JordiLon |
ARTS |
dimarts, 2 de febrer de 2010 | 14:41h
Ja vaig escriure-ho dies enrere, però l’ocasió és bona per
insistir-hi: sembla que el cinema català ha fet sonar la claqueta (Tres,
dos, u... cinema! i Encara sobre cinema). El camí cap a la
normalitat d’un sector cultural que porta temps sense aixecar el cap és llarg i
feixuc. I, com s’ha vist aquests dies, no estarà lliure d’obstacles. Però com
sempre, el més important d’un camí és començar-lo. I si hi ha qualitat, talent
i determinació (que n’hi ha) ja no ho atura ningú. Més tard o més d’hora, el
públic, la crítica i la indústria, fins ara aliens al cinema de casa, hi
confluiran. Aprofitant el títol de la flamant guanyadora dels premis Gaudí, m'atreveixo a dir que el cinema català està deixant de ser una anècdota de Tres dies amb la família per passar a ser un sector cultural viu tot l'any. Ànims!
JordiLon |
INDRETS |
divendres, 22 de gener de 2010 | 17:29h
Ja sé que hi havia uns homes i dones indoeuropeus (diguem-ne
laietans) que es van establir als turons compresos entre el Besòs i el
Llobregat fa milers d’anys. Ja sé que els romans, en el seu camí entre Empúries
i Tarraco, van fundar una població anomenada Barcino. També sé que aquesta
població va esdevenir ciutat, i que va conèixer tant l’esplendor medieval com
la decadència barroca. Ja ho sé: Barcelona és mil·lenària i els seus orígens es
perden en l’albada del temps, com s’acostuma a dir. Però la meva ciutat, la que
he viscut, gaudit i patit de primera mà, aquesta ciutat entranyable, a voltes
moderna, a voltes provinciana, a mig camí de París i Marraqueix, capital d’un país
descapitalitzat, aquesta ciutat que té l’epicentre a l’Eixample però l’energia
als barris, questa ciutat no té més d’un segle i mig. La meva Barcelona neix
amb el Pla Cerdà, amb l’enderrocament de les muralles, la projecció del passeig
de Gràcia i l’obertura de la Via Laietana.
La meva ciutat no surt a la foto global per les sabates romanes ni les
faldilles gòtiques, sinó pel rostre modernista. I com que és ben cert allò de “qui
perd els orígens perd identitat”, aquests dies aprofito per fer-hi una immersió.
Sóc dels qui penso que les cultures vives (és a dir, les que es manifesten amb dinamisme en el present i gaudeixen de projecció de futur) se sustenten sobre tres potes: la cultura popular, tant l'actual com la d'arrel tradicional, l'alta cultura (excel·lència creativa) i la cultura d'avantguarda (innovació i experimentació). Talment com un tamboret, una comunitat cultural que coixeja d'alguna d'aquestes tres potes és inservible i està condemnada a quedar en un racó de la llar (global), tot esperant el dia en què el drapaire passi a recollir els mobles vells per fer-ne estelles. També sóc dels qui penso -digueu-me optimista- que la cultura catalana disposa d'aquestes tres potes i que, a diferència del que afirmen els apocalíptics de sempre, cap de les tres no està corcada (la qual cosa no vol dir que no siguin perfectibles o que tinguin una salut garantida ad infinitum). No m'entretindré ara a a repassar l'estat de tots els sectors culturals, ni a posar exemples de forma sistemàtica (vegeu-ne alguns aquí o aquí). Però no voldria passar per alt una efemèride que és a punt d'acabar i que mostra la mesura d'una d'aquestes tres potes. Parlo del cinquantenari de la mort de Joan Amades, que es clausura justament aquest cap de setmana. Més enllà del personatge i del debat sobre el rigor de la seva metodologia, l'extensa obra etnològica que va deixar és una mostra de la riquesa popular que hi ha al darrere d'una cultura dinàmica com la catalana i posa de manifest la importància de recuperar aquest llegat ancestral. Però no per una qüestió sentimental o estrictament documental, sinó perquè és a la base de qualsevol expressió cultural posterior, el material sobre el qual hom crea i recrea. Al capdavall, les cultures vives evolucionen reinterpretant, adaptant, esmenant o, fins i tot, blasmant aquesta tradició. D'altra forma, la modernitat no existiria.
