JordiLon |
ARTS |
divendres, 20 de gener de 2012 | 11:53h
"Té més sentit treballar per la col·lectivitat que per la pròpia vanitat"
Text: Jordi Lon / Fotografia: Jordi Play Publicat a: Revista Òmnium. Hivern 2011. Número 19
Fora de l’àmbit cinematogràfic, poca gent havia sentit parlar d’Isona Passola fins que aquest any Pa negre ha obtingut 15 premis Gaudí, 9 premis Goya i ha estat preseleccionada per competir als Òscars. Però els èxits no vénen d’un dia per l’altre. I és que Passola ja fa 20 anys que treballa al món de la producció audiovisual, on arrossega una maleta farcida de llargmetratges, documentals i pel·lícules per a televisió. I això només acaba de començar. [Llegeix l'entrevista]
L’escriptor
rossellonès Pere Verdaguer va dir en una ocasió que cada cop que un
català del sud visita la Catalunya Nord esborra una mica més la frontera
que separa aquests territoris en dos estats diferents. Una frontera
que, després del tractat de Shenguen, només existeix als mapes, a les
constitucions i al discurs dels que sostenen que Figueres i Perpinyà
estan més allunyades que no pas Califòrnia i Virgínia.
Però aquestes
divisions polítiques no només persisteixen entre els estats. Hi ha qui
s’entossudeix a dir que els habitants d’Alcanar i Vinaròs (a escassos 10
km els uns dels altres) tenen poques coses en comú pel simple fet que,
segons els mapes, pertanyen a dues “comunitats autònomes” diferents,
malgrat que parlin la mateixa llengua. Les fronteres pesen. I, massa
sovint, les entitats d’educació en el lleure ens entossudim a mantenir
aquestes divisions decimonòniques en el disseny de les activitats i
sortides de curs, enlloc de contribuir a esborrar-les. O, si més no, a
superar-les mentalment.
I és que, consideracions polítiques a banda, és
evident que el nostre imaginari col·lectiu, el nostre àmbit cultural,
lingüístic i paisatgístic no s’acaba allà on diuen els mapes que acaba
el principat de Catalunya. Renunciar a fer activitats més enllà
d’aquestes divisions administratives pel simple fet de ser-hi és com
renunciar a un llegat cultural que abraça de Ramon Llull i Ausiàs Marc a
Antònia Font i Obrint Pas. Potser no està de més recordar que del
massís del Canigó al palmerar d’Elx, dels ports de Beseit a les platges
de Menorca hi ha un munt de racons per descobrir, un univers de
possibilitats per tenir en compte a l’hora de planificar excursions,
rutes, colònies o campaments.
I que ningú no em malinterpreti: conèixer a
fons el propi àmbit geogràfic i cultural no impedeix que puguem viatjar
més lluny. Al contrari: és del tot recomanable observar la fauna de
Doñana, pujar les muntanyes dels Alps, recórrer Europa d’Oest a Est a
cop d’interrail o participar en projectes de cooperació a l’Àfrica
subsahariana. Però si això implica el desconeixement de l’aiguabarreig
de Mequinensa, la vall del Tec, l’horta de Xàtiva o la serra de
Tramuntana, vol dir que alguna cosa falla en el nostre plantejament
educatiu. Eduquem sense fronteres?
Publicat a la revista Estris núm. 176 (novembre-desembre de 2010)
He començat un nou bloc vinculat a la secció d'opinió del diari Ara.cat: L'irradiador del port i les gavines. En aquest espai em proposo seguir dreceres en el camp de la comunicació i la difusió
cultural. M'hi acompanyeu?
JordiLon |
ARTS |
divendres, 19 de novembre de 2010 | 10:47h
Desconcertant i alhora absorbent pel·lícula de Xavier Ribera Perpiñá. La ciutat de Barcelona com a escenari d'un món, el de la moda, el glamour i la superficialitat; i d'un tema (el tema): l'amor, a vegades injust, a vegades brutal, a vegades reeixit, però sempre present. Amb un repartiment que fuig dels tòpics i un llenguatge elegant, basat en el flashback i els canvis de ritme sense perdre la fluïdesa argumental. Del tot recomanable.
