Adam Majó

Xuts a pals

5 de setembre de 2017
0 comentaris

Democràcia homologable

És socialista tot el què fa el partit socialista, va dir una vegada Alfonso Guerra amb el cinisme que el caracteritza. És un sil·logisme trampós, evidentment, però si t’agafa despistat, potser te l’empasses. Ara ens en intenten colar una altra, d’aquestes enganyifes: Com que l’estat espanyol  és una democràcia homologable, diuen, tot el què fan els seus òrgans és impecablement democràtic. I no. La democràcia no és permanent sinó obligatòriament renovable, no és absoluta sinó sempre perfectible. Un estat és més o menys democràtic en funció de moltes coses, de la separació real de poders, de l’amplitud de la llibertat d’expressió, de la pluralitat d’idees presents als mitjans de comunicació,  dels mecanismes concrets que faciliten o dificulten la participació en unes eleccions, de la distorsió causada per les desigualtats socials i econòmiques… I encara més, la democràcia concreta, la d’un determinat Estat, necessita, també, d’una base fundacional legitima i legitimadora acceptada pel gruix de la societat que vol representar i per les minories significatives que l’integren. En aquest sentit, la Constitució espanyola del 78 no compleix satisfactòriament aquest requisit. No el compleix perquè fou votada sota l’amenaça del retorn a la dictadura (No és cap casualitat que en l’edició original d’aquella constitució hi hagi, ben gros i a la portada, l’escut amb l’àliga, el jou in les fletxes), i perquè no hi ha unanimitat sobre el subjecte polític. Les democràcies que millor funcionen (la de països europeus petits o mitjans)  compten amb un elevat consens pel què fa al demos, al subjecte sobirà. Quan ningú discuteix el demos, quan tothom està d’acord en identificar un sol poble en el territori controlat per l’estat en qüestió, no té massa sentit preveure mecanismes d’autodeterminació. Però quan, com és el cas del Regne Unit, de Dinamarca  o del Canadà, es constata que no hi ha consens sobre aquesta qüestió i que hi ha més d’un projecte nacional sobre la taula, les democràcies  habiliten mecanismes perquè aquestes minories nacionals majoritàries en un determinat territori puguin decidir democràticament si volen o no seguir formant part d’aquell estat.

El Regne d’Espanya no és, a dia d’avui, un règim totalitari comparable als que hem viscut en el passat o que subsisteixen encara ara a tants llocs del món. És un estat considerat democràtic per la majoria d’agents internacionals. Ara bé, aquesta categoria i reconeixement no són  immutables, sinó que cal revalidar-los dia a dia i sobretot en els moments difícils. Recordem que Hongria també era considerada una democràcia homologable i la UE l’ha sancionat per la seva evident involució. I que Turquia, Rússia o els mateixos Estats Units convoquen eleccions amb més d’un partit polític però són cada cop més avall en l’índex de qualitat democràtica. L’Estat espanyol sap que, pel seu passat històric, no té la mateixa credibilitat democràtica que, per exemple, Holanda. En Rajoy sap que no pot fer el què li doni la gana per evitar l’u d’octubre. Per això no acaba de fer res. Per això votarem i, com que guanyarà el Sí, fundarem una nova república. I Espanya, permetent-ho, escalarà molts punts en el rànquing de democràcies del món.

La Diada de tothom?
13.09.2019 | 2.12
336 piscines
25.08.2009 | 10.08
Paisatges de Barcelona
30.09.2013 | 12.05

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.