Foto: Joan Amades (Associació Cultural Joan Amades)
JordiLon |
CANÇÓ |
dijous, 7 de gener de 2010 | 18:28h
Com que de moment no me'n surto amb això de buscar les millors cançons dels darrers 50 anys (no per falta de material, sinó tot al contrari), em deixo dur pel present, per l'excel·lent moment que viu la cançó en català. I com que el tombant d'any és temps de llistes, rànquings i recopilacions, m'he decidit a llistar algunes de les egagròpliles sobre música i cançó que he regurgitat el 2009. Són una mostra forçosament parcial i subjectiva, però prou significativa, d'aquest moment tant dolç, musicalment parlant...
JordiLon |
LLETRES |
dijous, 31 de desembre de 2009 | 19:05h
El Cap d'Any de 1960, ara en fa cinquanta, J. V. Foix va enviar un poema als seus amics i coneguts per felicitar-los l'anyada. Entre 1948 i 1958 havia fet el mateix, però en aquesta ocasió per felicitar-los el Nadal. Tot aquest material, juntament amb les il·lustracions que els acompanyaven, fetes expressament per diversos artistes contemporanis de Foix, van veure la llum el mateix 1960 en forma de llibre. El títol és tot un clàssic de les nostres lletres: Onze Nadals i un Cap d'Any. Mig segle d'aquesta efemèride ja seria una excusa suficient per recordar-lo. Però n'hi ha una altra que no vull passar per alt, encara que sigui amb 365 dies de retard: la nova edició del llibre que, per iniciativa d'Eumo editorial, es va publicar a finals de 2008. Una edició singular que, a diferència de les anteriors, recupera les il·lustracions de l'obra original (signades per Dalí, Mompou, Cuixart, Miró, Tàpies, Ponç, Guinovart, Obiols, Mercader, Sunyer, Galí i Fenosa) i que adjunta un CD on els dotze poemes de Foix prenen forma de cançó viva i actual de la mà dels Poetristes: Albert Vila, Marc Serrats i Francesc Ribera 'Titot' (podeu fer-ne un tast aquí). Una iniciativa valenta i arriscada que, de nou, posa de manifest la vitalitat de la nostra cultura. I és que és possible tenir un lloc a la modernitat sense renunciar als clàssics. Com diria el mateix Foix: "M'exalta el nou i m'enamora el vell". Bon any nou!
JordiLon |
CANÇÓ |
dijous, 24 de desembre de 2009 | 11:13h
El fantàstic disc de SanjosexTemps i rellotge (de moment l'últim, però per poc temps...) té cançons que semblen fetes expressament per acompanyar diversos estats d'ànim. Una d'aquestes, Polvorons amb mel, és imprescindible per a una nit com la d'avui, que transcorre amb una barreja de nostàlgia i il·lusió, d'embafament i d'alegria. Independentment de les creences i els moments vitals de cadascú, la nit de Nadal té un no sé què d'especial i sempre deixa un regust de polvorons amb mel, aspre i dolç a la vegada.
Aquí en teniu el vídeo que, a banda de reinterpretar la cançó amb
aportacions en directe, utilitza com a extra algun altre respresentant de l'escena
bisbalenca...