Els castells i elcant de la Sibil·laja són patrimoni de la humanitat. De fet, sempre ho han estat. Però el reconeixement per part de la UNESCO i la integració dins la llista del patrimoni cultral immaterial donen a aquestes dues expressions populars una projecció internacional i global, del tot merescuda. Felicitem-nos perquè, com ja va passar anys enrere amb la Patum de Berga, el misteri d'Elx i el tribunal d'aigües de València, la cultura catalana pot dir ben alt que és viva des de l'arrel. I, malgrat tots els malgrats, universal.
JordiLon |
ARTS |
diumenge, 7 de novembre de 2010 | 23:45h
Bonica pel·lícula de Pau Freixas i Albert Espinosa sobre els estius del nostre passat immediat. Sustentada en un guió ben travat -directe, identificable i emotiu, però sense caure en el sentimentalisme barat-, amb una ambientació treballada i una excel·lent direcció d'actors, especialment dels més joves, que fan de la inexperiència i l'espontaneïtat una virtut. Si encara porteu un nen a dins, aneu a veure-la. Si ho vau ser durant els 80, no us la podeu perdre.
L'1 de juliol de 2009, pocs dies després de rebre el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, Joan Solà va ser convidat pel president del Parlament de Catalunya a dirigir unes paraules als diputats de la cambra.
Paraules sàvies, fermes, valentes, compromeses. Paraules d'un mestre.
Farem bé de recordar-les en un dia trist, però ple d'agraïment.
JordiLon |
ARTS |
dilluns, 18 d'octubre de 2010 | 16:22h
Bona producció, excel·lent repartiment, suggerent història de la misèria a la postguerra. Una adaptació reeixida de l'obra i el món literari d'Emili Teixidor per part d'Agustí Virallonga. El cinema català va per bon camí, no en perdeu la traça.
Temps enrere parlava de la necessitat d'identificar i reconèixer els referents de la nostra cultura, especialment en un temps d'incertesa (però també d'esperances) com ho és l'actual. I en parlava en el context del Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, un guardó que des de l'any 1969 (Jordi Rubió i Balaguer) i fins al passat mes de juny (Jaume Cabré) reconeix anualment algunes de les persones que han exercit el seu mestratge, el seu exemple i la seva excel·lència professional en l'àmbit de les lletres, de forma paral·lela (i indestriable) al seu compromís amb el país. Ahir coneixíem la notícia de la mort de Joan Triadú, pedagog, crític literari, activista cultural i, entre altres coses, impulsor i -posteriorment- receptor d'aquest prestigiós premi. Triadú unia en la seva persona les característiques que apuntava més amunt. Era, com ha escrit Vicent Partal, una persona honorable. La gent de la meva generació, que ens ho hem trobat gairebé tot fet i
mastegat, oblidem sovint l'esforç de les persones que, com Triadú, es
van posar a treballar a l'ombra, tot just instaurada la dictadura
franquista, per bastir els fonaments del que dècades després seria la
represa cultural. Una represa a la qual van contribuir-hi moltes
persones, però de la qual també n'han viscut moltes altres. Perquè
posar-se medalles d'antifranquista, als anys setanta, era relativament
fàcil. Però arremangar-se, revifar les brases i mantenir la flama dels
anys quaranta ençà, fent-la créixer fins al 2010, no ho era tant. Triadú
va signar el seu darrer article just abans de marxar cap a l'hospital. I
el mateix dia que va morir, en sortia publicat un altre, escrit pocs
dies abans. El millor mestratge no s'aconsegueix amb les paraules, sinó
amb l'exemple. Per això, per la seva actitud, sempre a segon pla, però
sempre treballant, Joan Triadú és més que un referent, tot un exemple a
seguir.
