exiliats econòmics procedents de l’Àrea metropolitana. Persones i famílies que, em subsidis i pensions modestes, al Bages o al berguedà poden sobreviure però a Barcelona no. Els lloguers de Barcelona (com els de Londres) no paren d’augmentar i aquest increment s’encomana per la costa i l’àrea metropolitana estricte però no supera la serralada pre-litoral perquè les deficients comunicacions (sobretot en tren) i les males perspectives laborals dissuadeixen l’arribada de demanda més o menys solvent. Així, el diferencial de lloguer entre un pis mitjà a Manresa i a Barcelona (o a l’Hospitalet, Girona o Vilanova) segueix incrementant-se igual que ho fa, en conseqüència, el de la renda familiar. Igual que Londres, Barcelona no només atrau professionals qualificats (quants bagencs o berguedans coneixeu que han anat a Barcelona a estudiar i ja no han tornat?) també atrau turistes -ja ho sabem- i inversió estrangera que afegeix encara més tensió al mercat immobiliari de compra o lloguer. Mentrestant, ciutats de l’interior del país sumen a la pròpia depressió econòmica, l’arribada de gent amb pocs recursos – i amb poca o nul·la capacitat de despesa- però que, lògicament, demanden uns serveis públics que, en part, han d’afrontar uns ajuntaments de pressupostos mal alimentats tant des de l’estat com des d’una economia local molt deteriorada.

Per sort, si Barcelona pot semblar Londres, Catalunya no és Anglaterra ni en dimensions ni en demografia. Aquí la situació és molt més reconduible i el reequilibri territorial encara possible. La solució no passaria per augmentar la oposició entre Barcelona i l’interior, sinó per ampliar geogràficament el concepte d’àrea metropolitana fusionant-lo amb la vella idea de la Catalunya-Ciutat. Caldria millorar les comunicacions entre la costa i l’interior alhora que aprofitem que aquest és un país petit per repartir molt  millor el centres de poder i activitat, si més no els de titularitat pública. Així, si l’aeroport de Barcelona és al Prat de Llobregat, el camp del RCDE de Barcelona a Cornellà, l’Escola de policia de Catalunya a Mollet i la UAB a Bellaterra, perquè no es podria posar, per exemple, la conselleria d’agricultura a Lleida, la de sanitat a Manresa o la direcció general de polítiques de muntanya a Berga?