Sanjosex: Polvorons amb mel (Temps i rellotge, 2007)
JordiLon |
ARTS |
dilluns, 21 de desembre de 2009 | 18:15h
D'acord: l'art sempre és necessari. Però convindreu amb mi que en algunes situacions històriques esdevé imprescindible. Com va ser-ho a principis de segle XX, obrint finestres i mentalitats a l'aire fresc de l'avantguarda. O va ser-ho als anys 40-50, com a vàlvula d'escapament davant l'hecatombe provocada per les guerres fratricides a Europa. Ara, un cop encetat i tastat el segle XXI, alguna cosa ens diu que l'art manifestarà -com ja plantegen altres esferes de la societat- la necessitat de fer una aturada davant la voràgine consumista i depredadora de tot allò que ens envolta, i que ha dut la humanitat a una cruïlla davant de la qual ningú no pot restar indiferent. No, no vull ser catastrofista. No és el meu estil. Però és evident que allò que els polítics han posat damunt la taula a Cophenaguen, ja fa temps que és a l'agenda dels científics i -per força- dels habitants de determinades zones del planeta. Davant d'això, una iniciativa com el Drap Art, el Festival Internacional de Reciclatge Artístic de Catalunya, va més enllà de ser un plantejament purament lúdic i estètic per esdevenir un desafiament, una proposta clara i directa a tota la societat. En definitiva, aquest és el paper que hom espera de l'art. Fins i tot els qui no hi creuen.
JordiLon |
CANÇÓ |
dimecres, 16 de desembre de 2009 | 11:14h
Us imagineu l'Albert Pla, en Quimi Portet, els Manel, els Estopa, en Gerard Quintana i en Joan-Miquel Oliver cantant junts una nadala? I us imagineu que aquesta nadala fes justícia a la mítica i nostrada figura del caganer? Doncs no cal que us ho imagineu: gaudiu-ne! (per gentilesa, audàcia i saber fer de la gent d'Enderrock).
JordiLon |
LLETRES |
dimecres, 9 de desembre de 2009 | 11:59h
Cap arquitecte gosa bastir un edifici alt, robust i
d’estructura complexa prescindint dels fonaments. Una base sòlida i profunda és
la garantia d’estabilitat damunt de la qual pot anar alçant-se i prenent cos allò
que ha estat imaginat. De la mateixa manera, cap cultura pot tenir presència en
la modernitat i en el concert de les manifestacions culturals contemporànies si
no té un punt de suport, uns fonaments a partir dels quals pugui projectar-se i
prendre embranzida. Òmnium i la ciutat de Terrassa volen aprofitar La Festa de les Lletres
Catalanes per mostrar el potencial creatiu de la cultura catalana. Una cultura
dinàmica, viva, oberta al món, que té presència al segle XXI perquè manté,
alhora, unes arrels profundes, populars, ancestrals. Així, la proposta
artística d’aquesta 59a Nit de Santa Llúcia té el segell de La Fura dels Baus, amb un
espectacle creat i dirigit perCarlus Padrissa en el qual s’estableix un
diàleg entre elements de la tradició cultural i elements contemporanis que són,
en bona part, producte de la nova era digital. Un espectacle que embolcalla el
lliurament dels premis literaris amb la combinació de música, arts escèniques i
arts visuals, amb la participació de la colla castellera Minyons de Terrassa,
la coral Nova Ègara,el músic electrònic Àlex Martín i el punxa discos
Dr. Flo, i amb la col·laboració dels alumnes de l’Escola Superior de Cinema i
Audiovisuals de Catalunya, l’ESCAC. Un espectacle únic que posa de manifest, un
cop més, l’energia creativa de la cultura catalana.
