Innat o adquirit?
Per als psicoanalistes que segueixen a Freud no naixem pas amb l’inconscient. Es comença a formar, això sí, ben aviat, tan bon punt el nostre cervell reté empremtes mnèsiques, de memòria. La formació més consistent es realitza amb l’aparició del llenguatge. En un primer moment l’agressivitat lligada a les experiències frustrants de tipus oral forneix el material principal. El gruix, però, el formaran les frustracions que s’originen per la repressió dels incestuosos desitjos edípics. Hi hem de renunciar per créixer. Per això per a alguns els resulta difícil accedir a una vida amorosa satisfactòria: no han acabat de desprendre’s del tot dels seus primers amors per la mamà o el papà. I no en són conscients i creuen haver passat a altres coses al llarg dels anys. Però no és pas així perquè “l’inconscient ignora el temps i la lògica”, ens diu Freud.
Hi ha qui pensa diferent. Jung, primer deixeble i després adversari de Freud, va defensar que naixem amb l’inconscient. Per tant, que l’heretem. Al costat de l’inconscient individual n’hi ha un de col.lectiu que ens lliga amb els nostres avantpassats i als grans herois dels mites que fonamenten la nostra civilització. En l’esquema de Jung, quan una poma entra en el nostre somni, d’alguna manera enllaça amb el mite del paradís original. Si en el somni fa acte de presència un avió amb problemes, ens haurem de remuntar al mite d’Ícar per treure’n l’entrellat. Ícar és l’heroi grec que cau per haver volgut volar massa alt, massa a prop del sol, tot desoint els consells del seu pare. És una manera de dir que, per a Jung, totes les persones participem dels mateixos somnis, dels mateixos anhels, de les mateixes aspiracions i de les mateixes dificultats per aconseguir els nostres objectius. L’inconscient col.lectiu és un bagatge comú i un aliment imprescindible per a tots els esperits humans.
Refugi de la nostra mala fe?
Abans hem esmentat Onfray com un dels més destacats pensadors actuals que s’oposen al concepte de l’inconscient. Però l’opositor més famós és Jean Paul Sartre. Per a ell, la idea de l’inconscient no és sinó un pretext per abandonar, en tant que éssers humans, la nostra responsabilitat. El refugi de la mala fe i de la deixadesa moral. “No sabia el que em feia, no era pas jo en realitat, era el meu inconscient.” De fet, però, és el mateix Freud qui ens invita a reflotar l’inconscient a la superfície conscient. Fins i tot podríem dir que en som responsables. Vol dir que l’hem de conèixer, l’hem d’afrontar, hem d’encarar els fantasmes inconfessables encara que ens dolgui psíquicament. Bé, aquest és l’objectiu d’una cura psicoanalítica.
Els rastres en el cervell
Els neurobiòlegs no han pas girat la cara a Freud. Al contrari, les intuïcions del pare de la psicoanàlisi estan sent constantment contrastades pels investigadors del cervell i són el punt de partida de la majoria de les seves investigacions. Per a la neurociència és incontestable l’existència d’un inconscient cognitiu. Una altra cosa és aconseguir provar que l’inconscient conté el rebuig del material angoixant. En aquest terreny afectiu, que és el freudià, les observacions neurològiques són molt més difícils de ser portades a bon terme. I és en aquest camp que apareixen les discordances entre els neuropsicòlegs. Erik Kandel, professor de la universitat de Columbia i Premi Nobel 2000 de fisiologia et medecina, advoca per“naturalitzar” la psicoanàlisi. Fàcil de dir, però com traduir els grans conceptes psicoanalítics a realitats neurobiològiques? El avenços en imatge cerebral ens ho permetran? Podran arribar a justificar la pràctica terapèutica?
Presento a continuació una troballa esperançadora. Gràcies al desenvolupament de les neurociències s’ha pogut comprendre millor perquè els nostres conflictes psíquics es tradueixen tan sovint en problemes orgànics i en dolor físic. S’ha provat que el cervell tracta els mots exactament com si fossin sensacions físiques. La reacció cerebral davant d’un insult és la mateixa que en rebre una bufetada. Aquesta analogia entre allò físic i allò psíquic explica perquè després d’un xoc potser no ens sentirem desgraciats ni angoixats sinó relativament tranquils… però, en canvi, de cop i volta començarem a patir mals d’esquena, migranyes o dolors abdominals.