Sí, per una vegada, estic orgullós. Orgullós d'un poble que està orgullós de ser-ho. Orgullós d'haver fet història entre tots, cadascú des dels seus centímetres quadrats. Pacíficament, dignament. Orgullós d'haver-hi estat, d'haver-ho gaudit amb els cinc sentits. Orgullós de veure com la gent es va fer seva una marxa que era seva. Orgullòs de saber que els enemics de la democràcia no es sortiran amb la seva. Orgullós de veure com, tenaçment, a cops de voluntat i de raó, la porta cada cop és més oberta. I a l'altra banda, ben a prop, l'anhelada, necessària, inevitable llibertat.
(Foto: Paul Palau, del llibre Canigó. Màgia d'una muntanya.
Objectif Sud, 2009).
SOLSTICI 1
Atiem el foc, del vèrtex ençà, perquè la nit esdevingui partera i doni a llum les lletres, l'alenar, els sons profunds al rou de la tartera.
Que cremi tot, i amb tot, de l'a a la zeta! Amb crepiteig d'espurna transparent calarem mots del coll a la terreta, ho encendrem tot: mal gessamí i bon fem.
Neutralitzant, obrint i tancant llavis, traurem del paradís l'essa sonora que, incandescent, i amb vist-i-plau dels savis
s'escamparà impia, seductora, com el verí de meuques i operaris entre la nit i la incipient aurora.
Aquest és un d'aquells apunts/recomanació que em ve de gust fer de tant en tant, quan s'acosta el temps de sortir a prendre l'aire i escampar la boira. L'he inclòs a la categioria "indrets" però el podria haver etiquetat com un apunt de "lletres". Sigui com sigui, l'ordre dels factors no altera el producte. I és que, si dies enrere parlava de les ciutats novel·lades ara em disposo a parlar de paisatges literaris o, com algú n'ha convingut a dir de manera més encertada, d'espais escrits. Fa pocs dies vaig tenir l'ocasió d'endinsar-me a la Vall d'Àssua, al Pallars, i gaudir d'alguns dels seus racons. L'experiència, del tot gratificant des d'un punt de vista paisatgístic, va tenir un complement afegit: el de reviure els indrets que van servir d'escenari a Jaume Cabré per bastir la (immensa i absorbent) novel·la Les veus del Pamano. Passejar per Llessuí tot imaginant el poble de Torena, refrescar-se a l'aigua freda del Pamano i sentir-ne de prop el brogit és una manera de reviure les històries i els personatges, de contextualitzar-los, de rellegir-los sense reobrir el llibre. [Segueix...]
Foto: el riu Pamano (Jordi Lon, alliberada a Viquimèdia Commons)
JordiLon |
CANÇÓ |
dimarts, 11 de maig de 2010 | 16:07h
Aquest és el títol de la taula rodona que tindré el plaer de moderar el proper dijous 20 de maig a la seu d'Òmnium Cultural (programa). Hi participaran en Lluís Gendrau (director editorial del grup Enderrock), en Marçal Lladó (un dels motors de la discogràfica i productora Bankrobber), en Carles Sanjosé (ànima de Sanjosex) i Joan Enric Barceló (un dels quatre Amics de les Arts). Convidats de primera per a un moment de primera. I és que, com he escrit en més d'una egagròpila, la cançó catalana viu un dels seus millors moments, tant pel que fa a la quantitat i diversitat de projectes i intèrprets, com -i això és fonamental- pel que fa a la qualitat. Una de les mostres més visibles d'aquest panorama és la cançó pop (en totes les seves manifestacions) que amb grups com Sanjosex, Els Amics de les Arts, Manel, Antònia Font, Mazoni, Mishima, El Petit de Cal Eril, Ix, Élena... i al costat de la nova fornada de cantautors i altres formacions que transiten per estils ben diversos -del folk al hip-hop- han posat la música del país al lloc que li pertocava. Però, com diu el text informatiu de la taula rodona, ara "cal consolidar públics i circuits per evitar que aquest capital
esdevingui un miratge". Voleu dir-hi la vostra? Doncs us espero dijous 20, a les 19h, al carrer Diputació, 276 de Barcelona. Ens hi veurem!