(Text per al programa de mà de la Nit de Santa Llúcia)
Podeu seguir la primera mitja hora de l'espectacle en directe per TV3 aquest divendres 11, a les 20.15h. I íntegrament per internet, a la mateixa hora, seguint aquest enllaç:www.tv3.cat/lletrescatalanes
JordiLon |
ARTS |
dijous, 5 de novembre de 2009 | 20:52h
"Les escultures estan molt bé, però els rostres són inexpressius, no estan gens treballats" sento que comenta algú a la sala d'exposicions. Segurament té raó, penso. Però, ben mirat, aquí rau la força d'Arístides Maillol. I és que l'obra de l'escultor rossellonès, vista en conjunt -com es pot fer aquests dies a La Pedrera de Barcelona- és un homenatge a la forma. O, millor dit, a les formes, a la bellesa del cos femení. Maillol s'inspirava en la natura, però no en feia la còpia exacta. De fet, no utilitzava models -excepte a la darrera etapa- sinó que les imaginava i en plasmava les corbes, els sacsons, el volum, fent-ne lluir tota la força expressiva, tota la sensualitat. I en aquest plantejament: quina importància té el rostre? Què hi fa que la mirada sigui buida, com a les escultures grecoromanes, si la forma parla per ella mateixa? Maillol connecta els clàssics amb la modernitat. I aquí rau la seva principal aportació. Una aportació estètica que, d'alguna manera, va ser precursora del Noucentisme artístic. Si encara no ho heu fet, deixeu-vos-hi endur.
JordiLon |
ARTS |
dimarts, 3 de novembre de 2009 | 14:32h
Després d'escriure l'apunt Tres, dos, u...cinema! (ara sí) fa un parell de setmanes, he topat amb nous arguments que confirmen la tesi que hi plantejava i que, per tant, no em puc estar d'enumerar D'una banda, la irrupció al mercat de la revista Decine, que dedica una atenció especial a l'audiovisual català. D'una altra, la presentació, avui mateix, d'algunes produccions del país a la meca mundial del cinema. I, finalment, l'estrena a les sales comercials, i en un mateix cap de setmana, de dues pel·lícules en versió original catalana però d'estils ben diferents: la trepidant Trash, de Carles Torras (cartell en pdf) i Petit Indi, una bella, reposada i alhora desconcertant faula periurbana amb el segell de qualitat Marc Recha.
una bella, reposada i alhora desconcertant faula periurbana amb segell de qualitat Marc Rechauna bella, reposada i alhora desconcertant faula periurbana amb segell de qualitat Marc Recha
Linòleum, el nou treball en solitari de Maria Coma (meitat d'u_mä) ja treu el nas. Un nas amb bigotis, a jutjar per l'estètica que desprèn el disc i pel contingut del clip de llançament (Gat), on Coma mostra la part més manyaga, tant en la melodia com en la lletra, tot i que, com tots els felins, es reserva el dret a esgarrapar. Per cert: el vídeo és una mostra de la vitalitat de la "factoria Guàrdia Pilosa", no només per les imatges exteriors, localitzades en aquest poble d'artistes, sinó també pels col·laboradors amb què compta. En aquest sentit, cal destacar la feina de la Clara Vallvé a la realització. M¡au!
JordiLon |
ARTS |
divendres, 23 d'octubre de 2009 | 16:39h
Ara sí. Sembla que el cinema català ha fet sonar la claqueta. El rodatge ha començat. Hi ha tres elements que em fan pensar que aquest cop la cosa va de veres: 1) La qualitat (i l'incipient reconeixement) dels productes audiovisuals fets a casa nostra d'uns anys ençà. Cognoms com Recha, Gay, Coixet, Balagueró, Serra, Lacuesta... o la joveníssima generació sortida del projecte Opera Prima de l'ESCAC (amb Roser Aguilar i Mar Coll com a valors provats) estan demostrant que hi ha un planter sòlid. Un planter que, tot sigui dit, es deu en bona part a la feina feta anteriorment pels Portabella, Bellmunt, Ribas, Verdaguer, Aguilar, Forn, Pons, Luna i tants d'altres que van posar-se darrere la càmera en condicions força més difícils. 2) La consciència del propi sector, que ha entonat el seu yes, we can! particular amb la constitució de l'Acadèmia del Cinema Català o la instauració dels Premis Gaudí i de tants altres festivals i guardons que reconeixen i impulsen films, filmets, tècnics i creatius de casa nostra. 3) La Llei del Cinema Català, l'avantprojecte de la qual he tingut l'oportunitat de llegir de cap a peus, significa un pas endavant important que ha de servir per regular i potenciar la indústria audiovisual catalana i per corregir la gran desigualtat -llegiu injustícia- lingüística en la producció, distribució i exhibició (la presència del català al cinema està per sota del 3%). Una situació que no respon a la realitat sociolingüística del país, sinó que ve provocada pel control que exerceixen les majors sobre el mercat, multinacionals del tot insensibles amb la riquesa i el valor de la diversitat cultural. Esperem que l'avantprojecte no quedi en una declaració de bones intencions. Sigui com sigui, el rodatge continua.