No existeix pròpiament una seu central de l’inconscient en el cervell humà. Com tampoc de la memòria o altres funcions psíquiques. Però, segons molts investigadors, hi ha tres zones directament implicades en els processos inconscients: les estructures límbiques –reialme de les emocions i de la sensibilitat afectiva- les zones associatives del còrtex i les àrees sensorials.
Un inconscient físic?
Ens rentem les dents sense parar-hi atenció. Teclegem el codi d’entrada del mòbil amb major destresa que no el diríem si ens el demanessin, és a dir el teclegem sense ni pensar-ho, automàticament. Es tracta de l’inconscient cognitiu que hem esmentat abans. És el tema estrella de la neurobiologia que vol estrènyer llaços amb la psicologia i la psicoanàlisi. Un inconscient cognitiu que sí que deixa clares empremtes en el cervell i apareix en les imatges del cervell. Aquest inconscient “orgànic” potser explicaria perquè sense voler-ho molts infants maltractats es converteixen en maltractadors adults: han integrat “orgànicament”, físicament, els gestos de laviolència. Pot també oferir una explicació d’algunes falses al·legacions: una dona que, per exemple, denuncia “ara” una violació, i en té una neta vivència, perquè “en el passat” havia estat violada realment. El seu inconscient cognitiu n’ha conservat l’empremta tot aquest temps i només haurà calgut que el somriure d’un home en l’autobús li hagi recordat el drama perquè aquest s’hagi reactivat amb tota vivesa.
Quan l’inconscient m’ha parlat
En la meva pràctica psicològica, l’inconscient del pacient se’m presenta constantment. Jo el crido per mitjà dels dibuixos. Amb els nens i adolescents és fa molt evident. Com en el fet que ara exposaré i que en el seu moment em va impactar. Fa vint-i-cinc anys una alumna negra en un centre escolar era un fet anecdòtic. No hi havia immigració massiva i menys africana. Si, a més, aquesta nena, de dotze anys, tenia els seus pares tan catalans i blancs com la resta de companyes, el fet era insòlit. Jo treballava de psicòleg en el seu col.legi i un dia va venir-me a veure la seva mare. Negava haver tingut relacions amb ningú més que no fos el seu marit ni abans ni després del naixement de la nena – de fet, en aquell moment vivien mig separats, només es veien els caps de setmana. Podeu imaginar el drama familiar que en gran part gravitava al voltant de la nena. En les meves exploracions faig dibuixar una persona. La noieta va començar ni més ni menys que per una típica cabana africana, al seu costat hi va afegir una nena negra, amb el trets característics: pell negra, cabell arrissat, llavis molsuts i una llança a la mà. Tal com era habitual en les imatges africanes dels llibres d’aleshores. Dibuixava tranquil.lament esmerçant-hi tot el seu temps. Quan semblava haver acabat i a punt de lliurar-me’l, pren el llapis amb tota la mà i es posa a ratllar enèrgicament el dibuix de la nena. “Per què ratlles el dibuix?” “Perquè no m’agrada” “Què és el que no t’agrada?” “No m’ha sortit bé”.
La noieta no era capaç de verbalitzar la causa real de la seva reacció: el malestar que sentia per ser negra. Ni tan sols podia expressar, per tal de no fer-ho conscient, que estava ratllant la nena del dibuix. Segons ella no ratllava ningú, només ratllava una cosa, el dibuix, quelcom impersonal. Tampoc no deia clarament que el rebutjava, simplement no li havia sortit bé. La seva verbalització estava el més allunyada possible del significat del seu gest. Al seu inconscient no li era permès cap verbalització que pogués establir alguna relació entre la nena dibuixada i ella mateixa. Tanmateix era clar que el seu ratllat, el seu gest, era la veu d’una part d’ella que mostrava una angoixa incontenible, el seu inconscient.
Aquest és un dels casos més impactants de la meva carrera professional, però puc dir que tant els impulsos agressius com els superjò massa onerosos, els ambients familiars angoixosos, les mancances afectives, els èdips mal resolts, etc. sempre tenen un reflex en dibuixos i representacions no verbals per on l’inconscient pot manifestar-se al marge del control de la consciència.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!