Font de les imatges: Els Amics de les Arts / Bankrobber
I de cop, un sms m'obre un calaix que havia quedat
amagat en algun racó del cervell des de feia anys, més d’una vintena. Del
calaix en surt una cançó. I aquella lletra, que de petit amb prou feines havia entès,
recobra, ara, tota la seva força esperançadora...
Diuen que totes les grans ciutats porten associades grans
ficcions narratives (i els que ho diuen, posen com a exemple el Londres de
Dickens, el París d'Hugo, el Dublín de Joyce, la Nova York d'Auster, la Istambul de Pamuk o la Barcelona de Rodoreda).
Però, i les ciutats mitjanes? La resposta demanaria un estudi acurat que, a
casa nostra, ens hauria de permetre configurar una llista que anés més enllà de
la Girona de
Bertrana, el Vic de Llor, la
València de Torrent, la Palma de Riera o la Badalona de Jòdar, per
posar alguns exemples. Fos com fos, en aquesta llista no hauria de faltar-hi la Figueres literària que
emergeix en la novel·la Els
jugadors de whist, de Vicenç Pagès Jordà (2009), la primera gran (i
excel·lent) ficció que se situa entre els carrers de la ciutat empordanesa, el
castell de Sant Ferran i altres indrets d’aquella comarca (absurdament)
fronterera. Amb un estil fresc però rigorós i un domini del llenguatge
extraordinari, Pagès Jordà descabdella una història contemporània, a voltes
còmica a voltes dramàtica, que mostra el desconcert d'una generació que ha
viscut de primera mà els canvis polítics, socials i –sobretot- culturals dels
últims trenta anys. Així, la novel·la és farcida de símbols, icones, noms i
homenatges a la cultura pop (dels Beatles a Mishima, d’Audrey Hepburn a Quentin
Tarantino) que posen de manifest el xoc entre els que pateixen la crisi dels
quaranta i els que s’instal·len en l’estupidesa dels vint. Del tot recomanable.
El prestigiós Premi d'Honor de les Lletres Catalanes ha fet un salt endavant amb la incorporació de Jaume Cabré en la seva llista de guardonats. I no ho dic per desmerèixer cap de les persones que en aquests 42 anys han rebut el guardó atorgat per Òmnium -que són referents i valors indiscutibles de la cultura catalana- sinó per l'actualització que el perfil i la trajectòria de Cabré aporta al concepte "lletres" i a la pròpia definició del premi. Jaume Cabré és un escriptor en majúscules i, com a tal, té una obra publicada sòlida i extensa, especialment en el gènere narratiu. Una obra que gaudeix del reconeixement dels lectors i de la crítica i que ha estat traduïda, fins avui, a disset llengües (a les quals fa poc s'hi ha afegit l'anglès). Però al costat d'aquesta obra escrita, hi ha una faceta gens menypreable en la trajectòria de Jaume Cabré que el fa singular: la de creador audiovisual. Una faceta que l'ha dut a exercir de guionista i director argumental tant en pel·lícules de cinema com en telefilms. L'obra audiovisual de Cabré ha contribuit, sens dubte, a bastir un imaginari propi (qui no recorda sèries com La Granja o Estació d'Enllaç?) i un llenguatge de referència per a la creació audiovisual en llengua catalana. I és que al segle XXI les històries es continuen llegint, però també -i cada cop més- es miren a través d'una pantalla. A banda d'això, o com a complement, cal dir que Cabré és el primer Premi d'Honor que té una pàgina web pròpia (és a dir, que no depèn de cap altra institució), en la qual és possible fer un tast d'algunes de les seves obres, consultar enllaços relacionats i fer arribar comentaris a l'autor. Seria agosarat dir que Jaumé Cabré és un escriptor 2.0 perquè, que jo sàpiga, no manté cap bloc ni cap perfil públic al facebook ni al twitter. Però temps al temps...
