BioSofia

Ara ve la guinda. Ens arriba per un revolt de la resposta que potser ningú no s’espera. La majoria tendim a extreure de la premissa que comentem una conclusió pessimista per, després, deixar via lliure al sentiment de rebuig envers el poder i les persones que l’ostenten. És el ressentiment del dèbil, que diria Nietzsche, és la ràbia de qui se sent sotmès a la voluntat d’un altre. Jordi Pujol, en canvi, deixa anar una reflexió final que reorienta aquest mal gust que ens deixa saber que el poder corromp.
 

Més clar, l’aigua. Estar sotmès al poder d’un
altre no agrada, saber que el pot exercir de forma corrupta, enrabia i revolta,
però, tanmateix, pitjor estaríem sense una estructura de poder; per tant, no es
tracta d’intentar eliminar el poder, sinó d’inventar-se formes de contrapoder
que evitin tant com es pugui la corrupció. I jo afegiria, obrint més i més
canals de participació ciutadana de forma que el poder estigués repartit com
més millor.

Adolf Beltran i Xandri tenia guardades aquesta i altres entrevistes en un calaix. Amb aquest material va portar el programa Veritat o Mentida? dintre d’ Els Matins de Catalunya Ràdio de l’Antoni Bassas. Era un programa llaminer per a l’esperit,  del qual me’n vaig fer ressò moltes vegades en aquest bloc. Els podeu rellegir dintre de la categoria de Filosofia i Vida. En el programa aquestes entrevistes d’una hora només apareixien uns minuts. La resta, al calaix.

Ara, l’Adolf Beltran les ha tret a la llum en un llibre. I m’he afanyat a comprar-lo. Per desgràcia no l’he trobat en cap pila en les parades de sant Jordi. L’he hagut de demanar expressament i no sempre el tenien. Ara que el puc llegir, el degusto lentament. Em deixonda la ment i no puc menys que recomanar-vos-el. Hi ha un moment per engolir una novel.la i un altre per alimentar reflexivament l’esperit. Sense esforços innecessaris perquè les idees llisquen fàcilment amb el llenguatge de la quotidianitat i el testimoni vivencial de les persones entrevistades.

Qui no se sentirà atret per com la monja Forcades encara les preguntes sobre Déu i els homes? O les respostes de la  Gabancho sobre els orígens i la identitat? O les de Monzó sobre si els de casa perdonen l’èxit? O les de Semprún sobre l’eròtica del poder? O les de l’Espadaler sobre si dient les veritats es perden les amistats? O les d’Elias Khoury sobre si quan vols la pau, has de preparar la guerra? O les l’Albert Sánchez Piñol sobre si en l’amor i en la guerra tot s’hi val? O les de Monika Zgustová sobre si tothom té un preu? O les de l’Alfons Tubeña sobre si el sexe allibera les tensions, però l’amor en crea? O les de Salvador Cardús sobre si és veritat o mentida que un optimista és un pessimista ben informat?

I més, molt més de bones preguntes i millors respostes.