BioSofia

Cercant la saviesa de l'art de viure

30 d'abril de 2011
2 comentaris

Aquest hoste que viu en nosaltres

Desconegut i, per tant, torbador. Inquietant, l’inconscient atreu la nostra curiositat. Què hi fa aquest hoste imposat? Com ens influència? Com és que se’l qüestiona periòdicament? Qui és aquest altre que viu en nosaltres? Avui dia la idea d’un inconscient ja no sorprèn ningú. Si perdem les claus de casa dos dies seguits, pensem: “És un acte fallit”, un missatge de l’inconscient. “A tu què et sembla?, preguntem a un amic, aquest somni vol dir que inconscientment jo mateix faré fracassar l’entrevista de feina? ”.

Ara bé, cal preguntar-se si sabem exactament de què parlem quan ens referim a aquesta entitat que anomenem inconscient? Ens inclinem  a pensar-la com un déu obscur que busca tornar-nos infeliços o maldestres. O, al revés, com una divinitat que podem atreure per rebre’n gràcies i beneficis. Li arribem a atribuir una voluntat capaç d’orientar la nostra vida des d’un amagatall intern. Com si d’una persona es tractés.

Segons Freud, l’inconscient és “un altre escenari”, un altre pista de ball on també s’hi juga la nostra existència i es configura part de la nostra personalitat.  Apartat de les nostres mirades, és l’abocador de rebuig del nostre material angoixant: certes pulsions, certs records, certs desitjos. L’agressivitat i la sexualitat hi tenen el seu cau. Anem emportats, sense tenir-ne consciència, per una culpabilitat que ens empeny a castigar-nos, per exemple fent fracassar la nostra vida amorosa o social. La realitat de l’inconscient és una realitat molesta que ens confronta a desitjos, emocions, fantasmes, idees, que, tot i ser ignorats, determinen la nostra vida més que no ho fa la voluntat.

Tothom en parla, però no tothom la reconeix. Michel Onfray és potser el pensador que més famós s’ha fet per criticar-la severament. Els seus atacs furibunds es centren en demostrar que l’inconscient és una emanació fal·laç de la neurosi de Freud.  També el qüestionen uns quants psicoterapeutes que la consideren una idea antiquada i que treballen prescindint-ne, o això pretenen. Però Freud no el va pas inventar, l’inconscient. Els rabins autors del Talmud al s. IV van deixar escrit que els somnis revelen desitjos inconfessables  i secrets. Nietzsche s’hi refereix en diversos escrits (La Voluntat de poder, Ecce Homo,…) i poc abans de Freud, en la mateixa Viena, apareix el llibre Das Underwusster, L’inconscient, d’un tal Carl Gustav Carus.

Però de no ser per Freud, l’inconscient hagués quedat com un grapat d’intuïcions  parcials i disperses. A Freud devem l’inconscient que parla, que es pot desxifrar i que guarda la clau de la nostra curació. Un inconscient poblat de desitjos sexuals i agressius, megalomanies inconfessables, pulsions de vida i de mort, etc. I sobre tot que es regeix per regles pròpies, diferents a les de la ment conscient. Freud va fer un descobriment revolucionari que va aixecar tots els anticossos socials de l’època. Sobre tot dels que pretenien detectar el monopoli de l’ànima humana i se n’aprofitaven.  Totes les tècniques actuals d’exploració del psiquisme, ho confessin o no, són deutores de la genialitat de Freud.

Amic o enemic?

L’inconscient no ens vol ni bé ni mal. De fet, aquestes són categories que ell no entén. Ara bé, si tenim un inconscient és perquè el nostre Jo rebutja de l’esfera conscient qualsevol element susceptible de ferir-nos greument, ja sigui per la por que provoca o per la mala imatge que ens donaria de nosaltres mateixos o dels que estimem. Material perillós que tanquem a l’habitació més apartada de la casa, però ell no s’hi conforma i malda constantment per fer-se valdre, i ho aconsegueix sibil·linament. Els pensaments i els desitjos rebutjats mai són reduïts al silenci ni s’acontenten amb l’oblit a què el nostre conscient els vol sotmetre. Fins i tot campen més desenfadadament quan el nostre Jo està afeblit, en moments de fatiga o d’entreson, o quan el nostre conscient bada i no s’ho veu a venir. Mirem de distreure el conscient perquè deixi aparèixer l’inconscient en els psicodrames, en els dibuixos, en l’art, en els contes… i sobre tot, com usava Freud en les seves teràpies, en els actes fallits, en l’associació lliure d’idees, en els somnis i els lapsus (linguae).

Els actes fallits 

Els actes fallits sorgeixen quan menys ens ho esperem
. En comptes d’enviar el SMS al nostre amant, l’expedim al nostre ex que no acabem d’esborrar de la memòria… ni de la nostra agenda. Perdem l’adreça o l’hora d’una cita professional que, en el fons, no ens acabava de convèncer. Formes amb què els nostres reals desitjos ens mantenen a ratlla. La sensació que l’inconscient és un perill o una amenaça no és més que una deriva del nostre conscient que se sent angoixat per no poder-ho controlar tot. Al cap i a la fi, l’inconscient també guarda part de les aspiracions del superjò, no només les amenaces socials sinó també les més enriquidores i sobre les que construirem el nostre futur, allò que basteix el nostre ideal, tècnicament l’Ideal del Jo.
————————————-
Més endavant. L’inconscient:Innat o adquirit? Refugi de la nostra mala fe?
 

  1. no em dedico  professionalment  a la psicoànalisi,  sinó  que segueixo  altes camins,  he de dir que  de la meva  formació  psicoànalitica,  m’ha quedat   una gran admiració  per  Freud.  I m’agrada  llegir  com la  neurologia  va descobrint  més  i més  el funcionament  del cervell i  a vegades  trobo  explicacions  i penso:  això  és  el que  deia  Freud,  però  explicat   amb  termes  fisiològics. Em refereixo  a  la comparació  de com a  vegades es  guarden els  records en un lloc  inadequat  per  massa  càrrega emocional…   comparar-ho  amb  els  traumes.  Ara seria  molt  llarg  d’explicar.

    M’agradaria  afegir  que  l’inconscient  a més  a més  de  guardar    el material  que  el nostre  cosncient  no  accepta  o no admet,  guarda  moltes,  moltes,  moltes,  altres  informacions,  de les quals  no som conscients  però  que les tenim. I  també  que treballa  constantment  per  a nosaltres,  sense  necessitat  de descansar.  Quan  tenim  un “lapsus”  i no hi ha  manera   de  recordar  allò  que anàvem  a dir,  com més  hi pensem  pitjor,  i  quan desconnectem,  l’inconscient  continua  buscant.  L’inconcient  mai no oblida una pregunta  plantejada  i  si la té,  al moment  menys  esperat ens  dóna la resposta.  Clar  que  també  podríem  analitzar  el “lapsus”  com un acte  fallit,  per  descomptat,  però  voldria   afegir  una  altra  cara  de l’inconscient.  La  de  “disc  dur”  ple  d’informacions,  encara que no siguin mateiral  de rebuig,  informacions  que no necessitem  i que  es  guarden  allà.   I una pila  d’informacions  de  nosaltres mateixos  que  sovint  faríem bé d’aprendre  a escoltar.

    La  meva  visió  de l’inconcient,  per  tot  el que  he pogut  estudiar  i aprendre  d’ell  no  és  gens  obscura. 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!