Nota al marge: Ara fa un any, vaig situar Les veus del Pamano al capdamunt d'una llista (breu i subjectiva) de les millors novel·les catalanes dels darrers anys [10 llibres per Sant Jordi (no parlo de novetats)]. Aprofito l'avinentesa per reafirmar-me en aquesta consideració i recomanar la lectura d'aquesta gran novel·la als qui encara no ho heu fet. Tot un gaudi per als sentits.
JordiLon |
ARTS |
divendres, 19 de març de 2010 | 17:19h
Ens agrada viure de tòpics. Això ens permet anar pel món amb
quatre idees bàsiques que ens donen carta blanca per emetre prejudicis sobre el
que ens envolta sense haver de perdre gaire temps en comprovar si tenen el més
mínim fonament. Aquests tòpics van ser els responsables que, durant molt de
temps, uns quants desinformats mantinguessin el discurs que la música catalana,
pel fet de ser-ho, no tenia qualitat (discurs que els darrers anys, i davant
l’evidència, s’han hagut d’empassar amb patates). Una cosa similar passa amb el
cinema català, sobre el qual fa anys que plana l’ombra d’un veredicte negatiu
sense dret a presumpció d’innocència. Estic convençut que la gent (aparentment
cultivada) que continua mantenint el tòpic generalista que el cinema català no
té qualitat, fa temps que no posa els peus en una sala de cinema d’entre les
poques que en projecten. És més, sospito que si a dia d’avui algú manté aquest
posicionament és perquè el darrer any no s’ha pres la molèstia de veure Petit
indi, Tres dies amb la família oGarbo,
per posar només tres exemples d'entre les moltes pel·lícules de qualitat distribuïdes els
darrers mesos. I estic del tot convençut que no han vist Ens veiem demà,
un film preciós de Xavier Berraondo estrenat la setmana passada a una (sí, una sola)
sala de tot Catalunya (l’Alexandra, on si no?). I és que, com he repetit en més
d’una ocasió (Tres,
dos, u... cinema!i Encara sobre
cinema) el cinema català ha fet sonar la claqueta. Dit això, i sense ànim
de fer-ne una ressenya exhaustiva, no puc deixar de compartir l’entusiasme que
em va despertar Ens veiem demà, un treball que em va captivar des dels
primers minuts per l’estètica que desprèn, per la forma com aborda temes tan
difícils com la mort i les malalties mentals, per la solidesa del guió, pel bon
treball dels actors (a destacar la interpretació de Mercè Llorens en el paper
d’Azucena)... Una producció valenta que, si hagués comptat amb els mateixos
recursos que els films amb qui ha de competir a la cartellera, avui estaria en
boca de molta gent. N’estic convençut. Sigui com sigui, i com que sóc més de proposar que de lamentar, no puc fer si no
recomanar-vos-la.
El 2006, Òmnium Cultural va encarregar al grup Mishima
l’acompanyament musical d’alguns textos d’autors catalans publicats cent anys abans, el 1906. Les paraules de Prat de la Riba, Casellas, Bertrana, Maragall, Oller, d’Ors,
Carner i Costa Llobera van prendre una nova sonoritat sobre les notes de David
Carabén i companyia. El resultat, però, només el vam poder assaborir els
assistents a l’acte de lliurament del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes,
que aquell any va tenir lloc el 6 de juny al Palau de la Músicade Barcelona.
