BioSofia

Cercant la saviesa de l'art de viure

30 de juny de 2011
2 comentaris

Com he pogut desitjar la mort del meu pare malalt d?Alzheimer?

Estava comentant amb una mare les notes del seu fill i buscàvem la manera de reflotar una situació que se li escapava de les mans. Sense més ni més, se li humitegen els ulls i la veu se li esquerda. Diu que viu al límit. Té el seu pare malalt d’Alzheimer i tenir-ne cura li suposa tanta dedicació que ha esgotat les seves forces. “I això ho paguen els fills”.El que més em fa patir és que l’amor que sento pel meu pare es va convertint en odi i fàstic. Fins al punt que en comptes de protegir-lo i tenir-ne cura, em deixo emportar pels nervis i li falto el respecte.” La veu se li trenca definitivament quan li esclata la següent confessió: “He arribat a desitjar la mort del meu pare. No entenc el que em passa.”

És el que passa quan una persona ha de viure amb una altra que demana atencions sense parar i ho ha de fer tota sola. Aquesta malaltia és terrible pel malalt i també pel seu entorn.

En el cas de l’Alzheimer anem veient com la persona estimada es va transformant: adopta reaccions i comportaments que el situen a les antípodes de la que coneixíem. Per més que sabem que la malaltia n’és la causa, costa moltíssim admetre que en sigui tan presoner que no pugui actuar d’una altra manera de com ho fa. L’entorn reacciona, doncs, com si el malalt actués per mala voluntat. Esclaten els nervis, se’l renya, se’l crida i s’acaba insultant-lo. L’estat del malalt ens fa violència. A aquesta violència s’hi respon amb violència. Rebutgem la persona perquè rebutgem la malaltia i, fent-ho, li fem mal i ens fem mal.  

Perquè el malalt, està comprovat, viu sovint amb por i angoixa. Pel fet de veure com perd capacitats, s’aboca a impossibles cada vegada més grans i arriscats. El món, que abans li resultava familiar, se li fa “incomprensiblement” estrany i inquietant.  Necessita, per tant, que se l’ajudi, que se li transmeti confiança, que se l’acomboï, que se l’atengui i se l’escolti.

Fem-nos acompanyar. No viatgem sols en la vida i encara menys en situacions com aquesta. Ajuntem-nos amb les associacions de malalts d’Alzheimer. Això ens ajudarà i ajudarà els altres. Sense deixar de demanar a les administracions que posin les mesures necessàries per atendre als cuidadors de malalts dependents. 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!