Sóc dels qui penso que, sovint, tractem els infants com a beneits. I m'hi incloc: aquell to de veu agut, aquells diminutius forçats, aquelles ganyotes... Tanmateix, hi ha una cosa encertada -tot i que en hores baixes- en la comunicació que els 'adults' establim amb els infants: l'ús de cançons. Al meu entendre, són una eina excel·lent que uneix diversió, afectivitat, transmissió de coneixements i valors, introducció en l'imaginari cultural i en el món de l'art (en aquest cas, a través del llenguatge musical), etc. A casa nostra tenim la sort de gaudir d'una àmplia i variada nòmina de músics professionals o amateurs que, des de Xesco Boix ençà, s'han dedicat a recuperar de l'àmbit domèstic i popular cançons per a nens i nenes, a enregistrar-les, a recrear-les en públic i, en molts casos, a crear-ne de noves. Només cal fixar-se en la qualitat i diversitat de propostes agrupades a l'AMAPEI, per posar un exemple. En aquest context, però una passa més enllà, l'any passat va veure la llum Musiquetes per la Bressola, un projecte que parteix del patrimoni cançonístic català i es nodreix d'alguns dels millors talents de la música d'avui (guiats per la Núria Lozano, en Marc Serrats i en Marc Grau) per tal de bastir un recull de cançons actuals, destinades a un públic infantil però aptes per a tots els públics. Una eina de doble tall que des de la xarxa d'escoles La Bressola de la Catalunya Nord aposta pels infants i, doncs, pel futur.
Una mosca volava per la llum (Popular / Joan Miquel Oliver)
Ahir a la nit, el poeta Josep Pedrals i els seus Nens Eutròfics van omplir la sala B de Luz de Gas per empastifar el personal d'Esquitxos ultralleugers. La poesia feta veu i feta música pel mateix poeta és un principi que, personalment, m'entusiasma. Que els veros passin del text a la paraula o, en alguns casos, que es manifestin directament de forma oral, sense passar pel paper escrit, representa un triomf sobre la fossilització d'aquest gènere literari, i no deixa de ser un retorn als orígens (¿cal recordar que la poesia és filla de la tradició oral?). Alguns poetes, com Enric Casasses, ja fa temps que aposten per l'oralitat i la musicalitat dels versos [Casasses, la poesia per ser escoltada]. I en Pedrals, fent el salt als escenaris acompanyat d'una banda de pop-rock-hip-hop-regeton, fa llenya de l'arbre caigut. En aques cas, llenya d'alzina.