Tanmateix, un any més tard, Mishima va incloure un d’aquests treballs al disc Set
tota la vida. Es tracta del poema de Joan MaragallEls Ametllers, inclòs
al llibre Enllà. Maragall a ritme de pop-rock, un fent ben poc usual. I
és que, a diferència del que ha passat amb altres poetes del segle XX (Foix,
Salvat-Papasseit, Espriu, Martí i Pol, Marçal o Estellés, per posar-ne alguns
exemples) el pare de la poesia catalana contemporània encara no havia estat gaire
revisitat per la música moderna. A banda de compositors de cant coral i
sardanes, només alguns membres de la
Cançó, com Xavier Ribalta, s’hi havien atrevit. Però ningú no
ho havia fet en l’àmbit del pop. Això dóna a aquesta peça, enregistrada per Mishima el 2007, un valor afegit que
no he volgut passar per alt. I menys encara aquests dies, en què s’ha donat el
tret de sortida a les commemoracions de l’Any Maragall 2010-2011, alhora que és
a punt de sortir a la llum el nou treball discogràfic del grup barceloní. És interessant sentir com un dels exponents de l'escena indie catalana s'enfronta a un text del màxim representant del modernisme literari.
Mishima vs. Maragall, tot un plaer.
'Els ametllers ' (Joan Maragall / Mishima). Podeu escoltar la cançó aquí. I llegir el text aquí.
Il·lustració de portada del disc de Mishima Set tota la vida (2007)
JordiLon |
CANÇÓ |
dijous, 25 de febrer de 2010 | 11:09h
Després de fer arribar Son Goku a la cançó i de l'èxit que està obtenint (i obtindrà) el seu darrer disc Bed&Breakfast,Els Amics de les Arts ataquen de nou amb
el clip de 'L'Home que treballa fent de gos'. Podrien haver optat per un audiovisual de factura més melancòlica, atenent el sentit últim d'aquesta bonica cançó (lletra), però han preferit vestir-se de gos i subratllar-ne la temàtica festainfantilera, fent gala del bon humor que els components del grup mostren en els seus directes. És qüestió de gustos, segurament. Sigui com sigui, un bon treball. Gaudiu-ne!
Fora de l’àmbit cinematogràfic, poca gent havia sentit parlar d’Isona Passola fins que aquest any Pa negre ha obtingut 15 premis Gaudí, 9 premis Goya i ha estat preseleccionada per competir als Òscars. Però els èxits no vénen d’un dia per l’altre. I és que Passola ja fa 20 anys que treballa al món de la producció audiovisual, on arrossega una maleta farcida de llargmetratges, documentals i pel·lícules per a televisió. I això només acaba de començar. [Llegeix l'entrevista]
Els 
L'1 de juliol de 2009, pocs dies després de rebre el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, Joan Solà va ser convidat pel president del Parlament de Catalunya a dirigir unes paraules als diputats de la cambra.
Temps enrere 
Sí, per una vegada, estic orgullós. Orgullós d'un poble que està orgullós de ser-ho. Orgullós d'haver fet història entre tots, cadascú des dels seus centímetres quadrats. Pacíficament, dignament. Orgullós d'haver-hi estat, d'haver-ho gaudit amb els cinc sentits. Orgullós de veure com la gent es va fer seva una marxa que era seva. Orgullòs de saber que els enemics de la democràcia no es sortiran amb la seva. Orgullós de veure com, tenaçment, a cops de voluntat i de raó, la porta cada cop és més oberta. I a l'altra banda, ben a prop, l'anhelada, necessària, inevitable llibertat. 
Aquest és un d'aquells apunts/recomanació que em ve de gust fer de tant en tant, quan s'acosta el temps de sortir a prendre l'aire i escampar la boira. L'he inclòs a la categioria "indrets" però el podria haver etiquetat com un apunt de "lletres". Sigui com sigui, l'ordre dels factors no altera el producte. I és que, si dies enrere parlava de les 
Aquest és el títol de la taula rodona que tindré el plaer de moderar el proper dijous 20 de maig a la seu d'Òmnium Cultural (
El prestigiós 
