BioSofia

Cercant la saviesa de l'art de viure

26 de juliol de 2011
0 comentaris

Des de Noruega amb tristor i perplexitat

Anem i tornem. Les notícies ens transporten constantment a Noruega i en tornem amb l’ànim inquiet a la recerca d’una explicació balsàmica i prou creïble. La immensitat del drama, les seves irracionals circumstàncies, aparentment si més no, urgeixen una reflexió. El dolor no desapareixerà, la consternació encara niarà un temps, però la serenor s’imposarà més ràpidament si arribem a formular alguna hipòtesi versemblant sobre el drama. Intentem-ho. 

 

La nostra és una societat que creu en les ideologies. Actuem segons pensem; és el nostre convenciment. Totes les postmodernitats no han desfet aquesta creença. Els mitjans, el principal mirall de la societat, ho reflecteixen. Per això, davant de la matança de Noruega, és en la ideologia del criminal on cerquen les motivacions. El mateix protagonista va tenir prou interès en procurar-se un embolcall ideològic i el va deixar escrit en 1.500 planes. Per distreure’ns. Creure en les ideologies és creure que el pensament comanda l’acció. Anem errats. Algú va escriure sobre intel.ligència emocional i sembla que no n’hem entès gaire cosa.

Carme-Laura Gil ha dirigit els trets cap a l’explicació correcte: l’àmbit afectiu de la persona. Com no ho esperaríem d’una educadora, ex-consellera del ram! El seu apunt és succint i per tota explicació ens deixa aquesta màxima de Confuci:   “Estudiar sense pensar és enganyós. Pensar sense estudiar és perillós” I afegeix: massa tard …!. I jo: Heus aquí la diferència entre un ruc i un boig. Ho enteneu? L’explicació dels nostres actes no està en el que pensem sinó en el que som, en la manera de ser. La matança de Noruega no és obra d’un ideòleg, és l’obra d’un boig… perillós.  

I aquest matí ens topem amb les declaracions del pare d’ Anders Behring Breivik. L’interès immediat dels mitjans per aquest senyor és purament anecdòtic, però jo ho aprofitaré per indagar sobre el món íntim de l’assassí. El pare ens fa saber que fa 16 anys que no té cap contacte amb el seu fill. Potser espera que aquesta llunyania en el temps l’exoneri davant de la societat de tota responsabilitat en els actes del seu fill. Cal evitar preventivament qualsevol comentari insidiós dels mitjans.

A la vista d’un psicòleg i educador, aquest distanciament del pare més aviat el responsabilitza. No de la matança, és clar, però alguna cosa té que veure amb l’estat mental de l’ésser que va portar al món. Si Anders Behring Breivik té ara 32 anys, en tenia 16 quan es va trobar absent de pare. Físicament, que psicològicament la relació s’havia trencat molt i molt abans si és que alguna vegada n’hi va haver alguna. Ningú pot entendre que per poc que t’estimis el fill i per molt que t’empipi aquell adolescent hostil, hi trenquis tota relació i de manera definitiva. La relació amb el pare és més que una relació afectiva. Jo sempre he defensat que la resolució edípica culmina a l’adolescència. La introjecció del model patern és reprèn en aquesta edat. Es fa a base de batzegades i aparent oposició: el fill et demana què faries per fer exactament el contrari; tanmateix, a la llarga acaba per absorbir alguns trets paterns més que ningú. Amb qui va poder barallar-se aquest noi? Amb qui va poder contrastar-se? A quin pare havia de mirar de superar? En quin pare havia de buscar l’admiració i la lloança? No va tenir model, no va tenir espàrring, no va tenir motlle a partir del qual construir el seu. És en aquest laberint personal i afectiu on trobarem les explicacions, no tant en la ideologia. Jo deixaria en segon pla la seva bravata que volia fer una croada en contra dels musulmans. Volia fer una cosa grossa, molt grossa, “cruel però necessària”. Volia ser protagonista en majúscules, tant que pogués atreure l’admiració, o si més no l’atenció, del pare que se li va escapar a l’edat adolescent. Llegiu el seu únic twit:  “Una persona amb una creença és igual a la força de 100.000 persones que només tenen interessos” Aquest és Anders Behring Breivik: una persona que ha volgut demostrar la seva força, una força que vol ser reconeguda per un pare amagat a l’inconscient.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!