Va ser considerat el poeta del poble, tal com ho recorda una placa a la façana de la seva casa natal. Alguns dels seus llibres van ser prologats per escriptors de l'alçada de Joan Maragall o Puig i Ferreter. Va estar vinculat als intel·lectuals modernistes del grup L'Avenç i amb dos dels seus membres (Jaume Brossa i Pere Coromines) va fundar el Teatre Independent i va introduir l'obra d'Henrik Ibsen. Va escriure més de quaranta peces dramàtiques, entre les quals destaquen L'escurçó, Fructidor, El cor del poble, La barca nova o Els vells (amb la qual va obrir el debat sobre la necessitat de crear un subsidi per a la jubilació) i en va estrenar unes quantes al Teatre Romea, amb gran èxit de públic i de crítica, i amb la participació de primeres figures de l'escena catalana, com Margarida Xirgu. També va escriure poesia (publicada al volum Ofrenes el 1902) i diversos articles, discursos i altres textos en prosa. Va ser traduït al castellà i al francès i algunes obres van ser enregistrades i retransmeses per Ràdio Barcelona. Hi ha historiadors de la literatura que el consideren com un dels autors cabdals per entendre el teatre modernista i el tombant del segle XIX al XX. El seu nom ha passat a designar una biblioteca, una escola, un centre d'estudis i el carrer on va néixer, a Sant Andreu del Palomar. Malgrat això, és un dels molts, moltíssims autors oblidats del segle XX, el "segle d'or" de la literatura catalana, en paraules de Joan Triadú. Després de la seva mort, el 9 d'octubre de 1928, es van editar les seves obres completes, però des de llavors -amb l'honrosa excepció d'alguna reedició escadussera i de la representació de La barca nova al TNC la temporada 1999- no se n'ha cantat ni gall ni gallina. Ignasi Iglésias, un entre tants.
Hi ha cançons, cançonetes i cançonasses. I hi ha cançons com una casa de pagès. Encara no he tingut ocasió d'escoltar sencer Viatge a Montserrat, el darrer disc de Quimi Portet, però la peça que serveix d'avançament, 'Homes i dones del cap dret' posa de manifest que l'astre intercomarcal està tan inspirat com sempre o, potser, més inspirat que mai. És una cançó bella i emotiva, de ressonàncies verdaguerianes, en la qual Portet, com féu Mossèn Cinto a 'L'Emigrant', s'acomiada del paisatge físic i sentimental que l'envolta. Amb més d'un segle i mig de distància entre l'una i l'altra, el tema de l'adéu a la terra, convenientment actualitzat, continua posant la pell de gallina.
JordiLon |
LLETRES |
dilluns, 21 de setembre de 2009 | 16:46h
Sóc dels qui penso que els llibres de poesia no són cars, comparats amb la resta de coses que es publiquen. No pas perquè el preu sigui més o menys elevat, sinó perquè són llibres que tard o d'hora rellegeixes -encara que sigui parcialment- per buscar-hi aquells versos coneguts, o bé per retrobar-ne d'altres que en el seu moment van passar desapercebuts. Són llibres altament amortitzables. Dit això, sempre és una bona cosa poder accedir als poemaris a un preu ajustat. Em congratulo, doncs, de la recent reedició del recull de sonets No hi érem, d'Enric Casasses, dins la col·lecció LaButxaca, després d'haver-hi vist la llum l'obra completa de Vinyoli i de Martí i Pol, o el cicle líric d'Espriu. I és que, més enllà dels best-sellers i dels assajos d'autoajuda, els poetes contemporanis també hi han de cabre, a les butxaques. Si no, sempre queda l'opció de buscar-los a la fira del llibre d'ocasió. Vol més temps, però s'hi troben joies a preu de quincalla...
Sóc dels qui penso que les cultures vives (és a dir, les que es manifesten amb dinamisme en el present i gaudeixen de projecció de futur) se sustenten sobre tres potes: la cultura popular, tant l'actual com la d'arrel tradicional, l'alta cultura (excel·lència creativa) i la cultura d'avantguarda (innovació i experimentació). Talment com un tamboret, una comunitat cultural que coixeja d'alguna d'aquestes tres potes és inservible i està condemnada a quedar en un racó de la llar (global), tot esperant el dia en què el drapaire passi a recollir els mobles vells per fer-ne estelles. També sóc dels qui penso -digueu-me optimista- que la cultura catalana disposa d'aquestes tres potes i que, a diferència del que afirmen els apocalíptics de sempre, cap de les tres no està corcada (la qual cosa no vol dir que no siguin perfectibles o que tinguin una salut garantida ad infinitum). No m'entretindré ara a a repassar l'estat de tots els sectors culturals, ni a posar exemples de forma sistemàtica (vegeu-ne alguns 
El Cap d'Any de 1960, ara en fa cinquanta, 
D'acord: l'art sempre és necessari. Però convindreu amb mi que en algunes situacions històriques esdevé imprescindible. Com va ser-ho a principis de segle XX, obrint finestres i mentalitats a l'aire fresc de l'avantguarda. O va ser-ho als anys 40-50, com a vàlvula d'escapament davant l'hecatombe provocada per les guerres fratricides a Europa. Ara, un cop encetat i tastat el segle XXI, alguna cosa ens diu que l'art manifestarà -com ja plantegen altres esferes de la societat- la necessitat de fer una aturada davant la voràgine consumista i depredadora de tot allò que ens envolta, i que ha dut la humanitat a una cruïlla davant de la qual ningú no pot restar indiferent. No, no vull ser catastrofista. No és el meu estil. Però és evident que allò que els polítics han posat damunt la taula a Cophenaguen, ja fa temps que és a l'agenda dels científics i -per força- dels habitants de determinades zones del planeta. Davant d'això, una iniciativa com el 
Cap arquitecte gosa bastir un edifici alt, robust i
d’estructura complexa prescindint dels fonaments. Una base sòlida i profunda és
la garantia d’estabilitat damunt de la qual pot anar alçant-se i prenent cos allò
que ha estat imaginat. De la mateixa manera, cap cultura pot tenir presència en
la modernitat i en el concert de les manifestacions culturals contemporànies si
no té un punt de suport, uns fonaments a partir dels quals pugui projectar-se i
prendre embranzida. Òmnium i la ciutat de Terrassa volen aprofitar 
"Les escultures estan molt bé, però els rostres són inexpressius, no estan gens treballats" sento que comenta algú a la sala d'exposicions. Segurament té raó, penso. Però, ben mirat, aquí rau la força d'
Ara sí. Sembla que el cinema català ha fet sonar la claqueta. El rodatge ha començat. Hi ha tres elements que em fan pensar que aquest cop la cosa va de veres: 1) La qualitat (i l'incipient reconeixement) dels productes audiovisuals fets a casa nostra d'uns anys ençà. Cognoms com 
Sóc dels qui penso que, sovint, tractem els infants com a beneits. I m'hi incloc: aquell to de veu agut, aquells diminutius forçats, aquelles ganyotes... Tanmateix, hi ha una cosa encertada -tot i que en hores baixes- en la comunicació que els 'adults' establim amb els infants: l'ús de cançons. Al meu entendre, són una eina excel·lent que uneix diversió, afectivitat, transmissió de coneixements i valors, introducció en l'imaginari cultural i en el món de l'art (en aquest cas, a través del llenguatge musical), etc. A casa nostra tenim la sort de gaudir d'una àmplia i variada nòmina de músics professionals o amateurs que, des de Xesco Boix ençà, s'han dedicat a recuperar de l'àmbit domèstic i popular cançons per a nens i nenes, a enregistrar-les, a recrear-les en públic i, en molts casos, a crear-ne de noves. Només cal fixar-se en la qualitat i diversitat de propostes agrupades a l'
Va ser considerat el poeta del poble, tal com ho recorda una placa a la façana de la seva casa natal. Alguns dels seus llibres van ser prologats per escriptors de l'alçada de 
Sóc dels qui penso que els llibres de poesia no són cars, comparats amb la resta de coses que es publiquen. No pas perquè el preu sigui més o menys elevat, sinó perquè són llibres que tard o d'hora rellegeixes -encara que sigui parcialment- per buscar-hi aquells versos coneguts, o bé per retrobar-ne d'altres que en el seu moment van passar desapercebuts. Són llibres altament amortitzables. Dit això, sempre és una bona cosa poder accedir als poemaris a un preu ajustat. Em congratulo, doncs, de la recent reedició del recull de sonets No hi érem, d'
